El gran fracàs de l’11 de setembre


Per a aquells que viuen moments històrics és impossible saber la transcendència del que els hi està succeint. Per a les generacions properes el període 1992-2020 serà possiblement el més interessant des del final de la segona guerra mundial. Estem davant d’un trencament social, cultural i global sense precedents.

Però focalitzem. En el cas espanyol el trencament te una transcendència i context diferent. Tal i com molt vàrem pronosticar, el 15M era l’inici de quelcom més gran, més important i que superaria les fronteres d’una simple protesta alineada amb l’esquerra. Ara de camí als tres anys d’aquella protesta, l’Estat esclata per les costures: esquerra, Euskadi i Catalunya són la senyal de que tot és trenca.

La manifestació de l’11 de setembre va superar totes les expectatives i ha deixat clar que l’independentisme és el punt d’unió del descontentament a Catalunya, no pas la protesta social. Etiquetar a dos milions de ciutadans sota una única posició política es quasi tan absurd com dir que el 15M era un moviment de perroflautes. L’èxit de la manifestació de Barcelona marca un punt d’inflexió, un més, dintre del trencament amb el passat.

Aquest fracàs té una vessant espanyola, perquè el canvi no només es concentra a Catalunya o a Euskadi. Les enquestes revelen que la ciutadania Espanya es mostra majoritàriament a favor d’un canvi general que marca una línia que trenca amb la situació anterior: la recentralització és demandada majoritàriament, amb poc matisos.

El final del sistema autonòmic marca també el final de la transició i el seu esperit. La transició va donar origen a una espècie de nou nacionalisme espanyol integrador amb les nacionalitats històriques i transversal que va voler posar fi a les tensions. Però si al 1984 un diari tan poc sospitós d’internacionalista com l’ABC donava el premi ‘Español del año’ a Jordi Pujol, avui el que ens trobem és una versió desacomplexada d’un nacionalisme espanyol que no entén ni la descentralització, ni les queixes de Catalunya i que, realment, està aconseguint trencar Espanya per les costures.

És el gran fracàs.

El gran fracàs dels catalanistes integradors com Pujol, que van voler continuar amb aquesta idea ara gairebé utòpica de ‘canviar Espanya‘, però tot sembla indicar que, lamentablement, Espanya no vol o no pot canviar.

El gran fracàs dels federalistes catalans que no podran construir aquesta Espanya nova on l’encaix de Catalunya es resol amb la vella idea suïssa de la I República i la ‘nació d’estats’. La proba del seu fracàs és la desintegració, quan no sublimació, del PSC i l’actitud d’una ICV que ha passat de defensar el federalisme a parlar d’autodeterminació amb una calculada ambigüitat.

El gran fracàs de la pedagogia catalana que no ha sabut convèncer a quasi ningú de la realitat de Catalunya. ¿Com es possible que s’hagi creat un estat d’opinió on és més acceptable un etiquetatge comercial en anglès que en català, llengua de l’estat? A més a Catalunya s’ha implantat la idea de ja que no hi ha res a parlar amb Espanya.

El gran fracàs de l’autonomisme nascut amb la Transició, que es revela com insuficient per a Euskadi i Catalunya per haver acabat sent una faixa que ja no deixa respirar, i a la vegada com a massa gran per a unes comunitats que van demanar una descentralització total sense tenir en compte com es finançarien aquests serveis.

El gran fracàs del nacionalisme espanyol que no ha sabut crear una ‘nació espanyola‘ integradora sinó que s’ha entregat a la idea franquista de ‘bons’, ‘mals’ i ‘no’ espanyols. La ‘nació Espanyola’ d’avui es planteja com una obligació escrita al DNI. Els defensors d’aquesta ‘nació espanyola’ han creat enemics interns, ha defensat a Múrcia, Castella o Extremadura que els interessos dels ‘catalans’ (és a dir, els ‘no’ espanyols) perjudiquen als ‘bons espanyols’ i ha atacat sense compassió a qui s’ha oposat a aquesta deriva sense sentit titllant-lo de ‘mal’ espanyol. La sensació de que a Espanya ‘no ens volen‘ s’ha extés a Catalunya.

El gran fracàs de l’espanyolisme raonable (aquests mals espanyols que tot just citava), que no s’ha deixat portar per aquesta deriva extremista i que ha seguit advocant no només per l’encaix de Catalunya a Espanya, sinó per la transformació d’Espanya en un estat realment plural.

El gran fracàs dona pas al gran interrogant: I ara què? És difícil perquè aquest gran fracàs porta a un trencament que confirmen les enquestes: mentre Espanya tendeix al centralisme, les nacionalitats històriques tendeixen a l’independentisme.

Ara mateix és impossible fer cap previsió, perquè realment pot passar qualsevol cosa d’ara endavant.

6 thoughts on “El gran fracàs de l’11 de setembre

  1. Un fracaso al que ha contribuido, creo, en una medida importante un sentimiento, azuzado vilmente por el revisionismo neofranquista que eclosiona con Aznar, que es profundamente anticatalán (también enraizado en el recuerdo de la Guerra Civil) que se actualiza y se hace visible con el infamante “Pujol, enano,…” y que, en mi modesta opinión desde “el otro lado”, viene impidiendo de raíz un debate racional en España sobre la cuestión catalana. El ambiente de la prensa se vuelve irrespirable, con cuatro cabeceras de cinco hostiles a cualquier planteamiento diferencial de una reivindicación que supone, tras la manifestación del pasado 11 S, un escenario radicalmente nuevo. Lo que nos lleva al desastre seguro (la confrontación entre conciudadanos, españoles y catalanes) es la amenaza de los tanques y el miedo a las consecuencias. La apelación al voto del miedo ha dado resultados ocasionales, pero me temo que en este caso particular producirá el efecto contrario al que desea Cospedal y cía (¿o es que soy ingenuo y la número dos desea exactamente un resultado traumático, o sea, mantener su granero electoral en un Estado sin Catalunya?).

  2. Sempre he pensat que allò del “cafè per a tothom” ha estat intent de calmar els ànims perquè ni catalans i bascos vagin més enllà del que calia. Ara que s’ha demostrat que l’estat autonòmic és un fracàs, ja és hora que les “nacionalitats històriques” (ho diu a la mateixa Constitució espanyola) caminin cap a la independència. Visca Catalunya lliure!

  3. Segons una enquesta de 2005 , un 80% dels espanyols considera intolerable que qualsevol altra entitat espanyola a banda de l’estat central es pugui definir com a nació, si bé no s’especifica si això està motivat per simple nacionalisme espanyol o bé perquè ho estimen contrari al marc legal, estatal i internacional, vigent.

  4. Felicidades por el blog!! El sueño independentista quizás se desvanezca en mayo ya sea por que el barça gana la champions o por cualquier otra imbecilidad, es una cuestión de modas. El camino a seguir, si es que hemos aprendido algo de la crisis, sera el de la cooperación… cuando logremos echar a los neoliberalistas del poder, y creo que no debe faltar mucho… ¿una muerte del monarca? ¿un partido de izquierdas al mando? ¿una reforma de la constitución? ya se verá…

  5. Un dèspota com un altre. El nacionalisme català és “dolent”. El seu nacionalisme espanyol és el “correcte”. O sigui que Catalunya no té dret a existir? Quina manera de confondre la gent: ser independentista no vol dir necessàriament ser nacionalista. Hipòcrita!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s