Les descàrregues com oportunitat


Fa un temps parlàvem de com als anys 80 es va crear el que alguns hem vingut a anomenar ‘La bombolla discogràfica‘, avui vull parlar de quina situació hi ha actualment al nostre país al voltant de les descàrregues i què es cou fora de les nostres fronteres.

Primer: Per molt que es digui i es dediquin diners a difondre el contrari, les descàrregues P2P  nosón il·legals, d’acord amb la llei del ‘Copyright’, en vigor des de els anys 70.

Què proposa la Llei Sinde? Tan dolenta és la descàrrega P2P?

La ‘llei Sinde’ proposa el tancament de webs on es difonguin enllaços P2P o continguts protegits. Aquesta decisió tan seriosa la pendria no un jutge o fiscal, si no un grup de membres de l’anomenada “indústria audiovisual” i no requeriria aprovació judicial. És a dir, un senyor considera que com el meu bloc té lincades (que les hi té) fotografies, vinyetes i videos amb drets d’autor i jo no pago als autors per tenir-les, el meu bloc pot ser tancat… és un exemple molt extrem, però amb la llei Sinde a la mà es podria donar el cas que es tanquèssin webs amb l’excúsa de fer servir una fotografia sense “autorització”, és a dir: sense pagar el corresponent import a l’SGAE.

Ningú, però, d’aquesta indústria audiovisual sembla voler fer la reflexió de perquè la gent descarrega i no paga. L’explicació que es dona és molt sencilla: entre gratis i pagar, la gent ho vol tot gratis. Pero en la realitat ens trobem amb d’altres coses. La música, per exemple. Existeixen webs de pagament que sí funcionen, com iTunes, però a més la descàrrega ha portat un un efecte colateral positiu que qui l’ha sabut veure i aprofitar-lo està guanyat molts diners. Es tan simple com decidir prescindir dels guanys de la venta d’un CD en format físic o MP3 i regalar-lo a canvi de fer molts concerts. La magnitud de festivals com el Primavera Sound, Creamfields o el propi Sonar serien impensables sense el fenòmen P2P, perque ningú comprarà 50 o 70 CDs per anar al Primeravera si no que se’ls descarregarà, pero sí pagarà 150€ o 200€ per entrar-hi. El mateix amb el boom dels concerts. ¿Seria possible tants concerts a una sola ciutat com Barcelona si la gent no estigués disposada a pagar 50€, 70€ o 150€ per veure a un artista a canvi de no comprar el seu CD? Jo crec que no.

 

Model de negoci americà.

El model de negoci a Estats Units també ha canviat. Té molt mèrit perque allà va neixer el model de negoci discogràfic que avui és obsolet. La indústria ha sabut renovar-se i exemples com iTunes Store o Netflix ens demostren que és possible guanyar diners amb les descàrregues. Però a Espanya el gran problema ja no és tant la descàrrega de música, que només preocupa a grans estrelles, que veuen com quatre nens que han gravat la seva maqueta al garatge de casa són més populars que ells i per això ens ofereixen espectàcles a l’estil “los ricos también lloran“, si no la descàrrega de sèries i cinema.

Mirem el model americà. Allà les plataformes televisives per cable, el que aquí seria Digital+ (satèl·lit), Imagenio o OrangeTV (per ADSLtv), permeten per exemple veure una pel·lícula amb o sense publicitat. Si no té publicitat, el cost és més alt que si en té molta, llavors l’usuari paga molt poc per veure-la o no paga res, o poca publicitat. El mateix passa amb grans aconteixements esportius com la SuperBowl, comparables a una Final de la Champions. Amb les sèries passa igual, però amb l’afegit interessant que un capítol de tal o qual serie s’estrena potser abans per aquests sistemes de TV per cable de pagament que pel sistema habitual de televisió. Això ja succeeix amb AppleTV, on un capítol d’estrena d’una serie costa només 0.99$ i una pel·lícula d’estrena 3,99$. NetFlix, per la seva banda, ens permet per un pagament mensual de 8$ veure una quantitat ilimitada de pel·lícules en alta qualitat a qualsevol aparell: la Wii, PS2, Xbox, iPad i també el nostre ordinador o un decodificador endollat a la televisió.

 

Què passa a Espanya? Què ens fa diferents?

La indústria s’ha dedicat a dir que la gent ho vol tot gratis i no pensa pagar, per això el millor es perseguir-la i criminalitzar-la. Però aquesta teoria, que sembla funcionar per a explicar per què Alejandrito Sanz ja no ven tants CDs o per qué la gent ja no va tant al cinema, sembla topar-se de cara amb webs com Megavideo o TusSeries.com. M’explico. El sistema Megavideo ens permet veure gratuitament 72 minuts d’una pel·lícula. Passat aquest temps haurem d’esperar o pagar. Curiosament la gent paga perque li val la pena pagar el 10€ que es demanen que anar al cinema una vegada al mes. Llavors ¿per qué ningú ha pensat encara en com convertir aquest servei en legal i fer-lo com un NetFlix? Com és possible que la indústria en lloc de plantejar de rendibilitzar aquest sistema, s’obsessioni en tancar-lo i cirminalitzar al seus usuaris?

Amb les sèries passa una cosa similar però és encara més sorprenent. Recentment Canal+ va estrenar la fabulosa sèrie ‘Boardwalk empire‘, perfectament doblada, amb l’encariment de la producció i el retard en l’estrena que això suposa. L’audiència va ser molt baixa no només perque Canal+ és un canal de pagament, a l’estil de HBO als Estats Units però infinitament més car, si no perque el públic que la veuria ja l’havia vist en VO subtitulada. El mateix passa amb Heroïs, comprada per TV3, o Lost comprada per Cuatro. El model televisiu basat en la idea que l’espectador espanyol és idiota i que no pensa veure res en versió original subtitulada xoca de cara amb el fet que la majoria de seguidors de sèries les veuen (les veiem) en versió original subtitulada. El public no vol esperar a que estigui en castellà, la vol veure ara, a la vegada que els americans. Llavors ¿per què cap canal de televisió es planteja emetre aquestes series en versió original subtitulada un dia després de la seva estrena als Estats Units a un preu raonable? Com és possible que a Espanya un canal de series com Fox o Canal+, que s’alimenten de sèries alienes i no en produeixen cap, costin fins a 15€ al mes i els 15 canals d’HBO als Estats Units costin 14$ al mes?

La meva opinió de tot plegat és que si als Estats Units, França, Holanda, Alemanya, Itàlia… aquests nous models de negoci, tant per la televisió com el cinema o la música funcionen ¿per què a Espanya no ha de funcionar? És cert, però, que a tots aquests països hi ha alguna classe de restricció a la descàrrega P2P. A Estats Units descarregar un disc per una xarxa P2P és delicte, però existeixen múltiples formes de descarregar legalment un CD a preus raonables. En canvi a Espanya el que pretenen lleis com la Llei Sinde i el que no dissimula l’aristrocràcia artística espanyola (l’SGAE, pero també EGEDA i d’altres) és l’ànsia de retornar al passat a cop de tancar webs. Aquí, juntament amb criminalitzar usuaris, es vol tornar a l’estatus anterior a 1999. La indústria discogràfica està dirigida per dinosaures que no entenen què està passant i només veuen la nostàlgia dels brillants anys 80 Ningú està disposat a baixar preus, a crear un Netflix o un iTunes o canals de TDT de pagament a preus ajustats, realistes, deixant passar l’oportunitat un cop més… només hi ha hagut un canvi: el futbol, on sembla ser que sí s’hi inverteix per reduir preus, on sí es pensa i on sí s’ha vist l’oportunitat de canviar. Aquí es vol mantenir tot com abans de l’irrupció d’internet a les nostres vides: tornem al VHS i K7, Fax i telèfon fixe, potser com a molt un IBM PC a casa, d’aquells de pantalla verda. El problema es que creuen que ho estan fent bé.

4 thoughts on “Les descàrregues com oportunitat

  1. Molt ben explicat, Pere. Tan de bo algun capitoste (la ministrilla fa el que li manen, la pobreta de mi) de lo audiovisual tingués una mica clars aquests conceptes i una mica de mirada més enllà de les seves panxes grosses… Mentre, ens anirem menjant els mocs…

    Per cert, Boardwalk.. es senzillament genial;.-)

  2. Molt bon post. Porto anys queixant-me del mateix, i com tu i jo moltíssimes persones. El problema és el mateix que va passar amb la crisi econòmica: aquí fins que no peta tot, ningú vol canviar la forma de viure i “guanyar” calers. Quan peti ja demanaran ajudes i rescats, de moment és més fàcil lluitar contra el món i els temps.

  3. Estic completament d’acord amb tú! Jo em deixo tantíssima pasta en festivals de cinema i concerts que ja dono per amortitzada la meva pirateria! Si les discogràfiques haguessin fet Spotify el 1999 un altre gall cantaria!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s