Quan tot és anti-política


Curiosa imatge, oi?

Som en un punt indeterminat en la història política d’Europa. Aquest punt es situa entre un origen i un hipotètic destí que encara ningú sap com podria ser. Sabem d’on venim: el bipartidisme asfixiant, un sistema necessàriament fort als 80 per a cimentar la ‘nova’ democràcia, però que ha derivat en una partitocràcia asfixiant. Avui el bipartidisme està esquerdat i de les seves esquerdes en surt una pudor inaguantable en forma de corrupció, tractes de favor i la constatació que la falta de transparència durant la bonança de la dècada dels 2000, ha omplert de mediocres l’administració de l’estat.

A Espanya el canvi comença el 15 de Maig de 2011. És allà quan una explosió d’indignació i de reclamació per a crear una democràcia basada en noves formes polítiques i més participació ciutadana gestada a les xarxes socials, desemboca en unes concentracions històriques i que des d’aquest blog vaig seguir amb autèntic entusiasme. Passada l’alegria es produeixen dos fenòmens que es donen simultàniament avui:

  • El 15M està ‘latent’ al carrer però visible a les enquestes. La crescuda en intenció de vot d’IU, UPyD, ERC, CUP… és la visualització del cansament popular davant el bipartidisme.
  • L’aparició de presumptes líders del ’15M’ (a milers a cada ciutat) que vertebren amb discursos foscos una reacció contra ‘la democràcia’ en sí. Aquests no són més una nova versió dels assemblearis anarquistes d’universitat de tota la vida.

I és en aquest context quan apareixen nous partits que semblen vertebrar políticament, per fi, aquell moviment. El referent de tot això és, sense dubtes, l’explosió islandesa. Islàndia al 2010 va derrocar al seu govern, jutjar a molts dels seus polítics i banquers i iniciar un procés constituent basat en la xarxa i en la participació ciutadana. Aquest procés conegut com ‘wiki-constitució’ va convidar als islandesos majors de 18 anys a redactar amb una eina participativa i gratuïta com és la ‘wiki’, la nova constitució de l’estat. A la vegada, aquestes eines van entrar als partits i la xarxa i la participació i la consulta ciutadana han esdevingut parts integrants del nou sistema polític islandès. Aquestes reclamacions també estaven al 15M i no puc entendre perquè el que és positiu per Islàndia, és negatiu i ‘anti-polític’ a Espanya.

Beppe Grillo: un pallasso que té raó.

El dia d'anar a pendre pel cul!A l’Europa Mediterrània trobem a Beppe Grillo. Ex-humorista de la RAI, expulsat als 90 per carregar contra la corrupció dels socialdemòcrates enmig de l’esclat del ‘Tangetòpoli’, és el líder del ‘Moviment 5 estrelles‘, la gran sorpresa de les darreres eleccions italianes. Aquest moviment és un ‘partit’ sense seus, sense líders i amb trets que recorden a tant al 15M com a la revolució islandesa, però que també aporten dosis de populisme. Des de l’elecció dels candidats fins a les votacions internes i la redacció de textos… tot es fa a través d’internet i les eines participatives. Recentment al programa ‘la Sexta Columna’ es feia un anàlisi molt interessant d’aquest moviment. Personalment crec que s’ha de separar a Beppe Grillo, qui cau masses vegades en el populisme i amb unes formes que l’han fet guanyar-se el qualificatiu de pallasso, del moviment que té darrera. Les crítiques a aquest moviment no s’han fet esperar, però em sorprèn que vinguin quasi per igual del bipartidisme i l’establishment econòmic, com de la esquerra alternativa i que, precisament, s’està beneficiant d’aquesta presumpta anti-política.

Però alerta: Beppe Grillo pot ser un pallasso, però és un pallasso que té raó en masses coses de les que diu. Estic d’acord amb ell amb l’avaluació de la situació a Itàlia (que comença a no ser tan diferent de la d’Espanya): la falta de transparència, el ‘cuñadismo‘, el clientelisme i l’excessiva burocratització del sistema polític, empresarial i sindical -el que ha acabat per convertir la democràcia en una partitocràcia- són la base d’aquest càncer anomenat corrupció i aquesta infecció anomenat bipartidisme. Li fallen les formes, massa messiàniques i fosques.

Partido X i Procés Constituent.

Partido XA Espanya trobem dos moviments polítics nous: el Partido X i Procés Constituent. Per una banda el Partido X és obertament un ‘Moviment 5 estrelles’, però sense el lideratge de cap Beppe Grillo. Ideològicament és cert que és difícil situar-lo a l’esquerra o la dreta, però també és cert que major participació o obrir la política al ciutadà i convidar-lo a participar no és ni de dretes ni d’esquerres. Aquest partit ens ha ensenyat, poc a poc, que està format per ‘gent normal’ que reclama eines per a que mai més es torni a donar un escenari com l’actual. Personalment crec que no hauria d’existir el Partido X, sinó que haurien de ser els partits actuals que s’estan beneficiant de la caiguda del bipartidisme, els qui assumissin i integressin aquestes eines participatives no pas com un fet decoratiu, sinó com una revolució integral en el seu sistema de funcionament. En conseqüència, si avui existeix un ‘Partido X’ és perquè els partits segueixen agafats a una manera de funcionar que gran part de la societat veu massa llunyana i fosca. Si el sistema de paperetes i urnes fou la solució liberal del segle XIX al problema de com fer votar a tota la població d’un territori immens com França o els Estats Units; Internet pot ser la solució a donar més veu a una ciutadania que reclama més transparència i democràcia al segle XXI.

El meu admirat Jaume Barberà va donar la campanada el passat dimecres des de la tribuna que ‘Singulars’ ofereix als seus convidats. La monja benedictina d’esquerres i antisistema Teresa Forcades i l’economista Arcadi Oliveres van presentar un nou moviment polític anomenat Procés Constituent. L’objectiu és sumar sensibilitats catalanistes en favor d’un procés constitucional que derivi en un nou estat social. La repercussió a la xarxa i als mitjans tradicionals ha estat enorme i, afortunadament,  els partits de l’espectre de l’esquerra -començant per CUP i ICV i arribant a sectors d’ERC i PSC- han vist aquesta proposta com l’oportunitat de crear quelcom nou que vertebri el cansament i la humiliació popular davant les retallades.

¿Tot és antipolítica?

Forcades-Arcadi-Oliveres-Singulars-Barbera_ARAIMA20130410_0167_31Per desgràcia estem associant a tot allò que es surt dels partits com ‘antipolítica’. Des de la PAH fins als que reclamen eines basades en internet per a donar veu a la societat, tot queb en la definició d’antipolítica. No és així. La diversitat d’idees i propostes demostren que la societat es vol implicar en la política. La tasca dels partits i dels sindicats -que algun moment també hauran de canviar i preguntar-se què han fet per a que l’atur juvenil estigui a un horrible 53%- hauria de ser integrar aquest descontentament i assumir-lo amb naturalitat. La desburocratització dels partits passa per major transparència a la xarxa, no pas decorativa sinó real. Les eines wiki aplicades a la política han de funcionar. Equo o recentment ICV davant la seva 10ª assemblea han incorporat eines participatives que conviden al ciutadà a implicar-se en els seus procesos interns. Però cal més, molt més. Estem en un punt entre dos sistemes, de nosaltres -aquells que creiem en la participació i en la implicació ciutadana- dependrà que sigui millor o, de nou, un horror bipartidista com el que hem viscut els darrers anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s