Sense escrúpols.


Em vaig criar en un barri molt humil de Sabadell. Un barri amb moltíssima inmigració del sud d’Espanya, de gent treballadora. Durant el boom de la construcció, que tan bé ha retratat Aleix Saló, en aquest video que va fer furor fa uns dies, molts van vendre’s el pis i van marxar o bé van avalar amb aquests pisos les hipoteques dels seus fills. No és el meu cas perquè no vaig entrar en cap moment en el casino de les hipoteques. Però sí el de molts veïns. Aquest dissabte em vaig assabentar d’un d’aquells casos que em va colpir i va mostrar la duresa, la cruesa i la injusticia que es produeix dia a dia al nostre país i que colpeja especialment als que menys ténen.

Al bloc dels meus pares hi viu un matrimoni uruguayà. Ell és arquitecte i va venir a Espanya amb la seva dona als anys 50 quan el franquisme tot just sortia de l’autarquia i intentava recuperar als nivells econòmics anteriors a la guerra civil. Als 70, igual que els meus pares, van poder comprar-se un pis a aquell barri humil del que us parlo, i van anar a viure amb els seus fills, que ja tenien una certa edat. Pel camí un dels fills va caure en l’espiral de l’heroïna, va contraure la sida i ara està en una cadira de rodes a càrrec dels seus pares. Però no es van rendir, van continuar lluitant perquè és l’únic que han sabut fer.

L’altre fill, el petit, va probar sort per la seva banda. Va optar per comprar-se un pis, com tants altres durant la primera dècada del 2000, però va cometre l’error de fer que els seus pares l’avalèssin amb el seu pis. Les coses, però, no han anat prou bé: la seva petita empresa va fer aigües com tantes altres, ofegades per la negativa de crèdit, els impagaments o els pagarés eterns a 150 o 300 dies. Al no tenir ingressos i no poder accedir a una prestació per atur (els autonoms la tenim vetada), no va poder pagar la hipoteca. El banc, com no podia ser d’una altra manera, s’ha quedat el pis del fill… i exigeix també el pis dels pares. Després de 30 anys allà, amb quasi 80 anys, un fill malalt i una neta també amb necessitats especials al seu càrrec, van al carrer. A on? No ho saben, perquè amb la seva pensió i la seva edat és difícil tornar a començar. Així de sencill i així de pervers és el sistema.

Em pregunto quina classe de país serem un cop passi la crisi. Ells no sortiran a la tele, ni seràn notícia. Ens hem inmunitzat davant la tragèdia aliena i els limitem a pregar que no ens passi a nosaltres. Sempre he cregut que tots ens podem equivocar, podem fer una jugada a la vida que no surt bé i hem de poder recuperar-nos i continuar (Caure està permés, aixecar-se és obligatori). El ‘sistema’, però, ens ho nega: no tenim cap dret a l’error i encara menys en crisi. Haver tingut la desgràcia de quedar-se sense feina, i sense ingressos, en temps de crisi no mereix cap clemència per part dels bancs. No hi ha escrúpols possibles, el banc vol el que és seu i tant li fot la teva circumstància vital. Tant li fot deixar a tres generacions al carrer, amb una mà davant i una darrera, tant li fot la lluita de tota una vida, tant li fot.

És normal que es digui que el sistema és ‘antipersones‘ quan et trobes de cara amb que no hi ha marge pel perdó: ho perds tot. El sistema no només et castiga a tu per no poder tornar una hipoteca amb la pèrdua de la casa, castiga a aquell que et va avalar i castiga als teus fills perquè heretaran el deute. Castiga el teu futur perquè ningú et tornará a donar un crèdit o un lloguer o un pis de protecció oficial. A la vegada, els bancs anuncien guanys històrics i publiciten amb tota la pompa borses de pisos obtinguts a costa de deixar al carrer a persones amb els seus somnis i ambicions. Això sí: amb la hipoteca intacta. Sense pis i amb un deute de per vida només t’espera l’exclusió social, l’ostracisme absolut.

El sistema es cobra el seu preu i ningú sembla voler corregir aquest desastre que està destroçant el present i el futur de families senceres. Fins quan ho haurem d’aguantar? Què podem fer davant d’això? De veritat que no s’hi pot fer res?

9 thoughts on “Sense escrúpols.

  1. És un testimoni aclaparador, digne de ser conegut per tothom, i especialment pels causants d’aquesta crisi. A les escoles de negocis, sempre utilitzen per les seves clases el mètode del cas, que consisteix en presentar un cas de una empresa o entitat als alumnes , que ha conquerit grans rendibilitats i beneficis aplicant la seva doctrina.
    Aquest cas es deuría enviar a tots els esades, ieses, i similars, per que coneguin a on s’arriva amb les seves perverses doctrines.
    Per altra banda, crec que és básic la difusió d’aquest cas arreu de la societat, en la gent que té el poder de crear opinió, entre els indignats i amb aquells estaments que han demostrat cdrta sensibilitat per aquests casos, que, afortunadament, crec que son molts.
    Vinga!

  2. Ironia tràgica:

    Un home que s’ha dedicat a projectar cases per a la gent, al final de la seva vida es queda sense cap casa per a ell i els seus.

    Com molt bé dius, el sistema és terriblement injust.

  3. Indignar-se és gratis 5^0

    Casos com aquest s’han anat multiplicant des del 2008 i cada cop ho sentim a dir de persones més properes. Al principi, trèiem pit, ens fèiem els fatxendes, culpàvem als qui patien aquests abusos dels bancs i ens quedàvem tan a gust.

    Jo tinc clar que a Exspanya, el 82% de la població viu per sota el mileurisme, son un 14% que viuen amb un sou promig de 1500, que li llepen el cul al 4% que son els que ens estan robant.

    Només falta que prenguem consciència i ens acabem aliant el 82% + 14% i girem la truita.

    Sembla senzill, però ens queda un treball de fons molt dur: reeducar-nos, tolerar-nos, respectar-nos i organitzar-nos i podrem alliberar-nos dels senyors feudals, faraons del segle XXI que ens comdemnen a la més cruel de les misèries: austeritat i escassetat en un univers ple de recursos.

    8ooon post, una abraçada d’ànims per aquesta família, que si encara estan a temps de comptar amb l’ajuda dels acampats de sabadell, no dubtin en demanar-la.

    Saloot i Indignació 5^0

  4. MANS ENLAIRE, ESTEM RODEJATS DE DINERS!

    És el sistema, exacte. Com que l’amo del banc no vol quedar-se tampoc sense casa, fa la vista grossa. La lletra petita del joc establert legalment amb el client no diu res de perdó, compassió … és negoci i beneficis. Punto pelota. Si no fos així, i com diu més amunt el egirbau, no seria l’únic cas i per tant si el banc en perdonava un els hauria de perdonar tots i el banc… a la merda.
    Per tant, com ho arreglem tot plegat? només dient al banc que sigui més ‘humanitari’ Des de quan un negoci és intrínsecament humanitari? o solidari o ….???? Imagina’t els jugadors del barça sortint a jugar la final de la Champions amb la motivació de guanyar, sempre i quan sigui humanitàriament… No es pot canviar el sistema dient-li que sigui més ‘suau’ o ‘comprensible’, senzillament perque la competitivitat inherent al JOC portarà sempre al mateix lloc: guanyar o perdre cada cop de forma més radical. Com en un desempat obligatori.
    S’ha de canviar el sistema o regular-lo d’una altra manera perquè tot sol ja es veu que no ho farà. I no n’hi ha prou amb indignar-se, cal donar alternatives. Per a mi la paraula clau seria competició. El sistema actual es basa en no posar límits a la competició, ben el contrari la impulsa desmesuradament en nom de la llibertat i ho fa com si els recursos per anar competint fossin infinits… (p.e. fins quan COPCISA haurà de seguir presentant beneficis anuals del 20% per sobre de l’any anterior?….fins que hagi enrajolat fins l’últim metre del desert de kalahari???? o de la lluna? del sistema solar?????… o fins que rebenti el negoci?)
    Jo crec que la gent no ens passem el dia competint com si fos una necessitat vital, tal com ens volen fer creure quatre il·luminats. Un altre aspecte a reconsiderar és el valor que atribuïm al diner: si cada cèntim d’euro representa una mancança, els que n’acumulen milions estan mancats de milions de coses. Estalvi? aquesta quantitat de mancances són més aviat una malaltia.

  5. Completamente de acuerdo Pere. A mi despacho viene mucha gente con este tipo de problemas, casos que tienen sus variaciones y no hay uno igual al otro, pero q simplificando, todos tienen el mismo denominador común. Es muy penoso tener q contarles la cruda realidad y decirles, en la mayoría de los casos q no puedo hacer nada por ellos. Para mi es muy triste, pero los bancos son responsables de lo que está ocurriendo y no podemos quedarnos en la simplificación extrema de decir que una hipoteca es un negocio bilateral en la q las dos partes acuerdan una serie de cosas. La situación de igualdad entre las partes es falsa. No hay igualdad ni en conocimientos ni en medios economicos. Los grandes directivos de bancos cobran cantidades verdaderamente obscenas. Yo me he preguntado siempre para qué uno quiere tanto dinero, en algunos casos tanto que es difícil de racionalizar algunas cantidades. La solución, no la se, si la supiera hoy no tendría que ir a currar, porque me estarían haciendo un homenaje tirándome flores por la diagonal, pero si de algo estoy seguro es que por este cammino no podemos continuar…

  6. Escolta, tant el fill com el pare van firmar uns papers, no? La vida és així, qui no vulgui pols q no vagi a l’era. Ningú ens obliga a comprar ni a consumir, des del moment en que posava els pares com a avaldors sabia el q podia passar. Qui compra un pis t tanta sed de propietat com un banc. Que el fill entrés SÒL en l’esperil de la droga no és culpa del banc. Són els dos fills qui han complicat la vida als pares, no el banc.

    Tothom sabia q hi havia una bombola, TOTHOM, tothom sabia q els pisos estaven valorats molt per sobre del seu valor real…

    No entenc de veritat aquesta gent q va a parar els desallotjaments, saben q tard o d’hora el banc es quedarà el pis. No entenc aquesta necessitat de defensar la popietat privada aliena, dels q han volgut estirar més el mà q la màniga…

    1. Jo no justifico res del que dius. Em limito a denunciar que a Espanya l’impagament d’una hipoteca significa perdre el pis i mantenir l’hipoteca. A França abans d’un desnonament, molts bancs opten per absorvir el pis i convertir l’hipoteca en lloguer (que té ajudes de l’estat com aquí), a UK, Alemanya o EUA quan el banc es queda la casa pel valor de compra la familia perd el deute.

      Aquí el deute es manté i converteix a les families en exclosos socials. El drama dels meus veïns demostra la falta d’escrúpols d’uns bancs que guanyaven diners amb la bombolla i en volen seguir guanyant amb la crisi. Entenc que molta gent va jugar amb foc, però una mala ratxa no pot ser una condemna de per vida. Tots tenim dret a equivocar-nos, però en aquest cas aquells que perden la seva propietat per l’impagament d’una hipoteca es veuen condemnats a arrossegar el deute fent impossible que puguin trobar lloguers o accedir a ajudes o, fins i tot, aconseguir una feina.

      Jo crec que no és això.

  7. Jo crec que ni tant ni tant poc. És cert que hem estat les persones que hem acceptat certes condicions per part dels bancs que, en època de vaques grasses, simplement no podiem preveure. I és ben cert que jo mateix veia amb indignació com la gent es comprava casa nova, i demanava encara uns calerons més per pagar cotxe nou. Ara ni casa, ni cotxe… Però és que això és com quan et fan una intervenció quirúrgica, que et fan signar un document de descàrrec. Tots el signem, però tots confiem en que no passarà res. Jo mateix, tenia un treball magnific, ben pagat i portava molts, molts anys a la mateixa empresa, en un càrrec directiu, i millorant resultats cada any. Un accident de tràfic ho va canviar tot. I no el vaig patir jo, sino el meu jefe. Va morir. El fill va heredar. Un complexe d’inferioritat malaltís i una inmensa enveja professional, van aconseguir que un cap incompetent però amb diners, aconseguís fer-me fora amb una indemnització injusta. Sense justificació. La justícia? No existeix. Una denuncia per mobbing amb innombrables documents avalant-la no van servir per res. Ell va guanyar en fer-me fora. Jo vaig guanyar en qualitat de vida. Però no tenint-te prou, s’ha dedicat a fer-me el boicot per a totes les feines que he demanat. Encara avui després de gairebé dos anys, dóna referencies negatives i evidentment falses de mi. I és clar, les empreses de selecció, etc., desconfien. No em dónen la opció de defensar-me. La hipoteca que per a mi representava un 30% del meu salari, i que és només el 30% del valor actual de casa meva, ara no la puc pagar. Però és que no tinc ja ni per menjar. Absolutament imprevisible. Ningú em resoldrà els problemes. Ningú. Jo els resoldré. Haig de dir al banc que no li pagaré aquest mes, ni el que ve. Espero poder començar a tornar diners al setembre. I ningú, absolutament ningú em prendrà la meva casa. Però, siusplau, és ben important que no fem judicis de valor sense tenir en compte les circumstàncies de cadascú. És com quan ens posem a discutir amb un de Burgos respecte al fet diferencial català. Ni dret a opinar, no té, perquè simplement no ho coneix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s