Sortir del pou per caure a l’abisme


ECB_2296955b

La lamentable compareixença de Mariano Rajoy el passat dia 2 d’agost va portar un titular repetit com a lloros pels ministres d’afers econòmics: el pitjor ja ha passat i el final de la crisi és a prop. ¿Tenen raó? ¿Tenim motius de debó per a creure que el pitjor ha passat? Primer hem de veure en què es basen per a afirmar això:

Potser per primera vegada Rajoy té raó i l’economia espanyola pot haver entrat en el principi del final de la crisis. D’altres economistes, en canvi, auguren un futur molt més negre i afirmen que anem directes a una nova crisi econòmica encara pitjor que l’actual. En el cas d’Espanya hi ha factors que preveuen un esclat del deute públic, un efecte ‘rebot’ en les xifres de l’atur i una nova crisi bancaria.

Crèdit per a PiMEs, però ¿Quin crèdit?

Tots hem pogut veure als aparadors dels bancs anuncis on es convida a autònoms i PiMEs a demanar finançament. Però darrera dels anuncis i les bones paraules s’amaga usura pura. L’ATA (Associació de Treballadors Autònoms) afirma que ‘Els autònoms són tòxics per als bancs‘. Darrera de cada anunci no hi ha un ICO o un crèdit en bones condicions, entenent per bones condicions uns interessos del 3% al 5%. En molts casos són crèdits que es concedeixen amb compta-gotes i que requereixen avals molt importants, i als que s’apliquen interessos del 15%. Simple usura, quan els bancs es financen als mercats secundaris (els de compra i venta de diners) al 2% en el pitjor dels casos. En la pràctica autònoms i PiME seguim tenint vetat l’accés a crèdit, mantenint la destrucció d’empreses i llocs de treball a bon ritme.

Però l’atur sembla haver iniciat un descens, oi? S’han creat al juliol 65.000 llocs de treball, una molt bona notícia, i s’acumulen 3 mesos amb descens d’atur. Però hi ha una part dolenta. L‘atur interannual segueix creixent, sense oblidar que la majoria d’aquests llocs de treball s’han creat a àrees turístiques i que són estacionals o contractes temporals. A l’estiu del 2011 va passar una cosa molt semblant: l’atur va baixar (no tant com ara, sigui dit) i es va anunciar l’inici de la recuperació. La resta és història, perquè mentre es mantingui l’aixeta del crèdit tancat a PiMEs i autònoms, no hi haurà res per a revertir la destrucció d’ocupació.

Deute públic imparable.

Quan Rajoy i el PP varen guanyar les eleccions els deute públic espanyol era del 61,5%. Un any més tard era del 68% i al 2012 va assolir el 85%. Es creu que al 2013 es tancarà amb la xifra rècord del 90% i tot i l’austericidi practicat per Rajoy a cop de Troika, el deute públic espanyol està lluny de baixar. Al primer trimestre de 2013, sense conèixer dades ni del segon ni de l’actual trimestre, ja era del 89% del PIB.

TitanicDurant el que queda de 2013 i especialment el 2014 es molt probable que visquem un nou rescat bancari. A sobre de la taula hi ha dos plats impossibles de digerir. Un és el banc dolent, un fracàs sonor que, a diferència d’Irlanda, no ha funcionat i ha estat únicament la via que han trobat els bancs per carregar a l’esquena de l’Estat i al cap dels ciutadans els seus ‘excedents d’habitatge’. En lloc de promoure el lloguer o provocar una caiguda de preus que donés sortida a aquest excedent, el ‘banc dolent’ (SAREB) només ha servit per a mantenir els preus artificialment alts. A més el ‘banc dolent‘ no és totalment privat, sinó que té l’aval de l’Estat i si com tots els experts apunten, acaba per ‘caure’ el valor del seu ‘rescat’ (58.000M€) podria augmentar entre un 3% i un 5% el deute públic, assolint el 95%, qui sap si més encara.

El segon plat són Catalunya Caixa i Nova Caixa Galicia (transvestit de banc modern), dues entitats que ningú vol donades les seves pèrdues. En el cas de Catalunya Caixa, l’operació de compra per part del Banc Sabadell promoguda des de la Generalitat ha estat un sonor fracàs. Ni tan sols un banc solvent i sà (de moment) com el Sabadell pot fer front a un desastre com aquest. L’opció que es planteja a l’horitzó és un nou rescat bancari que carregui al deute públic la destrossa de Catalunya Caixa i Nova Caixa Galicia (i alerta amb Bankia), permetent que algun banc ‘sà’ compri a preu de saldo les dues entitats. Si això passés (que tot apunta a que passarà) el deute públic assoliria ja al 2014 el 100% o 110% del PIB espanyol.

El miratge de la prima de risc i els derivats bancaris

Ningú parla de la prima de risc, que es troba en valors continguts. ¿Això demostra que les ‘reformes’ de Rajoy funcionen? Segons Paco ‘Perro Risitas‘ Marhuenda i l’ABC, convertits en estàndards del nou nacionalcatolicisme, sense dubtes. La realitat és molt punyetera i ens indica que la prima de risc ha baixat a tot el món. ¿Per què? Simple: per una trampa d’enginyeria financera. Els bancs centrals de tot el món han injectat diners als bancs de forma massiva, aquests al seu torn han comprat el deute sobirà generat durant el període 2007-2011, provocant la caiguda de la prima de risc. Al seu torn els bancs han convertit la compra d’aquest deute en més deute sobirà, transferint-lo als estats en forma de ‘rescat’ i al seu torn el Banc Central de torn els ha injectat més i més diners… i així portem quatre anys. En el cas espanyol, esgotada la capacitat dels nostres bancs de seguir comprant deute, el principal comprador de deute és el fons de reserva de la Seguretat Social i els bancs nacionalitzats propietat de l’estat. O el que és el mateix: Espanya es fa trampes al solitari i ¡Olé!

El problema resideix en que els Bancs Centrals tot i haver injectat milions i milions al sistema financer i generant a la vegada més i més deute alsEvolució prima de risc - ABC.es estats; i tot i haver baixat els interessos al 0% (Reserva Federal) i al 0,50% (BCE), l’economia real continua congelada perquè aquests diners no arriben al ciutadà ni a les empreses. Alemanya comença a tremolar i a l’abril varem conèixer que el consum ha baixat de forma brusca. Sumem-hi que Estats Units sembla estar a les portes d’una nova recessió i que, ara sí, la Xina i el Brasil mostren símptomes de fatiga econòmica.

El Blog Salmón i especialment el columnista Marco Antonio Moreno (imprescindibles!) parlen del tsunami en forma d’impagaments massius que s’acosta: l’esclat de la bombolla dels derivats bancaris. Com que sóc incapaç d’explicar-vos-ho, us recomano aquests dos articles abans d’arribar al darrer punt d’aquest post:

El moment Minsky

D’entre tots els economistes del segle XX, Heyman Minsky és molt desconegut. Vaig sentir-ne a parlar fa un mes llegint precisament el Blog Salmón, tot i que la seva teoria va cimentar un article en aquest blog titulat “La mare de totes les crisis“. A Minsky l’hem d’incloure en la branca defenestrada del Keynesianisme. Als anys 70, en el moment previ a l’hegemonia de la coneguda com Escola Austríaca (la que cimenta el neo-liberalisme i la desregulació bancària), va teoritzar que la desregulació bancària promoguda per Milton Friedman provocaria un augment descontrolat del crèdit fins a arribar a un punt en que el producte produït no podria pagar el deute generat, fent caure el sistema bancari que ha creat el deute. ¿Això no és el que va succeir al 2007 amb l’esclat de les sub-prime i abans, al 1998, a Corea i Japó?

Wall St. / Arrogància / Corrupció / Enveja / "Encara rebrem els nostres bonus, oi?"El sistema actual que regeix l’economia mundial, fonamentat sobre les teories de Friedman i Hyek, és un gegantí esquema Ponzi que en qualsevol moment pot esfondrar-se. Estem parlant d’un sistema com el que va idear Madoff (o Ponzi ara fa 100 anys), però a una escala gegantina. Com teoritza M.A. Moreno, si tenim present que el sistema de derivats bancaris (compra i venta de deute) equival a 600 bilions de dòlars (US$600.000.000.000.000), necessitaríem 10 vegades tot el PIB mundial per a pagar aquest deute. No cal ser un geni de l’economia per a veure que això no quadra. Una petita caiguda en el preu dels actius, una petita oscil·lació de la taxa d’interessos o l’impagament del deute d’un dels estats intervinguts a Europa, podria ser suficient per a fer entrar en erupció el volcà.

Sortim del pou per caure a l’abisme?

Un any abans de la caiguda de Lehman Brothers, el nostre ‘crack’ del 29 i el detonant d’aquest desastre econòmic, recordo alguns articles breus que alertaven d’un desastre econòmic a la vegada que Zapatero i la resta de líders mundials, brindaven amb champagne caríssim per la prosperitat de l’economia del crèdit fàcil. Sis anys després els bancs han convertit el seu deute en deute dels ciutadans i els ciutadans han vist esfumar-se el seu ‘estat del benestar’, essent substituït per l’estat de la beneficència. El problema segueix allà i els errors es repeteixen. Mentre els líders brinden amb el mateix champagne caríssim sobre les ruïnes de la Unió Europea, sobre les ruïnes del sistema democràtic-liberal, sobre el dessagnament del ciutadà mig europeu i sobre la tragèdia social europea; molts economistes alerten que el pitjor podria estar de camí i que el tsunami podria arribar en qualsevol moment a les nostres costes.

Vull acabar aquest post -un tant catastrofista, pot ser- amb aquest documental molt interessant sobre el crack del 29 i els errors que es van cometre.

One thought on “Sortir del pou per caure a l’abisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s