PSOE: Esperant el cop de gràcia


Permeteu-me començar l’article amb una pregunta que em ronda pel cap: ¿Per què Rubalcaba és incapaç de reaccionar davant la davallada socialista? ¿Per què un partit de la trajectòria històrica del PSOE és incapaç de reaccionar davant els canvis socials, econòmics i polítics que recorren Espanya?

La reacció del PSOE davant una davallada electoral sense pal·liatius a Euskadi i Galicia va ser d’allò més sorprenent. Lluny de l’autocrítica que Eduardo Madina va mostrar en una entrevista a la SER, l’aparell del PSOE va posar en marxa l’analitzador d’abstencions. Una màquina que llegeix l’abstenció en clau de vot socialista. Així van seguir dormint com si res no hagués passat. La culpa és de l’electorat, que no entén al PSOE no pas al revés. Mentrestant, els ciments que sustenten a Rubalcaba tremolen al ritme d’una tímida rebel·lió interna que exigeix un canvi de rumb i una dimissió en bloc de l’actual direcció del partit socialista. A Ferraz, però, es conformen amb una relefixió ideològica, és a dir: no fer res i esperar a que la inèrcia del bipardisme porti al PSOE de nou a la Moncloa.

Rubalcaba intenta guanyar temps i força al partit a conjurar-se per a mantenir el seu dèbil lideratge. El seu mandat va sorgir d’una farsa de procés intern d’elecció de candidat. Recordem que Chacón va voler disputar la direcció del partit, però Rubalcaba recolzat pels barons del PSOE va presentar-se com a candidat a President del Govern pel PSOE. El resultat d’aquesta operació fou un esfondrament del PSOE a tota Espanya, fins i tot a Catalunya. Lluny d’obrir un congrés de refundació, el PSOE va optar per fer veure que aquí no passa res i seguir empenyent el carro. Però els símptomes que anuncien el tancament del cicle que el PSOE va iniciar al 1978 són molts i molt visibles:

  • Envelliment a tots els nivells: ¿Qui són els barons el PSOE sinó els mateixos barons que ja hi eren als anys 80?
  • Fragmentació del discurs: el PSOE mai ha tingut un discurs únic a tota Espanya perquè és una federació de partits, el problema avui és que la tàctica del PSOE és diferent a la del PSC, la del PSC és diferent a la del PSdG i aquesta no és igual a la de cap altre partit. Dit d’altra manera: cada federació socialista va a la seva.
  • Desconnexió amb la societat: la socialdemocràcia avui ja no és l’alternativa a la liberal-democràcia o la democràcia cristiana, sinó únicament és vista com una marca blanca. La incapacitat del PSOE per articular una alternativa realista al neoliberalisme imperant, desencanta al seu electorat. El 15M, en el fons, va ser un moviment nascut del descontentament davant un PSOE que feia les mateixes polítiques que el PP.
  • Transvasament de vots: Si al 2000 el vot socialista es va quedar a casa propiciant la victòria del PP, a Galícia i Euskadi el vot socialista majoritàriament s’ha mogut a d’altres formacions d’esquerres. A Galicia dels 230.000 vots que ha perdut el PSOE, 200.000 han anat a Anova. A Euskadi, dels 106.000 vots que ha perdut el PSOE, 100.000 han anat a Bildu (que ha sumat els 125.000 de PCTV del 2009 amb els 30.000 d’Aralar al 2009).

Així el PSOE s’enfronta amb la crisi més gran de la història d’Europa des del final de la Segona Guerra Mundial envellit, desprestigiat i, disculpeu-me el castellanisme, ‘endiosado’. Aquest PSOE es descompon en un procés accelerat deputrefacció que amenaça amb matar-lo molt aviat. Tan sols en 30 dies el PSOE pot enfrontar-se amb el cop de gràcia final: Catalunya. Aquí el PSC més PSOE de tots els temps s’enfronta no només a perdre les eleccions sinó a ser escombrat i reduït a una força residual. Si les enquestes tenen raó, el PSC pot perdre encara de 8 a 10 escons i, si el CEO tingués raó, podria veure’s per sota fins i tot d’Iniciativa per Catalunya. Les enquestes a Catalunya detecten la mateixa fugida de vots del PSC cap a CiU i, especialment ICV.

A Rubalcaba se li acaba el temps. Els resultats a Andalusia i Astúries van ser un miratge que va mantenir a Rubacaba encara més tancat en sí mateix i el PSOE encara més convençut que tothom està equivocat excepte ells mateixos. Incapaços de reconnectar amb el pols de la societat espanyola, desprestigiats a Catalunya i incapaços de liderar una alternativa al repte sobiranista de Mas i enfonsats per un pacte contra-natura a Euskadi; el PSOE espera el cop de gràcia. Un cop que arribarà del lloc més inesperat: Catalunya. Una Catalunya evolucionada socialment, amb una consciència nacional desacomplexada i molt diferent a aquella Catalunya que l’any 1982 va votar en massa a Felipe i va tornar-ho a fer al 2004 per Zapatero, serà l’encarregada (si es compleixen els pronòstics) en enfosar al PSOE. ¿Per sempre? El que és segur és que, passi el que passi a Catalunya, o Rubalcaba s’immola i accepta una renovació total del partit socialista, per no parlar de refundació urgent, o bé l’esfondrament del PSOE a les properes generals farà que el resultat del PASOK a Grècia sembli una broma. El PSOE està en caiguda i la catarsi socialista no arriba, ni tan sols té data.

8 thoughts on “PSOE: Esperant el cop de gràcia

  1. Rubalcaba ha vist q no pot guanyar eleccions i es conforma en guanyar congressos i mantenir el poder intern. Li passa com a Pere Navarro, que l’únic que guanya son primaries i ja li està be. Quan un partit es bunkeritza en si mateix acaba confonent la lluita pel poder intern amb les eleccions de debó.

  2. La desaparició del PSOE està escrita fa molt de temps. Es van trobar en els càrrecs en la pitjor crisi de la història i els ha tocat aquesta posició en la llarga llista que queda per escriure’s. El proper candidat a la desaparició un PP incapaç de treure’ns del pou.

  3. L’efecte pervers d’una ensuldiada del PSOE seria que, sense una força hegemònica d’esquerres, tindríem governs de dreta “in saecula saeculorum”, quasi sempre amb majoria absoluta i gairebé sense oposició.
    Llevat que s’unissin en un front comú, pel damunt de diferències ideològiques i personalismes, totes les formacions d’esquerra. O que els conservadors i neoliberals “morissin d’èxit” i partissin peres, que no sé que és més improbable.

  4. Jo no sóc tan optimista de que el PSOE ens deixi en un mtí mirant cal al mar… Els primers interessats en que no desaparegui aquesta farsa de dos partits que suposadament representen quelcom diferent són els poders fàctics. Efectivament la socialdemocràcia no és cap alternativa. Però com l’esquerra alternativa i anticapitalista està tan atomitzada hi ha un greu problema. I encara més després de la pressió al debat identitari pepero-convergent que s’ha utilitzat per destruir algunes llavors que havia deixat el 15M. Per cert, estic cercant alguna formació que conservi l’idea de transformar Espanya des d’una optica federalista amb una nítida posició anticapitalista i no ho trobo enlloc. Si algú ho coneix que m’hho faci saber. Em sabria molt greu votar nul amb una foto de la Casa Cambó al 1936 o alguna cosa semblant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s