Pere Navarro, el candidat en blanc i negre.


Pere Navarro ja és el nou candidat a President de la Generalitat pel PSC a les eleccions, després d’un procés sense transparència que ha substituït a unes primàries ‘a la francesa’. L’alcalde de Terrassa ja és l’home que capitanejarà el ‘PSC-Titànic’ cap a una més que possible davallada electoral, potser només comparable a la del PASOK a Grècia. Però, com passa el PSC de ser un contrapoder a la Generalitat, i fins i tot dominar el panorama polític entre 1999 i 2005, a quedar com una força espectral al panorama polític?

Hem d’entendre la base fundacional del PSC, la mescla de tres partits, durant els anys 70:

  • Federación Catalana del PSOE: aquí s’aglutinaven molts dels immigrants de la resta d’Espanya que durant els 50 i 60 havien vingut a Catalunya a treballar. En va destacar Rafael Vidella, sortit de l’esfera marxista tradicional.
  • PSC-Congrés: va agrupar a partits tan significatius com el POUM, Convergència Socialista de Catalunya, el Partit Popular de Catalunya (escissió del Front Nacional de Catalunya) i sectors renovadors del PSUC i ERC. El seu Primer Secretari era Joan Reventós i alguns figures conegudes foren Narcís Serra, Pascual Maragall o Isidre Moles.
  • PSC-Reagrupament: tot i que en un principi, l’any 1977, es va unir a Convergència Democràtica de Catalunya, l’arribada de Josep Verde a la secretaria General l’apropa al PSC-Congrés.

La unió d’aquests tres partits de tendència socialista forma el Partit dels Socialistes de Catalunya (en plural), partit que es federa amb el PSOE i que, en un principi té grup propi al Congrés dels Diputats. El PSC és també la segona federació amb més força dintre del PSOE -la primera és Andalusia- i aquí està l’origen del problema actual del PSC.

El doble problema del PSC

El problema apareix quan després de 30 anys esperant el poder, amb el PP regnant Espanya i CiU a Catalunya, un tal José Luís Rodríguez Zapatero, secretari general del PSOE gràcies al vot i influència del PSC en el congrés del PSOE de l’any 2000, promet al Palau Sant Jordi que recolzarà el nou Estatut que vol tirar endavant Pascual Maragall. Quan l’any 2006 arriba el nou text estatutari aprovat pel Parlament, al PSOE s’estén el terror. Aquell text és una declaració inacceptable aprofitada pel PP per a fer campanya i sembrar d’anticatalanisme Espanya sencera. Fins i tot molts socialistes es neguen a acceptar aquella federalització de Catalunya (però sí l’accepten a Andalusia).  La resta és història: el text es ‘cepilla‘ entre aplaudiments i es deixa reduït a una humiliació que marca l’inici del trencament independentista. ¿On era el PSC mentre tot això passava?

No és tan conegut que a partir d’aquell moment, els barons del PSOE arriben a la conclusió que el PSC és un problema immens i decideixen acabar amb la independència que els socialistes catalans havien gaudit fins llavors i que Maragall havia portat al màxim. El PSOE i el sector del PSOE-CAT (Corbachos, Montillas, Chacones…) es conjuren per a evitar una altra situació com aquesta. Comencen per donar una sonada ‘pata al cul’ de Maragall, traït per la gent que ell mateix va impulsar -Zapatero el primer-, i arriba José Montilla, home del sector PSOE i, amb ell, el desmantellament del sector catalanista (provinent del PSC-Congrés). Però Montilla surt malament,  repeteix el Tripartit i s’alinia amb el sector catalanista. La paciència de molts barons del PSOE s’acaba.

L’assalt dels homes de gris

Les tensions entre Ferraz y Nicaragua es comencen a fer insuportables i el PSC comença a patir una derrota sonada darrera l’altre fins a arribar a 2011, quan perd l’alcaldia de Barcelona i les eleccions generals on CiU guanya per primera vegada. Els símptomes són inequívocs: l’electorat del PSC marxa cap a CiU, ICV, C’s, ERC o fins i tot PxC i res atura l’hemorràgia.

El 12é Congrés del PSC que hauria d’haver estat de refundació i es va convertir en un repartiment de cadires i quotes de poder sense renovació en el primer acte del que, tot apunta, serà el final del PSC i la seva conversió en un partit semblant a la Federación Socialista de Madrid o el PSOE-PV. És a dir: un partit en el que només importa qui controla l’aparell i on el de menys és el govern. Pere Navarro és, doncs, el pitjor candidat en el pitjor moment possible. A la crisi de la social democràcia tradicional europea, hem de sumar la crisi en la relació entre Catalunya i Espanya, la falta de lideratge, tacticisme frustrant, veu pròpia inexistent i falta de connexió amb la realitat. Alguns exemples els tenim ben propers.

  • Falta de veu única sobre el projecte Eurovegas: El PSC en un primer moment va estar d’acord amb el projecte ‘Eurovegas’, però en veure la mobilització al Baix Llobregat contra el projecte, va rectificar. En el camí, però, alguns alcaldes van pronunciar-se a favor del projecte plantant cara a la direcció del partit.
  • Criticar a CiU mentre hi pacta, com en el cas del PAM a la ciutat de Barcelona, o el salva de donar explicacions davant casos de corrupció.
  • Veu canviant i dispersa davant la manifestació de l’11S, agreujada amb la sensació que des del PSOE ningú fa cas a la reivindicació federalista de Pere Navarro. Mentre CiU, ERC, ICV o fins i tot Ciutadans van començar a ‘llegir’ la situació al 10J de 2010, el PSC ha descobert tot d’una la realitat en trobar-se de morros amb la manifestació multitudinària del 11 de setembre.
  • Sense rumb ni projecte. És el tacticisme frustrant del que parla tot sovint Josep Ramoneda o Antoni Puigverd i que els porta directes a l’abisme, amb il·lusió. El totpoderós PSC va desconnectar de la realitat fa massa temps, quan els més pilotes i ineptes sorgits del poder metropolità van anar arribant al poder del partit, en la demostració de que la selecció natural inversa regna als partits polítics.

És el moment del tacticisme del que Pere Navarro n’és la màxima expressió. El partit, en estat de pànic generalitzat, no té lideratge fort ni tampoc una veu única. La influencia del PSOE sobre el PSC arriba a la màxima expressió quan membres del sector catalanista són retirats de mala manera de la primera línia del PSC i rebaixats a simples diputats rasos. La purga del sector catalanista ja és pública. Ara el PSC s’enfronta a una devallada de conseqüències imprevisibles. Si, com algunes enquestes marquen, cau per sota de 25 escons la fractura estarà servida i molt possiblement s’escindirà en dues faccions: el PSOE-Catalunya i el Partit Socialdemòcrata Català.

El PSC, tal com l’haviem conegut, és mort.

3 thoughts on “Pere Navarro, el candidat en blanc i negre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s