La vedette


S’encenen els focus, els càmeres han pres el seu lloc i reben les últimes instruccions des de realització. El presentador reb els últims retocs al maquillatge mentre resta 1 minut de publicitat. Els tertulians prenen lloc i algú del públic es dirigeix a un d’ells ‘¿Pero tú qué haces aquí?’. La resposta és convincent: ‘¿Tú qué creés? Yo he venido aquí a cobrar, como todos‘. El contertulià seu. Tres, dos, ú. Entrem en directe al programa líder de la televisió a Espanya i segueix un debat sobre ves a saber quina frivolitat. Pilar Rahola manté encarnissadament una postura totalment oposada a la que en dos dies mantindrà en la seva columna d’ivori a la Vanguardia Española i una mica més semblant a la que mantindrà en el espai ‘Els matins’… o potser no. ¿Què més dona? Aquí es tracta de donar espectàcle… i poder menjar calent cada dia.

La trajectoria de Rahola avui està plena de llums, on ella vol, i ombres, on no vol. Costa recordar la imatge dels anys 90, com a lideressa a Madrid d’ERC, on se la veu amb el Rei portant a la solapa una bandera republicana i defensant l’Espanya de la república, o  una picabaralla a l’Ajuntament de Barcelona entre el PI (Partit per la Independència) i la Iniciativa per Cataluna de Joan Ribó, a raó de que aquests darrers havien pactat amb ERC al Congrès dels diputats al 1996 i no amb el PI, va desembocar en recels i desconfiances d’ICV per pactar amb Rahola a mitjans dels 90 o com defensava des d’ERC el dret a la okupació com a mesura per a resoldre els problemes d’habitatge i es passejava per cases okupes… ¿Qui s’enrecorda ara?

Avui d’aquella Rahola no en queda res. S’ha transmutat en el més semblant a un Carlos Dávila o Cesar Vidal que tenim a Catalunya. És la vedette decadent sense gràcia que busca desesperadament un focus, que sempre vol tenir raó i quan algú gosa dur-li la contraria, crida fins a fer impossible escoltar-lo. Una vedette de neda per l’abocador televisiu rànci de ‘La Noria’ (¿va ser idea seva allò de dur al Mas al plató de Jordi González) i després espera ser tractada com si davant teu tinguéssis a Walter Cronkite quan ve a Catalunya a cridar des de la privilegiada tribuna de TV3. Tot això sempre en favor del seu amo.

Com a mínim la ‘brunete‘ mediàtica té periodístes de talla d’esquerres capaços de tenir una veu que contrapesi l’escombreria dialèctica que llencen, dia sí dia també, des de els mitjans de l’ultra-dreta madrilenya. Tot i la proliferació de tertúlies “chusqueras”, queda un espai d’esquerra televisiu i radiofónic on la ‘brunete’ no hi entra.. A Catalunya Pilar Rahola ocupa l’espai que a Madrid, tant a televisió com a ràdio, ocuparien tots els altres articulistes de l’apocalípsi. Al seu costat no hi ha ningú que li faci ombra, al contrari: només hi ha qui li aguanti els focus. Això succeeix per l’anormalitat dels mitjans de comunicació catalans i en català, que crea una situació com a si a Espanya només tinguéssim RNE i Onda Cero o Intereconomía i Telemadrid a la televisió, és a dir una pública i una privada.

La circumstància de Rahola, lideressa absoluta de la ‘Santa espina mediàtica‘, és molt similar a la de Losantos, Moa o d’altres que als 70-80 eren d’esquerres (com els que més) però de cop ho van deixar de ser. El motiu és fàcil d’entendre: als 70-80 ser de dretes era ser un fatxa. El franquisme era encara massa proper a Espanya i a Catalunya ser de dretes era ser ‘de Pujol’ i ella no era de Pujol. Quan l’esquerra li negà el protagonisme i el sou, Rahola fa el mateix viratge i es treu la màscara de dona d’esquerres moderada, per a acabar cobrant d’aquells que repudiava als 90. Els seus odis irracionals, tants cops projectats des de La Vanguardia Española o en els ‘sainetes’ que recita a les seves intervencions a RAC1 (tot queda a casa) ténen una base sencilla d’entendre: ella detesta i aborreix a qui no és de la seva corda. Avui torna, amb altíssims interessos, la venjança contra la gent d’Esquerra, que la va fer fora i a ICV,partit que odia especialment sense treva possible.

No se si per sort o per desgràcia Rahola és la periodísta més influyent de Catalunya, sí hem sembla una desgràcia que sigui la única. És esgotador veure un panorama audiovisual on els articulistes d’esquerra catalans han quedat  a mitjans locals, bloggers, radios petites o premsa com El País o Público. On per a arrodonir el despropòsit, Rahola no només no té la menor intenció de dissimular de quin ‘partit’ calça i qui li cau simpàtic si no que ens ho diu ben clar, amb totes les lletres. És una periodísta sense rastre d’imparcialitat i qui no s’ho cregui, que llegeixi el recull de poemes, cançons i dances de festeig anomenat ‘La màscara del Rei Artur‘. No ens hauria de sorprendre venint d’un ego tan descontrolat, engreït i cregut com el de Rahola.

El Raholisme, del que ella és primera i única militant, deifineix que Catalunya a es divideix en dues classes socials: la que li paga les factures i parla el seu ‘idioma’, que és la bona, i la que no, que s’ha de combatre i que ella hi està sempre la primera i en contra: transexuals, comunistes, feministes, ecologistes, ciclistes, sindicalistes, espanyolistes, activistes socials, okupes, socialdemòcrates, crítics amb Israel… No hi ha perdó per a ells. Als primers s’els defensa amb ungles i dents ben afilats, als segons els criminalitza i repúdia públicament, amb arguments que no ténen per què ser veritat. ¿Què més dona? Estàs amb Pilar Rahola o contra Pilar Rahola i els seus amiguets, aplaudeixes a Pilar Rahola o ets el seu enemic absolut. Si esculls la segona opció no esperis ni aigua.

4 thoughts on “La vedette

  1. Es la bruixa màxima del nou règim convergent, l’enemic a batre nº1. A per ella sense pietat!!!
    Aquest escurçó sionista qualsevol dia es mossega la llengua i s’enverina, cal combatre totes i cada una de les seves pèrfides insinuacions fins aconseguir ofegar-la en al seva bilis.
    I pensar que jo era fan seu en els temps del PI…

    1. És que en aquella época Pilar Rahola era una dona d’esquerres, feminista i independent. Parlava clar i fins i tot era coherent. Avui és una senyora que s’ha venut a qui millor li paga, resentida i executant una venjança tan evident i tan cutre que fa pena.

      El que em preocupa és que a Catalunya Pilar Rahola sigui la primera i única periodista. Trobes més varietat d’opinió a les tertúlies esportives que no pas a les polítiques. Ella administra i dirigeix les tertúlies i o bé apareix ella sola pontificant com si estigués en possessió de la veritat absoluta, o apareix al costat d’altres que li donen la raó. Vegi’s, per exemple, que a RAC1 apareix amb dos periodistes de la seva corda que es limiten a dir ‘estic totalment d’acord amb el que diu la Pilar’.

      El nostre problema és que els mitjans de comunicació catalans lluny de ser independents, lluny de trobar un espai privat d’independencia informativa, es limiten a ser “corre-ve-y-dile” dels partits als que els hi deuen el sou. Pilar Rahola és un subproducte més de la mediocritat informativa i la falta de pluralitat que patim a Catalunya

      Lamentable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s