La Santa Espina Vs. Iniciativa.


Fa uns dies l’historiador Joaquim Coll venia a constatar des de El Periódico l’atac sistemàtic que reb la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquest partit s’ha convertit en el blanc de la dialèctica més beligerant del govern. En destaca el to agre que el propi President té amb el diputat Joan Herrera i, en general, la dreta (CiU+PP) actúen com si ICV no representés a ningú i fós un col·lectiu insultable. Però ¿què ha portat a aquesta situació? ¿Per què es tracta a ICV d’aquesta manera? Per a entendre-ho hem de parlar sobre la nostra ‘Brunete’ i TDT-Party en la seva versió catalana: la Santa Espina.

L’estratègia que ha articulat la Santa Espina Mediàtica, aquest grup format per periodístes com Pilar Rahola,  Xavier Bosch,  Vicenç Villatoro,  Joan Julibert (aquest n’és un membre especialment pervers i demagog), Antoni PuigverdVicent Sanchís,  Víctor AlexandreManel Cuyàs… que viatgen de TV3 a Rac1 i de La Vanguardia a l’Ara amb la bona nova convergent als seus llavis, contra ICV és tan simple con ordinària: tant se valen els arguments, no cal deixar que parlin o caure en l’insultLa Santa Espina, publicistes del ‘dret a decidir’,  opten sempre per presentar al ‘iniciativero utilitzant dos insults.

El primer és l’habitual retret del passat comunista d’IC com a insult sinònim de pobresa i dictadura. Això es tradueix en “Votar ICV us fa més pobres, votar-nos a nosaltres us farà més rics”. El PSUC va ser el partit hegemònic de l’oposició franquista a Catalunya i, tot i haver sigut una peça clau en la democratització de Catalunya als 70 i la seva transformació en partit verd als 90, hi ha qui no veu inconvenient en esmentar pejorativament el seu passat. Francesc Homs, l’home de confiança del President, va acusar a ICV de mirar més a ’Cuba que a Suècia’ per la seva oposició frontal a la llei òmnibus. Aquest recordatori permanent del passat comunista d’ICV és utilitzat per la dreta catalana sense rubor i defensat pels articulistes de la Santa Espina, capaços d’aplaudir que a ICV se la titlli de comunista, però que condemnen amb duresa que ICV titlli de franquista al PP.

L’altre insult que els evangelistes de les nou senyeres procuren repetir cada cop que poden és el del tòpic del pijipi en totes les seves variants: pijo-progre, ecopijo, pijomegaguai… Aquest insult, potser encara més vergonyòs (per qui el pronuncia) que el de ‘comunista’. Presuposa que tota aquella persona que és un ‘pijipi’ pretén ser algú que no és i, en definitiva no és de fiar. Confiaria vosté en algú que va en bicicleta podent anar en cotxe o moto? Oi que no? Confiaria vosté en algú que tot i tenir diners, diu que s’han de pagar més impostos? Sospitòs. Seria interessant que s’investiguès sociològicament perquè hi ha gent a qui molesta tant una actitud concreta fins al punt de ridiculitzar-la sistemàticament. El que de veritat em crida l’atenció és que es pugui sintetitzar la bona o mala intenció d’una persona només per fer servir una bicicleta. No se si és per ramploneria, simplicitat d’idees o simple estupidesa.

La unanimitat de la Santa Espina contra ICV és indiscutible, però no sempre ha sigut així. Permeteu-me una darrera reflexió.

Cada legislatura catalana té un partit en el centre de les crítiques, justificades o no, i tots ells ho han sigut per obra i gràcia dels publicistes de la Santa Espina, que modulen el seu discurs en funció de les necessitats del CiU. La gran coalició sembla inmune a les crítiques als mitjans catalans. La modulació del discurs es fa sempre fet amb el pretext de denunciar la irresponsabilitat d’un o d’altre partit per no recolçar o manifestar-se contrari als interessos de la coalició, que habitualment es confonen amb els de Catalunya com si les sigles de CiU es fossin, tal qual, les del país. Vegem exemples del passat.

Durant masses anys el PSC va ser matxacat i els seus membres desqualificats sota l’etiqueta xenòfoba de ‘xarnego’, i a qui va acabar per prendre la presidència de la Generalitat, Pascual Maragall, se’l qualificava de ‘borratxo’ públicament. Era l’aspirant a ‘robar Catalunya’ als covergents, com va pronunciar una impagable Marta Ferrussola al 2003, i va mereixer tot el ‘joc brut’ que fos necessari, especialment des de TV3, en aquell moment sota la batuta de Joan Oliver. Més tard, quan un brillant Carod-Rovira va fer arribar a ERC als 23 escons al 2003 i 21 al 2006 donant lloc als dos governs tripartits, des de la Santa Espina se’ls va titllar de ‘botiflers’ per no pactar amb CiU i fer un front nacionalista. 

Tant PSC com Esquerra, com ara ICV, van suposar i suposen una amenaça a la hegemonia i al discurs paternalista i autocomplaent de CiU. La circumstància actual és la que és: el tripartit neoliberal (Unió + Convergència + Partit Popular), té el recolçament d’un PSC que encara el que pot ser el seu cop de gràcia final, les generals del 20N, i una Esquerra en una profunda crisi no només de lideratge sinó també d’identitat. Només Ciutadans i ICV excerceixen com a oposició, però per motius diametralment diferents. PSC i PP són aplaudits a diari pel seu recolçament a CiU, especialment des de ‘Els Matins’. En aquest video podem veure la sintetització i súmmum de la Santa Espina: Joan Julibert, independentista convergent confès, després de disculpar a CiU pel pacte de pressupostos amb el PP enterrant notari, dret a decidir i 10J, carrega contra ICV i l’acusa de crear ‘desafecció’ per la seva propòsta de canviar el tractament protocolari de President, Consellers i Diputats. Així se les gasta la Santa Espina Mediàtica: faci el que faci, a CiU no se la toca.

M’aventuro a afirmar que després de l’estiu, i tot depenent de les aspiracions de CiU a ocupar un ministeri en el proper govern espanyol, el discurs anti-ICV pot arribar a fer l’ambient irrespirable. Des de el meu punt de vista, però, l’horitzó de pluralitat ideològica que s’obre després de la reforma dels consells directius de la corporació, que n’ha reduit els membres de 12 i 10 a 5, farà molt difícil que més enllà dels dos partits ‘principals’ de Catalunya, les forces minoritàries i els partits de nova creació puguin tenir una respresentació que garanteixi la pluralitat dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya. Aquesta falta de pluralitat és la que podria perpetuar l’atac sistemàtic contra aquelles opcions polítiques que no són del gust de CiU o que en suposen una amenaça per a la seva comoditat, siguin quines siguin les seves sigles, ideologia o perfil de votant.

7 thoughts on “La Santa Espina Vs. Iniciativa.

  1. Completament d’acord amb la teva reflexió!
    ICV és EL partit de la oposició, l’únic que no va votar a favor del Govern CIU-PP a la Diputació de Barcelona, l’únic que no va votar l’admissió a tràmit de la Llei Omnibus. En definitiva: l’únic que no està competint a veure qui és millor palangana pels vòmits infectes del sinistre Govern dels Horrors que està dinamitant Catalunya per pur plaer sàdic i neoliberal.

    ICV és l’enemic a batre pel poder nacionalcatòlic convergent i ha posat a tots els seus escurçons i palmeros a sou del Majèstic a insultar a sou als ecosocialistes.

    I com no tenim cap mitjà de comunicació propi doncs no ens queda cap altre forma per defensar-nos dels bombardejos de la pùtrida casta de cacics i neocons barretinaries que sortir a manifestar-nos al carrer i a les xarxes socials!

    1. ICV s’hauria de deixar de preocupar tant per quedar bé als mitjans catalans i ocupar-se de vertebrar una xarxa 2.0 interessant i potent.

      Crec que ICV dependrà de sí mateixa per a fer-se escoltar i canalitzar el descontentament i desconcert de l’electorat d’esquerres. Crec que hauria d’impulsar algún ‘confidencial’ a internet seguint el que van fer els verds a Alemanya, on van crear el TAZ.de (Tageszeitung.de) en format paper i nodrir-lo de periodistes i economistes d’esquerres, que existir existeixen. Això amb el que respecta a ICV.

      El problema de fons és que CiU mai és criticada als mitjans catalans amb la duresa amb que es critica a PSC, Esquerra, ICV o C’s… i m’he oblidat d’esmentar que ni a PP ni a SI tampoc se’ls critica massa. ¿Serà perque també són de dretes?

  2. Com a votant dels 3 partits del Tripartit de progrés (PSC, ERC i icv) reconec que cada cop estic més proper a ICV, però també em reconec com a critic amb el Saura i la Mayol (els exponents del pijipisme dintre d’ICV) dos personatges que a poc a poc van perdent protagonisme i això beneficiarà a la ICV de Joan Herrera, que encarna un valors més propers al Ecosocialisme Europeu i als valors del 15M. Em sembla un gran pas allunyar-se de IU i d’acostar-se a Equo deixant erera el seu passat (que ben orgullosos n’han d’estar del seu passat) per emprendre un futur transformador.
    No crec que ICV hagi de petir pel suport mediatic, tenen al diari público molt proper a IU i a Equo, i de retruc a ells, segurament a nivell català els hi falti algun recolzament mediatic, però tal com dius a la teva resposta a l’arqueòleg, el futur es un medi digital.

  3. jo era d’ICV, des del primer dia, venia del PSUC, ho vaig fer tot per aconseguir una esquerra verda, roja i violeta…avui és una caricatura en la línia dels verds europeus, una tecno-esquerra social-liberal d’ordre i bones maneres…aposto per una esquerra anticapitalista que sigui tant fidel als interessos dels explotats com la dreta ho és als interessos dels explotadors.
    La qual cosa no vol dir que renuncii a anys d’experiència i companyonia, de campanyes i lluites…però cada vegada queda mñes lluny, ICV ja no aporta ni tants sols la hipòtesi de la revolució.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s