Semblances i diferències entre 1931 i 2013


Bipartidismo

La història és cíclica però mai es repeteix de la mateixa manera, perquè el context mai és el mateix. Fa temps, però, que molta gent coincideix en que el canvi de cicle que estem vivint és la repetició del final d’un cicle històric iniciat molts més anys enrere. El que sorprèn és veure les similituds entre el nostre moment i el que es va donar entre 1925 i 1931. ¿La història es repeteix?

1. Una Constitució antiquada

L’any 1876 fou el de la restauració de la monarquia en la figura d’Alfons XII de Borbó. Espanya sortia d’una revolució de 1868 que havia enderrocat a Isabel II, havia proclamat a un nou Rei i havia acabat en República federal fallida. Per a evitar que es pogués repetir la història, la Constitució promulgada per Cánovas del Castillo fou un text molt blindat i referenciat a una figura central: el Rei com a símbol de la permanència de l’Estat. Va ser una Constitució centralista, conservadora (va introduir les dues càmeres, igual que ara), que reconeixia algunes llibertats i que proclamava que la sobirania resideix en la figura del Rei i les Corts. Va estar vigent de 1876 a 1920 i de nou entre 1930 i 1931. Un total de 55 anys ens els que no va patir cap modificació.

Curiosament la nostra actual constitució va ser aprovada 102 anys després d’aquesta, té punts en comú amb la Constitució de 1876: les dues càmeres, l’omnipotent figura central del Rei, el blindatge dels seus articles per a evitar canvis o la dificultat per a reformar-la. Aquesta Constitució té gairebé els mateixos anys de vigència que tenia la de 1876 quan el propi Rei Alfons XIII la va suspendre, acceptant la dictadura de Primo de Rivera. Quan Primo de Rivera va abandonar el govern, Alfons XIII va obrir un període constitucional per a crear una nova Constitució monàrquica, però les eleccions del 12 d’abril de 1931 van donar una victòria incontestable als republicans.

2. El bipartidisme esgotat

Si bé les similituds entre la vigència i protecció de les Constitucions de 1876 i 1978 poden resultar sorprenents, no ho són menys les similituds entre el bipartidisme de 1885 a 1921 i el que vivim actualment. Al 1885 els ‘Pactos del Pardo‘ van impulsar un sistema electoral on Liberals-Progressistes i Liberal-Conservadors s’alternarien el poder amb la condició d’obeïr la Constitució i la figura del Rei. El sistema beneficiava que els dos partits principals sempre obtinguessin àmplies majories, evitant que partits alternatius poguessin arribar a obtenir aquestes majories. Però a més quedava el control del Senat. El Senat, designat majoritàriament pel Rei, era la càmera on les lleis s’aprovaven o tombaven i no era una càmera (més o menys) territorial com ara.

El resultat fou que els Liberals governaven durant 4 anys i els Conservadors 4 anys més i així durant 55 anys. Però la gràfica aboca una dada curiosa: mentre que al principi Liberals i Conservadors obtenien grans majories, segons passaven els anys aquesta amplitud es va anar fent més i més petita en favor de les noves formacions que demanaven pas al Congrés.

e1800g2

3. El Rei, la oligarquia i la corrupció.

dictador-primo-de-riveraCuriosament la figura del Rei Borbó sempre ha estat el detonant dels grans canvis cívics a Espanya. La fama d’Isabel II com a reina corrupte i sexualment depravada i que regnava per a una elit de ‘favorits’ va estar darrere de ‘la Gloriosa’ de 1868 que va acabar amb el seu regnat. Per la seva banda, els graus de corrupció i el poder de les oligarquies empresarials del moment que s’havien assolit al 1920 i que la dictadura Primorriverista havia mantingut per la força, van ser el que van acabar amb Alfons XIII al 1931. En ambdós casos, els poders econòmics (patronals, fàbriques, grans comerciants i terratinents del sud d’Espanya) veien en la figura del Rei el manteniment dels seus ‘privilegis’ i la seva força davant un canvi encarnat en les organitzacions sindicals i polítiques que es referenciaven en el socialisme, comunisme i anarquisme que arribava d’Europa.

Avui, curiosament, Joan Carles I s’enfronta a un seguit d’escàndols econòmics i sexuals que l’afecten directament i de nou, curiosament, la reacció de les oligarquies (de nou grans terratinents, elèctriques, telefòniques i patronals de totes classes) és protegir el ‘seu rei’. De nou, però, la corrupció al voltant de ‘La Zarzuela’ està al centre del debat. De nou es dona la mescla entre crisi econòmica, estancament i corrupció política i escàndols a la Zarzuela.

4. Catalunya: Lerroux, la Lliga i ERC

La Lliga Regionalista va irrompre al Congrés al 1906 amb 6 escons. Aquest partit era la representació a les Corts dels industrials catalans que, perduda35150744 Cuba i Puerto Rico al 1898, havien perdut el seu comerç a les Amèriques i necessitaven tenir la seva pròpia veu davant un centralisme que els asfixiava. La Lliga va obtenir el seu màxim resultat al 1923, amb 22 escons, anant a ‘Madrid’ amb la reclamació d’una Mancomunitat Catalana. Però La Lliga va entrar al govern de concentració de 1923 i va recolzar la dictadura de Primo de Rivera que havia aprovat el Rei. Acabada la dictadura, el vot Regionalista va marxar a un nou partit: Esquerra Republicana de Catalunya i el PSUC. El vot conservador/regionalista es va convertir en un vot republicà d’esquerres. Però el ‘problema catalán‘ tenia també una altra cara, la del catalanisme espanyolista que s’oposava al confederalisme que defensava Macià. La figura molt popular a Barcelona d’Alejandro Lerroux i el seu Partido Republicano Radical van destacar especialment a l’època i van aglutinar el ‘centralisme’.

Aquest fenomen de canvi de vot, en un altre context, s’està donant i el vot catalanista abandona poc a poc el vaixell dels hereus de la lliga per anar a unes posicions més clares. Els errors de la Lliga i els de CiU avui són molt semblants, fins i tot ho són els del seu home a Madrid. Cambó al 1923 recolzava cegament les oligarquies i elits i avui Duran i Lleida és indubtablement el protector de la banca i les grans corporacions. A la vegada, el vot tradicionalment espanyolista també canvia de bàndol i es trasllada ara cap al ‘neo-lerrouxisme’.

5. Les diferències

No tot són coincidències entre 1931 i 2013. La primera i la més important és el context històric. Europa al 1931 es sacsejava amb l’auge brutal dels partits totalitaris comunista i feixista. Itàlia, Àustria, Bulgària, França o Portugal veien augmentar el vot d’aquells que veien la democràcia com ‘el problema’.  Una altra gran diferència és que al 1931 Alfons XIII no tenia substitut. La figura de Joan de Borbó era totalment desconeguda al 1931, mentre que avui el Príncep Felip sembla estar demanant pas al front de la Casa Reial. Però qui serà Felip VI tindrà una tasca gens envejable: renovar la Constitució i legitimar el seu poder com ho va voler fer Alfons XIII al 1931. D’altra banda, la violència estructural a la convulsa Espanya dels anys 20 i 30 no té cap mena de similitud amb l’actual context. Si als anys 30 sindicats i patronals repartien pels carrers de les grans ciutats pistolers i assassins a sou, avui qualsevol tipus de terrorisme seria automàticament marginat per la societat.

7 thoughts on “Semblances i diferències entre 1931 i 2013

  1. Això d’igualar exactament a tots els partits feixistes i els comunistes és ben propi d’un seguidor d’Steve Jobs…

  2. Molt interessant i molt bona comparativa (ràpida i general, és clar). Jo també trobo que hi ha moltes sembles, de fet les veus crítiques al règim actual li diuen la “segona Restauració”. També estic totalment d’acord amb el fet que Ciutadans és un partit totalment lerrouxista.
    Per altra banda, a mi em sembla veure-hi una altra diferència, però potser una mica difícil de comprovar: si durant la Restauració i la República van jugar un paper preminent les elits i les altes esferes de la societat, ara, en canvi, la crítica a la Transició (que també va ser imposada per les elits) sembla que és molt més àmplia, està més estesa la consciència ciutadana de la corrupció del règim. En tot cas, jo penso que la història contemporània particular d’Espanya sempre pot quedar explicada pel fet que no hi ha hagut mai una revolució liberal ni un substrat social ben favorable a les “noves” (del segle XIX) tendències polítiques.
    Per acabar, per si ho podeu trobar interessant i lligant amb això que acabo de comentar, el nou diari d’Escolar ha tret un dossier dedicat especialment al fi del règim de la Transició (http://www.eldiario.es/escolar/primera-portada-papel-revista-eldiarioes_6_110648944.html). Jo no l’he llegit, però suposo que pot estar bé, tot i que si és molt típicament periodístic, amb molta “opinió”, doncs no me’l compraré.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s