¿Austeritat o misèria?


Les dades són demolidores:

Tot això només en un matí. La vareta màgica de Mariano Rajoy fa figa i la por a una intervenció del FMI i el BMI és cada cop més forta. Perdre pes tot fent una dieta que consisteix en no menjar, està provocant anèmia i amenaça amb matar al pacient. ¿Què fem?. ¿Hi ha alternatives? A Europa sí, o això sembla, a Espanya, malauradament, no.

La primera senyal de que hi ha una alternativa ve de França, amb la més que possible victòria d’Hollande a les presidencials franceses i el trencament de “l’eix de la misèria” Merkel-Sarkozy. Però ¿arribaria a temps aquest canvi? A Espanya les coses són més difícils, perque aquí tenim a un govern antieconòmic que confon austeritat amb misèria social i moral. Aquesta mateixa setmana, mentre s’anunciava el final de la universalitat del dret a l’assistència sanitària, treient la targeta sanitària als sense papers i als major de 26 anys que no hagin cotitzat mai; s’insinuava un nou rescat bancari. Aquest cop a Bankia, el ‘banco del amigo Rato’. Amb aquest panorama, s’atreviran? Personalment crec que sí, la classe política, aquesta nova ‘casta’ social de privilegiats al servei dels més privilegiats de tots, ha perdut tant el contacte amb la realitat que són capaços de tot per salvar-se.

A Catalunya la situació no és pas millor, si era possible es pot dir que és molt pitjor. Aquest govern dels horrors, aquest grup de bàndals neoliberals de senyera, no dupta en aplicar multiplicades per dos les miserables mesures ‘anticrisi’. Si el govern espanyol decreta un copagament en els medicaments més o menys progressiu segons la renta, el Govern dels Horrors, i concretament el capo de la patronal de les mútues privades posat a dit a dinamitar la sanitat pública, aplicarà sí o sí l’euro per recepta, sense progressivitat, sense tenir en compte res que les necessitats de la sanitat privada per atraure clients. A més, l’obsessió del govern per dinamitar l’economia ens està portant a una situació impossible de destrucció de llocs de treball, asifixia econòmica de l’economia productiva, mentre a la vegada es segueix alimentant amb diner públic i tractes de favor descarats a les empreses amigues.

No és austeritat, és misèria perque l’austeritat s’aplica en l’economia real, en la productivitat. S’està asfixiant les possibilitats econòmiques de les families, d’empresaris i emprenedors que són els que haurien de consumir per augmentar la demanda, per generar feina i, al final, per dinamitzar aquesta economia que lluita per sobreviure mentre s’aplica com a remei provocar una anèmia absoluta. No només sóc jo qui demana un canvi inmediat a la política econòmica catalana i espanyola, gent tan allunyada de la meva opció política com l’economista Sala i Martín també ho demana, i no és l’únic. Hem de repensar tot el que s’està fent i fer eficient a l’estat, no pas retallant tot el que tenim sinó pensant què fa eficient l’estat i què no. Estem destruint el que és necessari (sanitat, educació, I+D+i, ajudes a l’emprenedoria, reducció de salaris…) i apuntalant el que condueix sense alternativa a la catàstrofe econòmica (rescats i ajudes a bancs, duplicitat d’administracions, centralització de la recaptació d’impostos, sosteniment de l’esglèsia catòlica…).

El canvi de rumb és necessari i som molts els que ho demanen i ho demanem ja, abans que sigui massa tard. L’austeritat va funcionar a Alemanya als 90 i 2000 perque és un estat amb unes possibilitats de creixement molt superiors a les nostres. Aplicar aquesta política d’austeritat sense creixement, com ara, és destinar al país a la depressió econòmica i un cop entrem en depressió serà molt difícil sortir-ne i pot passar qualsevol cosa. Privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues ens porten a un suicidi econòmic en tota regla. Hi ha masses veus que ho alerten.

3 thoughts on “¿Austeritat o misèria?

  1. Oblida’t d’Europ també noi… L’Hollande guanyarà, d’acord, i serà innegablament positiu pels països del Sud, que com a mínim sobre aquest punt ha estat bastant transparent, amb el pacte amb el SPD i tal. Per tota la resta, l’Hollande ha fet una campanya com la del Rajoy o la del Cameron: no dir res i esperar. Guanyar sense convencer ideològicament. Davant, Sarko i Le pen han continuat ocupant tota l’estona l’espai mediàtic i donant bombo a les seves tesis. No sé si t’imagines el que volen dir 7 M d’electors FN i 9 M d’electors del Sarkozy més hardcore que s’ha vist fins ara (i això desprès de 5 anys prou hardcores). Les últimes perles del Sarkozy durant aquests interminables 15 dies entre les dos voltes és que el Front National és compatible amb els valors de la République i intentar organitzar una contra mani el 1 de maig, una mani del “vrai tavail”, el treball de veritat, no com aquest vagos dels sindicats. Aquest nivell de crispació té la societat francesa.
    I quan el Sarkozy perdi, és possible que el seu partit exploti (té els mateixos problemes latents que el PP al 2008). I la Marine Le Pen tindrà tota la llibertat que vulgui per organitzar entorn seu el primer partit de dretes francés, ja ho ha dit que vol ser la lider de la oposició.
    Vaja, que França està a dos passes de transformars-se en una Italia. Els va servir de molt als italians la victòria de Prodi al 2005?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s