Unes eleccions que ho poden canviar tot


Des del principi de les eleccions -i ja abans i tot- he escrit sobre la sensació d’anar directes a un trencament. Crec ara que el trencament ja és aquí i que quedarà reflectit en el resultat de les eleccions. Ahir ja us vaig parlar sobre el paper de cada formació política amb aspiracions d’aconseguir treure escons el 25 de novembre. Però avui la reflexió va un pas més enllà.

¿Què passarà d’ara en endavant a aquest tros de terra europeu que habitem? ¿De debò l’independentisme és tan majoritari? ¿I què passa amb la gent que es va quedant pel camí, llençada per la finestra de les seves cases a la indigència? ¿Què passa amb la crisi? ¿I què veuran quan mirin a Catalunya a partir del dia 26 de novembre els joves que marxen cap a altres països de la UE, Estats Units o Xina buscant una oportunitat que aquí se’ls hi nega? I una pregunta que les resumeix totes ¿Quina Catalunya escollirem el 25N? ¿La del futur o la que encara paga factures al passat?

Ja m’he pronunciat sobre la meva opció de vot, escollida a consciència i després de valorar altres opcions. Però no se segur encara, si el 25N serà la confirmació del trencament de Catalunya amb el règim polític nascut de la transició. Són masses les senyals que apunten a que el trencament ja és aquí. La manifestació de l’11 de setembre, quan més d’un milió de persones van sortir al carrer a demanar la independència de Catalunya nítidament. ¿Com es traduirà aquesta massa de ciutadans en les urnes? ¿I què passa amb els moviments socials? És cert que no han sortit tant gent en massa com l’11 de setembre, però els moviments socials, molts sorgits del 15M, estan aconseguint aturar desnonaments i re-enfocant als sindicats catalans, guanyant un pes inimaginable fa molt poc temps. Són aquests moviments els que han possat sobre la taula del govern els desnonaments o l’augment de la polarització social. Aquests punts són tan importants o més que la ‘qüestió nacional catalana’.

El trencament amb la transició a Catalunya es viu en dos registres. El nacional i el social, sense que un i altre actuï totalment aïllat de l’altre, sinó complementant-se i afegint més llenya al motor del canvi que, poc a poc però sense pausa, ens porta cap a alguna cosa nova. És aquest canvi imparable, aquest divorci social i nacional amb la transició la que tindrà més pes en totes les seves formes en el resultat del 25N. Crec que és l’hora dels partits petits i que aquests partits, que simbolitzen la pluralitat de Catalunya, menjaran espai als grans i hegemònics fins ara.

Des de que es va produir la primera manifestació del 15M fins al dia d’avui, passant per la manifestació de l’11 de setembre i la massiva manifestació de la vaga general, tot el que he escrit en aquest blog ho he fet des de la intuïció del que pot estar passant, sintetitzant els que amics i coneguts expressen. La meva visió no és millor que la vostra, jo tampoc se què passarà diumenge però sí tinc alguns indicis que he reflectit en aquest blog al llarg dels darrers 15 dies. Avui tinc la impressió que el 25N és una gran incògnita i pot ser una nit plena de sorpreses que no haguéssim ni imaginat fa només 3 anys. Haurem d’estar atents.

3 thoughts on “Unes eleccions que ho poden canviar tot

  1. Crec que barrejes 2 temes. L’independència i els deutes i mals del pais. I crec que son 2 coses oposades. O es que els independentistes només volem l’independència per un tema de calers?

    Si penses així, fixa’t on està la indignació de la gent. No només paguem més que la resta, es que ens insulten, ens diuen insolidaris, ens menyspreen, ens munten boicots, ens tumben l’estatut i encara se’n riuen, tiren merda sobre els nostres polítics (i després es demostra que tot és fals), no ens ajuden a aconseguir res dins d’Europa, volem matar la nostra llengua i, per acabar-ho de rematar volen ‘espanyolitzar’ als nostres fills. I encara em deixo coses, però no vull aborrir.
    Hi ha un tema de calers, és clar, però hi ha molt més que això. Per tant, barrejar les dues coses com tu fas, em sembla realment desencertat.

    Jo fa 3 anys tampoc hagués imaginat que se’ns presentaría una oportunitat única de ser lliures i no haver de dependre d’un estat que directament ens odia. Ara és el moment. I si és fora de la Unió Europea, casi que millor. No veig que Suïssa, Noruega o Dinamarca es queixin gaire de no estar dins de l’euro…

    1. Els dos temes que he volgut mesclar, perquè crec que es mesclen en el pols social d’aquesta Catalunya en que ens ha tocat viure, són el nacional i el social. El que indiques està al bloc del sentiment nacional i el tinc molt present: que ens diguin (¡ara!) insolidaris, els boicots… Però vull posar l’accent en el tema social, que, tret d’ICV i ERC, ha quedat massa fora del debat.

      Crec que diumenge votem un nou parlament, però també quin estat o model de país volem i això inclou escollir si volem ser Andorra (paradís fiscal) o Dinamarca (paradís social), si volem tenir una fiscalitat com Romania o com Holanda. El que dic aquí, el pols que sento, és que la gent votarà amb el sentiment nacional (sigui el català o l’espanyol), però també amb la sensibilitat respecte a la crisi i tota la injusticia social que està generant.

      Salut.

  2. Vaja, un que acusa en Pere de barrejar dues coses diferents, i ell ho barreja tot amb un discurs molt propi del victimisme ceballut.

    En fi, ja ens trobarem dilluns al ciberespai per veure a qui han fet més cas els electors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s