Pride BCN: Un orgull del que estar orgullos


 

Sembla que després de molts anys de lluita, frustracions, batalles dialèctiques i a cop de pedra, Barcelona comença a trobar el seu espai dintre del ‘Pride’ homosexual. La ciutat comtal planta, per primera vegada, la cara davant la tot poderosa Pride Madrid i fa coincidir la seva Festa de l’Orgull Gai, el Pride Barcelona. Però, per què hem trigat quasi bé 20 anys més que Madrid en tenir una festa on es celebri la diversitat i no pas una politització passada de voltes i lemes impossibles?

Barcelona va ser la pionera al 1977, ara fa just 35 anys, en sortir al carrer en la primera manifestació per l’alliberament gai. El FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), que era il·legal en aquell moment, va ser la punta de llança que portaria en els següents anys la derogació de la franquista llei de ‘Vagos y Maleantes‘. Però després de la llum de finals dels 70, va arribar la foscor dels 80, quan la contracultura barcelonina, de la que el moviment gai en formava part, va desaparèixer per culpa del tsunami folklòric convergent. Naixia ‘la movida madrileña‘.

El moviment gai va continuar endavant tot i la terrible sotragada de la SIDA entre els anys 80 i 90. Molts dels activistes gais de la ciutat van morir i entre els que van sobreviure i els joves que van entrar als 90 al moviment es va intentar importar a Barcelona el model de Festa de l’Orgull Gai que havia nascut a San Francisco durant els 70.

Durant els 80 el FAGC s’havia escindit en dos. Per una banda la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, dirigida per l’incansable Jordi Petit, abanderat de grans victòries com el primer cens de parelles de fet homosexuals a Catalunya l’any 1995 o el reconeixement de les parelles homosexuals dins el funcionariat de l’Ajuntament de Sabadell l’any 1991. Per l’altra banda el FAGC, escorat a l’ultra-esquerra i cada cop més radicalitzada i sectària, va trencar amb l’evolució de la societat fins arribar a posicionar-se en contra del matrimoni gai a l’any 2005.

L’any 1997 es va intentar la primera desfilada de l’orgull gai a Barcelona als carrers de Ciutat Vella, però va acabar a pedrades. Aquest esdeveniment va marcar un punt i apart en el moviment gai espanyol. Jordi Petit en el seu llibre ’25 años más’ destacava que des d’aquell moment els nous bars gais que obrien per l’Eixample (Punto, Arena, Satanasa…), tan diferents als dels anys 70 i 80 als que s’hi havia de trucar a la porta per entrar; marxaven amb les seves carrosses a Madrid en una estampa trista i vergonyosa.

A Barcelona el FAGC mantenia l’hortodòxia de l’alliberament tal i com els Guardians de la Revolució iraniana mantenen els principis de l’islam. Durant la dècada dels 2000 la ‘comisió unitària‘ la formava únicament membres del FAGC i els que tenien idees diferents eren expulsats sense contemplacions. Les manis de del 28J a Barcelona eren una trista desfilada de quatre gats mal avinguts. El rècord d’assistència a Barcelona fou al 2005 amb prop de 5’000 persones. Montpeller, amb 255’000 habitants, reunia anualment més de 70’000 persones. A Madrid, en canvi, la seva Fiesta del Orgullo Gay es convertia en la festa major de la capital espanyola i els seus assistents es comptaven per centenars de milers.

Barcelona va reaccionar al final de la dècada del 2000 amb el Circuit Festival. El teixit empresarial gai va organitzar-se com un autèntic lobby creant les mateixes estructures que existien a San Francisco, Amsterdam o Berlin. El FAGC, finalment, va perdre l’hegemonia i l’incomprensible favor de l’Ajuntament de Barcelona.

L’any 2008 es va crear a partir de la iniciativa d’ACEGAL (Associació Catalana d’Empresaris Gais i Lesbianes) el Pride Barcelona, de la que en formen part totes les associacions i fundacions del món GLBT de la ciutat excepte, com no, el FAGC. La històrica associació ha preferit aïllar-se i celebrar les seves manifestacions independentment. La d’aquest any serà el dissabte 30 de juny i sota el lema “Ni un pas enrera” on defensaran els drets de gais, lesbianes, transsexuals, intersexuals, queer i sexualitats no normatives, sense explicar a què es refereixen. Allà ells.

Barcelonins i orgullosos!

Avui per fi Barcelona té un orgull GLBT del que estar-ne orgullòs. Hem d’aprendre del que es va fer bé a Madrid, Amsterdam, San Francisco, Berlín o Londres i portar-ho al nostre model d’integració i tolerància en vers la diversitat i llibertat sexual. L’orgull GLBT de Barcelona ha de ser obert i transversal i sí, ha de tenir espai per a tothom pensi el que pensi i sigui com sigui.

Gaudim de la festa de la diversitat sexual i fugim de sectarismes. Queda molt per a fer i molt per a normalitzar en la nostra societat i ho hem de fer tots junts.

Ens veiem el dia 1 de Juliol, a la Plaça Universitat a les 18h!

Feliç Pride Barcelona 2012!

3 thoughts on “Pride BCN: Un orgull del que estar orgullos

  1. Es impossible que fos 1997, l’any que va acabar a pedrades! Jo ho recordo perfectament i diria que va ser entre 2001 i 2003! El 1997 no pot ser ja que jo no havia anat mai a la mani i per tant no ho puc recordar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s