Pausa vital número 4


Pausa Vital nº 4

Tot i que aquest és un blog personal, parlo més aviat poc de la meva vida personal. Sóc molt gelós de la meva vida privada i dono peu a poques entromisions. Però aquest cop vull parlar-vos una mica sobre el que anomeno  ‘pauses vitals‘. Ja ho sabeu que sóc autònom i en temps de crisi això és tenir (1) infinita paciència, (2) molta auto-confiança i (3) els nervis a proba de bombes. Però tot té un límit i he decidit fer la quarta pausa aquest estiu. Aturar-me, allunyar-me, reflexionar i continuar.

La primera pausa va ser trumàtica. Situem-nos. Després de sortir de l’institut amb una nota de selectivitat prou bona, entro a fer Història a la UAB amb una il·lusió inconmensurable, però allò no m’agrada. Bé, la història m’encanta, pero a la Universitat em trobo amb professors sense ganes que repeteixen com a lloros dades i més dades, convertint la història en una compilació de xifres que has memoritzar. A l’abril de 2002 dic que prou. Així va començar la primera pausa vital. Per sorpresa de tothom deixo la universitat i les humanitats, dono un gir de 180º i començo la meva formació audiovisual, a la vegada que començo a tocar en un grup de música. Sense voler, aquelles dues decisions marcaran tot el meu devenir.

De 2002 a 2005 va venir un  període interessant -re-fer amistats, orientació professional, festes, primera ‘sortida de casa‘, associacionisme GLBT, coneixer a qui avui és el meu xicot…- fins que va arribar la segona pausa vital. Un cop acabat el grau superior so em trobo sense feina i sense estalvis, ja que els darrers 5 mesos de pràctiques no em permetien treballar en paral·lel. A finals d’agost, després de 2 mesos buscant feina, trobo una feineta de ‘teleoperadora‘ (en una planta de 400 persones, era l’únic noi). Veure el sistema de de desatenció al client d’una gran empresa des de dins, m’ha fet desconfiar de qualsevol número d’atenció al client. La qüestió és que m’avorria tant que vaig començar a escriure pensaments a una llibreta. En aquella llibreta vaig escriure l’esborrany del pla de la meva empresa, les idees que volia per a obrir un negoci i treballar del que a mi m’agrada, però havia de trobar els diners per a fer-ho. Ding Ding! Premi. Vaig ser acomiadat a principis d’octubre de 2005 de manera fulminant per -paraules textuals- ‘resolver problemas‘ i em van recordar que ‘ese no es tu trabajo‘. Ja tenia atur per capitalitzar.

No cal idealitzar la meva feina a la meva empresa, perquè a la crisis estructural de l’audiovisual s’hi suma aquesta crisi bestial del deute. Lluny de conformar-me vaig continuar estudiant. Al 2008 vaig complir el meu somni d’estudiar alemany -sí, sí, volia estudiar alemany des de  petit- i al 2011 arriba la tercera pausa. La més divertida de totes. Tanco l’estudi temporalment i a l’estiu de 2011 marxo a viure al sud d’Alemanya. M’ho passo bomba: assisteixo per lliure a classes d’història contemporània d’Alemanya a la Universitat de Freiburg, visc en un pis d’estudiants, tardes al llac prenent el sol i llegint, sortides en bicicleta pel Baden… i de nou una llibreta on escriure -ara en alemany- què vull fer amb la meva vida. Allà ho reorganitzo tot, perquè la crisi comença a ofegar el present. Em vaig prenguntar si volia tornar a Barcelona o volia quedar-m’hi i probar sort. Era el moment de quedar-s’hi, però vaig tornar a confiar en el meu instint: tornava a Barcelona. Hi ha masses coses que m’uneixen amb aquesta ciutat.

Però les coses no han anat com el meu instint creia. El 2012 no va començar malament per a mi, però de novembre fins ben entrat 2013 ha estat un suplici: impagats, projectes que desapareixen, clients que tanquen, hisenda apretant com mai, sensació d’ofeg, angoixa, ansietat, nits sense dormir… prou. Toca parar per a decidir i continuar. Així arribo a la meva quarta pausa, massa d’hora, sí, però necessària. Em cal allunyar-me de tot, de la meva realitat, de la meva rutina i recuperar ritmes i sinèrgies oblidades després de tants anys treballant sol. La meva feina -la de dissenyador de so- m’agrada massa com per a deixar que les circumstàncies acabin per cremar-me. Busco una feina d’estiu aprofitant que parlo 4 idiomes i mig (el ‘mig’ idioma és el francès que vaig estudiar a l’escola)i em surt bé. Trobo feina de cara al turisme (¡Barcelona!). Em toca sortir del marc, intentar pasar-m’ho bé, coneixer gent, adaptar-me a altres formes de treballar i reflexionar.

He de pensar què vull fer. Tornaré a obrir al setembre o l’octubre? Val la pena seguir endavant amb un projecte d’empresa en un país on és el propi govern el primer interessat en ofegar-te? Deixant de banda el meu odi a la tropa d’inútils que governen aquí i allà; toca preguntar-me què vull ser de gran. ¿Potser és el moment de fer maletes i marxar? ¿És el moment de fer un salt endavant i continuar amb el meu petit projecte empresarial acceptant totes les conseqüències? Ja tinc la meva llibreta. Al setembre us explico què he decidit.

Una portada a Menéame i uns xiulets dobles a la Reina

L’article dedicat l’escàndol de les 13 propietats de la Infanta va arribar a ser portada a Menéame. Un article més aviat fluix (com els que escric darrerament, espero que sapigueu perdonar-me la baixa forma) que algú, entre els comentaris que van deixar els usuaris de la xarxa social de noticies, va dir que l’article era una ‘trolada’. Hi estic d’acord, no era ni molt menys el millor dels que he publicat i no deixava de ser un article d’opinió. ¿Com pot ser que hagi estat portada a menéame? Fàcil: una gran majora -m’atreveixo a parlar ja de massa hegemònica- està fins a les pilotes dels Borbons. Per això un article com aquell i tans altres, va ser portada.

Comencem a preguntar-nos, doncs, si no s’ha produit ja el trencament entre la societat i la Familia Reial, perquè una cosa és que arribi un article d’opinió marcadament anti-monàrquic a ser portada a Menéame, i una altra és que la burgesia al Liceu xiuli als Prínceps o al Teatre Real es xiuli a la Reina. Jo, si fos monàrquic, estaria molt preocupat. Moltíssim.

7 thoughts on “Pausa vital número 4

  1. hola Pere

    ara ja veig que efectivament no t’hi trobaves b

    espero que no sigui gaire greu i et pugui veure aviat

    una abraada

    Joan

    1. Hola Joan! Trobar-me bé em trobo bé, però necessitava una pausa i aquí la tinc. No és res greu, és només un parèntesi per a reflexionar i relaxar-me. Com et vaig dir al nostre darrer café, és molt difícil ser empresari seriós a aquest país (diga-l’hi Catalunya, diga-l’hi Espanya). Petons!!

  2. Hola Pere!! Ens coneixem poc però et vull dir que m’agrada seguir-te a les xarxes socials i llegir les teves reflexions al teu bloc. Et desitjo molta sort en aquesta nova etapa i si et puc donar un cop de mà ja saps on trobar-me. Una abraçada i que la teva nova pausa et porti pel camí que et faci més feliç!!

    1. Hola! Gràcies per llegir-me i pels ànims. Estic segur que desconnectar de la crisi em vindrà bé. I si ens coneixem poc, escolta, això s’arregla amb un café! Parlem per FB, salut i bon estiu!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s