Assaig per una Syritza #AraÉsDemà


1533725_10203062178013307_1774759343_n

Va ser al novembre quan vaig escoltar per primera vegada que ICV i EUiA estaven creant una assemblea oberta, una espècie de punt de trobada tots els espais progressistes i catalanistes que, de forma més o menys aïllada, campen per Catalunya posant el seu gra de sorra particular en la construcció d’una alternativa al neo-liberalisme que patim. Reunions, xerrades, dubtes, preguntes… ¿Serà un error? ¿Sortirà bé? ¿Com ho fem? ¿A qui convencem? I, finalment, el 1 de febrer va arribar el dia i l’assemblea oberta es va celebrar sota el nom de ‘Ara és demà’, en al·lusió al poema de Miquel Martí i Pol dedicat al PSUC. L’escenari triat fou el reconvertit espai de Fabra i Coats, a Sant Andreu. Una antiga fàbrica que sense voler -o potser sí- simbolitza la transformació de la societat estratificada en classes del segle XX, en una societat que encara no sap com etiquetar-se però que ja exigeix respostes i alternatives.

El format de l’assemblea fou el següent: 1400 assistents -aproximadament- repartits en 14 grups que a la vegada es fragmentava en 95 subgrups  amb un guió on hi figuraven preguntes sobre la percepció dels problemes, com caldria ressolde’ls, com i per a què mobilitzar-nos.. Cada grup tenia assignat un dinamitzador -qui marcava els temps per a cada debat o exercia de moderador en alguns casos- i un relatorqui redactava en temps real el que anava passant al grup-. A més s’hi va afegir la figura dels twittaires, un per grup. Jo vaig ser el twittaire del grup 8, el mateix del que era relator en Roger Molinas.

Deixant de banda l’esquema comunicatiu ideat per la cooperativa de comunicació barcelonina Quepo.Org, el format és tan innovador que va donar com a resultat uns debats d’alt nivell. Pensem que els grups es mesclaven aleatòriament i podies trobar-te compartint debat amb un membre de la PAH, una feminista, un iaio-flauta, algú de Procés Constituent, un universitari, ostres un d’ERC!… no hi havia lloc per a l’uniformitat, si l’esquerra és plural, la seva refundació des de la base també ho serà.

Vaig tenir l’oportunitat de passejar-me per tots els subgrups del meu grup 8 i escoltar una mica a tothom. En síntesi els grups compartien  unes  inquietuds molt semblants:

  • No sembla haver-hi alternativa a les retallades
  • Els sindicats estan fora de joc.
  • La política està desprestigiada.
  • Som immersos en una regressió dels drets ciutadans.
  • Els joves viuen una precarització extrema i que no s’atura.
  • La independència preocupa, però molt menys que la crisi social.

L’èxit d’aquesta primera experiència -hi havia una previsió de 800 assistents i finalment s’hi van passar 1700 persones en total- va agafar als mitjans amb el pas canviat. L’agenda política catalana segueix aturada en l’esquema CiU-PSC. Els mitjans es van trobar amb un èxit atronador, però van preferir perseguir a tal o qual figura crítica del PSC, com si la participació dels membres d’Avancem o Socialisme, Catalunya i Llibertat en actes d’altres formacions fos ja  noticia. Tan sols El Periódico va estar a l’alçada.

L’assemblea en quant era un espai obert a tota l’esquerra catalanista, havia de tenir presència dels socialistes, però també s’esperava un gest d’un Procés Constituent tancat en la figura de Teresa Forcades qui sembla capficada en convertir Procés Constituent en allò que ens van prometre no seria: un partit polític amb ella de número 1; i d’unes CUP en constant esmena a la totalitat del que van dir ahir. 

I ara, cap a on anem?

BfeKnUbCcAAC3bJConsiderar que Ara És Demà és el final d’un camí no és del tot equivocat, però també ens marca el principi d’un altre camí. Des de les assemblees del 15M fins ara, la sensació que hem tingut tots els que ens considerem d’esquerres és que tots fèiem la nostra lluita en solitari. L’esquerra ha estat els darrers 3 anys una versió de sèrie B de ‘La vida de Brian‘. L’1 de febrer molts camins solitaris van confluir i junts hem descobert que n’estem farts i que toca unir-nos. Això és ‘Ara és demà‘. Ha començat un camí nou que no té perquè desembocar en un nou partit polític -seria una nova frustració-, sinó en una eina de trobada per tal d’influir de baix a dalt a la política institucional.  Tenim davant nostre una oportunitat que ha sorgit quan ningú se l’esperava… o pot ser sí. 

Tot sembla passar inesperadament. Ningú esperava als joves a les places el 15M. Ningú esperava que la gent rodegés el Congrés. Ningú esperava que un barri estigués a un pas de la insurrecció per culpa d’un bulevard. Ningú esperava que la dreta espanyola es trencaria pel centre i per l’ultra-dreta. Ningú esperava que un milió i mig de persones sortiria a demanar la independència. Ningú s’esperava res, però tot té un discurs i flueix cap a una conclusió ja inequívoca: estem vivint un canvi de règim que a pas lent però ferm avança cap a un nou statu quo. ¿Ens atrevim a intentar-ho? ¿Ens atrevim a guanyar?

Altres valoracions

2 thoughts on “Assaig per una Syritza #AraÉsDemà

    1. Ningú s’esperava aquest éxit? Jo dec ser molt optimista, però vaig sortir de la Fabra i Coats molt esperançat. Hem estat conscients per primera vegada de que tots, des de la nostra lluita individual, tenim punts en comú i que estem d’acord en moltes coses. Ara cal repetir l’experiència, mantenir-la viva d’alguna manera fins que ens tornem a trobar, aquest cop sent tots els que hem de ser.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s