Jo no sóc periodista


No s’enganyin, jo no sóc periodista, sóc un blocaire inquiet i amb ganes de dir la meva. En tot cas sóc com un nen petit que es posa una disfressa de cowboy i juga a perseguir els indis. Poca cosa més que això. No conec cap blocaire, excepte aquells que són periodístes i opinen com a tal des de els seus quaderns on-line, que sigui periodista. Els ‘blogger’ ens hem de limitar a ser el que som: ciutadans amb una veu, que és la nostra i que està al servei del que nosaltres volem: un partit, un causa o, com és el meu cas, nosaltres mateixos.

Per això en el dia Mundial de la Llibertat de premsa reivindico el periodisme de qualitat lluny d’aquest estil ‘bloc’ que ho està impregnant tot. L’editorialisme és molt important, la informació veraç i contrastada de la premsa escrita ha de prevaldre per sobre de qualsevol opinió particular reflexada a cap quadern gris  2.0. Això no treu que personalment cregui que els nous suports com l’iPad, els eBook o la pantalla d’un smartphone poden servir per a seguir consumint premsa a nivell particular cada matí, o que certs blocs poden ser bons complements a la premsa tradicional. La premsa tradicional ha d’adaptar-se als nous temps, però els ciutadans hem de ser conscients que la premsa escrita de qualitat s’haurà de seguir pagant. Mirem com a Alemanya, per exemple, la premsa gratuïta gairebé no té lloc ja que un gran percentatge dels ciutadans segueixen apostant per la premsa escrita de pagament, diversa i de qualitat.

Hem d’exigir recuperar els principis del periodisme allunyant-los d’aquesta escombreria televisiva, de mamarratxos i mamarratxes que diuen ser periodistes del cor quan no sabrien trobar casa seva a un mapa. També hem de recuperar el periodisme d’opinió extirpant-li el sectarisme que el rodeja. Costa horrors trobar una bona tertúlia d’opinió a la televisió on no hi hagi missatgers de l’apocalipsi o que es limiti a ser un monòleg de ‘corre-ve-y-dile’ de membres il·lustres d’algún partit al govern.

La llibertat d’expressió no és la llibertat d’insultar, atacar o manipular, potser sí és la possibilitat d’algú a omplir de petons al seu admirat partit o polític, però també és la crítica, la investigació seriosa i sobretot la informació des de tots els angles, fins i tot aquells no li són simpàtics al periodista.

Per això hem de seguir exigint periodisme de qualitat, ètic, seriòs, contrastat i lliure, lluny d’aquests horrors de tertúlia ‘de restaurant de menú, copa i puro’, lluny d’aquests horrors de periodisme del cor sense escrúpols, lluny de la dictadura del share, lluny de la comparsa pandaretera d’un o altre partit.

Bon dia de la llibertat de premsa.

2 thoughts on “Jo no sóc periodista

  1. Ja no hi ha periodisme, aquell subgènere literari que es podia llegir als diaris impresos amb linotípia i rotativa.

    L’han matat els responsables dels mitjans de comunicació.

    Esperem que no passi el mateix amb la blogosfera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s