L’Estat de la Putrefacció


mapa-corrupcion-politica-espana-no-les-votes.com_

Naomi Klein hauria de re-escriure el seu llibreLa Doctrina del Shocki parlar d’Espanya i el gran experiment macro i micro econòmic que s’està duent a terme. Les reformes avancen a pas decidit i abandonen, ja sense màscares ni eufemismes, el terreny econòmic per entrar en el terreny social i ideològic. Espanya va anar a dormir al 2007 com un estat en creixement econòmic i socialment referent del món occidental, per llevar-se 7 anys després con un estat deprimit i moralment enfonsat i en plena revolució catòlica. El pèndol de la història no perdona a Espanya, qui és salvada regularment en nom de la fe i el progrès.

Set anys, set, fa que estem immersos en un estat de l’estupor del que, més enllà de manifestacions anecdòtiques per tal o qual vaga general o tal o qual pujada de aquest o aquell altre impost, poca o nula resposta popular ha tingut. Lluny d’una revolució, la paciència del poble espanyol s’ha revel·lat com eterna. Alguns diuen que la paciència s’acabarà tard o d’hora -com en el passat va acabar en forma de Gloriosa, Setmana Tràgica o II República-, d’altres diuen que la gent es limita a esperar a que passi la tempesta i torni la situació immediatament anterior a 2007. Ja sabeu: un cotxe a terminis, una hipoteca fàcil a 30 anys, un viatge caríssim pagat amb la targeta… Sembla com si  aquesta misèria al carrer,  els nens infra-alimentats,  l’empitjorament de la sanitat o el 20% de joves d’entre 18 i 25 anys treballant sense contracte i/o sense sou, fos un preu necessàri per a tornar al camí del creixement i el retorn a l’abundància.

Defiende la corrupción

Així passem de l’estupor i la indignació a l’estat de la putrefacció. Si al 2011 vàrem sortir a cridar que molts polítics ‘no ens representen’, avui no només segueixen sense representar-nos sinó que a més les seves actuacions, publicades amb tota classe de detalls i a tot color, recorden més a la màfia, a la d’organitzacions criminals, que a representants de la sobirania. Podria repassar-vos tots els casos de corrupció, com s’han convertit govern autonòmics sencers en aparells de drenatge del diner públic cap a les butxaques d’uns pocs o com l’omertà s’imposava a base de fer participar a més i més gent en la festa de la corrupció. Prefereixo preguntar-me perquè aquests partits tornaran a guanyar, per què PP i PSOE no estan enfonsats a la misèria, per què seguim sense reaccionar.

Nedem en la putrefacció absoluta havent acceptat allò que era inacceptable… i el que ens espera. Hem acceptat que 500€ per una feina de 40 hores (o més) sembli un luxe, anar al metge quan s’està malalt és un caprici, ser acomiadat per a ser recontractat precariament és normal, però també hem acceptat a governants corruptes, banquers intocables o una Casa Reial convertida en una empresa. Això ho hem acceptat nosaltres, tots. Des dels més pro-sistema i fans de l’establishment, fins a tu o jo que anem de revolucionaris per la vida amb un missatge de canvi no arribarà mai. Ens han aplicat la doctrina del shock amb tal brutalitat que  ja no tenim forces per a sortir de twitter i reaccionar.

No m’ho crec. No em crec que això s’acabi aquí i així. Que no passi res. Que no canvii res. Cada dia falta menys un diaexposicion-colocada-considerada-patrimonio-UNESCO_MEDIMA20131126_0127_5 menys per a que aquesta crisi s’acabi i comencem a caminar per una societat on la única llibertat que ens quedarà serà l’econòmica. On els governs d’un o altre color seran simples gestors d’interessos privats i al servei d’una èlit. On el Rei sigui un simple representant d’empresaris (bé, això ja ho és ara) i on el dret a manifestació o a la protesta tingui el mateix pes que sortir a celebrar el darrer titol de tal o qual equip de futbol. No em crec que aquest sigui el preu a pagar i que el paguem només nosaltres. Però tot apunta que així serà. Que la crisi s’acaba i que la revolució no arribarà mai, la por no canviarà de bàndol, no hi haurà resposta perquè tots -tu i jo inclosos- creiem tenir alguna cosa a pedre i aquesta por a perdre el poc -o molt- que ens pugui quedar, és més forta que la necessària reacció. Estem perduts, sense rumb, sense esperança.

Això no és una crisi econòmica. No ho ha estat mai. No és tampoc una estafa, perquè les estafes no van acompanyades de violència. Això és una guerra de la que la classe treballadora o mitja o com li volgueu dir, n‘ha perdut totes les batalles. És la guerra de les elits contra nosaltres i el  benestar social. Ja només un miracle, una concatenació de fets aïllats podria aturar l’inici de la putinització d’Europa.

One thought on “L’Estat de la Putrefacció

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s