Un estiu de cara al turisme


PereJP al Barça, tu

Us en recordeu de la pausa vital que vaig prendre’m al començament de l’estiu? Era la quarta pausa vital que m’he prés en els meus 32 agosts d’existència. Volia recuperar les forces per a continuar endavant després d’un inici d’any lamentable. ¿Sabeu què vaig fer? Buscar-me una feina el més allunyada de la que ha estat la meva rutina des de 2006. M’he passat l’estiu treballant al Museu del Futbol Club Barcelona en l’empresa que gestiona les fotografies que es fan dintre del propi Camp Nou. Ja sabeu: fotomuntatges amb els jugadors, amb la Champions… com a Port Aventura, però a Can Barça.

Allà ha pogut veure aquest turisme en nom del qual s’està triturant tota una ciutat. Un turisme que, tret d’honroses excepcions, es nodreix de nous rics d’escàs nivell intel·lectual que llueixen feixos de bitllets de 500€ a la mà com qui porta un entrepà, que et tracten com al ‘servei‘ i et fan saber que estàs allà no pas per oferir un servei, donar informació o atendre als clients sinó per a servir-los a ells com si fossis el servei. En aquests 3 mesos he pogut elaborar un ranking de turisme-xusma, aquell que saps que si et toca hi haurà algun problema:

  1. Rússia.
  2. Israel
  3. França
  4. Socis del Barça/Catalans/Turista espanyol
  5. Llatinoamericans que viuen als Estats Units

El turisme rus, aquest que fa mullar les calces al lobby hoteler que governa Barcelona, encapçala el meu rànquing de turisme xusma: maleducats quan no grollers -especialment amb les noies-, molt majoritàriament incapaços de parlar anglès t’exigixen que parlis en rus -servidor acabava parlant català- i ostentosos fins al ridícul. El meu rànquing de turisme-xusma continua amb els israelís -indiferentment de si són jueus, cristians o musulmans, eh?-. D’aquest turisme m’havien dit que era terrible i efectivament l’és. Una de les situacions més curioses que em trobava era dirigir-me en anglès i ells, amb un anglès macarrònic dir-me que no m’entenien perquè no parlava ‘el seu anglès‘. La única paraula que sabien fer servir correctament era ‘Why?‘, referit a perquè ells han de complir aquella norma que diu ‘no saltis al terreny de joc‘ o ‘està prohibit per fotografies‘.

Els francesos, per la seva banda, es queixaven per absolutament tot i complien -fil per randa- tots els estereotips que us pugueu imaginar. El soci del Barça és també temible perquè es mesclava la picaresca espanyola amb una tendència a convertir-se en nens petits que adoren saltar-se les normes, quan no tractar-te com si treballessis per a ells perquè ells, com a socis, paguen tot això, eh?. 

Per últim tenim els turistes d’orígen llatinoamericà residents als Estats Units. És un tipus de turista que té la tendència a comparar-ho tot amb com es fan les coses ‘in America‘ i que parla amb un anglès com el de Gloria Delgado-Pritchet interpretat per Sofia Vergara a Modern Family. Era molt divertit quan un dels companys, d’origen veneçolà, els hi preguntava ‘where are you from?‘ i quan aquest turista contestava, per exemple, ‘From Miami’ ell els hi tornava a preguntar ‘but original?‘, contestaven ja en espanyol, ‘de Venezuela’ i tots ells enterraven l’anglès entre riures, ja més relaxats.

Però també tinc un rànquing dels millors turistes i és aquest:

  1. Nord-Americans (estatunidencs i canadencs)
  2. Britànics
  3. Japonesos
  4. Austríacs
  5. Madrilenys

Si abans deia que el turista llatí que viu als ‘States’ ho compara tot amb com es fa ‘in America’, el turista WASP, aquell estereotip sortit de la televisió de pare, mare, tres fills guapíssims, un gos -segurament labrador retriever– i que viuen a una casa unifamiliar a 40 kilòmetres del centre de Charleston. Doncs aquell era el turista que més vegades deia ‘thank you‘ per minut. D’entrada perquè el soccer (futbol europeu a Estats Units) s’està posant de moda i ha nascut un turisme esportiu que ve a Europa a visitar ciutats i els seus estadis, assistir a partits o conèixer la història del futbol europeu. Els britànics, per la seva banda són un tipus de turista especialment catxondo, de debò. Des del grup d’amics que venen de cap de setmana a Barcelona, fins a un grup de iaies que et recorden a la Reina Mare, tots es gasten un humor àcid que adoro.

Els japonesos sempre somriuen i semblen encantats, però a la pregunta ‘do you speak english?‘ la resposta sempre és un cop de cap que interpretes com a un ‘sí’ acompanyat d’un somriure immens, encara que realment no entenen ni un borrall. Els austríacs estan per sobre dels alemanys en quan a bon-turista. Tot i que destaquen poc, han aparegut com un turista generalment educat i agraït, tot i que el meu alemany es veia incapaç d’entendre als tirolesos o als que a les 15h venien borratxos a visitar el Camp Nou. I els madrilenys? Sí, sí. El turista madrileny cule és d’allò més simpàtic i agraït amb tu, ara: he arribat a la conclusió que tots els nens a Madrid es diuen en diminutiu. És a dir: Alvarito, Piluca, Elenita, Martita…

La pausa va acabar el 15 de setembre. Ha estat un exercici quasi terapèutic i m’explico. Tots tenim al cap que hem de progressar i anar sempre endavant com sigui, però a vegades perdem el rumb i se’ns oblida què estem fent allà, perquè vàrem arribar fins allà o què esperàvem de tot allò. A mi se m’estava oblidant quin és el meu rumb vital com a persona i, em sembla, que l’he tornat a recuperar. Gràcies a gent com en Sergio, Laura, Anna, Rafa, Juan Carlos, Ariadna, Anabel i tots aquells amb els que he compartit aquest estiu tan diferent, he sabut parar, reflexionar i corregir errors a la vegada que m’ho he passat bomba i he recuperat unes forces que les circumstàncies m’estaven robant sense cap compassió. Gràcies.

I una reflexió

Naturalment vull que s’entengui que això és una generalització molt gran i que s’ha de llegir en clau d’humor. Treballant de cara al turisme te n’adones que els estereotips no són tan injustificats com ens pensem i que sempre tenen un fons real. La meva crítica, però, és que Barcelona és una ciutat que els turistes adoren i admiren, però el turisme que ens repeteixen que cal atraure a la ciutat no és el que ve a veure la seva cultura, arquitectura i també la seva manera de viure. Al contrari, el turista que s’atrau és el que només aporta diners i a qui tracta la ciutat com si fos seva i no pas de qui hi viu.

3 thoughts on “Un estiu de cara al turisme

  1. Ai Pere, com ens hem de veure! Llegint això em reafirmo en el meu intent de tractar les ciutats i pobles que visito amb respecte, amb cura, sabent que hi sóc “de prestado” i que he d’agrair que vulguin compartir amb mi la seva riquesa cultural. S’ha de saber viatjar i respectar la gent que esteu fent de mindundis (perquè no té altra paraula!), doncs encara sort que hi sou. Quantes carreres, màsters i idiomes tenen en el seu “haver” la gent que està treballant al bus turístic, atraient turistes als espectacles de flamenc…?
    Solidaritat, respecte i empatia, no cal demanar més!
    Ben tornar a la vida “real”, per cert😉

  2. El turisme en essència és servitud, però per sort hi ha gent que ve que encara està agraïda de fer-ho. D’això depèn en bona part com evolucioni aquest sector que es pot emportar endavant la reputació d’una ciutat i que costa tant de guanyar-se.
    Respecte el rànquing elaborat. Si afegíssim que els nord-americans acostumen a fer turisme militar allà on es surten de la ratlla o que els japonesos ens ofereixen l’amable visita de les radiacions de fukushima res a objectar.

    salutacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s