El Rei que va poder pasar a la història


Familia Reial

La memòria col·lectiva és breu. Poca gent recorda que el primer sobrenom popular que va tenir el Rei Joan Carles I, successor de Franco, durant els primers anys del seu regnat era ‘el Breve‘. Ningú donava ‘un duro‘ pel seu regnat per molts motius: la ultradreta -que el veien com un traïdor-, l’esquerra -que volia convocar un referèndum en favor de la República en el moment en que assolís el govern-, la inestabilitat creixent especialment a Euskadi i, també, la seva debilitat institucional. El cop d’estat del 23F va posar en safata la oportunitat del Rei de ser el monarca legítim d’Espanya. El matí del 24 de febrer de 1981 Joan Carles I ho tenia tot de cara per a passar a la història com un dels monarques més importants d’Europa. El Rei, però, va preferir utilitzar la tranquil·litat que va obtenir Espanya durant la segona meitat dels 80 i la projecció dels anys 90, per tancar-se a la Zarzuela, dedicar-se als seus negocis i viure la vida; oblidant-se de la seva responsabilitat pública més enllà del món de cartró-pedra i color de rosa que la Casa Reial presentava als espanyols.

L’any 2002 em van ensenyar a la Universitat que la figura del Rei als mitjans de comunicació es regia per una regla no escrita que deia quelcom semblant a “No es pot parlar malament del Rei, ensenyar-lo bevent, fumant o en un estat poc adequat per a la seva figura de Cap d’Estat“. Sí, això era la darrera censura prèvia que quedava, heretada d’aquella ‘Ley de prensa‘ que convidava als periodistes a escriure el que volguessin, però atenir-se a les conseqüències si escrivien alguna cosa contrària al Règim. Així als anys 90 amb l’esclat dels escàndols de la Jet Set de Marbella, ningú va poder escriure ni una sola línia sobre la relació entre la Casa del Rei i personatges com Mario Conde qui, anys més tard, assenyalaria al Rei com a coneixedor de tot.

A tot el món s’han publicat notícies sobre la part fosca del monarca excepte a Espanya. Un exemple recent fou un documental de Discovery Channel que va oferir l’any 2009 on es van parlar d’algun dels escàndols que rodegen a la casa reial. Aquest documental encara no s’ha pogut veure a cap televisió de l’Estat i tan sols es pot veure on-line. Un altre cas són els misteriosos negocis del Rei. ¿Com pot ser que un Rei que constitucionalment té un sou que depèn dels Pressupostos de l’Estat, pugui estar entre els homes més rics del món segons Eurobusiness o Forbes?

L’escenari de cartró pedra i imatges idíliques de la Família Reial, va caure de cop el 14 d’abril de 2012. Una anècdota va fer saltar pels aires la censura prèvia que fins aleshores havia rodejat al Rei. Una nova generació de periodistes i, sobretot, el cansament d’aquells que durant els 70, 80 i 90 havien hagut de callar, van provocar l’inici d’una cascada de dades que apunten a que Joan Carles I era de tot, menys el monarca exemplar que es volia fer creure.

Ara el Cas Noós apunta directament al Rei com a coneixedor de tots els fets delictius -o poc exemplars– que s’atribueixen ja no només al Duc de Palma -el Duque Em…Palma…do-, sinó també a la seva esposa, la Infanta Cristina de Borbó i ara també a l’amiga del Rei. Avui podem ja llegir els mails publicats per l’ex-soci d’Urdangarin, Diego Torres, on el propi Duc de Palma presumia de tenir el recolzament directe del Rei en totes les seves activitats. L’estratègia per controlar la crisi oberta amb el cas Noós i que fins ara havia seguit la Casa Reial, podia haver funcionat als anys 90. Ningú comprenia perquè en el moment de l’esclat del cas Noós, Urdangarin va ser enviat amb la seva família als Estats Units i no pas a aclarir la situació. La Casa Reial estava construint un tallafocs coneixedora de que l’escàndol Noós podia acabar per perjudicar a la Infanta Cristina i al Rei.

Si es confirmés que tot és verídic, Joan Carles I ‘el Campechano‘ podria tenir les hores comptades i s’obriria la porta a la successió. Moltes veus apunten a que Joan Carles I no pensa ‘abdicar’ com sí ho ha fet Beatriu d’Holanda o Benet XVI. ¿Què pot aportar ja Joan Carles I al seu regne? Gairebé res. La desafecció afecta també a la Casa Reial i aquell ‘Campechano’ apareix ara com una figura dèbil i llunyana i, el que és pitjor, com a part del problema. El Rei que podia passar a la història, pot caure en el pou de l’oblit on la història europea ha anat abocant un Borbó rere l’altre. Refugiat en el llunyà record del 23F, el monarca s’aferra a la Corona amb les forces que li queden evitant amb totes les seves forces l’exercici de transparència que se li reclama. Potser perquè si demà poséssim llum a la tramoia de la Casa Reial, no només la seva figura com a Cap d’Estat, sinó possiblement la família Borbó podrien tornar a caure per tercera vegada a la història d’Espanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s