“Operación Palace” un exercici d’ego


30Amb un 26% d’audiència el fals documental, en el millor dels casos, o gamberrada, en el més realista, sobre el 23F va aconseguir que avui tots estem parlant de la facilitat per a manipular al gran públic. Jordi Évole ens va tenir tota la setmana anunciant que s’explicaria una cosa explosiva: una conxorxa que demostraria que el 23F va ser un cop d’estat fictici, que era una pel·lícula dirigida per Garci i que havia de servir per a estabilitzar el paper del Rei i, de passada, donar el primer Oscar a una pel·lícula espanyola.

Operación Palace és una mala còpia de Operación Luna, un fals documental o mockumentary on es narra com Kubrik va dirigir l’arribada de l’home a la lluna. Aquest fals documental es va emetre a Arte l’1 abril, dia dels innocents a Alemanya però no a França, i va comptar amb figures polítiques de primer ordre que es van prestar a la broma. L’estructura, guió i estil d’un i altre documental són calcats. No hi ha originalitat, pero tampoc cap gràcia. És prou evident que Operación Palace no m’ha agradat gens ni mica. Personalment m’ha semblat una gamberrada de molt mal gust

El gènere del Mockumentary i el derivat de les ucronies ha donat, però, grans falsos documentals. Per exemple no us podeu perdre ‘CSA: Confederated States Of America’ sobre com seria el món si la Guerra Civil americana l’haguès guanyat el sud; o també a La Sexta ‘Viva la Republica‘, on es presenta una Espanya on la República va guanyar la guerra civil. Pero ¿per què aquest mockumentary em sembla una simple carta d’amor de Jordi Évole a Jordi Égole? Anem per parts.

Évole ha comentat a Rac1 que la seva intenció era reproduir el fals informatiu que l’any 1991 TVE a Catalunya va emetre sobre un cop d’estat a la URSS i que, com molt bé explica Manuel Delgado al seu blog, la principal diferència entre Operación Palace i el Camaleó és que aquest darrer es va fer en un moment en que a Moscou el soroll de sabres era incesant i desenvolupava un escenari que, mesos més tard, es va donar a la realitat. Operación Palace és una història evidentment falsa, construida mesclant testimonis reals i una ficció delirant, a més de ser una copia dolenta d’un altre fals documental. Una altra justificació de Operación Palace és que a partir d’una manera creativa, volia re-obrir el debat sobre la censura al voltant del 23F i crec que aquí està l’error més gran de tots.

Un efecte colateral dels mockumentary es dona quan són un èxit d’audiència: el debat que justifica el mockumentary queda eclipsat pel fals documental. Operation Lune va aconseguir sense voler que el debat sobre si alguna de les imatges de l’Apollo XI era o no falsa, quedés anulat. També és cert que el nivell de conspiranoia de les històries sobre l’Apollo XI donava per a fer un documental així. En canvi les històries que circulen sobre la participació del Rei al 23F provenen no pas de fòrums sobre extraterrestres, sinó de testimonis de l’època que abans de morir van deixar escrit el que va passar. Agafar el format d’una broma feta per a riure dels conspiranoics i portar-la al 23F està fora de lloc. A mes, Évole sense voler ha fet un documental  monàrquic, una de les ajudes més grans al Rei que li podien ploure del cel en el seu pitjor moment. Operación Palace, al mesclar una ficció delirant amb fets que tenen testimonis reals de l’època que no poden publicar res -com el propi Sabino Fernández Campo qui va apuntar en una entrevista amb Iñaki Anasagasti que el Rei fou qui va proposar la llista de ministres amb els que Armada va anar a Congrés la nit del cop o que va brindar amb champagne a la Zarzuela durant els primers moments-; anul·len qualsevol intent d’explicar una versió que no sigui l’oficial, fent-li preguntar a l’espectador si potser sí s’ha explicat tot. Pregunteu al vostre voltant quants creuen ara, després del documental, creuen que potser sí s’ha explicat tot del 23F.

Una altra diferència entre Operation Lune o Bye Bye Belguim (que sí és de l’estil del ‘Camaleó‘ de 1991) és que en cap l’ideòleg té el protagonisme. Aquí Évole ha volgut ser protagonista de la gamberrada des del principi, col·locant-se a l’alçada d’Orson Welles, qui va dirigir i interpretar ‘La Guerra dels Mons‘ de 1938, i apareixent ell al final dirigint als zombies i gabilondos que hi participen. Ja sigui perquè Èvole està ‘endiosado‘ i responsable o irresponsablement, ha volgut ser la noticia un cop emés el documental. Em pregunto ara quina credibilitat tindrà el proper Salvados si potser sortirà ell al final a riure dient ‘ei, que es mentida tot, eh? És que us ho creieu tot, tontus!!‘, o quina credibilitat té ara Gabilondo quan critiqui a cap dels fatxes que segueixen buscant etarres a Afganistan, o Anasagasti, qui lamentablement s’ha prestat a la gamberrada, quan intenti parlar del que Fernández Campos va denunciar als seu llibre prohibit de ‘Records i que coneix de primera mà.

No estic en contra dels mockumentary, ni de denunciar la facilitat que té la televisió de manipular-nos, sí estic en contra de tractar d’estúpid a l’espectador. El mockumentary proposa una experiència a l’espectador on, a partir del bagatge que pot tenir se li explica una història falsa per a que l’interpeti com vulgui i arribi una conclusió que pot no ser la que l’ideòleg volia. El mockumentary és, doncs, un joc amb l’espectador, no pas contra l’espectador. Évole ha plantejat una experiència audiovisual en contra de l’espectador. Ell ha presentat, primer, a l’espectador com idiota perquè es deixa enganyar per la televisió, ha fet servir la seva creidibilitat per tractar-los com a idiotes i, després, dir que efectivament ho són i que s’ho empassen totÉvole s’ha otorgat un paper de salvador o guia o gurú televisiu que, francament, li va molt gran i cansa.

5 thoughts on ““Operación Palace” un exercici d’ego

  1. Bueno, esto ya me gusta más. Por lo menos has explicado las razones que te han llevado a calificar a Évole y su programa de la forma que lo has hecho. Otra cosa son las expresiones fuera de tono en twuiter, que te dejan en muy mal lugar.

    1. No creo haber escrito nada fuera de tono. Sí, envié a la mierda a Évole en cuanto me vino, tras el documental, en plan de periodista serio. Me cabreó mucho como había tratado como idiota al espectador, lo dije ayer y lo digo aquí, no porque a mi me la colara (echa un vistazo a lo que decía el mismo 23F por la mañana en mi twitter), sino porque ha copiado otro falso documental y me lo ha vendido como algo original.
      Igualmente me apunto crítica e intentaré no repetir escribir en caliente.

      Muchas gracias por leer el artículo.

  2. Estic d’acord que ens l’ha colada, però com que és un dels pocs programes que toquen sovint os, i com que estic tipa del mètode TV3, que seguint la Sexta, ara veig que un mètode practicat a les televisión de tot l’Estat, em sembla que el debat hauria de ser que QUAN NO HI HA ACCÉS A LA INFORMACIÓ, TENIM RÀDIO MACUTO. Una mala cosa , es miri com es miri. El debat hauria de ser que potser ja hauríem de tenir dret a demanar i rebre informació. El debat hauria de ser que els mitjans de comunicació haurien de respondre davant de la justícia quan no informen o no informen amb rigor.

  3. Mi opinión:
    De todo esto que ha montado Évole con su para-documental los que peor parados salen son por este orden: políticos, periodistas y ciudadanos.
    Políticos:
    El hecho de que se haya dado credibilidad a esta ficción no indica más que el grado de desconfianza que generan la clase política y la monarquía. Que viendo esto nadie se cuestione el papel de los dirigentes hace pensar que no nos sorprende cualquier trapisonsa que sean capaces de perpetrar y que ya curados de espanto nos esperamos cualquier cosa.
    Periodistas:
    Era curioso ver en tiempo real los comentarios de los periodistas tuiteros. Algunos tragaron el anzuelo. Tanto es así que al final cuando ya era evidente que aquello era lo que era, montaron en cólera escribiendo tuits que llegaban casi al insulto.
    Ciudadanos:
    Fueron legión los ciudadanos que dieron como hechos ciertos lo que allí se contaba. Para ello ayudó, evidentemente, el elenco de actores que accedieron a representar su papel.
    Pero al margen de ello creo que la reacción de la gente, evidencia la falta de sentido crítico que tenemos y lo manipulable que podemos llegar a ser.
    Ver a las figuras que allí salían era lo que le daba más verosimilitud a la cosa. Bravo por ellos y por Jordi que fue capaz de convencerlos.
    No hemos de tomarnos esto como un estudio/experimento sociológico, pero se pueden sacar jugosas y jocosas conclusiones.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s