Hegemonia i mitjans catalans


Ho reconec, sóc un català que encaixa bastant bé en la majoria d’etiquetes que representen el ‘català mig‘. No parlaré del poder adquisitiu, formació o ús de la llengua, sinó de la meva exposició i la de molts de vosaltres als mitjans de comunicació en català i com això altera la nostra percepció ‘del que està passant’.

En el meu cas reconec que em llevo pel matí amb RAC1, dino i sopo amb el Telenoticies. En premsa sí que la meva dieta mediàtica és molt més variada. Podem concloure, doncs, que sóc un dels 1.800.000 espectadors dels mitjans de comunicació en català. Curiosament la meva percepció de la realitat de Catalunya passa necessàriament pel que diuen aquests mitjans, bolcats des de fa mesos en un minut i resultat de la llista unitària o del 27S.

El meu cercle d’amics no varia gaire la dieta mediàtica, tret dels que han renunciat a escoltar emissores generalistes que no en són pocs. Curiosament vaig poder percebre la darrera vegada que ens vam trobar la percepció absoluta de que ‘La Llista Unitària arrasarà‘, seguida d’una llista de ‘coses ben fetes‘ com el fitxatge d’en Romeva com a cap de Llista o de Guardiola tancant-la. Alguns especulaven amb els 70 escons ¡sense comptar a la CUP!.

Però parem la màquina un moment. Una cosa que vaig aprendre després del 2012 és que la converesfera ha adaptat els mitjans de comunicació públics i privats en català a la seva conveniència i ha trobat a twitter un altre entorn on imposar la seva hegemonia mediàtica.

Durant els mesos anteriors a les eleccions de 2012 va donar-se una primera situació d’imposició d’hegemonia. Mas havia convocat unes eleccions anticipades en les que totes les enquestes excepte una donaven la majoria absoluta a CiU. Fins i tot en porres entre blocaires i twittaires ningú creia possible que CiU obtingués menys de 60 escons. Només una enquesta, la del CIS, indicava un altre resultat. La realitat fou que CiU va treure 50 escons, ERC 21 i la CUP -que algunes enqueste donaven fins 5-6- es va conformar amb 3. Què havia passat?

IMG_4494La força de creure’s majoria

El 2012 es va donar una situació molt similar a l’actual amb una diferència de la que parlaré després. Al 2012 els mitjans en català i els tertulians del procesisme -majoritaris a aquests mitjans- recolzaven sense fissures l’estratègia de Mas que fou proclamar-se ‘majoria del país‘. Les eleccions del 2012, primer, i el 9N després van deixar clar que l’independentisme el comparteix una bona part del país (1.800.000), però no és l’opció majoritària dins d’un cens electoral de 5 Milions de votants. A més ni el 2012 ni a les municipals de 2015 la suma de CiU+ERC+CUP ha arribat en cap cas a la xifra màgica del 1.800.000 que van votar Sí/Sí el 9N.

Dos anys llargs després la història es repeteix. Des de les tertúlies i la ciberesfera procesista es dona per guanyadora la llista de Mas, encapçalada per Raül Romeva. Tan és així que plantejar una opinió contrària a la llista o ser crític amb la mateixa mereix un linxament o una resposta contundent, com li agrada dir a Pilar Rahola a RAC1. Hem augmentat un grau en l’escala de la histèria col·lectiva i molts creuen que el camí entre l’11S i la proclamació de la DUI al Parlament cap al mes d’octubre o novembre serà un passeig on la Llista Unitària guanyarà per aclamació popular i els seus contrincants quedaran humiliats per sempre més. Es dona per segur que la llista de Mas treurà 1.800.000 vots i la de la CUP 200.000 més, fins a arribar als 2 milions de vots. Potser succeeix, però i si no? Aquest és un altre debat.

Una cosa que em va ensenyar la campanya d’Ada Colau a Barcelona és que molta gent no presta atenció a TV3 o a RAC1 o a 8Tv i sí a canals com La Sexta, Cuatro o escolten la SER. És a dir, que tenen una altra dieta mediàtica. El relat del moment i percepció política que es rep en aquests ambient és molt diferent. Apareix una altra hegemonia cultural i mediàtica que està en competició amb la descrita anteriorment i a qui sembla importar poc el discurs patriòtic i de ‘dia històric‘ que es respira als mitjans catalans. ‘El Tema‘, en majúscules, que ocupa hores i hores als mitjans catalans simplement no hi és. A aquests sectors ‘El Tema‘ en majúscules és el tema social.

Alguns mitjans on-line minoritaris venen avisant del run-run que es viu a aquestes zones de Catalunya on els independentistes semblen tenir altres prioritats. A cada confirmació la llista unitària sembla feta per a satisfer a l’espectador de RAC1 o 8Tv: responsabilitat davant la pàtria i Barça foses en una única llista electoral. Sí, amics, la llista no és del President sinó del Procés i el procés sona com una gran tertúlia de futbol.

Prudència? Quina prudència?

La realitat és que Catalunya avança cap a una pluralitat mai vista des de temps de la II República, només cal veure l’Ajuntament de Barcelona per constatar-ho. Caldria, doncs, aturar un moment la màquina, allunyar la nostra percepció de la realitat del relat de la situació catalana que ens proclamen els mitjans en català i potser apagar la ràdio o la tele durant l’estiu o la campanya i simplement deixar-se portar pel que un creu que és correcte o que ‘està bé’. Potser així la nostra percepció del que està passant canvia i la llista unitària ja no sembla una idea tan imparable.

One thought on “Hegemonia i mitjans catalans

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s