Reflexions, adhesions i impertinències als ’10 motius’


Ha estat sorprenent la reacció i nivell de visites que ha provocat a la blogsfera catalana l’ article d’aquest blog sobre els meus motius per no anar a la manifestació del proper 11 de setembre. El gran nivell de comentaris, adhesions, reaccions i alguna que altra impertinència em porta a voler respondre alguns comentaris.

M’he tornat independentista?

La veritat és que no o no encara. Crec, com creia, que la millor relació amb Espanya és la d’un estat federat, però federat de debò com Flandes o el Quebec, no com el que diu voler el PSOE. Això vol dir ser un Estat Català amb tot el que implica (hisenda, control d’impostos, gestió diferenciada, reconeixement politico-social de Catalunya…) excepte el trencament amb Espanya i de retruc amb la Unió Europea.

L’actual realitat no és ni de lluny federal. Som una regió administrativa amb un serveis molt descentralitzats però uns impostos centralitzats, on les diputacions heretades de l’Estatut Reial d’Isabel II de 1833 tenen encara un pes massa gran. El sistema fiscal és caòtic i es basa no en despesa real, sinó en despesa prevista a dos anys vista. Un despropòsit.

El meu dilema avui radica en una pregunta senzilla: és possible encaixar una Catalunya federal en una Espanya que tendeix al centralisme i a criminalitzar l’autonomia? Aquesta pregunta és la que molts federalistes ens comencem a fer i que sembla tenir una resposta molt simple. No entenc, doncs, perquè tantes queixes i algun que altre insult. Sembla molt més acceptable un Jordi Pujol il·luminat per la llum de la independència, després d’haver pactat amb el PP i aplaudir els pactes actuals a Diputacions, Ajuntaments i Govern Central, que la reflexió d’un federalista amb dubtes.

No vaig a la manifestació convocada per L’ANC perquè no sóc independentista.

No vaig a la manifestació perquè no me’n refio de les intencions de l’Assemblea de Catalunya, ras i curt. No m’empasso que siguin un moviment de base o popular, simplement perquè és ple de polítics que des de fa massa temps només miren pels seus interessos i els confonen amb els de Catalunya. Quelcom semblant va passar amb el 10J, un moviment que semblava imparable i que va desembocar en una frustrant victòria convergent. No m’agradaria que aquest 11s servís per a donar el govern a CiU amb una incontestable majoria absolutista.

Una altra cosa és la gent que hi assisteix, que té els seus valor i ho fa lliurement i pot compartir tot, una part o res amb l’ANC. De fet en conec a molts que hi aniran tot i compartir moltes de les reflexions contraries a la manifestació.

Vila d’Abadal no és membre de L’ANC.

N’és membre a través de l’associació de municipis per la Independència, aquesta agrupació de municipis de Catalunya que li ha permès vertebrar una plataforma política contra Duran i Lleida a UDC. Vila d’Abadal sempre apareix com a rostre més reconeixible de l’ANC a pràcticament tots els actes, xerrades o marxes on hi ha a prop una càmera de TV3 o de l’ACN.

Catalunya al segle XVII i XVIII era un dels territoris més pobres d’Europa.

A l’Europa que comerciava a tracés de l’Atlàntic, el Mediterrani nomes rebia les escorrialles del comerç americà. El resultat va ser un estancament econòmic i una ‘fugida de capitals‘ cap a la Cort Reial de Madrid. La supressió dels furs va permetre per una banda la uniformització de criteris econòmics i de mesura dintre de la pròpia Catalunya i entre els territoris de la Corona Espanyola i la possibilitat de comerciar internament, així com el naixement d’una economia liberal influenciada per França, caldo de cultiu per la posterior revolució industrial i boom econòmic que és va viure al segle XIX i XX. Per a aquells que dieu que es va iniciar una persecució de la llengua i la cultura, només puc respondre que la mundialment famosa eficàcia castellana en la persecució va fer que avui el català i les tradicions segueixin vives.

Qualsevol intent de mesclar un conflicte Catalunya – Espanya en la guerra de secessió és una equivocació, perquè el concepte de poble nació neix al segle XIX i en el cas català quasi bé a finals dels anys 60 del segle XIX.

L’11 de setembre que tohom coneix té mes de llegenda que de realitat històrica. Per exemple cada 11 de setembre s’honra la memòria de Rafel de Casanovas com un màrtir del 1714, quan realment va morir al 1740 com a alt funcionari del regne al servei de Felip V. En canvi generals austriacistes com Villarroel, General encarregat de la defensa de Barcelona i d’origen castellà, va morir a la presó. El seu origen no encaixa amb una idealització del setge de Barcelona convertit en una batalla a mort entre herois catalans i malvats espanyols.

I acabo.

La meva intenció des d’un primer moment ha sigut obrir el debat sobre el tema. Insisteixo que no vaig contra ningú, tothom qui vulgui ha de poder manifestar-se a pel que vulgui, però no fer-ho tampoc t’ha de convertir en un enemic. Com he comentat en l’ article dels deu motius, hi ha un canvi palpable en l’ambient, Catalunya es dirigeix cap a un trencament que pot ser només amb Espanya o bé en si mateixa.

La manifestació de demà 11 de Setembre de 2012 és molt probable que sigui un èxit que marqui un punt d’inflexió en la relació entre Catalunya i l’Estat. Però ¿això va de debó? ¿Anem cap a la independència o la independència és l’enèsim objectiu impossible que ens marquem com a poble per a, acte seguit, frustrar-nos i plorar?

Si la independència va de debò ha arribat el moment de parlar dels motius i conseqüències de trencar amb Espanya i els motius i les conseqüències de continuar amb Espanya i de fer un debat madur i democràtic. Ara mateix tinc la impressió que la independència és un xec en blanc que s’entregarà a la classe política catalana sense exigir res. Jo crec que ja n’hi ha prou de xecs en blanc. La hipotètica independència serà molt difícil, per no dir impossible (si és que algun dia arriba a produir-se) i que per sí sola no arreglarà res si no porta darrera un programa clar i consensuat.

Des d’aquest blog en seguirem parlant i debatent. Segur.

11 thoughts on “Reflexions, adhesions i impertinències als ’10 motius’

  1. home, l’unica cosa que li falta a CAT per arribar a un nivell federal ( i no és poc, ho se) és l’hisenda pròpia. Bona part de la ruïna que arrosseguem ara (esperem les balances fiscals dels ultims anys, que potser ens durem una sorpresa)ha estat per la obsessió de tots els gverns d ela generalitat per dotar d’estructura i infraestructures d’estat a cat. I així anem…

    1. Sí i no Jordi. S’han de modificar moltes coses a més de l’hisenda propia. Sabies per exemple que les CCAA han de fer una previsió de despesa amb dos anys d’antelació i després l’estat ho paga amb respecte al previst i no al real? L’hisenda propia no ho canvia això, sinó una modificació de tot el sistema de finançament, anclat a l’Espanya de 1978 i que segueix considerant a Catalunya com el Banc de les altres autonomies.

      També ha fallat com s’invertia a Catalunya ¡totalment! Començant per la faraónica L9 i acabant per la baixada d’impostos als més rics que va fer CiU, en lloc de mantenir-los o fins i tot pujar-ne algún (aixó també és cosa de l’hisenda propia.).

  2. De totes formes, jo hagués canviat l’enfoc de l’entrada. ( i ara em pots dir, “doncs fes tu un blog, ninot!” XD), Motius per no anar-hi: 1 no sóc independentista. Motius pels quals no ho sóc: doncs n’hi ha per varies entrades, de 10 en 10…

    1. No Jordi, tu aquí pots escriure tantes vegades com vulguis. No sempre hi hem d’estar d’acord.

      No t’enganyo i em coneixes. Crec que el federalisme és una bona forma d’encaixar Catalunya a Espanya, però et reconec que cada cop em costa més defensar aquesta idea no a Catalunya, sinó a les Espanyes. Miro el govern del PP, miro al PSOE i els veig anclats en un retorn al centralisme que m’avorreix i que no comprenc. Em sento orfe.

      Fa un temps t’haguès tret mil raons per continuar a Espanya i canviar el país des de Catalunya, però avui no se si tinc aquelles ganes. Començo a creure que ens hem de focalitzar en Catalunya i deixar que Espanya faci el que vulgui. Vull veure si de debó anem cap a una secessió, cap a una ampliació de l’autogovern (federació o confederació) o cap a un futur incert.

  3. Solo quiero dejar una humilde felicitación por tus argumentos y tu disposición al debate democrático el el que la discrepancia enriquece.
    Si algún día el espíritu de los que hicieron posible la II República se abre camino, se hará realidad lo que expresó el recordado Allende, con mucho más tino del que yo pueda tener nunca: “mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”. Y cuantos más incluya esa sociedad, mejor. Ojalá pudiéramos caber todos.

  4. Però una cosa. Tens clar que Espanya ens posa pals a les rodes (aeroport del Prat, corredor mediterrani, boicots nadal sí, nadal també, etc), oi? I que molts, no la majoría, pero sí molts, espanyols no ens aprecien massa que diguem (tweets dient que tant de bo amb els incendis ens cremem tots els catalans, la Esperanza Aguirre, quan hi va haver l’opa a Endesa dient que prefería que la compressin alemanys abans que catalans, quelcom similar va passar amb Eurodisney, etc). Si traslladem una situació similar a un matrimoni on hi maltractaments, seríem la dona que rep. Sincerament, el federalisme no em convenç gens pq hi ha molts espanyols que no ens aprecien ara ni ho faràn mai (ni ho han fet, quan es va descobrir america als membres de la corona d’aragó se’ns considerava estrangers, llavors sí q erem estranger). Trencar el matrimoni i iniciar una relació d’amistat amb l’Espanya que ens aprecia, sí, per descomptat. I un cop independents aportar als fons de cohesió europeus (quan hi re-entrem), i que a través d’ells ajudar a Espanya, sí, per descomptat. Tot i que he d’admetre que anar amb convergents a la mani no m’atrau, Catalunya la construirem entre tots, i per això hi ha diferents blocs a la mani.

    Per cert, això que expliques de l’11 de setembre crec que ho sap absolutament qualsevol català. Però aquest any s’ha escollit l’11 com fa 2 anys es va escollir el 10 de Juliol. No crec q les dates en q ens manifestem siguin trascendents. I amb l’11 tenim la sort de que és festiu, per tant és una facilitat.

  5. Home, de lo que hi ha espanyols que no ens poden veure, segur. Jo em moc bastant per la resta d’Espanya, i contadíssimes vegades he sentit algun comentari despectiu, ans al contrari. Me n’he trobat eh, i des de fa més de 20 anys, però la majoria no. Aqui també trobem els de puta espanya….
    Això que comentes de com està fet el finançament, a dos anys vista, no cal que recordem quin partit ha estat negociant TOOOOOOts els pactes amb Madrid, i ens els ha venut com si ens hagués tocat la grossa, per al cap de dos mesos, tornar a ploriquejar.
    Jo ho tinc clar. Si a Catalunya no se li donen calers, marxarà d’Espanya. Ara, no lligarem els gossos amb llangonisses ni de bon tros. La crisis és una bona excusa per augmentar els independentistes como ni Aznar va fer. Però pensem una miqueta en què podem oferir, i en el que ofereixen altres estats d’Europa… jo no ens veig tant forts com alguns ens pretenenn vendre, ni de bon troç…

    i després està la vessant social, de la qual ningú en vol parlar. El nacionalisme clar, té una visió molt concreta de quina societat vol, i l’independentisme és encara abrumadorament nacionalista. En el moment en que lo oficial xoqui amb lo real, hòsties, Pere, hòsties, i si no al temps. A mi no em poden titllar de traïdor per no ser independentista, no em fotis. Perquè com deia el gran Rubianes, però ampliant-ho, que se emtan España por el culo, i Cataluña también, que , porto aguantant ambdós nacionalismes i em tenen fins als ous. I com Catalunya, no s’accepti tal i com és, petarà. En el moment de la independència (si arriba) que no cometi els mateixos errors que España, i que no s’odiï a si mateixa, i que deixi de banda la visió romàntica i infantil (i inventada) del nacionalisme..

  6. Entre les raons que m’impedeixen participar en aquest acte multitudinari i que canviarà segurament els esdeveniments jurisdiccionals n’hi ha una de molt poderosa. La mateixa que em va portar a votar en blanc en el referèndum celebrat fa poc més d’un any. Ni els independentistes més eixelebrats ni els federalistes més convençuts estan disposats a invertir el perillós ordre constituit a partir de la punta piramidal i que s’extèn fins la base. Tots parteixen del mateix catecisme interpretat de diferent manera. Uns pretenen la federació amb Espanya i uns altres a un continent. El procés d’adscripció política hauria de començar des de la pròpia base que no és més que l’individu. En termes territorials des d’uns municipis que estan sent desmantellats en benefici d’aquestes federacions que ens desnaturalitzen.
    I així ens trobem dins l’independentisme o el centralisme. Pensant si és millor l’aeroport de barajas per apropar-nos a les antípodes o el del prat per arribar a la lluna. Mentrestant hi donem voltes ens anem allunyant de nosaltres mateixos i ens tornem una mica més dependents per una o altra via. Una conseqüència palpable a mode d’exemple és que l’any que ve ens caldrà rebre una mica més de turistes que enguany i netejar-los les sabates de la millor manera per mantenir-nos en l’escena internacional.

    salutacions

  7. S’erra apropant o assimilant com si fossin dues petites variants el projecte federalista i l’independentista. El primer és espanyol, i el segon, català. Cap independentista no serà mai federalista, perquè en tot cas el que discutirà és com organitza el seu país, i no com integra el seu dins d’un altre.

    Totes les eleccions al Parlament des de la transició (9, en total) han tingut com a primera força CiU i com a segona força el PSC. Això mai, mai, mai no ha canviat. Maragall es va acostar a 4 escons de CiU, però sense superar-la. El PSUC a les primeres eleccions es va quedar en tercer lloc a 8 escons del PSC, i aquest és el rècord de proximitat d’un tercer classificat (ben a prop hi ha el PP de les últimes, que es va quedar a 10 escons). Si els catalans votem sempre igual, tindrem sempre el mateix. El dia que canviï alguna de les dues primeres posicions, aquell mateix dia, escriuré un post de blog en el qual diré que a Catalunya hi ha hagut un canvi polític.

    Avui no hi ha hagut un canvi polític. Sí un punt d’inflexió. La inflexió que suposa que la manifestació més gran de la història de Catalunya s’ha celebrat avui i ha estat amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. La inflexió que suposa que el primer partit parli de pacte fiscal, el segon ni ell mateix sàpiga de què està parlant (“federalisme”, “la manifestació no és independentista i s’equivoca qui ho digui”…), i els ciutadans es manifestin massivament per un projecte que, de forma literal, només és representat per 14 diputats sobre 135. És una inflexió. Important, històrica. Però no un canvi real. Potser el preludi d’un canvi. Però les onades sempre poden recular, i ho fan si no s’obtenen resultats reals en un termini suficient.

    De les teves raons originals, no en dic res. Per a mi la manifestació era molt fàcil, els independentistes que hi vagin i els no independentistes, que no hi vagin. La resta és perdre el temps, al meu modest entendre.

  8. Gràcies Pere pel comentari. No em considero ni nacionalista ni d’esquerres, pero m’encanta llegir-te pq ets dels pocs que utilitzen arguments lògics.
    Tot i això, vull fer un comentari que trobo a faltar en tots aquests debats. Com has dit molt bé, el criteris histórics per defensar una hipotètica independència o realitat nacional es cauen pel seu propi pes. Al segle XXI només val un argument per defensar aquestes idees: la voluntat popular. Bé, establert aquest principi ens trobem amb un problema fonamental, que es l’àmbit de decisió. Com que des de un punt de vista democràtic només val la voluntat popular, em de decidir en quin ambit el dret d’autodeterminació es sostendria. Lògicament, ha de ser un àmbit més gran que el municipi per una cuestió de viabilitat – pero què pasa amb àmbits com la Vall d’Aran? I si hi hagués un referéndum demà i guanyès el NO al Baix Llobregat (com segurament seria) pero el SI a tota Catalunya, no seria una imposició anti-democràtica sobre aquella gent? O em de mirar a nivell provincial? Segurament, al conjunt de la provincia de Barcelona sortiria el NO – aleshores que tindriem, una Catalunya formada per Lleida i Girona? O potser ens em de guiar per la definició que fa la constitució – on diu que la sobirania resideix al conjunt de la població d’Espanya. Al cap i a la fi, una independència de Catalunya afectaria a la resta d’Espanya – no tindria la resta d’espanyols el dret a dir la seva?

    Trobo que es una pregunta fonamental i de la que NINGÚ en parla – desde un punt de vista democràtic – basat en els drets i llibertats del ciutadans – no hi ha cap motiu per definir Catalunya com l’àmbit arbitrari de decisió.

    Una abraçada.

    1. En primer lugar, disculpas por no poder responder en catalán, me encantaría porque pienso que la riqueza en lenguas es uno de los atributos más importantes de la persona. Por suerte, lo entiendo y lo leo razonablemente y puedo seguir un debate que me parece ineresantísimo, ya que apunta más al medio y largo plazo, el quid de la cuestión, a mi entender.

      Soy de los que, a la hora de responder al: “En qué momento se jodió el Perú” de Vargas Llosa, adaptado al caso que aquí se debate, me inclino más por echar la culpa al desprecio con que se ha tratado a “lo catalán”, más que a una idea de Catalunya, desde determinadas sensibilidades que se sobreentienden en un contexto tan lleno de emociones. Una dinámica que muchas veces se ha convertido en un simplista “los españoles no nos quieren” contra “los catalanes nos odian”, pero que encubre, sin duda, incomprensiones históricas y crisis cerradas en falso -la chapuza del TC, bien cocinada por quienes presentaron el recurso de inconstitucionalidad, como ejemplo cercano.

      Pero, sin duda, lo que más me preocupa es cómo se encaja el deseo soberanista en la estructura jurídico-política del Estado actual. Aunque no hay un fenómeno equiparable al de la izquierda abertzale (creo) en el contexto del independentismo catalán, la situación con la que va a tener que lidiar el Gobierno de Rajoy tras las elecciones vascas y las probables adelantadas en Catalunya puede provocar tensiones de calado a nivel ciudadano. Y si el independentismo catalán no es equiparable al euskaldún (ni en la historia ni en los métodos reivindicativos), menos lo debe ser respecto de fenómenos secesionistas como el croata, por ejemplo, lo cual no quita para que el temor a una cierta balcanización del contexto pueda surgir.

      Desde el punto de vista constitucional, parece que el federalismo es una apuesta plausible, ya sea como planteamiento estructural genuino o como apuesta posibilista . Claro que si el TC tumbó el Estatut, habrá quien con toda razón sea 100% escéptico. Y una relación federal entre Catalunya y el resto de “länder” componentes de una hipotética Federación no parece compadecerse demasiado con la arquitectura del sistema monárquico bajo los Borbones. Por añadidura, como tan acertadamente planteas, el asunto del ámbito de decisión sobre la secesión pacífica de un territorio que, hoy por hoy, forma parte del Estado, resulta ciertamente espinoso. Un planteamiento conjunto entre las instituciones catalanas y estatales sería más que deseable, abordando las soluciones que se han planteado recientemente en procesos similares. Y, finalmente, la cuestión es: permitir la desmembración pacífica de una parte del Estado español es una cuestión de soberanía de una importancia capital, por lo que reclama una consulta a nivel estatal; pero, sin duda, este extremo debería ir encajado en el reconocimiento del derecho a decidir exclusivo de los ciudadanos catalanes respecto de los asuntos que conciernen a su identidad. ¿La cuadratura del círculo? Bueno, más difícil era que las Cortes de Franco se suicidaran, y lo hizo Suárez. Tampoco era fácil que saliera el “sí” en el referéndum de la OTAN. La clave es la pregunta, obvio; entiendo, no sé si ingenuamente, que no necesariamente España votaría “NO” a un estatus políticamente diferencial para Catalunya, entiendo, no todo es Esperanza Aguirre y Tedeté Party por aquí. Y una última cuestión sería establecer la mayoría que permitiera la secesión, y los períodos de “carencia” entre consultas, con el ejemplo de Québec en mente.

      En todo caso, lo que el Estado debería garantizar es que avalaría lo que la voluntad popular decidiera, pero, claro, ya sabéis dónde está el último que se atrevió a decir eso.

      Un saludo cordial.

      P.S. Me cuesta tanto pensar que un día me pueda sentir extranjero en Barcelona…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s