Notes a la llibreta – 2.9.2011


S’ha consumat la reforma de la Constitució en una votació esperpèntica, farcida de ‘pasteleo’ on la voluntat dels mal anomenats ‘mercats’, n’hauriem de dir ‘especuladors’, s’ha imposat a la voluntat de la Sobirania Nacional que reclamava un referèndum, tan sencill com això. S’ha trencat el consens constitucional que des de 1978 perdurava a la política: no s’obria una reforma de la Constitució si tots els grups parlamentaris no n’estaven d’acord. Aixo s’ha acabat. Ha mort la Constitució de 1978 i comença una nova fase política on tot és possible: ¿Qui negarà ara el dret a decir dels pobles català i basc? ¿Qui pot negar ara el debat republicà que cada cop sona amb més força al debat públic? El segle XXI polític espanyol, si res no canvia, serà inestable, d’esquenes al ciutadà i on la democràcia es limitarà a un convidar al ciutadà a depositar un troç de paper dins una urna. ¿Vivim una ‘ilusió de democràcia’? ¿I per què no recuperem la democràcia? Crec que estem asistint a la mort del sistema polític heretat del franquisme, però m’inquieta pensar com podria ser el recanvi.

Si Rubalcaba tingués valor convocaria aquesta tarda una roda de premsa on vindria a dir ‘Ahora que se presente Zapatero, yo me largo’. El darrer intent del PSOE de recuperar-se electoralment i ‘salvar algún moble’ ha quedat convertit en cendra: la simpatia amb el 15M, l’intent de neutralitzar a Rajoy… ha quedat en res. Tan és així que Cospedal presenta un programa salvatge de retall de l’estat del benestar i el PSOE ni tan sols el replica. Per a definir la ‘putada’ que li ha fet Zapatero a Rubalcaba, primer, i al PSOE després res millor que citar el twitter de Miguel Ángel Rodríguez.

No en tinc dubte: Zapatero s’ha proposat fer a Rajoy el president del Govern amb més reolçament de la història d’Espanya i enfonsar, de pasada, al PSOE per sota dels 110 diputats al Congrés i dels 70 al Senat. S’acosta l’acte final de la socialdemocràcia espanyola, el futur és liberal-conservador. El Zapatero reformador de 2004 ha donat pas a un Zapatero que en la seva bogeria, ha identificat el seu ‘ego’ amb el PSOE i si Zapatero s’enfonsa, amb ell s’emportarà a tot el PSOE. No hi trobo cap altra explicació a aquesta colecció de despropòsits.

El poble de costa ja ha tornat a ser la ciutat sorollosa i que fa olor a tub d’escapament. La normalitat torna a Barcelona després d’un agost on tot i la crisi, n’érem ben pocs els que ens hi hem quedat.

N’he fet 30 i no noto res extrany. Ni vertigen, ni crisi personal… la vida segueix igual. Fer anys és un simple tràmit administratiu.

2 thoughts on “Notes a la llibreta – 2.9.2011

  1. Jo el que al·lucino és que amb aquest tema molta gent d’esquerres es limiti a repetir consignes sense analitzar què implica limitar per llei el dèficit. Perquè la lògica diu que la banca (qui obté beneficis via interessos del deute) és perjudicada per aquesta restricció. És absurd dir que limitar el dèficit sigui una concessió als especuladors, els especuladors el que voldrien seria treure el límit al dèficit, no? Igual que els que especulaven amb hipoteques escombraria, que quasi no posaven límits a la concessió de crèdits (ni demanaven avals, ni entrada, ni nòmina…).

    Sembla una mica patètic haver d’explicar una cosa tan òbvia, però si s’ha de fer es repeteix les vegades que calgui: limitar el dèficit per llei en sí no limita la despesa (es poden apujar impostos per compensar), l’únic que es limita són els deutes amb la gran banca i amb els especuladors i els pingues beneficis que aquests obtenen de prestar diners als governs.

    El que és d’esquerres o de dretes és la política que s’adopti després, no el fet en sí de retallar per llei el dèficit (a Suècia els socialdemòcrates van posar límits constitucionals al dèficit als anys 30 que s’han mantingut fins avui, per exemple):

    – Si hi ha límit al dèficit i el govern és de dretes el que farà és retallar despesa.
    – Si hi ha límit al dèficit i el govern és d’esquerres el que farà és apujar impostos.

    El recurs al crèdit, més que d’esquerres jo ho veig com un favor en forma d’interessos al gran capital i a la banca (tu em deixes diners avui, demà jo et dono a tu, una entitat privada, un benefici pagat pels ciutadans).

    En definitiva, l’endeutament dels estats és socialisme per rics: privatitzar beneficis (els especuladors que presten diners als governs endeutats viuen d’això, no són germanetes de la caritat, i cobren interessos abusius com s’ha vist amb Grècia o Espanya) i socialitzar pèrdues (perquè els interessos del deute els pagaran els ciutadans tard o d’hora en forma d’impostos o de menys despesa social).

    Ara bé, la forma en què es pretèn limitar el dèficit amb aquesta reforma constitucional tràgala si que és completament antidemocràtica.

    És una llàstima que en aquest tema i en d’altres l’esquerra copïi l’actitud del PP, que és la de “mezclar churras con merinas” i repetir consignes apriorístiques (a l’estil de l’11-M i “ha sido ETA”). Erròniament l’esquerra ha satanitzat el tema de limitar el dèficit com una concessió als bancs (quan és el contrari, significa que els bancs podran fer menys especulació a costa del deute públic que hauran de tornar els ciutadans…). El que s’ha de criticar és la forma antidemocràtica com es pretèn introduir aquest límit al dèficit.

    http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110903/54209596576/el-deficit-es-de-izquierdas.html

    http://comoquerais.blogspot.com/2011/09/la-insoportable-levedad-de-las-voces-de.html

    http://abordodelottoneurath.blogspot.com/2011/08/la-reduccion-constitucional-del-deficit.html

    P.S. El pancartisme, l’apriorisme i el fanatisme a Espanya només li funcionen electoralment al PP. Des de la transició, l’esquerra només guanya a Espanya en base a un discurs intel·ligent i no basat en apriorismes i consignes sinó en la Realpolitik.

  2. Rafa: No es limita el dèficit per llei, es limita constitucionalment, sense consens ni sotmetre-ho a referèndum, per exigència dels mercats, amb alevosia i precipitació. La reforma no només limita el dèficit, obliga a cobrir el deute abans que a les despeses socials!Es a dir, la Constitució deixa de ser un marc legal neutre per ser el reflex d’una ideologia concreta: el neoliberalsime.

    El keynesiansime va demostrar que el despesa pública pot solucionar les crisis econòmiques. De moment totes els retallades no han fet més que accelerar l’augment de l’atur.

    El mateix dia que s’aprova la reforma es va disparar el diferencial de la prima de risc en comparació amb Alemanya, demostrant com tot plegat era una patètica pantomima que en cap cas saciarà la voracitat dels especuladors

    Si es volia limitar el dèficit hi havien mil instruments legals per augmentar els ingressos a base de perseguir l’economia submergida, el diner negre, o recuperant impostos sobre patrimoni i succesions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s