I República Espanyola – 2a Part


I República Espanyola (1873 – 1874)


Alegoria de la Ia República

 

Visca la República Federal!

Aquest era el crit que corria per Espanya. La República però va neixer en una greu convulsió nacional, marcada pel aprofundiment del conflicte Carlista al País Vasc i Catalunya, una guerra civil que havia començat al 1837 i que es trovava en el seu moment més dur.

El repte del parlament era crear una constitució, la tasca no es presentava gens fàcil perque els federalistes lluny de ser un grup homogèni, van passar de celebrar la proclamació de la República a protagonitzar una lluita convulsa i duríssima que consumiria en pocs mesos la I República. Per un costat trobem el grup federalista dominant els primers 6 mesos de vida de la breu república, encapçalats pel català Pi i Margall que proposava una federació com la dels Estats Units. Els ‘cantonalistes’, inclosos al grup de federalistes, proposaven un model confederal com el suís, basat en uns ‘estats federals independents’ que rebrien el nom de ‘cantons’. La reclamació de ‘cantonalitzar Espanya’ no va venir ni de Catalunya ni del País Vasc, si no de Múrcia, Extremadura, Andalusia o València. A l’altre trobem els republicans unitaristes, hereus dels ‘afrancesats’ i que volien una Espanya a imatge i semblança de França, el tot poderòs estat centralista d’Europa. A la imatge que acompanya el text podem veure un detall que mostra l’esperit de la República: al costat inferior esquerra podem veure a dos carlistes, un de Català amb armilla verda i barretina, i un de vasc amb l’habitual vestimenta de ‘dantzari’ guipuscoà i la ‘txapela’ vermella dels carlistes.

El context de la I República era molt complicat. Primer perque era l’única república que en aquell moment existia a Europa. França tot just sortia del II Imperi Napoleònic i iniciava el que semblava una restauració borbónica i que desembocaria al 1875 en la III República. Segón perque Espanya feia front a una guerra civil, a la guerra de la independència de Cuba i esclatarien en pocs mesos revelions a València i Cartagena.

Una Constitució per una Nació que no va poder ser.

El projecte de constitució que s’hauria d’haver aprobat al llarg de 1874 o 1875 constava de 117 articles distribuits en 17 títols. El segón artícle, sobre la Nació Espanyola deia:

Componen la Nación Española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas. Los Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas, según sus necesidades territoriales.

Cal remarcar que només en aquesta fallida constitució es va escriure quins territoris formen la “nació Espanyola”. Curiosament, ni la de 1931 ni l’actual, de 1978, defineixen les autonomies que van desenvolupar-se. La Constitució, a la vegada, descentralitzaba totalment l’estat, donant completa autonomia económica i política, però no judicial i deixant en mans del President de la República la competència de Relació entre els diferents estats que conformen Espanya. A més, es vertebrava la nació d’un mode totalment nou: partint des de el ciutadà, seguint per l’Ajuntament, l’estat federal i la unió d’aquests estats com a eix d’existència de la Nació. Quelcom absolutament revolucionari per liberal i lògic i que no ha tingut continuació ni tan sols ara, quan l’Estat es vertebra a través de les Comunitats Autònomes i viu una gran descentralització. Curiosament, La Rioja va quedar dintre de Castella tot i que el diputats riojans van exigir establir-se com a Estat Federal. Un segle més tard, es va repetir una situació semblant, aquest cop La Rioja es va establir com a autonomia al 1985.

Un error repetitiu al referir-nos a aquesta época és parlar de que la I República va tenir quatre presidents. És una greu inconcressió: no en va tenir cap ja que la Constitució mai va ser aprovada i no es va dessignar la figura de President del Govern. El que va tenir fóren quatre presidents del govern que dirigirien les negociacions per redactar la constitució i dirigir la guerra. Aquest error gravíssim d’ingenuitat i falta d’experiència que van mostrar els diputats va ser clau per la caiguda de la nova República.

Estanislao Figueras: Estic fins als collons de tots nosaltres! (12 de febrer – 11 de juny de 1873)

Espanya es trobava en una difícil situació econòmica derivada de la crisi Europea de 1870, que va provocar inmensos moviments migratoris cap als Estats Units i Amèrica del Sud des de Irlanda, Itàlia o Portugal. L’excèrcit no cobrava i estava desmoralitzat per aquesta causa, regularment esclataven vagues, protestes que derivaben en violència i els pagesos ocupaven terres abandonades a tot el país. El 23 de febrer era escollit president del rebatejat Congrés com a ‘Asamblea Nacional’ un radical republicà unitari, Cristino Martos, que va protagonitzar, curiosament, un cop d’estat per impedir la república federal.

Estanislao Figueras, escollit el 12 de febrer com a president del govern de la I República, va haver de substituir als unitaristes per federalistes al seu govern. La seva mesura més important, per innovadora, fou la supressió del servei militar obligatori i la creació de la milicia voluntaria republicana. Aquesta mesura fou molt mal vista per l’excèrcit que provaria un altre cop d’estat poc després, encapçalat pels vestigis de la Unión Liberal ara encapçalada pel liberal Sagasta. El 8 de març una tercera crisi esclatà: Catalunya es declara estat confederal sense esperar a l’aprovació de la Constitució. Aquest fet provocà un tercer cop d’estat, el segón de Cristino Martos, recolçat aquest cop pel governador de Madrid i de nou de caire unitarista. De nou fou un fracàs, ja que Pi i Margall va mobilitzar a temps a la Guàrdia Civil per defensar l’Assemblea Nacional.

El govern de Figueras convocà eleccions constituents pel 10 de maig de 1873 i foren el fracàs més gran la història democràtica Espanyola. La participació fou de poc més del 20% i no hi participaren ni els carlistes, ni els republicans unitaris, ni els monàrquics, ni els nous partits obrers afins a la 2a Internacional que acabaven de neixer.

L’1 de juny de 1873 es van obrir les corts que debatirien la nova constitució. Aquell mateix dia es va aprovar el primer títol:

Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal.

Figueras, però, estava cansat dels debats absurds dels seus ministres. Tan és així que en una de les darreres sessions Figueras va cridar en català “Senyors, els hi penso ser sincer: n’estic fins als collons de tots nosaltres“. El 10 de juny va deixar la seva carta de dimissió a la taula del seu despatx, va anar fins a l’estació d’Atocha on va agafar un tren, d’on no baixaria fins a arribar a París. Pérez-Galdós retratava d’aquesta forma la vida parlamentaria en aquells dies

Las sesiones de las Constituyentes me atraían, y las más de las tardes las pasaba en la tribuna de la prensa, entretenido con el espectáculo de indescriptible confusión que daban los padres de la Patria. El individualismo sin freno, el flujo y reflujo de opiniones, desde las más sesudas a las más extravagantes, y la funesta espontaneidad de tantos oradores, enloquecían al espectador e imposibilitaban las funciones históricas. Días y noches transcurrieron sin que las Cortes dilucidaran en qué forma se había de nombrar Ministerio: si los ministros debían ser elegidos separadamente por el voto de cada diputado, o si era más conveniente autorizar a Figueras o a Pi para presentar la lista del nuevo Gobierno. Acordados y desechados fueron todos los sistemas. Era un juego pueril, que causaría risa si no nos moviese a grandísima pena.

Pi i Margall: del confederalisme a la federació (11 de juny – 18 de juliol de 1873)

José de la Iglesia, coronel de la Guardia Civil, en coneixer la fugida de Figueras cap a França i ser advertit de l’intent de pronunciament del també Coronel Manuel Sodas, va entrar a l’Assemblea Nacional el 13 de juny de 1873. Allà va exigir la proclamació d’un nou president del govern. Pi i Margall, de gran prestigi i cap visible del federalisme moderat i oposat al cantonalisme, va ser escollit. En el seu discurs inaugural va confessar no tenir ni programa ni idea de què s’havia de fer per a construir la nova República. Cinc dies més tard es van escollir als 25 membres de l’Assamblea que redactarien la Constitució Federal Republica, presidits per Castelar curiosament un republicà unitarista.

Algunes de les lleis que el nou govern volia aprobar eren socialment molt avançades: sindicació lliure, aprofundiment en la desamortització, separació d’Esglèsia i Estat, ensenyament gratuït i obligatori, prohibició del treball infantil, jornada de 8 hores, entre d’altres. El 28 de juny Pi i Margall remodelaria el seu govern, però juntament amb la Guerra Carlista i el fet que la Constitució ja no fos cantonal sino federal va provocar rebelions en tot el sud i est d’Espanya. El 30 de juny l’Ajuntament de Sevilla va proclamar la República Social, una revelió a imatge i semblança de la de La Comuna de París. El 9 de juliol Alcoy es va independitzar. Aquest curiòs fet va donar-se perque la vaga iniciada el 7 de juliol havia desembocat en aquest municipi en una onada de bandalisme i el govern es va mostrar incapaç de reaccionar. El final de la República havia començat. Aquella vaga portaria a Espanya a un esclat de revelions de caire ‘cantonalista’ que seguien els passos iniciats per Sevilla i que imitaven a la Comuna de París.

Cartagena va esclatar en una Revolució Cantonal a la que s’hi van sumar molts municipis d’Andalusia, Extremadura, Castella i València. L’incipient moviment obrer, animat per la Comuna de París, i la petita burgesia de provincies que havia nascut a partir de les exportacions de cotó i llana cap a Catalunya i el País Vasc, es van unir en la creació i defensa dels ‘Cantons’, micro-estats confederals formats per ciutats o conurbacions, com la de València a la que s’h van sumar la capital i 179 municipis més, que s’organitzaven social i econòmicament autosuficient i de forma independent al control de Madrid. El cas més curiós fou el del cantó de Jumilla, a Múrcia, que amb menys de deu mil habitants es va declarar cantó independent d’Espanya. Tot i que al no existir cap document de l’època, perque segurament foren destruïts temps després, s’ha arribat a dubtar de l’existència d’aquest cantó. Per la seva banda diari extremeny ‘El Cantón Estremeño‘ es va convertir en el principal diari de difussió de les idees cantonals, que derivarien en l’anarquisme al sud d’Espanya al final del segle XIX i principis del XX.

L’aspirant al tró d’Espanya, qui hagués sigut Carles VII, avançaba cómodament a Catalunya, País Vasc (Vascongadas) i Navarra. A més, per a debilitar a la República, França entregava armes als carlins. Carles VII va establir Estella com a capital dels territoris favorables, formant un govern provisional i acunyant moneda.

El mapa de les revelions cantonals (marcades com a ‘foc’) i Carlistes (en vermell) era simplement desolador. Espanya, la nova República Federal, era ingovernable. O es prenien mesures dures i contundents contra tots els fronts o el país amenaçava amb desintegrar-se o la guerra civil total. L’intensitat de les revelions cantonals es pot veure a través del cantó de Cartagena, que va resistir durant 6 mesos. Durant aquests 6 mesos va arribar a tenir moneda propia, el duro cantonal, govern propi i a considerar Espanya com a ‘potència extrangera‘. El cantó de Cartagena es va rendir el 13 de gener de 1874, quan va tornar a sobirania espanyola.

Mapa dels conflictes a Espanya el Juliol de 1873

Pi i Margall es trovaba en una situació crítica. Contrari a la pena de mort i a  l’us de la força milotar com a intel·lectual i liberal que era, no podia acceptar que havia de donar l’ordre de reprimir ‘manu militari’ totes els revelions. Va dimitir per sorpresa de tots el 18 de juliol de 1873, només 37 dies després d’iniciar el seu mandat com a president del govern.

 

Nicolás Salmeron: “los metafísicos de Albacete” (19 de juliol – 6 de setembre de 1873)

Salmerón és escollit president després de la renúncia de Pi i Margall. Orador mordaç, era retratat sarcàsticament pel seu to hiper-cultivat per Antonio Maura de qui deia que ‘Don Nicolás parece que esté hablando a los metafísicos de Albacete‘.

Profundament liberal i impulsor de la revolucionaria llei de derogació de la pena de mort, es va veure obligat a autoritzar la repressió militar contra els cantons, aconseguint acabar amb tots excepte el de Cartagena, que resistiria fins al gener de 1874. Però un cop esclafades les revoltes va haber de fer front a les conseqüències. El 5 de setembre va rebre al seu despatx les sentències de mort dels liders de la revolta cantonal. Va dimitir el dia 6 de setembre en negar-se a firmar-les. Al seu mausoleu es pot llegir “Abandonó el poder en no poder firmar una pena de muerte“.

Fins a Salmerón els tres primers presidents del govern i directors del procés constitucional eren federalistes i d’una linea que avui considerariem d’esquerra moderada. Tots tres eren fills de la seva época, fills del liberalisme i de les idees més avançades que promulgaven una nova Espanya dins una nova Europa. L’últim president marcava el gir final cap a la dreta i el final de l’experiment federalista que havia portat al país a l’abisme de la guerra civil amb 3 fronts oberts: el carlista, el cantonal i el de secesió a Cuba.

Emilio Castelar: “Para sostener el gobierno necesito mucho ejercito” (6 de setembre de 1873 – 3 de gener de 1874)

Impulsor de l’abolició de l’esclavatge a les colònies, Castelar era un republicà unionista. Va aconseguir que l’Assemblea Nacional li otorgués poders extraordinaris per a governar amb mà de ferro i controlar la situació definitivament. Però tot i haver deixat al Cantó de Cartagena a un pas de la rendició i tenir avenços a territori carilista, el 2 de gener de 1874 va convocar a l’Assemblea Nacional per a sotmetre a votació la seva gestió. Els Republicans Federalistes, conscients de que Castelar volia acabar amb el projecte federal, van aconseguir la seva destitució.

El General Pavía, antic amic de Prim, recolçava a Castelar i va correr a ajudar-lo per a evitar una derrota vergonyosa davant del grup federalista. La derrota es va consumar i Castelar va dimitir. Però mentre s’iniciaven els tràmits per a escollir el que hagués sigut el 5é president del govern en un any, Eduardo Palanca, Pavía va rodejar l’Assemblea Nacional i va demanar al cap de l’Estat Major que l’acompanyava que exigís a Salmeron, president de les Corts, que dissolgués el parlament. Aquest va interropre la votació de l’elecció d’Eduardo Palanca, del sector federalista, i va comunicar la gravíssima situació als diputats. Espantats, alguns diputats entre escenes de pànic i histèria col·lectiva van fugir de l’hemicicle saltant per les finestres. Pavía, en contemplar la situació, els hi va dir ‘Pero señores, ¿por qué salir por las ventanas pudiendo salir por la puerta?’.

Al contrari del que diu l’imaginari col·lectiu sorgit de la propia llegenda republicana, Pavía no va entrar armat al Congrés ni es va tractar d’un Cop d’Estat com a tal. El general Pavía, republicà unitari i liberal, pretenia dissoldre el parlament i entregar el poder a un president de república de transició fins que es guanyés la guerra als carlistes. Pavía va proposar-li a Castelar, pero aquest va cometre l’error de rebutjar el càrrec per considerar-ho poc democràtic. Els paralelismes entre el General Pavía i el cop d’estat del 23F de Tinent Coronel Tejero són infundats, ja que el primer volia mantenir el sistema democràtic mentre que el segón el volia destruir.

Francisco Serrano i la mort de la República (4 de gener – 29 de desembre de 1874)

La I República no va morir amb aquest acte. Francisco Serrano, protagonista de ‘la Gloriosa’ al 1868, va obtenir de mans de Pavía el poder executiu i va proclamar la República Unitària. Tot i suspendre el règim democràtic, va exercir, ara sí, de President de la República durant uns mesos en una dictadura republica, semblant a la que encapçalaria Franco durant 40 anys. En aquest temps es va impulsar una gran ofensiva contra els Carlistes al País Vasc i Catalunya. El seu intent de perpetuar-se al poder com van fer els militars a França un cop vençut Napoleó III va fracassar. El 13 de maig va entregar el poder a un altre militar, aquest contrari a la dictadura, Juan de Zavala y de la Puente que encarregaria govern a Práxedes Mateo Sagasta, impulsor d’una nova constitució restrictiva i oligàrquica. Però la república moriria de cop el 29 de desembre de 1874, quan començava a pendre forma un nou govern republicà unitari més conservador i fort.

El General Martinez Campos, destinat a Sagunt, va dur a terme el ‘pronunciamiento’ que reconeixia a Alfons XII, fill d’Isabel II, com a Rei d’Espanya. Els càrrecs militars de tot el país van secundar el pronunciament ja que veien en el Rei l’única manera de vèncer als carlins i guanyar la guerra de Cuba. Sagasta en lloc d’oposar-se va acceptar el retorn de la monarquia després de l’esperpent desastròs que fou la I República. António Cánovas del Castillo fou l’encarregat de treballar per a que el nou rei pogués tornar a Espanya amb totes les garanties. La I República Espanyola i l’únic intent de federalitzar Espanya va morir realment el 29 de desembre de 1874. Amb ella també va morir l’esperit de ‘la Gloriosa’ i de l’intent de modernitzar Espanya, d’acostar-la a Europa i de fer-la un règim obert i democràtic. Els avenços socials aconseguits durant el sexeni democràtic (1868-1874) van ser suprimits: es va retornar al sufragi censatari, es va interromprer la desamortització, l’escola va tornar a ser controlada per l’esglèsia, es il·legalitzar tots els partits excepte el Progressista, encapçalat per Sagasta, i el Conservador, dirigit per Cánovas. La restauració no només va ser un pas enrera, sino que va ser el retorn un autèntic retorn a la foscor després de les llums del sexeni democràtic.

Per últim no em penso quedar sense recomanar-vos el que, per a mi, és el millor programa de ràdio que es fa avui a Espanya. Documentos RNE és una sèrie de ràdio-documental que és tècnicament impecable i està molt i molt bé documentada. Us vull recomanar el capítol dedicat a la I República, amb fantàstiques recreacions de les discussions al Congrès dels Diputats i reflexions d’historiadors de gran prestigi sobre el que va suposar la I República a Espanya.

Documentos RNE – La I República, el intento de una España diferente.

6 thoughts on “I República Espanyola – 2a Part

  1. L’adveniment i caiguda de la Primera República. Vet aquí uns episodis de la nostra història poc coneguts i que, vistos des del present, deparen moltes sorpreses.

    Alguns no se sabran avenir en veure on hi havia més ànsies d’autogovern (i es van produir més aixecaments per aquest motiu), ni on tenia més partidaris el pretendent carlí (que propugnava el retorn a l’antic règim).

    Si el projecte de Constitució de 1873 s’hagués aprovat i el seu règim hagués tingut continuïtat avui el país seria molt diferent, fins i tot tindríem uns Estats Units d’Ibèria, però els polítics que hi havia llavors, fins i tot els més entusiastes amb la causa, ho van impedir.

    Ah, el segle XIX, tan llunyà i tan proper…

    1. Si, abans d’estudiar per a dissenyador de so i televisió vaig fer història a la UAB… pero, per molts motius, no ho vaig acabar. He seguit tot aquest temps devorant llibres d’historia del segle XIX i XX.

      Salut!

  2. Está muy bien currado, sí señor, sólo hacer una puntualización: llamar al período 1868-1874 “sexenio democrático” es un error porque tú me dirás qué elecciones democráticas hubo. Aquí se cumple una máxima del Despotismo ilustrado “Todo para el pueblo pero sin el pueblo”. No se paraba de hablar del pueblo pero sin contar para nada con él.

    1. Hubo 2 convocatórias electorales: 1869 y 1873, ambas a Cortes Constituyentes. Ahí la ley aplicada era avanzadísima para la época: sufragio universal masculino a partir de los 21 años en todo el territorio, excepto las colonias.

      En 1875 la primera ley que se derogó fue precisamente esta, regresando al sufragio censatario, que se mantendría hasta bien entrado el siglo XX.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s