Una historia d’emigrants a Alemanya


Fa un temps vaig organitzar un petit càsting de locutors per a trobar veus adequades per a treballar. Recordo el cas d’una noia amb un accent castellà lleugerament andalús. Res d’això m’hagués cridat l’atenció sinó fos perquè el càsting d’aquell dia era d’alemany. Vaig deixar que fes la proba de veu i la va fer en un alemany perfecte i amb accent natiu. Al acabar la proba li vaig preguntar si havia estudiat a l’escola alemanya i la resposta fou que ella és alemanya, de Colònia i de pares andalusos.

Els seus pares vivien a Granada, a una zona que als anys 50 era miserable. Un dia va arribar la visita d’un germà que havia marxat a Barcelona, el que ells no sabien era que de Barcelona, on s’amuntegaven els immigrants a Montjuic, havia agafat un bitllet de tren i un vista de turista per a arribar a Alemanya, a la pròspera regió de Nordrhein-WestfalenEls va convèncer de que marxessin cap a la prometedora Alemanya i així ho van fer. Van fer-se un visat de turista, després el tren nocturn Barcelona-Berna i des d’allà una sèrie de trens fins a Colònia. Allà es van instal·lar al centre de la ciutat, com van fer els que van arribar abans que ells i com farien els que van arribar més tard.

La vida a Colònia era molt simple, però esgotadora: jornades de 12 o 14 hores a fàbriques on cobraven els salaris més baixos i al tornar a casa les dones, que habitualment treballaven com a ‘assistenta’ de la llar, tenia el sopar preparat pel marit. Els diners que guanyaven s’enviaven ‘a casa‘ i amb el que sobrava podien més o menys viure. En aquells pisos diminuts i en molts casos en mal estat, hi vivien diverses famílies espanyoles en condicions que avui anomenaríem ‘pis patera‘. Els que podien tenien una petita ràdio a través de la que seguien el programa de Ràdio Barcelona ‘De España para los Españoles‘, el programa on seguien l’actualitat del país i els familiars a Espanya podien enviar missatges i dedicaven cançons als ‘expatriats’.

Molts van tenir fills, que rebien la nacionalitat alemanya i, anys més tard, potser l’espanyola, perquè fins al 1980 els fills d’espanyols a l’estranger no eren ‘espanyols. Els fills anaven a les escoles públiques i es mesclaven amb els nens alemanys. Els fills dels espanyols a l’Alemanya dels anys 60-70 van fer de pont entre la cultura d’acollida i la espanyola, perquè molts pocs dels que van aprendre l’alemany i feien servir als fills per a comunicar-se amb els seus veïns. La vida cultural a aquells barris es mantenia com si fossin a la pròpia Andalusia: tots els productes eren importats, es podia beure vi als bars i menjar unes tapes, es celebrava la 1a Comunió dels nens, processons de Setmana Santa… i la vida la feien entre ells. No es mesclaven perquè no parlaven l’idioma i molts alemanys els rebutjaven perquè ‘havien vingut a prendre la feina als “d’aquí“.

Així arribem als anys 70, quan el Wirtschaftswunder s’acaba i comença ‘la crisi del petroli’, aquests emigrats espanyols són els primers en quedar-se a sense feina, per ser els que tenen les feines més precàries. De cop se’ls convida a marxar, se’ls hi retallen llibertats, se’ls ridiculitza per les seves costums que semblen tan distants a les autòctones i se’ls culpa de “no haver-se integrat“. ¿Com ho havien de fer si treballaven 12 hores al dia? ¿En quin moment volien que estudiessin alemany? Els grups xenòfobs a tota l’Europa central que durant els anys 60 els havia acollit, els assenyala com a responsables de la crisi. Alguns, efectivament, van tornar a Espanya. Fins i tot l’any 1975 a Suïssa, el país que més immigrants espanyols va rebre, es va arribar a organitzar un referèndum per a expulsar del país als immigrants espanyols i als seus descendents. El ‘No’ va guanyar per menys d’1 punt.

La majoria, més d’1 milió d’espanyols emigrats es van quedar com van fer els pares de la noia del càsting. Van lluitar per superar les penúries i van sortir-ne perquè havien aconseguit papers per a la residència estable, però molts dels seus veïns del barri no van tenir tanta sort. Tants i tants havien marxat d’Espanya en condició d’il·legals, pagant quantioses sumes de diners a funcionaris del règim que traficaven amb els que volien marxar, i els feien passar la frontera amagats als camions i maleters dels cotxes o amb visats de turista amb l’esperança de trobar una feina a Europa i regularitzar la situació. La majoria dels espanyols que van marxar entre els 50 i els 70 es van quedar a Alemanya, Suïssa, França, Holanda… Es creu que dels prop de 2 milions d’emigrants dels anys 60, menys d’un 10% van tornar a Espanya.

Tot això no ens hauria de sonar d’alguna cosa? Potser avui els alemanys dels anys 60 som nosaltres i els espanyols dels anys 60 són els que han creuat l’Estret o l’Atlàntic per a trobar una feina. Als 70, quan la brutal crisi del petroli va destrossar el teixit industrial europeu, les veus racistes, xenòfobes o simplement ignorants van clamar per a que els immigrants marxessin, com si el fet de treballar fora pressuposés ser un esclau perquè no pot tenir cap dret. No fa tants anys Espanya era un país de emigrants, pobre i amb un atur que, tot i no existir dades oficials, podia rondar el 30% de mitja. Els que van deixar el seu país als 60 com els que ho van fer durant la pròspera dècada del 2000, ho van fer per l’esperança d’un nou futur, no per prendre el treball a ningú. I no van abandonar la seva cultura i origen, perquè qui perd l’origen perd la identitat. Si això ho tenim tan clar amb la ‘nostra’ cultura ¿per què els hi demanem als immigrants d’avui que abandonin la seva?.

Cada cop que un García-Albiol qualsevol us parli de combatre la multiculturalitat i d’amargar legalment la vida als de fora, que una Sanchez-Camacho us parli de que ‘primer els de casa’ o que un Anglada us faci un discurs xenòfob, recordeu que no fa tants anys “els moros” de Colònia, els “sudaques” de Zurich i els ‘usurpadors de llocs de treball’ d’Amsterdam eren gent que havia fugit d’una dictadura opressiva i una misèria intolerable, com tants van fer durant els anys 2000 per a venir a treballar i viure al nostre país. 

Si voleu saber més sobre la desconeguda realitat de la emigració espanyola durant els anys 60-70, us recomano…

  • El magnífic programa ‘Documentos RNE‘ sobre els moviments migratoris a Espanya des del segle XVII fins al 2009.
  • La pel·lícula ‘Solino‘ de Fatih Akin, sobre una família italiana que marxa a treballar a la Vall del Ruhr.
  • I també ‘Vente para Alemania, Pepe‘, que en clau d’humor parla de les penúries d’uns espanyols a Munic.

3 thoughts on “Una historia d’emigrants a Alemanya

  1. Una història molt il·lustrativa entre milers d’històries semblants. Llàstima que els països que reben immigrants no recordin quan enviaven emigrants (o, de vegades, exiliats!) a altres països.

  2. No me convences. No considero que la crisis sea causa de ni que la agraven los inmigrantes. Para mi es una cuestion de estética. Me da igual magrebí, senegalés… austríaco. Pero cuando veo un o una trozo de carne andante que no sabe pedir permiso, gracias o no meterses el dedo en la oreja todo aderezado con una musica pachanga o ”a lo bereber” a un volumen en los hearphones que me obliga a oirla siempre pienso en lo mismo: que no me pidan ser donante de nada y POR FAVOR que no me den nada de esta podedumbre intercultural. Ahora bien respeto a los asitentes sociales del mundo que dan un vaso de leche al cromagnon de fuera que al gitano con NIF de aqui. Respeto esa hipocresia periodistil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s