Eleccions el 20N (És cert: Franco és mort)


És el bombàs informatiu de l’estiu. Amb les maletes preparades i els bitllets d’avio o tren acabats d’imprimir, el President del Govern ha anunciat la convocatòria d’eleccions generals pel proper 20 de novembre. Aquesta serà la setena vegada a la història de l’actual democràcia en que s’avancen les eleccions.

Comencem pel dia escollit. El 20 de novembre, per desgràcia, té un simbolisme que alguns s’empenyen en mantenir vigent. Al llarg i ample de twitter era possible llegir comentaris irònics però també seriosos sobre la data escollida. Honestament crec que la data és l’adequada. Si volem viure una democràcia real, hem de deixar la data de la mort del dictador a l’alçada del que ha de ser: una simple data més al calendari. Per això, res millor per a reafirmar la nostra consciència democràtica que celebrar unes eleccions que impossibilitaran homenatges al gris i tètric ‘Valle de los Caídos’. Alguna televisió de dubtosa qualitat i imparcialitat ja deu estar preparant una contraprogramació.

El panorama pels partits polítics és bastant clar. El PP, per la seva banda, ja es veu governant. Acaba de descobrir la mel del poder autonòmic que tan criticava quan no el tenia. Mariano Rajoy ha sorprés a tothom exigint l’aplaçament del pagament del deute autonòmic, cosa que tan sols fa uns mesos criticava publicament. El discurs que advocaba per la re-centralització de l’estat deixa ara pas a un discurs federalitzant on, de dur-se a terme la reforma que amaga l’ampliació a 10 anys en la devolució del deute de les autonomies, ens deixaria amb un sistema económic propi dels estats federals.

El PSOE alucina mandonguilles amb les enquestes. La darrera enquesta del CIS ha donat la sorpresa en pressuposar que el canvi de candidat a la Presidència del Govern afavoriria els interesos socialistes. Més encara quan en Rubalcaba es millor valorat per la opinió públic que el seu contrincant, en Rajoy. Dit d’una altra manera: el canvi de candidat podria suposar que el PP perdés, de nou, tota la ventatge guanyada en els darrers dos anys. Alguns pronostiquen que arribarem a l’inici de la campanya electoral amb un empat tècnic, ja que als ulls de la opinió pública el problema no és el PSOE sinó Zapatero. També podem afirmar que el PP té el pitjor candidat en la millor circumstància possible i el PSOE el millor candidat en la pitjor circumstància possible.

Per la banda catalana el PSC navega entre la inòpia i la batalla de dives. Algunes veus dintre del partit acusen als dos supervivents de la catàstrofe del 22 de maig d’excés d’ego. Angel Ros, alcalde de Lleida, i Manuel Bustos, alcalde de Sabadell excerceixen ara com a veus discordants dintre d’un PSC inmòbil, encarcarat i en estat de xoc que avui carrega contra els pressupostos i la Llei Omnibús i demà hi sona suport directe o amb abstenció a canvi de salvar quatre butaques a la Diputació de Barcelona. Un PSC que aplaça constantment el debat en favor d’un congrés de renovació (o possible refundació) es troba, de nou, superat pels aconteixements i es prepara per a perdre de l’ordre de 8 a 12 escons. ¿Els hi ha donat en Zapatero inconscientment el tret de gràcia amb l’avançament electoral?

Dels partits catalans només CiU ha designat, com si sorprenentment ho haguès vist a venir, candidat. La coalició folklorico-regionalista va dessignar a l’etern Josep Antoni Duran i Lleida, volcat en oferir tota l’ajuda possible a un Mariano Rajoy a qui ja veu president. L’objectiu de Duran és simple i conegut: no permetre que el PP tregui majoria absoluta, sinó que CiU sigui decisiva aconseguint amb la dreta el que els socialistes no li van permetre: fer a Duran ministre del que sigui. Doneu-li a Duran un ministeri i ja veureu, ja, on acaba el ‘Dret a decidir‘ i el ‘Concert econòmic‘.

Si hi ha un partit que pot sortir molt beneficiat en aquestes eleccions és ICV. Trencada la coalició amb aquesta antigualla anomenada IU i oberts els llaços amb Equo, que sembla encara poc madura per a entrar al Congrés, pot concentrar el vot descontent socialista. A les eleccions municipals el partit ecosocialista va sortir sorprenentment ben parat, però la seva situació actual a Madrid no deixa lloc per a l’optimisme. Amb la sortida cap a Catalunya de Joan Herrera, qui va parar el cop del descontent envers al tripartit a les autonòmiques del 2010, ICV queda sense cap visible i l’actual número ú al Congrés, Núria Buenaventura, no sembla la més adient per a dirigir una operació que pretén fer que ICV passi del diputat actual als 2 o 4 i aprofitar la desbandada socialista. L’anunci de fer unes primàries entre els militants i simpatitzants per escollir al proper candidat és tot un símptoma de que ICV s’hi juga molt. Haurem de veure si el candidat ecosocialista és capaç de movilitzar el vot ’emprenyat’ amb els constants tombs socialistes.

Si hi ha un partit que naufraga aquest és, sense dubtes, Esquerra. Sense directiva, sense cap visible, sense programa i amb rumb basat únicament en l’apropament a CiU, el partit que va arribar als 6 diputats a Madrid podria tornar a entrar al Grup Mix amb 1 o 2 escons. Una llàstima. Escombrats i superats per les circumstàncies, Esquerra pot descobrir, tot d’una, que ha perdut al seu electorat també de cara a les eleccions generals. Veurem, tanmateix, si el vot que perd Esquerra marxa a CiU o a algún partit petit, cosa que ja va succeïr a les autonòmiques i municipals. Haurem de seguir els passos d’Esquerra d’ara i fins a la convocatòria oficial de les eleccions, el 25 de setembre, per a calibrar fins a quin punt Esquerra pot tenir opcions a repetir els resultats de 2008 o, si per contra, tornarà a les tenebres del Grup Mix.

Anunciada la data de les eleccions, Espanya es prepara per un canvi polític i d’era. Veurem què passarà amb el 15M, si aquest moviment cristalitzarà en un vot cap a partits petits, si només servirà per a desmobilitzar el vot “d’esquerres” o si, com alguns analistes pronostiquen, es concentrarà en un ‘mal menor’ anomenat Rubalcaba. Des d’aquí només espero que aquestes eleccions siguin les del canvi polític i que en les properes Corts partits com ICV, UPyD, Equo, P-LIB… siguin els protagonistes trencant aquest ‘joc a tres’ (PPSOECIU) en el que s’ha convertit la política espanyola i on el ciutadà queda marginat fins al cap de quatre anys més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s