II República Espanyola – Antecedents (1888-1930)


Fa 10 anys, sota la majoria absoluta i revisionista d’Aznar, l’any 2001, l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola va passar absolutament desaparcebut. El menyspreu de la dreta per aquest episodi que hauria de ser motiu d’orgull per a tots, donat el seu caràcter renovador i liberal, va quedar amagat sota l’estora de les mentides franquistes que presentaven a la República poc menys que com una dictadura stalinista. Les figures d’aquesta República, que no només van lluitar per un futur millor sino que van voler renovar al país des de els ciments, han quedat durant molts anys ofegats pel pes de la dictadura franquista (1939-1975). Ara, sembla que la pols comença a netejar-se de les prestatgeries i la reivindicació del moviment republicà espanyol surt de l’armari. En aquesta segona tanda de reflexions històriques republicanes vull parlar sobre la II República sense idealismes ni mites, sense revenjes ni odis. Simplement vull parlar d’un moment que, d’haver triomfat, hauria canviat molt la història del país.

Però comencem pel principi, per veure d’on venia el país abans d’anar-se a dormir monàrquic i llevar-se república un 14 d’abril de 1931.

Antecedents de la II República (1874 – 1930)

El fracàs estrepitós de la I República (1871-1874) va enterrar la idea de República durant mols anys. En aquest temps de Restauració Borbònica (1874-1920) Espanya va viure una certa estabilitat política, el que va permetre el desembolupament d’un estat liberal centralista. Com ja vaig parlar en el darrer artícle dedicat a la I República, la Constitució que s’aprobaria al 1876 era la que hauria d’haver regit la República, amb els afegits i modificacions pròpies d’un sistema monàrquic. En forma, l’Espanya d’Alfons XII i Alfons XIII semblava una monarquia constitucional, en la pràctica era un sistema regit pel despotisme, la corrupció que va rebre el nom de ‘caciquisme’ i que, per desgràcia, sembla seguir vigent encara avui dia. El sistema es basava en dues càmbres: Congrés (elegit per sufragi censatari) i Senat (elegit pel Rei), a més els dos partits ‘dinàstics’ es van anar alternant al poder en un sistema que recorda molt al britànic. Amb la mort del Rei Alfons XII s’inicia la Regència de Maria Cristina Hasburg-Lorena, que al 1885 estava embarassada d’Alfons XIII, Cànovas, del Partit Liberal va accedir al 1890 a donar la llibertat de premsa (surprimida al 1875), dret de reunió i el sufragi universal.

Economicament Espanya iniciava un lent enlairament gràcies als dos nuclis industrials de Exposició Universal de Barcelona, 1888Catalunya i Euskadi. Proba d’això va ser la Exposició Universal de 1888. La industrialització va portar amb ella els ideals socialistes i anarquistes. Al 1888 es funda el PSOE i la UGT, i els carlistes, derrotats definitivament, es passen a la política. Les burgesies barcelonina i basca reivindiquen el seu poder econòmic a través del Partit Nacionalista Basc, Unió Catalana i la Lliga Regionalista. A diferència els moviments federalistes regionals del segle XIX, aquests nous partits absorveixen l’ideal carlista tot imitant als nacionalismes italià i alemany i la seva idealització del passat medieval. Els burgesos catalans es veien a sí mateixos com a hereus de la tradició catalana i ho expressaren a través del moviment artístic que coneixem com a modernisme, que fou la versió catalana del neo-gòtic. No és d’extranyar, doncs, que el moderinisme estigui plagat de referències del gòtic català i a les arrels de Catalunya.

L’Espanya d’Alfons XIII, coronat al 1902, va demostrar-se amb el temps com un sistema encarcarat incapaç de respondre als nous temps. Després de la derrota humiliant a Cuba al 1898, l’excèrcit obsessionat amb el passat gloriòs demandava victories per a pujar la moral nacional. Les engrunes de l’imperi que resten al nord d’Àfrica seran l’origen de la Setmana Tràgica, quan Barcelona es revoltarà contra l’allistament obligatori de joves que, en molts casos, eren el sosteniment econòmic de les families barcelonines. Els aldarulls iniciats per una vaga general al sector textil a Terrassa, Sabadell, Barcelona o Granollers van desembocar en cremes d’esglèsies i saquejos. El lema de la revelió era ‘Viva el Ejército! Abajo la guerra!’. El govern va perdre el control de la situació i va optar per aïllar l’area de Barcelona tallant els cables telefònics i l’accés per carretera i ferrocarril, presentant la revelió no com realment era sino com una revelió independentista. Quan l’exèrcit va poder esclafar la revelió, no va dubtar en assenyalar a Ferrer i Guàrdia, liberal fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, com a responsable de tot. Menys de 30 anys més tard l’escena es repetiria, aquest cop per un altre motiu diferent. (Document recomanat: ‘Arde Barcelona. La Setmana Tràgica: ensayo de una revolución’ Documentos RNE)

La setmana tràgica marca l’inici del lent final de la Restauració. Els partits queden definitivament dividits, la pau electoral del ‘bipartidisme’ desapareix. Els republicans, regionalistes i obreristes comencen a guanyar diputats. El Rei va sacrificant poc a poc als seus homes de confiança, exigint que recuperin el control. Paral·lelament, el sistema electoral dissenyat al 1876 feia aigües per totes bandes. La realitat del país era una, la realitat política era inversa: les àrees agrícoles i conservadores tenien molt més pes que les urbanes, on es concentrava la població. Tot i això, el parèntesis de la I Guerra Mundial, quan Espanya va jugar el paper de fàbrica d’avastiments a les tropes europees, no va ser aprofitat i va desembocar a l’estiu de 1917 en una duríssima vaga general. Per primera vegada la Lliga Regionalista entra al govern, ja que aquest partit representava a la burgesia catalana contraria als moviments obrers i que es veia molt afectada per les constants vagues. Cambó, lider de la Lliga Regionalista, acabaria la seva carrera política amb la monarquia.Durant la República seria una relíquia del passat i el seu partit entraria com a part de Falange Española al 1939, personatges com l’alcalde de Barcelona José Mª Porcioles n’eren membres.

Al 1923 la situació es va convertir en incontrolable. El Rei havia perdut moltíssim suport popular i era conscient de la seva debilitat. Les eleccions de 1922 havien sigut manipulades barruerament i el diari conservador ABC criticava durament la manipulació dels resultats.

Las elecciones han sido convenidas; casi todos los candidatos de oposición, oficiales y protegidos o consentidos. Se repiten las convocatorias de año en año, o a los dos años las más distantes y, sin embargo, cualquier Gobierno, como se llame o como se pinte, dispone siempre de la mayoría, tan grande como quiera, y aún sin romper la tradición de los convenios. La ficción electoral no tiene pretensiones de finura.

Els militars i la burgesia eren favorables a la dictadura militar, el Rei n’era partidari i instigador. Així el 13 de setembre de 1923 el Capità General de Barcelona va revelar-se contra el govern i, amb el recolçament de bona part de l’exèrcit, va donar un cop d’estat. Maura, que coneixia les conspiracions del Rei, ja que els plans del cop van sorgir del propi monarca,el mateix dia del cop va desaconsellar-li que recolcés el cop d’estat i que convoqués a les Corts per re-afirmar el seu suport a la constitució al dia següent. Però Alfons XIII va deixar passar plàcidament les hores fins que, obertament, va recolçar el cop.

Al país y al ejército.
Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil, freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aún tienen, pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesión.
Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina (…). Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos.
Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

La burgesia catalana, els terratinents andalusos i els latifundistes castellans tanquen files al Alfons XIII i Miguel Primo de Riveravoltant de la dictadura. La Lliga Regionalista, per exemple, va recolçar el nomenament de Primo de Rivera com a dictador militar, tot i que una de les primeres accions d’aquest fou la supressió del primer intent d’auto-govern català des de 1714: la mancomunitat de Catalunya. L’acció econòmica va ser copiada, coma a coma, del programa polític de Mussolini que al 1917 havia aconseguit el poder a Itàlia. Es van crear monopolis com CAMPSA o Lotería Nacional i en el terreny econòmic la burgesia catalana va derribar un per un tots els intents d’aplicar una legislació d’impostos progressius per a treure al país de la ruina.

Al 1926 es crea la Unión Patriótica, al 1927 es crea la Asamblea Nacional Constitutiva, una especie de Congrés dels Diputats titella, sense cap poder legislatiu real. També es creen sindicats verticals a l’estil dels de tall feixista italià. Però la crisi, la convulsió social i sobretot el deute de l’Estat acaba per derribar la dictadura. L’intent de crear una Constitució al 1929 amb els liders polítics acaba en un sonat i rotund fracàs. La Unión Patriótica, sense liders ni recolçaments més enllà de l’aspiració de ser un Partit Feixista a l’espanyola, desapareix. Renaixerà anys més tard sota el nom de Falange Espanyola amb un lider carismàtic, el fill del dictador: José Antonio Primo de Rivera.

El 28 de gener Primo de Rivera dimiteix i comença la dictablanda de Dámaso Berenguer, però la sort del Rei ja està decidida tot i els seus esforços de retornar la via constitucional suspesa al 1923.

Exposició Universal de Barcelona, 1929El 1930 Alfons XIII reprén el sistema constitucional seguint el ritual anterior a la Setmana Tràgica prometent al poble eleccions, nova constitució i autonomia per a Catalunya. El president nomenat pel rei fou l’ancià gadità Juan Bautista Aznar, qui va buscar l’enteniment amb els republicans que van pactar a Sant Sebastià que al 15 desembre de 1930 intentarien un alçament militar per proclamar la República, el que es va coneixer com el Pacte de Sant Sebastià. Malauradament, el Capità Fermín Galán es va avançar tres dies i va proclamar el 12 de desembre de 1930 la República en el que es va coneixer com El Pronunciamiento de Jaca. Aquest fet, lluny de ser una anècdota, va possar de relleu fins a quin punt el Rei havia perdut tot el seu suport. L’exèrcit i la dreta ara eren partidaries de la república. El nou president Aznar va haver-se d’enfrontar amb la realitat i demanar al rei la convocatòria d’eleccions, que quedarien fixades pel 12 d’abril de 1931 i serien municipals.

La sort del Rei i d’Espanya estava decidida. El vent de la història pasaria per endur-se en poc més de 10 anys els anteriors 150 anys de tradició liberal. Amb la II República va neixer l’Espanya d’avui i la història s’encarregarà de convertir al Franquisme en un parèntesi feixista enmig d’una ànsia per fer del país un estat europeu i modern.

Proper capítol: Visca la República (1931 – 1933) – La construcció d’un nou estat.

4 thoughts on “II República Espanyola – Antecedents (1888-1930)

  1. […] Curiosament la nostra actual constitució va ser aprovada 102 anys després d’aquesta, té punts en comú amb la Constitució de 1876: les dues càmeres, l’omnipotent figura central del Rei, el blindatge dels seus articles per a evitar canvis o la dificultat per a reformar-la. Aquesta Constitució té gairebé els mateixos anys de vigència que tenia la de 1876 quan el propi Rei Alfons XIII la va suspendre, acceptant la dictadura de Primo de Rivera. Quan Primo de Rivera va abandonar el govern, Alfons XIII va obrir un període constitucional per a crear una nova Constitució monàrquica, però les eleccions del 12 d’abril de 1931 van donar una victòria incontestable als republicans. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s