CiU: Entre la poesia, ‘qué hay de lo mío’ i la sociovergència


La Poesia i la poetissa

Pilar Rahola, la reina dels modelets de ‘mercadillo’ i el ‘color de la ceja, color de la alm**a’, ens ha revelat què hi feia la nit electoral amb un bloc de notes i un bolígraf: escriure un publireportatge per a La Vanguardia Española anomenat ‘El Rey Arturo llegó a Camelot‘. Després del lamentable llibre ‘La màscara del Rei Artur’, on Pilar Rahola ens revela que Artur Mas es efectivament independentista, però que no ho pot dir perque si ho diu el seu partit treuria 20 o 25 escons, l’ex-periodista d’esquerres ara reciclada a cop de talonari en fuet de l’esquerra, ‘azote’ de l’ecologisme i poetissa major de Convergència Democràtica ens presenta un Artur Mas que sí és un salvador: un superhome que salvarà Catalunya, un mesies. Ni més ni menys.

Encontró, en su largo peregrinar, la copa del Santo Grial, esa que regenera cuerpos y almas? No hay ninguna prueba de ello, pero las 54 piscinas que se zampa en el DIR a las 9 de la mañana, sin otro respiro que el aliento, y con dos solitarias avellanas en el estómago, dan fe de la leyenda artúrica que lo acompaña. Este Rey Artur está hecho de la dura pasta de los monjes, y así llega, con austeridad monacal por el recorrido que va de su casa al gimnasio, sin otra compañía que su bolsa de gimnasia. El día anterior había cerrado la campaña que durante años lo había abducido de la vida mortal, recorriendo las tierras de Camelot, aprendiendo a amar, en símil pujoliano, la pols dels camins de Catalunya.

Això només són les primeres linies de l’embafador retrat  publicat a La Vanguardia Española on Artur és un superhome incansable que fa 54 piscines quasi en dejú, tantes com anys en té, fet de ‘pasta dels monjos’ i tan auster que va al gimnàs només amb una bossa de gimnastica. Algú que estima el país i que n’apren cada dia. Oh! Quina profunditat.

A partir d’aquesta lírica Pilar Rahola ens ofega en un article horrós de llenguatge hiperbòlic i rococó que si en lloc de parlar d’Artur Mas parlés de Kim Jong Il, l’Estimat Líder i Gran Timoner de Corea del Nord, ens n’estariem rient per ser ridícul i fora de lloc. En algún moment de l’artícle, es refereix a Artur Mas com a ‘ el timoner’, vull suposar que no està fet a proposit. Jo ja m’ho espero tot ja que Pilar Rahola s’ha convertit en un esperpent que es reivindica a diari i que a diari deixa de banda la ética periodística per vendre’s al millor pagador.

Rahola reprodueix  l’excercici que fan tots els presidents electes: buscar a algún periodista amb prou estòmac com per a fer un massatge al president electe, a poder ser sense crítica alguna. Massatges que acaben sent homenatges a l’ego i que busquen una consagració previa a una acció de govern que, pel seu fons i forma,  saben del cert que podria ser impopular i agresiva i necessiten poesia previa. Vegi’s el cas de Sarkozy i la periodista Yasmina Reza amb el lllibre ‘L’aube, le soir ou la nuit’, redactat abans de la campanya per les presidencials franceses de 2007, on Sarkozy reconeix que ‘Si no existís, s’hauria d’inventar‘. Mas no ha amagat mai que vol ser el Sarkozy català, per aixó necessita massatges públics com el que li porta fent Pilar Rahola des de 2009. Possiblement tindrem una segona entrega de ‘La màscara del Rei Artur‘, que serà igual de indigesta i barroca.

 

Yasmina Reza i Nikolas Sarkozy

S’ens prepara pel futur, pel que vindrà. Si mirem el grau de lírica i poesia dels articles esmentats veurem una relació directa amb l’antipatia real que van acabar despertant els entrevistats. Aznar, Suarez y Sarkozy van encarregar massatges sense crítica alguna, per a convertir-se poc temps després en individuus que, per les seves accions de govern, van esdevenir antipatics i impopulars. Si aquesta regla es manté amb en Mas, ens encaminem cap a un horror liberal que no podràn digerir ni els seus propis companys de files. Quanta més poesia ténen aquests ‘articles de seguiment’, més antipatic esdevé amb el temps el president electe. Tard o aviat veurem la cara real d’aquesta nova CiU i sabrem com de fort ha calat el discurs neo-liberal entre les noves generacions de Convergents, els aprenents d’Uri Geler. Agafem-nos forts, que venen corves.

 

¿Qué hay de lo mío?

A CiU hi havia gana, molta gana. La travesia del desert, tan ben caricaturitzada a El Periódico per Ferreres, ha desembocat en la presa del castell. L’exèrcit de resistència ha vençut als malvats ocupants de la Generalitat i ara toca repartir el botí: secretaries i secretàries, cotxes oficials, càrrecs tècnics, alcaldes que volen ser consellers, ex-consellers que volen recuperar els seus estimats despatxos, dietes, viatges, conferències ben pagades… tot molt auster, això sí, només es gastaran el que sigui imprescindible, sense determinar què vol dir això, en qui sigui imprescindible, que es determinarà quan els hi roti. Haurem d’estar atents a veure si el retall a l’administració es resumeix a una més que previsible reducció del funcionariat o s’amplia a una reducció dels ‘càrrecs de confiança’. La promesa diu que així serà, però la realitat no té per que ser coincident.

Els 100 dies de gràcia esdevenen un eufemisme per a que no sigui públic ni criticable l’excercici frívol de repartir càrrecs entre els incondicionals, després d’assaborir haver expulsat als que els ocupaven anteriorment. El telèfon a la seu nacional de CiU a Carrer Còrsega deu treure fum: “Felicitats Artur! Escolta, ¿qué hay de lo mío?” diuen tan bon punt agafen el telèfon. Artur Mas els tranquilitza tot responent ‘Tú tranquilo que pienso  mucho en tí desde hace 7 años”, per després penjar el telèfon, obrir la llibreta i mirar a quina secretaria pot col·locar-lo. Promet que reduirà les conselleries, però de moment no diu res de les secretaries i càrrecs de confiança. Si no, temps al temps.

Acabem amb una pregunta més general: ¿’Qué hay de lo nuestro?’. Del que ens afecta. L’independentista Felip Puig ja va afirmar que això del Concert Econòmic no és viable… ni dret a decidir ni osties en vinagre: Model alemany i del ‘dret a decidir’ ni està ni se l’espera. ¿Què és el model fiscal alemany? Doncs un de molt i molt semblant al que ja tenim i en el fons el que des de sempre ha reclamat l’esquerra catalana: un model fiscal federalitzat, sense supervisió del ministeri d’economia o de l’interior. A l’independentista Felip Puig li va faltar afegir “I si no us agrada… us foteu“.

 

La sociovergència: gran coalició o coalició gran?

Per últim, la gran decepció: PSC, PP i Esquerra es mataran per pactar amb CiU. Hem pogut veure ja més d’una escenificació del pacte ‘sense conselleries‘ entre CiU i PSC. Potser els militants socialistes contemplen estupefactes com l’embrencida d’una regeneració absoluta del seu partit pot desembocar rapidament en un ‘mucho cuidado, vayamos por pasos’ o el que seria el mateix: res de res. Mantenir un cert poder amb un pacte com el del PP i CiU de 1996 a 2003 i assegurar-se així l’estabilitat del govern central fins a 2012, on entrariem en una sociovergència ben feta. Duran i Lleida ha passat de flagelar a Zapatero a dir que les seves mesures ‘no me parecen mal‘, Montserrat Tura està ‘molesta’ amb la campanya de negació, o de ‘mucho cuidado’, del PSC.

Esquerra, després de saber ben aviat que no podrà pactar amb CiU perque a Mas no li dona la gana, afronta un centrifugat a la seva direcció sense precedents, fet que s’ensuma a l’ambient al veure que Benach renuncia al seu escó i Puigcercós posa el seu càrrec en mans de l’assemblea. Sánchez-Camacho no se la veu, pero es sap que hi és. ICV es frega les mans, si es confirma el pacte ‘soto-vocce’ entre CiU i PSC serà l’única formació d’esquerres al parlament que no patirà cap procés intern ni convulsió. Són verds, però no tontos i, igual que van fer els verds alemanys durant la  Grosse Koalition entre socialistes i cristianodemòcrates a la legislatura 2005-2009, probaran de captar el vot descontent de l’esquerra moderada i fer el salt qualitatiu definitiu.

Llavors… Habemus sociovergència. Sí, oi?

3 thoughts on “CiU: Entre la poesia, ‘qué hay de lo mío’ i la sociovergència

  1. Genial article, com sempre.
    JA em veig a la fel·ladora gran del regne de consellera o de directora de la corpo. Després de 7 anys vomitant odi contra el progrés, i mobilitzant a la caverna barretinaire, ho trobaria prou just.
    Ara que veient la entrevista-massatge de la Terribas al seu esperat Amo, feliçment retornat… igual si surten competidores a Gran Mamadora!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s