El descrèdit


Can Vies - Foto La Vanguardia

Xavier Trias és un personatge polític que projecta una imatge pública molt i molt ben estudiada. Quan el veiem a televisió, als cartells electorals o als actes públics es presenta com un home de la seva edat, proper, càlid i fins i tot entranyable. En campanya el vàrem poder veure parlant amb joves somrient, transmetent la imatge d’home de tota la vida, però modern i que enten els problemes de la ciutat. Però la imatge pública que projecta amaga a un polític que en aquests moments està, com es diu en castellà, endiosado.

Can Vies ha estat la primera i de moment única patata calenta que Xavier Trias (CiU) s’ha trobat en una legislatura sorprenentment plàcida. Trias ha pogut tirar endavant molts dels seus plans de reforma d’espais públics a Ciutat Vella, la Marina del Port Vell, la reforma del Passeig de Gràcia o la de la Diagonal; però aquests plans han tingut una contestació ciutadana al carrer més aviat moderada. No n’hi ha per menys, una de les senyes d’identitat de l’administració de CiU a l’Ajuntament ha estat el dinamitatge controlat dels processos de participació veinal fins a fer-los inservibles. Els plans de reforma que l’Ajuntament ha impulsat i està impulsant, no tenen en cap cas present l’opinió dels veins.

La falta de conflictivitat i de contestació, o bé veure de lluny la crisi i la contestació als plans de Trias per Barcelona, ha anat tancant-lo en una bombolla d’irrealitat on els problemes de la ciutat són els que els empresaris del turisme plantejaven: els parcs temàtics tenen problemes, però el que no tènen són problemes socials. Amb aquesta visió de la realitat de Barcelona, va arribar el torn d’obrir el melò de les cases okupades. Primer la Carboneria de Sant Antoni, que excercia des de feia molts anys una tasca social i cultural a Sant Antoni i va ser desallotjada per que el seu propietari, Barclays Bank, poguès afegir un altre edifici tancat a la seva cartera. Quan tots ens n’haviem oblidat de la Carbonera, CiU va perdre les eleccions europees.

Can Vies és un edifici okupat des de 1997 i des de 1998, quan va ser inclós dintre del terreny afectat per l’arribada de l’AVE a Barcelona, TMB ha lluitat per via judicial per a recuperar-lo i desallotjar-lo. L’any 1999 un jutge de Barcelona va donar la rao al sindicat CGT anomenant-lo propietari legitim de l’edifici, ja que de 1939 a 1976 era propietat del Sindicato Vertical Ferroviario i el sindicat majoritari a TMB és la CGT. L’any 2012 un altre jutge va desestimar aquesta sentència i va entrar la propietat a TMB començant els tràmits de desallotjament. Ha estat fàcil trobar-se aquestes darreres setmanes amb cotxes del metro de la L1 amb enganxines de ‘Can Vies es queda‘.

Em costa molt entendre la gestió de l’Ajuntament davant de Can Vies si, com admet Xavier Trias, el detonant són les múltiples denúncies per soroll a la nit. Si aquest és el motiu friso per veure com aquest estiu l’Ajuntament enviarà els antidisturbis a posar ordre als apartaments turístics on s’hi fan festes que no deixen dormir als veïns. Em costa molt entendre, doncs, què li passa pel cap a un responsable municipal que té l’ocurrència d’enviar, en plenes negociacions entre els gestors de Can Vies i l’Ajuntament, una excavadora a enderrocar Can Vies sense permís municipal forçant el desallotjament abans de tenir l’autorització judicial. No cal ser un estratega polític per a entendre que això és llençar bentzina a un foc que no feia ni fum. Em costa molt, doncs, no veure-hi una intencionalitat política a l’actuació de l’Ajuntament amb Can Vies. ¿Es perseguia forçar uns disturbis per a enviar-hi els Mossos a sufocar-lo i apuntar-se una victòria política? ¿A qué va venir l’entrada dels Mossos a la seu de La Directa?

Ara s’ha de tancar la crisi i s’ha d’arribar a un acord. Barcelona té exemples de sobres de cases okupades que van esdevenir centres culturals autogestionats. Primer cal aturar la violència, que després de 5 nits de disturbis sembla haver-se aturat, i buscar mitjancers capacitats per a trobar una sortida a la crisi. Ara mateix la crisi de Can Vies deixa a l’Ajuntament desacreditat, Xavier Trias amb els papers perduts, els Mossos afablits, els violents enfortits i Can Vies en estat de runa i amb una excavadora cremada dins. Un cop acabada la crisi i veient la desproporció amb la que s’ha actuat, caldrà prendre mesures i responsabilitats polítiques, perquè aquesta crisi es podria haver evitat.

One thought on “El descrèdit

  1. Mentrestant Prat diuen que dimiteix, però ningú no parla o només per sobre per a justificar l’expedient, de fer dimitir els Consellers d’Interior, l’anterior i l’actual (l’ull d’Esther Quintana no es va perdre, una pilota de goma no és un meteorit). No parlem dels purins que fan l’aigua no potable, ni de Castor, ni del gas que podríem fabricar amb biodigestors, ni de BCN World, els terrenys de la Caixa on s’aixecaran els casinos… Em sembla que els que veuen que no se’n sortiran en les properes eleccions ja apliquen la política de terra cremada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s