Esperanza Aguirre salta del vaixell


Ahir Esperanza Aguirre, la Presidenta de la Comunidad de Madrid i la líder del sector més dur de la dreta espanyola, va anunciar entre llàgrimes i amb una polsera amb la bandera d’Espanya al canell dret (el mateix amb el que firma els decrets i les lleis) la seva intenció d’abandonar la política i re-incorporar-se a la vida de funcionaria, que fa 30 anys va deixar per a dedicar-se a la política. ¿Un adéu anunciat?

Aguirre s’ha caracteritzat per 3 aspectes que l’han fet una política única al panorama espanyol, dominat per polítics grisos i sense personalitat:

  • És un d’aquells productes de la dreta europea que val la pena analitzar: al igual que Thatcher, Aguirre ha sabut fer-se lloc a l’ala dura de la dreta, dominada per homes i ha aconseguit tenir el favor econòmic i polític d’aquesta élit. Però a diferència de Tatcher, d’orígen molt humil, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa Consorte de Murillo y Grande de España, ha sabut rodejar-se i governar afavorint els interessos  de l’élit madrilenya. Manté la seva ‘claca’ allà on va, personalitzada dues figures: l’económica amb Arturo Fernández, vicepresident de la Patronal Madrileña, i la mediàtica amb Federico Jiménez Losantos, poeta oficial de la cort d’Aguirre qui deu el seu poder mediàtic a les concessions a dit de llicències de TDT i ràdio de la Comunidad al grup Libertad Digital de l’any 2005.
  • El seu càlcul dels temps polítics l’ha fet única. Si algú creu que la decisió d’ahir és improvisada és que no coneix la trajectòria d’Aguirre. Amb l’anunci d’ahir, espès, poc concret i massa emotiu, ha eclipsat l’entrevista de Rubalcaba a TVE i copsat tota l’atenció de la premsa.
  • Aguirre parla molt clar i no amaga la seva ideologia, més propera a Thatcher que a la cristiano-democràcia europea. Innegable és que la seva personalitat no deixa indiferent a ningú.

Per això l’anunci d’ahir és estrany dintre d’una trajectòria marcada per la claredat dels missatges i el constant càlcul polític. Un abandó de la política hauria de suposar, efectivament, la sortida per sempre de l’escenari. Pero aquesta operació recorda molt a la de Maragall l’any 1996 quan va cedir l’alcaldia a Joan Clos per a marxar a donar classes a la Universitat de Roma. Temps més tard, l’any 1999, Maragall va tornar per a encapçalar l’assalt a la Generalitat.

Molta gent, inclòs jo mateix, veiem a Aguirre com la primera dona en arribar a La Moncloa i, de fet, ja ho va intentar durant el tempestuós Congres de València del PP de 2008. El fracàs la va tornar a la realitat del seu càrrec, presidenta autonòmica, i a intentar recompondre’s. Ara que Aguirre havia recompost el seu poder dintre del Partido Popular, capitanejant el sector més dur, l’assalt al poder que ostenta Mariano Rajoy semblava qüestió d’hores, ja que Aguirre s’havia convertit en la ‘líder de l’oposició’. Però ¿què ha trencat a la dona de ferro de la política espanyola?

Una conjectura és que les seves discrepàncies amb Rajoy, qui té més suport al PP del que podem creure, l’han portat a dir ‘prou’ i esperar a que el president s’estavelli contra un rescat que intenta permanentment retardar, per a tornar triomfant i per la porta gran a salvar el PP i Espanya. Una altra és la qüestió catalana. El paral·lelisme amb la dimissió per sorpresa de Bono l’any 2006 és evident. En aquell moment Bono, representant de l’ala més jacobina i casposa del PSOE, va veure en l’Estatut un disparat del que no volia ser còmplice. Alguns analistes creuen que l’actitud tèbia de Rajoy davant el repte independentista plantejat a Catalunya, podria haver forçat la sortida d’Aguirre. Podria donar-se la sorpresa de que Rajoy accedeixi a donar el Pacte Fiscal a Catalunya el proper dijous, desactivant el sobiranisme de Mas, fet que causaria un terratrèmol a una dreta espanyola convençuda que estan a molt poc d’acabar amb el sistema autonòmic i retornar al centralisme de Cánovas. Una tercera és que Aguirre hauria intentat una rebel·lió interna al PP per a acabar amb Rajoy. No és un secret que Aguirre no comparteix ni la forma ni el mode en que Rajoy està gestionant la crisi i el país, ja que fa exactament el contrari que hauria de fer la dreta. La rebel·lió sembla que hauria sortit molt malament, demostrant que el poder real d’Aguirre al PP és menor del que Telemadrid, Intereconomía o El Mundo ens volen mostrar.

Aguirre és un autèntic animal polític lluny d’aquesta grisor que domina el panorama, on molts polítics acaben els seus dies escalfant cadires en empreses ‘amigues’ cobrant quantitats indecents de diners. No veig a Esperanza Aguirre fent això ni, com va insinuar a la compareixença de premsa, treballant de funcionaria a Turisme. Aguirre no sap estar a la segona fila política. Ella o està a la primera fila o no hi és. És cert que la seva edat, 60 anys, i el fet d’haver superat un càncer de mama l’han pogut fer reaccionar sobre el valor de la vida i de la seva família, ja que ni el temps ni la vida són de goma. El seu successor, Ignacio González, és un home de la seva màxima confiança i a qui Rajoy no pot veure ni en pintura. En el fons l’ombra d’Aguirre seguirà present en totes les decisions d’un govern regional fet a mida per a la lideresa i concentrant aquest sector dur del PP.

Ara que Aguirre va ‘per lliure’, Rajoy hauria d’estar més preocupat que mai.

2 thoughts on “Esperanza Aguirre salta del vaixell

  1. Poden ser dues coses, o bé càlcul polític, o com es rumoreja per Madrid, el seu estat de salut.
    No combrego amb Aguirre en quasi res, però si que li reconec dues coses:
    1.- Un coneixement profund dels mitjans de comunicació, i de com utilitzar-los al seu favor, els afins i els contraris, amb declaracions calculades, i fotudes de pota, calculades també (si no totes, moltes). jo no crec que el seu anuncii d’ahir estés destinat a Rubalcaba, que estpa descactivat (ell sol) des de fa temps. Més m’inclino a que va pensar que ja n’hi havia prou de parlar de l’independentisme català, i posar un nou tema damunt la taula aquesta setmana. Això, i mñes coses que se’n escapen, segur

    2.- siguem sincers. Aguirre és la política que tots voldriem tenir en el nostre espectre ideològic. Clara, sense ambigüetats ni complexes a l’hora d’expressar els seus ideals, duent les polítiques que s’esperen d’ella, sense traïr al seu electorat, hàbil en la consecució d’objectius (als successius presidents de la generalitat els hi passat la ma per la cara des del 2003)… hi ha algun polític per l’esquerra, pel nacionalisme català, que se li assembli? NO. molts el voldrien? SI

  2. Esperanza Aguirre és una més d’aquelles personalitats que en partitocràcia han de ser relegades a càrrecs menors. Així de senzill. La història de la transició és aquesta i 30 anys després encara estem igual amb casos com aquest. El canvi va consistir en anar-se polint personalitats com Fraga o Torcuato Fernández Miranda i anar deixant pas a titelles com els més actuals Rajoy o Zapatero que són els que fan carrera. A Esperanza Aguirre només li queda la possibilitat que va experimentar Álvarez-Cascos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s