I República Espanyola – 1a part


Ens trobem, encara que ningú ho diria, a les portes del 80é aniversari de la II República Espanyola. Un somni de democràcia i modernització que va ser triturat sota els tancs del general Franco l’1 d’abril de 1939. Vull compartir amb vosaltres uns escrits de caire històric i reflexions varies sobre les dues úniques repúbliques que han existit a Espanya: la 1ª (1873-1874) i la 2ª (1931-1939), el seu context social i històric i els motius del seu fracàs. Tot això al voltant de la pregunta ¿És possible una república avui?

La I República, 1873-1874.

Bandera provisional de la I República.

De “España con honra!” a la fugida d’Isabel II.

Retrat d'Isabel II

L’Espanya de 1868 convulsionava. La Reina Isabel II de Borbó havia perdut el recolçament de l’excèrcit, l’incipient burgesia basca i catalana, l’aristocràcia de la cort i de bona part del clergue espanyol. Altament influenciable pels religiosos de la seva cort, com el Pare Antoni Maria Claret confessor de la Reina, interferia tot sovint en una política d’una Espanya cada cop més liberal i moderna. A la vegada, la reina es mostrava dèbil per a controlar la Guerra Carlista i no era prou conscient dels problemes estructurals del país. Els carlins, fortament arrelats a Catalunya i Navarra, reclamaven el retorn a l’absolució a través de la proclamació com a rei de l’oncle d’Isabel I, Carlos María Isidro de Borbón, que pretenia tornar a l’absolutisme i recuperar els furs regionals. Per si tot això fos poc, als ulls del poble la Reina Isabel II era presentada poc més que com una  dona lasciva. Corrien rumors sobre la seva despesa, agitats des de els sectors republicans, i sobre la seva vida sexual. Va ser oblidaga a casar-se amb el seu cosí, Francisco de Asís de Borbón y Borbón Dos Sicilias, a l’edat dels 16 anys. Ella mateixa va estar-hi en contra ja que era coneguda i pública la seva homosexualitat. Tot i això investigacions posteriors van determinar que el rei consort va tenir diversos fills amb les seves amants, quedant per la història la imatge d’un rei que en la nit de noces ‘Era un hombre que llevaba más puntillas en el vestido que una mujer“, en paraules de la propia Reina.

La modernització d’Espanya portada a terme durant aquest regnat no fou suficient per a sostenir la monarquia borbònica. Ni les primeres linies de ferrocarril, ni el Canal de Isabel II que abastia d’aigua la capital, ni l’industrialització del nort i el llevant, ni tan sols les exportacions cap a Europa i els Estats Units dels productes nacionals, va salvar a la reina que va veure en la mort del seu estret col·laborador Leopoldo O’Donell el final del poc recolçament polític que li restava. El partit del ‘largo gobierno’ de la Unión Liberal, encapçalat per O’Donell, va patir una forta migració cap als partits reformistes que demanaven un canvi radical. L’espurna de la revolució esclataria al setembre de 1868.

Càdis, ciutat que havia vist neixer la primera constitució i la proclamació de la nació espanyola de tots els continents, va revoltar-se contra la seva reina. El detonant fou el pronunciament promulgat pel general Juan Bautista Topete conegut com ‘España con Honra!’ i secundat per l’ala liberal de l’excèrcit.

Españoles: La ciudad de Cádiz puesta en armas con toda su provincia (…) niega su obediencia al gobierno que reside en Madrid, segura de que es leal intérprete de los ciudadanos (…) y resuelta a no deponer las armas hasta que la Nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla. (…) Hollada la ley fundamental (…), corrompido el sufragio por la amenaza y el soborno, (…) muerto el Municipio; pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad; tiranizada la enseñanza; muda la prensa (…). Tal es la España de hoy. Españoles, ¿quién la aborrece tanto que no se atreva a exclamar: “Así ha de ser siempre”? (…) Queremos que una legalidad común por todos creada tenga implícito y constante el respeto de todos. (…) Queremos que un Gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el sufragio universal echa los cimientos de nuestra regeneración social y politica. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de agiotistas y favoritos; con los amantes del orden, si quieren ver lo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación, en fin, de la Europa entera, pues no es posible que en el consejo de las naciones se haya decretado ni decrete que España ha de vivir envilecida. (…) Españoles: acudid todos a las armas, único medio de economizar la efusión de sangre (…), no con el impulso del encono, siempre funesto, no con la furia de la ira, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ! Viva España con honra!

Cádiz, 19 de septiembre de 1868.- Duque de la Torre, Juan Prim, Domingo Dulce, Francisco Serrano, Ramón Nouvillas, Rafael Primo de Rivera, Antonio Caballero de Rodas, Juan Topete.

La flama va prendre rapidament. De Càdis, a Murcia, d’allà a València i Barcelona. Va ser precisament al arribar a la capital de Catalunya on, juntament amb València, es van cremar tots els retrats oficials de la Reina i quan la situació va amenaçar en descontrolar-se. La Reina, en un acte tardà de fortalesa, va enviar les seves tropes fidels a lluitar contra els generals sublevats. Les tropes sublevades, dirigides pel General Serrano, es van trobar amb les del General Pavia al pont d’Alcolea, a les afores de Madrid. Serrano va derrotar a Pavia i la Reina, refugiada a la ciutat de Sant Sebastià va creuar la frontera el 30 de setembre. Moriria oblidada a París el 4 d’abril de 1904.

Junta Militar de govern provisional al 1868

La junta militar provisional, presidida per Francisco Serrano, va iniciar la duríssima feina de trobar un nou rei per Espanya. Rebutjada la proclamació d’una república, l’escollit va ser el fill del Rei Victor Manuel II de Saboya, Amadeu de Saboya. La recent unió dels regnes italians en la nova Itàlia donava esperances de que el nou rei seria capaç d’unir al país. Però no cal oblidar que en la votació al Congrés, presidit en aquell moment per Manuel Ruiz Zorrilla, l’opció republicana va obtenir 60 vots i l’opció monàrquica 191 dels 334 escons electes. El nou moviment republicà havia iniciat la seva marxa amb ‘la Gloriosa’, nom amb el que es va batejar la revelió contra Isabel II. Però els republicans no formaven un grup homogeni i, com es veuria anys més tard, les seves divisions eren insalvables.

“Siamo una gabia di pazzi.”(Som a una casa de bojos)

El Rei va ser coronat el 10 de novembre de 1870 i era la tercera vegada a la història del regne en que es coronava a un rei extranger. El primer havia sigut Carles I al 1516 i el segón José Bonaparte al 1808. Aquest regnat havia de ser el de l’avenç definitiu social i económic del país. Al 1869 s’aprovaria una nova Constitució, la primera realment democràtica i homologable a la constitució de la II República Francesa, nascuda al 1848, on es donava el sufragi universal i l’abolició de l’esclavatge. Però curiosament el nou rei no tenia el suport dels monàrquics, ja que veien en ell un trencament en la dinastia borbònica i perque havia sigut escollit per votació. Els més beligerants eren els carlistes. Per la seva banda l’incipient moviment republicà espanyol també rebutjava al nou rei per ser això: un monarca.

Retrat d'Amadeu I

Sorpren coneixer que Amadeu I era un rei del Segle XIX: massó, liberal, favorable a la desamortització i fill del rei que havia conquerit els Estats Pontifics, aïllant al Papa de Roma en la ‘Ciutat del Vaticà’. Massa punts en contra en una Espanya que, més enllà de Madrid i Barcelona, seguia sent tradicional i camperola. Si això fos poc, el nou Rei va tenir nul·la voluntat d’aprendre l’idioma, d’adaptar-se o d’interessar-se per la política  i realitat espanyola, complexa i convulsa i que s’ha de situar en l’inici de la fase més dura de la Guerra Carlista. El seu principal recolçament fou el General Juan Prim que va morir en un atemptat a Madrid al 1870 i, com havia passat abans amb O’Donnell i Isabel I, va deixar ‘orfe’ de recolçament al nou Rei. Poc a poc Amadeu I es va anar distanciant i aïllant al Palau Reial fins que les aparicions públiques eren nul·les. Moment que fou aprofitat pels Republicans, que sumaven seguidors que marxaven de la Unión Liberal, dirigida pel General Serrano. El camí cap a la república era irreversible. Els liberals ja no creien en la monarquia.

El 19 de juliol de 1872 Amadeu I va patir un intent d’atemptat. Literalment el rei no entenia el país que regnava. S’havia fet patent que el Rei no volia estar on estava, no entenia la política espanyola ni als polítics. No tenia recolçament i tots els partits, per molts motius, conspiraven contra ell, des de Repúblicans fins a Monàrquics més convençuts. Els esdeveniments es van precipitar quan va esclatar la Tercera Guerra Carlista, la que seria la més cruenta. L’11 de febrer de 1873 Amadeu I de Saboya Rei d’Espanya es va refugiar d’amagat a l’embaixada Italiana a Madrid i va ‘dimitir’. Tot i que era el Congrés qui tenia la capacitat de rebutjar o acceptar la dimissió del Rei, Amadeu I no va esperar i va fugir a Itàlia, on fou premiat amb el títol de Duc d’Aosta.

Dos años largos ha que ciño la corona de España, y la España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fueran extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles; todos invocan el dulce nombre de la patria; todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible afirmar cuál es la verdadera, y más imposible todavía hallar remedio para tamaños males. Los he buscado ávidamente dentro de la ley y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.

Curiós passatge del seu discurs dimissionari sobre els seus motius.

Aquell mateix dia el Congrés va arribar a una conclusió fàcil: fugit Amadeu I, buscar un altre rei extranger era absurd: la França del Segón Imperi Napoleònic i Prússia éren en guerra, amb el que l’opció d’un rei de la familia reial prussiana estava descartada, tot i l’entusiasme que Bismark mostrava per a que Leopold de Hohenzollern ocupés el tró del regne d’Espanya. El retorn d’Isabel II hagués sigut simplement inacceptable. El seu fill i hereu al tró del regne, Alfons de Borbón, era massa petit i els diputats no volien de cap de les maneres una regència o encara menys una restauració. La República va arribar a Espanya de rebot, per accident. Sense que les bases estiguèssin creades i quan el moviment republicà creixia fruit del descontentament dels liberals, no de l’Espanya rural anclada encara en el tradicionalisme.

Espanya era una República per primera vegada a la seva història. Ara els republicans, dividits profundament, havien de decidir quina República volien. Federal com els Estats Units o unitària com França.

19 thoughts on “I República Espanyola – 1a part

  1. Habría tanto que decir sobre esta época convulsa y complicada… Pero sólo haré unas observaciones.
    Si vas a escribir de la I República cíñete a ella y Franco déjalo para la II República que es cuando corresponde. Me da, muchas veces, la impresión de que existe una obsesión por Franco tal que aparece hasta en la sopa. Hablando de un período histórico determinado seamos rigurosos.
    Otra observación es lo penoso que resulta la mentalidad de la época, que aún subsiste, según la cual si una mujer es promíscua es una puta y si un hombre lo es, es un machote. Así en tu texto hablas de la promiscuídad de Isabel II, muy cierta, y no de la de Amadeo I de Saboya, que también lo es.
    Hay otro hecho, muy destacable que no se menciona que trata de las repercusiones internacionales de la búsqueda del nuevo rey, cuyos avatares llevaron, indirectamente, a la guerra franco-prusiana.
    Y muchísimas mas cosas muy relevantes de lo que era aquella época compleja como un Prim que consideraba inmadura a España para una república

    1. Muchas gracias como siempre por tus impresiones. Pero permíteme que me defienda.

      A Franco lo nombro en la introducción del artículo, que también es una introducción a las “Reflexiones republicanas” que quiero escribir en mi blog, no en el cuerpo de los antecedentes de la I República, que es a lo que está dedicado este primer texto.

      Sobre Isabel II. Me he limitado a escribir sobre lo que se hablaba en la época. Fue una reina muy impopular, pese a la explosión de júbilo que supuso el Estatuto Real de 1833 y la posterior Constitución de 1837. La alegría inicial trajo un desencanto absoluto y ya en 1865 la corte y los políticos conspiraban contra una reina incapaz de gobernar la nación. Sumado a que su marido era afeminado y que ella satisfacía su apetito sexual con sus múltiples amantes, tenemos una reina denostada por los políticos y odiada por el pueblo. Es habitual que se trate a las reinas impopulares de ‘fulanas’ (como María Antonieta o la esposa del Zar) y a las populares como ‘santas’ (como Catalina de Aragón, formidablemente retratada en la serie “The Tudors”).

      Tampoco puedo ahondar mucho en cada personaje. Es cierto que Prim, defensor de Amadeo I, no creía en la república como bien dices y que Amadeo I era promíscuo. Pero a diferencia de Isabel II, su promiscuidad no es parte de las causas de su deshonra y huída, sino su falta de sensibilidad e interés por la política de la época. Por desgrácia, un hombre promíscuo es un ‘machote’ y una mujer promíscua una ‘fulana’ y eso influía en la política de la época.

  2. Lo de Franco considero mas apropiado tratarlo cuando corresponde y no nombrarlo ni en el prólogo porque, al fin y al cabo, no vas a hablar en este artículo de la II República.
    En cuanto a la promiscuidad de Isabel II es muy cierto que influyó pero influyó mucho mas su falta de imparcialidad en las luchas políticas entre los diferentes partidos decantándose siempre por los conservadores condenando a los liberales, republicanos y demócratas al ostracismo lo que provocó la conspiración de Ostende (1866) donde se fraguó la “Revolución Gloriosa” de 1868

  3. Molt bon article! La veritat es que no coneixia la bandera de la I República, un període força desconegut per la seva brevetat.
    I el retrat que has escollit d’Isabel II no podria ser més adient, mai l’havia vist tan grassa!

  4. Pues entonces no has visto a Isabel II poco antes de morir donde aparece mas sebácea que nunca llena de vendas por todos lados menos uno, la boca, porque no se callará hasta que finalmente deje de existir

  5. La I República només va ser el colofó del sexenni revolucionari (1868-1874), un dels períodes més apassionants de la història d’Espanya, en què hauria pogut canviat tot perquè al final no canviés res.

    No sé quin astre tenen els Borbons, que en tres segles han estat tres vegades a l’exili i sempre han acabat tornant.

    En fi, sempre ens quedarà aquell projecte de constitució que no es va arribar a aprovar però que era més avançat que totes les constitucions que han estat vigents a l’Estat espanyol. Només dient que era federal, ja en tinc prou.

    1. Gràcies pel comentari.

      Vull endinsar-me en aquest període intentant ser objectiu. Crec que des de ‘la Gloriosa’ fins al ‘pronunciamiento’ del general Martinez Campos al desembre del 1874, Espanya va tenir l’oportunitat de crear un projecte diferent al que hi havia fins aleshores i que continuaria amb Alfons XII: oligarques, falsa democràcia, corrupció i esglesia. Ho anirem veient. Espero aportacions!

      Sobre que la I República era federal, veuràs que no era ben bé així. Els republicans estaven dividits en dues faccions d’igual poder: la federal i la unitària. Els 11 mesos que va durar la república va ser una lluita d’ambdós grups per definir l’estructura de l’estat.

  6. Molt bon escrit! T’ho diu un profe d’història molt exigent!😉

    Sobre el senyor Francesc d’Assís i Borbó, sembla clar que era homosexual lo si més no, bisexual. He hagut d’estudiar molts cops aquest senyor, i sembla clar que va fugir desprès de la Gloriosa amb el seu secretari personal, Antonio Meneses que li va romandre fidel al seu costat fins la seva mort, el 1902.El senyor Meneses era força guapo, com també ho era el rei consort (un home amb bona planta per l’época, amb estil i aficionat a la roba de qualitat). Fa un temps vaig escriure-hi, si t’interessa el tema:

    http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/07/14/francesc-dassis-i-de-borbo-el-rei-que-no-estimava-les-dones/

    El que està clar és que la parella reial no s’estimava massa. I que en Francesc d’Assis era molt més intel·ligent del que la gent creu. De “Paco Natillas” en tenia ben poca cosa. Homosexual o no, la dreta historiogràfica (Pío Moa, De la Cierva) ha creat una llegenda negra totalment falsa al seu voltant.

    1. Ostres Ferran, moltes gràcies!

      Molt interessant el teu article sobre ‘Paco Natillas’ i com critiques a tota la ‘txusma’ d’ultra-dreta que busquen massons i maricons a qui culpar dels mals de la pàtria. Bé, només havies de veure què van fer al 23F canals com Intertontería o 13TV (del grup de El Mundo)…

      Espero que si en els propers articles veus alguna cosa malament, si us plau m’ho fasis saber! Sóc un apassionat de la història d’Espanya. Vaig començar a estudiar historia a la UAB però per molts motius que no vènen al cas, vaig abandonar els estudis a final de 2n… però segueixo devorant tot el que es publica al respecte i crec que amb la I República no s’ha fet justícia encara. Va ser un intent modernitzador més ambiciòs que el de 1931 quan hi passes la lupa i, tot i que la nostra república és la del 31, la república de 1873 va seguir reverberant fins al 14 d’abril de 1931.

  7. Hablar de democracia en esta época en España es un gran error. Existía un sistema parlamentario que, muy a menudo, fue inoperante a causa de las divisiones existentes en el seno de los diferentes partidos y un sistema que invocaba al pueblo pero sin contar con él para nada.
    Después de una lectura mas pormenorizada he detectado un error importante: cuando se habla de la posibilidad de buscar un nuevo rey tras la huída y dimisión de Amadeo de Saboya en 1873 y de su descarte se habla del II Imperio francés como una causa. Eso es imposible pues ya había caído tras la batalla de Sedan (sept. 1870) que fue una derrota decisiva francesa durante la Guerra franco-prusiana. Además el veto francés a la candidatura de Leopold von Hohenzollern-Sigmaringen se produce antes de ser elegido Amadeo como rey no después de su caída. Este veto fue usado por Bismarck, muy hábilmente, para, a través del Comunicado de Ems, hacer que Francia le declarase la guerra aislándola y, finalmente, venciéndola.

    1. Como tal la III República francesa nace en 1875. El periodo de 1870 a 1875 es la transición entre ambos gobiernos: el napoleónico, intento de monarquía y el republicano. En 1871 se había creado la junta de gobierno militar de Francia para continuar y ganar la guerra con Prúsia, pese a que Napoleón III había huído tras la derrota de Sedan, que provocó la invasión de Francia y la entrega del armamento del ejército. Los prusianos no entraron en París. La Junta capituló y entregó la Alsacia y la Lorena a Prúsia y no la recuperarían hasta 1917. De 1871 es la ‘Comuna de París’, una revuelta contra la junta militar que manteía el orden legal del II Imperio.

      En 1875 la junta militar francesa cede el poder a los Republicanos, ante la negativa del posible nuevo rey de Francia, Enrique V Conde de Chambord, a reconocer la bandera tricolor y la Constitución, pese a haber sido reconocido por el parlamento. La negativa instauraría la III República, el periodo más próspero de la história de Francia. Como verás, este movimiento tuvo su repercusión en España ¡y de qué manera!

      Sobre la democrácia debo decirte que sí se puede hablar de democrácia ante la constitución de 1868: sufragio universal masculino a los 21 años, legalización de los partidos, libertad de prensa… en la linea de la constitución de 1812, sea dicho. En 1875, con la nueva constitución, estos derechos serían suprimidos y España retornaría a una constitución como la de 1837. Sólo en 1931 y 1978 se retornarían estos derechos al pueblo.

  8. El II Imperio cae en 1871 y su peso respecto al del recién nacido Imperio Alemán es mucho menor. Por si fuera poco, con el Tratado de Francfort am Main de 1871 Francia no sólo cede Alsacia y parte de Lorena sino una indemnización de guerra de varios miles de millones de francos a pagar en 5 años. En esas circunstancias el Imperio Alemán se erige en primera potencia continental.

  9. Pere, Francia, en ciertos aspectos, no es un buen ejemplo. Te olvídas de que era, y es, una república unitaria que barrió con límites históricos y particularismos culturales y lingüísticos. La “langue d’oil” se erige en la lengua nacional, el francés, y el occitano, el bretón y demás lenguas habladas en Francia quedan relegadas. Además se desarrolla la enseñanza y toda se hace en francés y siguiendo las directrices de París. Esa política se sigue hoy en día.

  10. […] L’economista Roberto Centeno, poc sospitós de comunista o d’anar per Espanya cremant contenidors, proclama des del seu blog a Cotizalia contra la improvisació del govern, la incapacitat de Rajoy i qualifica als ministres com a ‘banda’. La proclama final, com em feia notar un amic, podria ser perfectament un fragment del ‘España con Honra‘ del General Prim que va desencadenar la Revolución Gloriosa de 1868. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s