Un país al psicoanalista


11M Forges

¿Ja fa 10 anys? L’11 de març del 2004 és un dia molt difícil d’oblidar per a qualsevol que el visqués. Fins i tot fora de les fronteres de l’Estat, es recorda sense amagar el xoc les imatges dels trens reventats, de les manifestacions i del gir electoral sense precedents. Deu anys i després d’un procés de negació en que tots ens vam dir i repetir que ‘allò no ens canviaria’… però ens va canviarNecessitem anar al psicoanalista per a poder entendre el trauma col·lectiu i com l’11M ho va canviar absolutament tot.

El primer que va canviar fou la dreta espanyola. El PP l’any 2000 governava amb una majoria absolutista sota el timó d’Aznar. Avui es recorden com a anys de ferro, però si ho comparem amb el govern de Rajoy descobrirem que aquell PP era més pactista que el d’avui. Es van donar pacte amb CiU, PNB o PSOE en temes com el PHN, el Concert Basc o el Pacte Antiterrorista i Aznar va retirar tota una reforma laboral -molt més suau que l’aplicada avui per Rajoy- després d’una vaga general. Però on Aznar no va comprendre el que li deia el carrer fou amb la Guerra d’Irak. Incapaç d’acceptar l’error de gestió amb els atemptats, Aznar i el PP es van aferrar a una teoria de la conspiració basada en repetir durant 4 anys que tothom mentia -policia, PSOE, Eta, Gabilondo, Pilar Manjon…- excepte Aznar, Jimenez Losantos i El Mundo. El procés de centrificació o homologació europea de la dreta espanyola es va interrompre de cop. Entre 2004 i 2010 van retornar als fantàsmes de la dreta que fa olor a tancat -Catalunya, la Creu i els Enemics d’Espanya interiors i exteriors– per tal de recuperar el poder. És aquesta dreta qui avui governa. Aznar, ens agradi o no, fou capaç de pactar. Rajoy governa a cop de decret llei com si això fos una dictadura de partit únic.

El PSOE va trobar-se amb un govern a les mans tenint més contingut social que econòmic. Un gir electoral sense precedents va entregar a un Zapatero convertit en l’abanderat de la modernització d’Espanya. No cal que us expliqui què va fer en matèria social, que no fou poc i  fou molt valent. Però la forma com Zapatero va assolir el poder amb un programa econòmic poc madurat, van portar-lo a fer masses pactes per a agradar a les elits econòmiques de l’estat: rebaixes d’impostos, regals fiscals, conversió de subvencions progressives en ‘xecs’… D’allà al desastre econòmic només hi va haver un pas i aquest desastre és el que arrossega al PSOE al pou de l’intrascendència política. L’oportunitat donada el 14M fou un pèssim precedent pel PSOE, ja que de voler renovar-se, segueix esperant un nou fet traumàtic que hi doni el vot simplement per ‘no votar al PP’. 

El gir electoral del 14M que va trinxar la majoria absoluta del PP i va entregar el poder al PSOE, va ser possible -especialment- gràcies als joves que tenien entre 18 i 25 anys l’any 2004. Les manifestacions del No a la Guerra, les xarxes via SMS que es van crear durant les manifestacions i que es van re-activar en el moment de l’atemptat, encara existeixen avui i són l’embrió dels actuals moviments de canvi que es vertebren via twitter i facebook. Aquells joves són els que van sortir a protestar desencantats a les places al 2011, són també la principal franja d’edat entre els que marxen fora a buscar feina i s’oblida el fet més important: aquesta franja que va tombar un govern al 2004 reclama l’oportunitat per a seguir canviant les coses. El canvi de paradigma social i polític que es desencadena avui té el seu origen en el No a la Guerra i el 14 de març. Deu anys després, la generació desencantada -entre els qui m’hi sumo- busca nous objectius més enllà d’un simple canvi de partit. No és d’extranyar doncs, que la independència a Catalunya o un gir Republicà a Espanya tingui el seu principal suport en la franja d’edat entre 25 i 35 anys. No és d’extranyar tampoc que siguin membres d’aquesta generació els qui engrossen les files de les plataformes com la PAH o Democracia Real Ya o de partits polítics que plantejen un canvi de règim. No ens pot estranyar que una generació que va propiciar el canvi electoral més gran de la història democràtica d’Espanya des de la proclamació de la República, sigui qui avui reclama un gir en l’Estat, i lluny de ser un fet que només afecta a una generació, passa cap a l’anterior (35-45 anys) i la que ve després (16-24 anys).

El trauma va ser molt profund i encara requereix d’un estudi molt gran no pas per a esclarir cap conspiració basco-afganesa; sinó per a entendre que sense 11M la societat espanyola no haguès viscut practicament res del que ha viscut, o potser s’haguèssin viscut de forma diferent. Ja no ho sabrem mai. El que sí sabem és que un fet aixi no s’ha tornat a produir i que un dels fets que buscàven aquells assassins no es va produir. No va haver-hi brots de violència racista, no es va fracturar anímicament la societat espanyola entre immigrants i autòctons i aquesta és una de les societats amb el menor nivell de conflictivitat social tot i la crisi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s