Rajoy: silenci davant el fracàs


De nou a Mariano Rajoy se l’ha empassat la terra. Només l’hem pogut veure per a fer campanya electoral a Galícia i a Euskadi, i és Galícia, aquella petita i simpàtica regió del nord de Iberia, és la darrera esperança de Rajoy per a no convertir-se en un cadàver polític sense autoritat interna i externa. Desacreditat el govern per una política econòmica que enfonsa dia a dia en la foscor a 40 milions d’habitants, guarden silenci. Només obre la boca per a fabricar massivament independentistes catalans o dir que tot és ‘la ETA‘.

El rescat és immediat, però, per a desesperació dels líders europeus, premsa mundial i dels propis ciutadans d’Espanya -convidats de pedra de la gestió del seu propi país i responsables finals ara de la gran orgia immobiliària dels 2000- Rajoy no el pensa demanar fins passades les eleccions gallegues. El tacticisme en el que s’ha instal·lat el principal partit del govern no té precedents. El tacticisme té un nom: rescat virtual, un altre eufemisme per a distreure al personal.

Però les senyals de que el rescat podria ser immediat són visibles a simple vista:

  • La maleïda prima de risc, el baròmetre de tots els mals, cau per sota dels 400 punts
  • L’IBEX 35, que acumula les 30 empreses que han provocat amb el seu deute aquest desastre ciutadà, puja i supera els 8000 punts.
  • El cinisme de Luís de Guindos es dispara al considerar que l’economia espanyola segueix en recessió, però ja no es contrau tant.
  • Moody’s ha preferit no rebaixar el bo espanyol al nivell del grec.

Però per sobre de tot trobem un immens silenci. Un silenci que ens prepara pel que vindrà i el que vindrà, arribarà després de les eleccions gallegues. Per saber què vindrà amb el rescat només hem de mirar la desesperació de Grècia, que s’enfronta ara a la supressió dels Convenis Col·lectius i la liberalització total de l’acomiadament, o Portugal, que ofega a impostos a la classe treballadora. Com indicava Nacho Escolar a ElDiario.es, l’autèntica crisi, la de debó, la que pot acabar malament comença tot just ara.

Fins que es concreti el rescat, fet que segurament succeirà després de les eleccions galaico-euskeres, el govern central seguirà demostrant la seva debilitat, la seva falta de discurs, la seva nul·la capacitat de lideratge davant una Alemanya que va convertint la UE en una simple extensió dels seus länder. Així com uns ‘mercats’ que es freguen les mans mentre calculen els milions que guanyaran mentre converteixen els CAP i les escoles públiques en taules de planxar per a les seves corbates.

Mentre Espanya lidera la creació de pobresa, creix la polarització social i la fugida de talent, l’únic que preocupa aquests vàndals que diuen governar és la visió internacional del país. La perversa associació d’idees del govern els porta a creure que Espanya és un apartament en venta i, o bé està cuidat per quan el visitin els possibles compradors o ningú voldrà comprar-lo. En un  país en venta, la visió d’una pobresa només es tapa amb perfum o millor encara, amb un silenci ensordidor i banderes, moltes banderes. La marca España està associada ara a la festa i els toros. Mori la moda, la investigació, el valor afegit i el talent.

Els capricis de la prima de risc i l’IBEX tensen o relaxen al país, però ¿fins on pot resistir una societat democràtica l’augment de la pobresa i de l’atur? ¿Fins quan podem negar-li l’esperança a tot un país? I una altra pregunta ¿per què la prima de risc, de la que ni tan sols n’havíem sentit a parlar al 2008, marca el pols social? ¿D’on ve aquest silenci immens mentre les democràcies del Mediterrani europeu es dessagnen i veuen destruït el seu ‘estat’ tal i com el coneixien? ¿Què seràn Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal l’any 2020? ¿Colònies econòmiques on aquells que avui s’enriqueixen extenent la misèria pel sud d’Europa pasaràn les seves vacances?

L‘immens silenci de Rajoy i del Govern d’Espanya, només trencat per a amenaçar constantment a Catalunya i fabricar més i més independentistes, oculta el fracàs del PP i de les seves polítiques. Polítiques dictades per uns mercats per qui la sobirania econòmica d’Espanya resideix en el lavabo de senyores de la planta 3 del Bundestag. El millor que podria fer aquest govern és dimitir en bloc, convocar eleccions i començar, sí o sí, un procés de refundació del país sencer o el que és el mateix: una nova Constitució. Re-pensar de dalt a baix què volem. Això o acceptar que Espanya com a projecte d’estat i com a país està destinada a desaparèixer entre revoltes al carrer, reclamacions independentistes que semblen imparables i l’enfonsament en una misèria, apatia i desperació de conseqüències imprevisibles.

2 thoughts on “Rajoy: silenci davant el fracàs

  1. ¿Vols dir que això no aguanta ni a les eleccions catalanes? ¿Tan d’hora serà el rescat? ¿Dilluns que ve en plan celebració de la reelecció de Feijoo?
    Del que ja no dubto tant és del fet que les empreses de l’IBEX hagin estat les causants del forat creditici. Rotundament falsa em sembla l’afirmació. Mentre continuem amb raonaments d’aquest tipus seguirem amb la prima pels núvols i demanant la següent salvació. La crisi de debò és aquesta i no la que pregona Ignacio Escolar. L’arrosseguem des de fa molts anys, ha creat grans vividors que s’amaguen darrera els índex financers i molts parlaments, però encara perdura. De tal manera que ens sembla que a partir d’ara començarem a patir una colonització. Però fa anys que ho som.

  2. En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu. Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s