El govern dels “sense ànima”


Gran Dependent

Les retallades en tot allò social no s’aturen. ¿Recordeu quan érem els campions de les retallades i l’austeritat? ¿Recordeu quan el ciutadà havia d’entendre les retallades perquè portarien una recuperació ràpida? ¿Recordeu què ens deien des de les tribunes mediàtiques als que criticàvem les retallades perquè només portarien més retallades? Tres anys després de l’inici de les retallades, aquell infame 10 de maig de 2010, l’Estat s’enfonsa, la democràcia s’esfuma, la repressió policial augmenta i la falta de resposta social porta a pensar si no ens hem tornat uns insensibles.

La xifra de la  retallada en la llei de la dependència, 958 milions d’Euros, esgarrifa. Aquesta nova retallada i enèsim canvi en els ratios d’avaluació de les discapacitats pot posar punt i final a aquesta llei. L’error de fons, com sempre he criticat, és que la Llei de la Dependència es va crear sense una dotació econòmica específica i va ser un fracàs des del primer moment. Des del principi els sol·licitants van ser més del doble dels previstos i molts, entre els qui s’inclou el meu pare, afectat per la terrible malaltia dels Cossos de Lewis i que va morir 2009, amb una sentència que li reconeixia la ‘gran invalidesa’ i el 100% de la prestació. Prestació que mai va rebre i que, en morir, es perd.

El gran traidorAvui aquesta banda de criminals que ens governa es disposa a treure del tot aquesta llei que era un petit baló d’oxigen especialment pels cuidadors d’aquests dependents. És impossible no deixar de banda l’aspecte humà i la lluita dels cuidadors per mantenir la dignitat de la vida dels dependents i grans dependents. Darrera de cada gran dependent hi ha un cuidador, habitualment dona i no professional. Aquest govern de desalmats (disculpeu-me el castellanisme) va retirar la cotització a la seguretat social als cuidadors no professionals i va augmentar el copagament, que a Catalunya (a la Champions League dels seguidors neoliberals austers entre els austers) és del 30%. La degradació de la dignitat dels cuidadors dels dependents d’aquest país sembla no tenir límit.

Però això no s’acaba aquí. La retallada s’ha comunicat abans a la ‘troika’ que a les autonomies -les encarregades de gestionar les ajudes- i que a la ciutadania, la principal afectada. Ens diuen, de nou, que no hi ha res més a fer, que és l’únic que es pot fer i que hem de complir com sigui amb el malaltís objectiu de dèficit. La líder del PP català ens diu que és culpa de Zapatero, òbviament. La Ministra de Sanitat directament calla, no perquè es senti culpable sinó perquè entén que el que s’ha fet està ben fet. Ells, la nostra elit succionadora de recursos públics, no només no entenen el què passa sinó que es refugien en els seus barris allunyats de la pobresa i la misèria que estan repartint.

¿No hi ha diners? Fals.

Avui en Jordi Basté denunciava que l’empresa Navántia -100% pública- està construint el nou submarí S-80 per a l’exèrcit espanyol. Un submarí que pesa massa i s’enfonsa. Tal qual. Això voldrà dir augmentar el pressupost militar fins a l’infinit, sense oblidar que la injecció pública en la fabricació d’armes que mai es faran servir segueix en un augment imparable.

Podríem suavitzar el patiment provocar per que aquests desalmats que governen retallant l’exèrcit, la Candidatura Olímpica Madrid 2020 -¡aplaçant-la!-, en l’església catòlica -preocupadíssima en què entra i surt de les vagines de les espanyoles i insensible davant la misèria-, l’ AVE Madrid-Badajoz-Lisboa -abandonat pel govern portuguès-, reforma de la piscina de l’ambaixada de Riad… ¿segueixo? I tant que es pot retallar. I tant que es pot canviar la prioritat. Però llavors tindríem davant un govern sensible amb el ciutadà i fins i tot competent per a tornar a fer créixer Espanya. No tenim tanta sort.

Davant tenim una banda d’indigents intel·lectuals que es mouen a tota velocitat en cotxe oficial des de la protecció dels seus luxosos barris a la perifèria de Madrid i Barcelona fins als seus despatxos. Allà no hi falten el whisky de 25 anys, uns bons puros, butaques de pell i una agenda plena de cuñados, tot molt auster. Són insensibles a la nostra misèria –la que podem veure a diari quan sortim cal carrer- simplement perquè no la veuen. Han traduït la pobresa i misèria, els nens que passen gana a l’escola, les famílies sense cap ingrés, els desnonaments i ara, també, els dependents i grans dependents en digeribles i asèptiques xifres que l’assessor de torn, tisora en mà, s’encarregarà en convertir en una nova victòria en aquesta guerra neoliberal contra tots nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s