Onze mesos i tres escenaris a Catalunya


La imatge del pacte

L’article per avui es deia ‘La voluntat d’un calendari’ i volia reflexionar sobre les vies que té el Govern Català de consultar a la ciutadania sobre el famós dret a decidir entre 2014 i 2016. Però la sorpresa d’ahir al migdia, quan Artur Mas va anunciar que hi havia pregunta i data (el 9/11/14, un palíndrom numèric de 11/9/14) per a la consulta pactades per un gran grup de partits catalanistes, m’ha fet canviar els plans. 

La pregunta és prou oberta, prou àmplia i prou transversal com per a que hi càpiguen totes les sensibilitats catalanes, des de les CUP fins al PSC. És una pregunta sobre el dret a decidir. 

“Vol vostè que Catalunya esdevingui un Estat?” Sí/No

“En cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent” Sí/No

A partir d’aquí se’n deriven tres possibles respostes: la de l’autonomisme (No/No), la del federalisme (Sí/No) i la de l’independentisme (Sí/Sí). El que semblava impossible ha succeït, la consulta no ha descarrilat, hi ha hagut acord i la il·lusió generada és molt gran. Deixa, a més, la pilota a la teulada del Govern Central ja que és el Madrid polític qui ha de dotar de contingut l’opció del ‘Si/No’, és a dir la del federalisme. El PSC, però, ha quedat exclòs d’una consulta amb una pregunta que és exactament la que porta demanant Pere Navarro des de 2012. Però el PSC és una ombra del que va ser i Pere Navarro prefereix menjar-se un gripau que reconeixer que sortir de la negociació ha estat un error històric. Al contrari del que ens havien dit, la pregunta ha estat pel dret a decidir entre autonomia, federalisme o independència i no pas una consulta binària independència sí o no.

Ahir a primera hora de la tarda arribaven les primeres reaccions des del Madrid polític i totes en el mateix sentit “No hi haurà consulta”. Molts mitjans avui demanen la suspensió de l’autonomia catalana per via de l’article 155 i sembla bastant probable que el 9 de novembre de 2014 no hi hagi cap consulta. I llavors ¿què fem? Ens hem de preparar per a tres possibles escenaris.

1. El 9 de novembre de 2014 hi ha consulta

És el més desitjable perquè permet per una banda canalitzar el desig expressat al carrer a les diades de 2012 i 2013 i a la vegada tancar d’una vegada per totes i per via del vot, el maleit debat identitari que ocupa tots els espais mediàtics. De fet és l’opció que he defensat des d’aquest blog. No cal ser un geni de l’estadística per adonar-se que amb tres respostes el que guanya és el ‘Sí’ a l’estat (federat o independent) i dona marge a l’Estat Central per a iniciar una reforma tranquil·la de la Constitució que permeti estendre l’autonomia per a convertir-la en una federació. Però si guanyés el doble Sí, s’hauria d’iniciar una relació de tu a tu entre els dos nous estats per a organitzar o bé la independència o bé un estatus com el de Baviera o Puerto Rico. 

La meva sensació és que PP i PSOE aniran a una contra la consulta i protegiran aquesta sacro-santa Constitució que Moisès va baixar del  Sinaí escrita en taules de pedra, tot portant al Tribunal Constitucional la consulta. On, amb tota seguretat, es prohibirà. L’únic acord possible per a que hi hagi consulta i que s’accepti des de Madrid, és que el PSC entri al pacte, convenci al PSOE de que el ‘Sí/No’ obre la porta al federalisme i aposti per permetre la consulta. Però la negativa ens porta al segon escenari.

2. Eleccions anticipades i plebiscitàries el 9 de novembre de 2014 o a 2016

El malestar generat per un veto a la consulta obre la porta al pla b contemplat des del principi. L’escenari 2 és menys còmode i el xoc estaria servit, el vot es faria entre partits que defensaran la declaració unilateral d’independència i els que no. Blanc o negre, sí o no i concentració de vot en l’eix nacional i no pas en l’esquerra-dreta. El resultat pot ser una bomba ja que l’Estat podria ordenar la suspensió de les competències en seguretat i ordenar als Mossos la retirada de les urnes o, en cas de desobediència, ordenar-li a la Guàrdia Civil. La imatge internacional seria demolidora per Espanya, sigui dit, sense oblidar que la tensió es dispararia. 

Però hi ha un possible sub-escenari que és el d’esgotar la legislatura, que s’acaba al novembre de 2016, i convocar llavors unes eleccions plebiscitàries. Penseu que al novembre de 2015 s’hauran celebrat eleccions generals on ni PP ni PSOE podran governar ni en solitari ni amb un sol partit, el que ens aboca a un pacte PPSOE. El sistema agonitza i saber esperar fins al 2016 és una opció per a tancar un cicle electoral, però també tancar un règim sencer.

3. Suspensió de l’autonomia via article 155 

Aquest és el pitjor escenari de tots, però ja avui molts mitjans -entre ells RNE- exigeixen l’aplicació de l’artícle 155 i de manera immediata. Aquí tot són especulacions. Si el Tribunal Constitucional prohibeix la consulta i l’estat prohibeix també unes eleccions plebiscitèries -només possible amb la suspensió autonòmica- l’11 de setembre de 2014 converteix Barcelona en un polvorí. Com es canalitzaria la decepció? I una altra pregunta, seria canalitzable per una via pacífica? Es prohibiria la manifestació de l’11 de setembre de l’any vinent? I si es prohibeix ¿hi haurà desobediència civil? Com dic, pures especulacions, però la possibilitat és sobre la taula avui més que mai.

Ens esperen 11 mesos intensos i plens de moments que mai esperàvem viure. Però hem de ser optimistes i preparar-nos per a una campanya, cadascú en la seva opinió i tessitura, uns pel doble sí, pel sí i no o pel no, en total llibertat, convencent a la gent de perquè és bo federar-nos, independitzar-nos o quedar-nos on som. 

One thought on “Onze mesos i tres escenaris a Catalunya

  1. Si s’arriba a fer la consulta famosa, ja avanço que no votaré per l’emperadriu Sí-Sí, i tampoc pel doctor No. Potser m’animi a esfullar la margarida i parar després del primer Sí-No. Però tenint en compte que la meva opció, el federalisme, no surt per enlloc, em vénen unes terribles ganes d’abstenir-me, sobretot si la consulta no és vinculant.

    En tot cas, el més probable és que la consulta no s’arribi a fer en la data prevista, o mai, i aleshores no em quedarà més remei que recordar la cançó: “¿Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas?”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s