La Revolució a càmera lenta


Manifestació 12M 2013 a BCN

Dos anys des d’aquell dia que els joves van omplir les places de tota Espanya demanant un canvi de rumb, desencantats amb una crisi que, lluny de fer-la pagar als banquers, ens la fan pagar a nosaltres. Aturem-nos un moment i recapacitem. ¿No va servir de res el 15M?

El 15M havia quedat ple de líders foscos o, com m’agrada anomenar-los, el Robespierre 2.0. Revolucionaris que twittejen compulsivament clamant per una revolució que no arriba, mentre assenyalen als polítics com ‘els culpables de tot’. En canvi crec que  allò que demanàvem a les places comença a cristal·litzar. És més: vivim una revolució a càmera lenta on els símptomes d’esgotament i canvi de cicle històric es multipliquen al voltant nostre. 

Causa general contra la Monarquia

Al discurs de Nadal del Rei de fa un parell d’anys –que vaig analitzar– en mig de l’inici de l’esclat del Cas Noós, Joan Carles I va remarcar que ‘la justícia és igual per a tothom’. La des-imputació exprés de la Infanta Cristina ha demostrat el contrari. La Casa Reial, parapetada a una cada dia més blindada i aïllada Zarzuela, ha afegit més llenya al foc a la seva gravíssima crisi de confiança.

El darrer baròmetre d’opinió ha situat la Monarquia com un dels principals problemes del país. Mai des dels anys 20 havia succeït res semblant. La opinió pública, majoritàriament partidària del Rei i la Monarquia, comença a veure en un canvi cap a la República com una manera de reformar el país. El Republicanisme  comença a guanyar adeptes. ¿Això és gràcies al 15M? Directament no, però d’alguna manera el 15M i la seva crítica a les elits espanyoles que rodegen al Rei, han provocat un canvi de registre en la premsa que fins fa poc anys només esmentava la Monarquia per aplaudir-la. Avui les mentides que ens havien explicat a tots de petits s’han dissolt com sucre en cafè calent: sí hi ha Cort i el Rei, sota la seva ‘especial protecció’ Constitucional, ha creat una de les fortunes més grans d’Europa.

Esfondrament del bipartidisme

El crit ‘que no nos representan‘ no es va traduir ni a les eleccions municipals ni generals en un gir electoral. El votant del PSOE es va desmobilitzar i, en menor mesura, va canviar el seu vot cap a IU i UPyD, a Espanya, i cap a ICV i ERC a Catalunya. Dos anys després del 15M assistim a l’esfondrament del bipartidisme a càmera lenta. Enquesta rere enquesta la hipotètica suma de PP i PSOE a les Corts Espanyoles és menor. Cal recordar que la suma d’ambdós partits és la garantia d’immutabilitat constitucional i de mantenir sota control l’actual marc institucional. Si avui es celebressin eleccions, el PP guanyaria molt possiblement, però perdria prop de 70 o 80 escons mentre que el PSOE perdria encara 20 més. Vots que, sense dubtes, anirien cap a IU i UPyD.

El canvi de cicle polític ja és aquí. De fet l’estem veient a cada enquesta i a cada editorial o article d’opinió de la premsa tradicional, com a la nova premsa de la que parlaré més endavant. La tapa que bloqueja qualsevol intent de canvi, pesa molt, 180 escons de majoria absoluta per ser concrets als que hem de sumar els 110 de trista segona força del PSOE. Trencar la majoria absoluta del PP no és suficient per a aixecar la tapa de la olla. Cal també que el PSOE s’esfondri com es va esfondrar a Grècia el PASOK.

Les noves publicacions

La premsa tradicional -El País, La Vanguardia, El Mundo, ABC, La Razón…- ha destacat la pèrdua de visibilitat del 15M. No van ser capaços d’entendre al 2011 perquè els joves ocupaven les places. Pocs, com El Roto, van reaccionar a temps i van comprendre que una nova generació de ciutadans nascuts en democràcia demanava pas i exigia solucions, i que el sistema com a tal ja no  serveix perquè  expulsa i margina als joves. Aquells joves -i no tan joves- han continuat desenvolupant les idees que bullien a les assemblees de les places. L’espai on ho han fet és internet. Espanya viu una estranya nova era de publicacions presumptament minoritàries que segueixen propagant les idees del 15M.

Parlo de la nova premsa on line com El Diario.ES, InfoLibre o VozPopuli, que mantenen un esperit crític i que, cadascú a la seva manera, mantenen viu el foc ideològic que sorgí de les places. Als kioskos hem vist el renaixement del diari mensual a través de ‘quaderns‘ i revistes com la satírica Mongolia, Tinta Libre, Los Cuadernos de ElDiario.es o la Marea. Aquestes publicacions han demostrat que la pèrdua de públic de la premsa tradicional no es basa tant en la irrupció d’internet, sinó en la pèrdua de confiança del públic que, d’alguna manera, veu una manipulació d’un partit polític darrera de cada pàgina. La nova ‘premsa’ online o impresa recull l’esperit de les places i en propaga les seves idees d’una forma nova i fresca. Es presenta a sí mateixa com a independent en quan depèn dels seus socis i beneficiaris, i no pas dels bancs. 

Trencament territorial

El 15M a Barcelona, com vaig exposar a la meva crònica des de Plaça Catalunya al maig de 2011, va tenir presència de grups independentistes. Certament eren minoritaris i fins a cer punt ‘folklòrics’. Però dos anys després crec que la vertebració política del 15M a Catalunya no només s’ha fet al voltant de plataformes com la PAH -que col·leccions simpaties d’esquerra a dreta a quasi tot Catalunya-, sinó al voltant de noves formacions polítiques. El trencament proposat pel 15M s’ha mesclat -sorprenentment- amb els moviments de trencament amb Espanya nascuts de la manifestació del 10 de Juny de 2010. Els resultats electorals catalans marquen una acceleració i avantatge respecte a la resta d’Espanya en l’esfondrament del bipartidisme. Si l’any 1999 CiU i PSC concentraven 108 de 135 escons, avui CiU i PSC concentren 70. Pel camí ERC s’ha convertit en la segona força política, ICV ha passat d’uns residuals 5 escons a 13 i les CUP amb 3 i Ciutadans amb 9 demostren l’esfondrament del bipartidisme català.

¿Això serà exportable a la resta d’Espanya? Estic convençut que el que a Catalunya representa la independència -o com a mínim el dret a decidir- ho representarà a Espanya un republicanisme pràctic, sense oblidar que el bipartidisme allà i aquí s’esfondra poc a poc, pas a pas, sense pauses.

Esperança.

El 15M és part de la història, però el seu missatge segueix present. No se si estem en un moment pre-revolucionari o si bé estem vivint una revolució a càmera lenta que, tard o aviat, cristal·litzarà en quelcom noou. Fa unes setmanes us comparava la situació de 1929-1931 amb l’actual i en trobava els punts en comú. Les elits que al 1930 van voler reformar la caduca constitució de 1885 van xocar amb la realitat d’una ciutadania que vivia ja en època política diferent. Avui sona tímidament una reforma de la Constitució. Qui ens assegura ja que no pot passar el mateix els propers anys? Qui diu que l’eco del 15M no pot esclatar de cop a les properes eleccions presentant un parlament irreconeixible i forçant un canvi profund de l’Estat com ho va fer al 1931?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s