6 anys com a emprenedor


Fa uns dies vaig llegir un article de l’Arqueoleg Glamuròs on parla dels seus 6 mesos a l’atur, les dificultats per a trobar feina o fer cursos de reciclatge. És una realitat, però el mercat laboral espanyol és un absolut desastre i, sí, crec que requereix una reforma integral, però això és tema d’un altre post al blog. Aquest cop us vull parlar dels 6 anys que porto tot fent d’emprenedor i perquè crec que aquesta fòrmula és, en molts casos però no en tots, una manera de sortir de la crisi.

L’any 2005, després d’acabar el Grau Superior de So i amb dos titols més sota el braç, no trobava feina. Sí, he dit 2005 i ‘no trobava feina‘. El mercat laboral sempre ha sigut un desastre per la gent amb una especialització o millor dit: per a la gent amb un ofici. Des de 1996 abandonar els estudis es va convertir en esport nacional i aquesta composició cubista anomenada ‘mercat laboral’ es va alimentar de gent sense estudis que et refregava per la cara que guanyaven més que tu i que eres, obviament, un pringat. Al setembre vaig trobar una feina de teleoperador, on hi vaig durar 3 setmanes gràcies a que la cap de gestió de la meva planta em detestava i jo li era correspost. Els xocs, diaris, serien els que tindria del Dr. House contra Aida i això em va costar anar a l’atur. Però aquella feina em va servir d’alguna cosa: m’aborria tant en les hores de feina contestant trucades absurdes, que vaig omplir tota una llibreta amb idees sobre com podria ser un estudi de so si el muntés jo. Encara la guardo i reviso quines idees tenia llavors i com han evolucionat. Quan em vaig quedar a l’atur em vaig trobar amb 8 anys cotitzats i em vaig fer una pregunta ¿seré capaç d’estar-me a casa cobrant l’atur sense fer res esperant a que algú em trobi una feina? La resposta fou no. Em vaig adonar que el sistema laboral no estava fet per a mi, preferia ser independent en tots els sentits i acceptar les conseqüències.

Entre octubre de 2005 i desembre d’aquell any vaig anar al servei d’Autoempresa de Sabadell, avui convertit en Inicia, on em van orientar i assessorar en el pla d’empresa… però allà també em van advertir del que estava fent. La gent, en aquell moment de vaques grasses, es re-hipotecava per a obrir restaurants i bars, bars i restaurants. La proliferació del negoci del suc fred de cibada i del ‘1º, 2º, postre, café y vino a 10€‘ era el reflex d’una societat on esforçar-se era de tontos i arriscar-se, una tonteria. Jo estava a punt d’obrir un negoci en un sector, l’audiovisual, que, ja al 2006, es trobava en una crisi derivada de la pirataria (oh! Gran Megaupload) i del canvi de tendències de consum derivades del nou consum de televisió que començava a moure’s cap a internet.

Pla d’empresa i pressupost aprovat pel servei d’Autoempresa vaig anar amb tota la il·lusió del món al meu banc. Allà no només em van oferir els diners que necessitava sinó diners per un cotxe, un pis, un viatge… tot de coses que no necessitava i que em podrien arruinar si les coses es torçaven perque es torçarien com de fet ha passat. ‘Qui vol anar en bicicleta, podent comprar-se un cotxe, no creus?’, em deia el director de l’oficina de la caixa de tota la vida en aquell moment. I així, resumint, vaig començar a treballar no només del meu ofici sinó del que més m’agrada: el so. Amb la capitalització del meu atur, fòrmula per a rebre en forma de xec per a invertir en compra de material i descomptes en la taxa d’autònoms, i els diners del pla d’empresa, així com amb una ajuda per ser emprenedor menor de 30 anys, vaig crear el meu negoci.

Després arribaria l’any de les novatades, el 2006, on vaig pagar l’inexperiència i un punt de massa bondat que algú sense escrúpols sempre està disposat a aprofitar. El confús 2007, quan aprens que els pagarés a Espanya són simple paper mullat, i especialment el terrible semestre del setembre de 2008 fins al març de 2009 on vaig estar a 3 dies de tancar fins que va entrar un projecte que em va salvar la vida. Tingueu em compte que la crisi que avui vivim va començar als bancs ja a finals del 2007, quan van tallar totes les linies de finançament de projectes audiovisuals provocant la fallida de centenars de petites productores i estudis de tota Espanya.

Ara 6 anys i dues crisis més tard, la de les descàrregues que van afectar a l’audiovisual (2000-2008) i la CRISI (2007-20??) segueixo pensant que empendre és una bona opció per a sortir de la crisi. Empendre, però, requereix gran motivació i sacrifici. Abans d’empendre has de fer-te algunes preguntes:

  • Fins a on sóc capaç de renunciar? Estius sense vacances, feina 24/7, la frontera empresa/vida privada s’esbaeix.
  • Serè capaç de suportar els moments dificils?
  • Tinc clar que les coses poden anar malament amb molta facilitat?

Avui la situació és llegurament diferent a la que vaig viure al 2006, quan vaig començar. Crec que és més difícil accedir a la modalitat d’autoempresa o crear una S.L. a causa de la falta de finançament i l’estupidesa dels bancs, aquells que han de finançar l’economia productiva, però prefereixen finançar l’economia espectulativa. La falta de finançament, a més, és el principal motiu de tancament d’empreses i destrucció de llocs de treball a Catalunya. Els titulars, per desgràcia, només es queden amb els tancaments d’empreses grans que deixen a l’atur a 200 persones de cop, però on més pèrdues de llocs de treball s’han registrat és, precisament, a la franja dels autonoms i les PIMES que cada cop que en tanca una, deixen al carrer una mitjana de 2 treballadors. Un drama menor per la premsa, però una tragèdia quan descobreixes que entre 2008 i 2010 van tancar prop de mig milió d’autonoms. A això hi heu de sumar un govern que més que ‘Bussiness Friendly‘ és ‘Bussines with my friends‘ i unes patronals que se lluiten per a presentar-se i apropiar-se del terme ’emprenedors’ quan són simples sindicats subvencionats de patrons.

Ser emprenedor avui a Catalunya no és fàcil, no ho era al 2006 ni ho serà d’aquí a 10 anys, però crec que és una opció vàlida per a sortir del pou de l’atur quan es ténen ganes, idees i força per a fer-ho. És una equivocació col·lectiva l’aspiració del 50% de joves a ser funcionaris, no és possible ni dessitjable. Ser emprenedor no és ser patrò, no és la image estereotipada de l’empresari amb vestit i fumant un puro a una butaca de pell. Ser emprenedor avui és una actitud vital, crec que és una forma de viure perque la teva feina és la teva il·lusió i és un projecte en el que hi creus i en el que penses lluitar-hi. Ser emprenedor avui és una sortida a la crisi i una injecció d’optimisme a una societat que s’ha resignat a no fer res fins d’aquí uns anys. Hem postposat les ganes de fer coses noves, de pensar, d’innovar o simplement de treballar. El que necessitem al 2012 és, a pesar de tot, optimisme i començar a pensar en com serà el futur quan tot això acabi, perque acabarà.

10 thoughts on “6 anys com a emprenedor

  1. Bon post! Jo no tindria cap problema ideològic per esdevindre emprenedor, si ho veiés claríssim! Només em faltaria que, a part de deixar de guanyar diners comencés a perdre’n!
    I ara mateix no veig res clar, al contrari, ho veig ben fosc!

    1. Per cert, a mi no em suposa cap xoc ideològic és més: considero que ser d’esquerres és el que em fa estar convençut de que l’emprenedoria és una sortida. Tots els emprenedors que conec ténen ànima d’anarquista, perque trenquen (trenquem) amb el sistema i anem per lliures.

      Tampoc vull caure en la idealització de ser emprenedor, però sí que la llibertat que em dona i també les jornades de 12 o 14 hores seguides, no les canvio per un contracte de funcionari.

  2. Gràcies. He de dir que no és un post directe a tu, feia temps que rumiava explicar com ho he fet i perquè crec que és una bona opció de futur per a sortir de l’atur.

    De diners com a emprenedor en perds i ara més que abans. Jo tinc la sensació que avui per a guanyar el que guanyava fa 4 anys he de fer el triple, però tinc la sensació no només de que la crisi no serà per sempre, sino que en sortirem enfortits. Espero que no tornem a un temps de creixement com el de 1999-2007 basat en bombolles, sinó a una economia real basada en la inversió a la productivitat, la investigació i els nous projectes. En això els americans i els alemanys en saben molt i n’hauriem d’aprendre.

    Salut!

  3. M’ha encantat el post. Se t’ha de felicitar per l’actitud, de debò. Inclús t’animaria a enviar-ne un extracte als mitjans de comunicació escrita. Ets un exemple a seguir, enhorabona. Molta salut, energia i sort, per seguir endavant!

  4. No hi entenc gaire d’economia, però fa uns dies em van comentar certes coses sobre uns pagaments que les empreses han de dur a terme abans d’haver pogut vendre allò que ofereixen. Em deien que aquest era un dels problemes. I, per altra banda, em varen comentar que mai, tal com està la cosa muntada, contractarien un empleat. Com ho veus? Potser no m’he explicat gaire bé; és el que recordo, més o menys, de la conversa.

    M’ha agradat el post. Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s