El preu que hem pagat


2012100215544235887

El meu retorn a la normalitat ha vingut amb una novetat sota el braç: alguna cosa es mou. És una frase que escoltes a reunions i trucades de telèfon i tothom sembla tenir la sensació de que alguna cosa realment ha canviat respecte a l’any passat. No és difícil. En el meu cas l’any 2013 és un any per a oblidar i 2014 pinta ara una mica millor. Fa pocs dies les estadístiques van venir a confirmar que, potser ara sí, el pitjor ha quedat enrere: l’atur comença a baixar, la borsa puja, els banquers canten victòria i es veu a l’horitzó el final de la intervenció bancària. ¿Ho celebrem?

No hi ha res a celebrar. Ahir el retorn del programa Salvados llençava aquesta eufòria oficial per terra amb un cop de realitat i de la misèria que es pateix a Ciutat Meridiana -aquest racó oblidat de la Barcelona del turisme frívol i del luxe i que no dorm preocupada per aparcar els iots que venen de Montecarlo-. Potser sí que hi ha una recuperació, però és una recuperació que passarà de llarg de tots nosaltres i que mantindrà a un gran sector de la societat en una situació de misèria estructural durant anys i anys. Els sectors més vulnerables de la nostra Catalunya, seguiran sent vulnerables, seguiran patint gana, seguiran sense cap futur ni cap opció de prosperar. Aquest és el preu a pagar: els diners que històricament l’estat del benestar cristiano-social que va construir-se durant els 80 destinava a eradicar la misèria, serveixen ara per a pagar un deute que hipoteca el nostre futur durant, al menys, una generació. Per si això fos poc, l’elit política dòcil i a les ordres de les elits econòmiques ha garantit que mai puguem canviar aquest nou ordre natural de les coses. Primer el deute generat per l’arrogància de les elits, després tota la resta.

Bernardo VergaraEl panorama post-crisi és nefast no només per a la gent d’esquerres, sinó per a qualsevol persona mínimament crítica amb aquest plantejament neo-liberal de la societat. El mantra de ‘no hi ha alternativa a les retallades‘ ha quallat. L’elit sociopolítica ha perpetrat la destrucció de les estructures que sostenien als més dèbils de la nostra societat, permetent ara que nens, joves, adults i avis puguin lliurement caure en la misèria. L‘estat del benestar s’ha vist substituït per un estat de la beneficència laic, perquè a l’Església tampoc sembla importar-li gaire. ¿Això ens honora o ens envileix? La resposta és perversa, perquè amb la lògica neo-liberal hem deixat les estructures d’ajuda mútua social en mans d’uns particulars -els ciutadans- que també estan empobrits i que s’acosten, a cop de pujada d’impostos o amb el risc d’un desnonament, a la misèria que lluiten per eradicar. El nou ordre neo-liberal ha independitzat a una minoria de rics obscenament rics, que ja no tenen cap obligació de pagar impostos perquè sempre ens amenacen amb marxar a un altre país. Els polítics que ho permeten ens miren, somriuen i accedeixen a que uns pocs molts rics defraudin el que volen. Però ¿pot un malalt crònic que paga mensualment 60€ o 100€ pels seus medicaments gràcies al re-pagament farmacèutic, marxar a un altre país on siguin més barats? No perquè tan bon punt arriba a la frontera, se’l detecta i no se li permet un frau que als rics es permet diàriament. No hi ha on anar perquè contra el ciutadà mig es legisla millor que contra el ciutadà ric.

En el sector de l’empresa la cosa no és pas millor. Avui els bancs tenen davant seu un negoci d’or: compren diners a l’1% d’interès i el venen en forma de crèdit al 10%, 15% o fins al 25% d’interès. Podrien donar crèdit a les empreses? Efectivament. Si es fes es podria reactivar l’economia real, es podrien salvar milers de llocs de treball a tota Espanya, es podria donar una oportunitat a grans idees que podrien aportar alguna cosa més al país que el sol, platja i paella. Igual que s’ha colpejat al ciutadà a cop d’impostos, repagament i l’amenaça d’un ERE cada matí, s’ha de castigar als autònoms i PiME per a que entenguin que els negocis són cosa de les grans empreses i que un ciutadà com vostè o com jo no hem de fer la competència a les grans corporacions. Però a més si es donés crèdit i les empreses comencessin a crear llocs de treball, es donaria esperança i si hi ha esperança no hi ha por i sense por podria haver-hi contestació social.

Per cert ¿sabeu quin és el banc que tot i la crisi, donava més crèdits ICO i d’ajuda a les empreses? Banesto. I Banesto és un dels bancs que, en silenci i sense publicitat desapareixerà absorbit pel Banco Santander, tot i estar sanejat i ser el darrer refugi de moltes PiMEs i autònoms per a accedir al necessari crèdit. Tota una indirecta del que ens espera als autònoms i les PiME en aquest futur que ho serà tot, menys vibrant.

2 thoughts on “El preu que hem pagat

  1. Que s’acabi la recesió + gran de la postguerra i que la única cosa que ha canviat dins l’ordenament constitucional es una reforma per pagar el deute abans que el benestar es tan indigne que els historiadors del futur tindran discussions sobre quin tipus de malaltia mental col·lectiva ens va agafar.

    1. El mou ordre neoliberal imposa el pagament del deute i impossibilita la recuperació de l’estat del benestar sacrificat, però bloqueja també l’ascensor social en qualsevol dels seus casos. I diuen que la vida segueix igual… no m’ho crec.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s