És part del pla


La santíssima divinitat, obradora de miracles i altres proeses no està del costat del President Rajoy. Debilitat per un resultat dolent a Andalusia i pèssim a Astúries, amb un éxit relatiu, però inesperat de la vaga general del 29M i amb el Congrès dels Diputats en contra pels pressupostos generals de l’Estat, Rajoy afegeix a la col·lecció de penuries el descontrol de la prima de risc, que ha superat la italiana en 30 punts i aquesta setmana que tot just comença pot ser d’infart. El miracle que Rajoy va anunciar als espanyols durant la campanya, que el simple canvi de govern seria suficient per a que Espanya recuperés la confiança internacional, no sembla materialitzar-se. 

La pregunta que ens fem molts és si la situació desembocarà en la catàstrofe de la intervenció o si bé tard o aviat el govern Rajoy serà substituit per un govern d’economistes/tecnòcrates. L’acció de Rajoy és, per ara, d’obediència dogmàtica dels dictats dels “mercats”, però la reacció d’aquests “mercats” davant el ‘pla Rajoy’ voreja l’esquizofrènia. L’augment de la prima de risc es basa en el fet que, segons els “analistes”, Espanya es mantindrà estancada uns quants mesos més, impedint el creixement de l’economia. Per això s’han de fer encara més i més reformes que, precisament, eviten el creixement. Una bojeria allunyada de tot sentit comú.

En la meva opinió, la intervenció a l’estil portuguès o irlandès no arribarà, principalment perque Espanya és la 3a economia en volum de la zona Euro (Itàlia n’és la 4a) i el BCE no té suficients fons com a per a rescatar-nos. La intervenció espanyola significaria la destrucció de l’euro. El pla amb Espanya sembla anar encaminat a un dinamitatge controlat de la economia que té un precedent a la història del segle XX.

Per entendre el que podria passar en els propers mesos ens hem de remuntar a 1959 quan el primer govern ‘tecnòcrata’ del franquisme va impulsar el Plan Nacional de Estabilización Economica. Aquest pla, amb un nom tan i tan semblant a l’actual ‘Plan de Estabilidad Economica‘, va propiciar la desaparició no només de l’economia de l’autarquia i l’entrada d’Espanya al FMI, sinó també de la petita indústria i comerç heretats de la República i de la breu prosperitat dels anys 1914 a 1928, que havia sobreviscut a la guerra i que despuntava a finals dels 40 i principis dels 50. En estacaren empreses com l’automobilística Hispano-Suiza, que al 1949 fou desmantellada i venuda a ENASA, empresa pública que crearia la Pegaso, dirigida pel General Jose Antonio Suanzes, primer director del INI, i que més tard fou la gran beneficiada, juntament amb la SEAT, del Pla Nacional de Estabilización, ja que va suposar el tancament de milers de kilòmetres de vies de ferrocarrils i el desmantellament dels tramvies de Madrid i Barcelona.

El Plan Nacional de Estabilización Economica va comportar la misèria per a molts comerciants i el tancament de moltes indústries que serien substituides per les grans indústries dels 60, que eren propietat (precisament) dels tecnòcrates governants, així com la caiguda de sous, inversió pública, ajudes…. Això és semblant al que està passant a Itàlia, on moltes mesures del govern tecnòcrata de Mario Monti van encaminades, entre moltes altres coses, a afavorir els interessos de les seves empreses a través de la modificació de lleis i concessió d’ajudes extraordinaries. En un panorama més desolador com és el cas del de Grècia, les mesures ja han dinamitat l’economia que havia sobreviscut a la crisi, sinó que s’encaminen a més a permetre l’entrada d’empreses a preu de saldo, com en el cas dels ports o dels ferrocarrils, adquirits per empreses xineses i alemanyes.

És part del pla actual, com ho va ser al 1959: Vivim un dinamitatge controlat de l’economia destinada pressumtament a fer reneixer el país i per extensió la UE a mans d’una sèrie de corporacions, tutores dels retalls, ajustos i politiques “reformistes“. Les reformes, però, no s’encaminen a canviar el model productiu, sinó a desmantellar els serveis socials, assenyalats intencionadament com a ‘causa’ de la crisi, i empobrir a la classe treballadora a cop de moderació salarial i privatització encoberta dels serveis que, fins ara, es finançaven via impostos. El que està per veure és si aquesta aplicació ‘a la europea‘ de la doctrina del Shock de Milton Friedman en democracia serà contestada d’alguna manera o si, per contra, serà acceptat amb ressignació com fins ara. Haurem d’estar atents i seguir el ritme dels aconteixements.

One thought on “És part del pla

  1. […] ¿Què passarà amb el consum? ¿Què passarà amb aquelles botiguetes que estan a un pas de tancar? Doncs molt possiblement que aquesta pujada de l’IVA serà el cop de gràcia que les tanqui definitivament. El govern no pot justificar-se amb no saber que està fent, ho sap perfectament. La pujada de l’IVA al 21% ofegarà al comerç i ho farà en plenes rebaixes. ¿Qui pot suportar aquesta pujada de l’IVA i la conseqüent congelació de preus de la que parlo? Les grans superfícies comercials, les grans interessades en que el petit comerç contrari a la llibertat d’horaris, tanqui i es mori. Mal pensat? Potser, però la desfilada d’estúpids d’ahir al Congrés em porta a pensar que potser no estic tan errat. Això és una operació controlada de destrucció de l’economia productiva. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s