I ara què, Esquerres?


Primer de tot s’ha de ser just i bon perdedor: CiU ha obtingut una merescuda victoria, basada en una campanya electoral en positiu. El PSC s’ha esfondrat gràcies a una campanya horrorosa i que des d’aquí he criticat obertament i Esquerra ha rebut el que es mereixia: una defenestració en tota regla. Amdós partits han pagat molt car el haver assumit que perdrien, en una actitut electoral que recorda, i molt, a la del PSOE amb Almunia a les generals de 2000 o Suarez a primers dels 80.

Si anem pas a pas, veureu que l’horitzó que s’obre per la dreta és molt compromés: ¿on quedarà el ‘dret a decidir’? ¿fins on haurà calat el liberalisme a CDC per sobre del Socialcristianisme dels 80 i 90? ¿quin serà l’abast de les reformes? ¿És cert el rumor que corre que CiU privatitzarà algún canal de TDT de la Corpo per a reduïr el deute milionari de TV3 com ja va fer amb els dos canals de Radio Associació de Catalunya a finals dels 90?. Són només algunes preguntes que, depenent de la resposta i la gestió de la mateixa, en Mas pot tenir un govern en minoria menys placid que el que mitjans afins li pronostiquen.

Tot i el discurs moderat i conciliador, i en la meva opinió totalment oportú, el que serà amb tota seguretat investit President de la Generalitat, les expectatives són molt altes i el que espera l’electorat, a jutjar pels resultats, és una sortida de la crisi per a recuperar l’autoestima. Artur Mas no ha dubtat en cap moment en apareixer com el Sarkozy català, fins i tot ha emulat encarregant a Pilar Rahola un llibre del seguiment de la campanya electoral a imatge i semblança del que Yasmina Reza va fer al 2007. Si englobem aquesta victòria en la sincronia europea que l’electoral català ha manifestat, hem d’esperar que es repeteixi l’esquema francès o alemany: si els partits de l’esquerra són capaços de renovar-se, en dos anys la tendència es podria capgirar, com suceeix a França i, especialment, a Alemanya. Tot i que alguns mitjans catalans han dit que amb aquesta victòria electoral CiU podria estar còmodament 3 mandats governant fins un canvi de tendència palpable, l’any 2000 després de la majoria absoluta de Aznar a les generals, era impensable que el PSOE guanyés les següents eleccions, com així va ser.

Deixem primer que CiU governi, sense oblidar la crítica, i pensem en quins pasos podria donar ara l’esquerra parlamentaria catalana per aixecar-se.

PSC: què vols ser de gran?

Vint-i-vuit escons és el pitjor resultat de la història del PSC, però quan es mira amb deteniment el resultat es presenta com humiliant: és el principal afectat per l’abstenció i el que baixa va principalment al PP, C’s i, en molt menor mesura, CiU. No és tant que el votant socialista hagi variat el vot, sino que simplement es va quedar a casa i qui va movilitzar-se va ser per a castigar obertament al seu partit.

La humiliació és encara més dura quan comprobem que el PSC només no ha perdut a Santa Coloma, Hospitalet i Cornellà, a tota la resta de ciutats del “cinturò roig” CiU ha guanyat. A Barcelona en concret la derrota és terrible. El mapa electoral català és, simplement, blau-convergent.

Montilla s’ha alçat com a únic responsable (tot i que la nefasta campanya la va dirigir el anteriorment flamant Collboni) i en un acte de dignitat ha obert les portes a la renovació. ¿Renovació o refundament? Què vol fer el PSC ara? Ha entès el missatge que el seu electorat només es mobilitza en clau espanyola? Això el convertirà en una sucursal del PSOE o li mantindrà la veu propia reclamant el grup parlamentari al Congrés? Serà capaç d’entendre que part del desastre electoral és causat per el fracàs de l’Estatut? Podem ser davant de la refundació més important duta per un partit a Espanya des del 35é congrés del PSOE, on Zapatero va eregir-se com a lider de la renovació.

La imatge de l’ou estampat al cap de Miquel Iceta la nit del 28N és la humiliació final. Trigarem en oblidar-la com a síntesi del que ha passat a la seu de Nicaragua.

ERC: a l’infern.

Era possible fer pitjor campanya que el PSC? Sí: fer la de Esquerra. Castigats per una actitud caòtica els darrers anys, amb un full de ruta erràtic, incapaços de mantenir la cohesió que els va portar al primer tripartit, als 10 escons al Congrés i al segón tripartit amb 21 escons, no van saber captar els nefastos resultats de les generals de 2008 i es va ignorar el toc d’atenció de l’electorat independentista. Puigcercòs va ‘carregar-se’ el seu principal valedor: Carod-Rovira, que s’eregeix ara com un membre més necessàri del que podia semblar en un primer moment.

La catàstrofe d’Esquerra és més dura encara quan el 6’8% de vots que ha perdut entre 2006 i 2010 correspón quasi directament amb el que puja CiU, un 7%. Dit d’altra manera: el vot que havia rebut ERC des de 2003 volia acció en favor d’una independència o, com a mínim, major autogovern. Les promeses de Mas de ‘dret a decidir’ i ‘sobiranisme’ així com haver sabut encarrilar el suport del 10J, que per alguna cosa es va anomenar burlescament ‘La mani de l’orgull conver’, han portat a aquesta ecatombe d’esquerra.

Puigcercós o bé és cec o no entén que ha passat: no mourà ni un dit, no es canviarà res, tot està ben fet. Fins i tot creuen que ha sigut un problema de comunicació, i no és així. No han entés que la circumstància ha canviat i han fet una campanya assumint la derrota i amb uns constants cants de sirena cap a en Mas. Si res no canvia, Esquerra no només no podrà remuntar, si no que prolongarà el shock fins a les eleccions de 2014, anulant la seva capacitat de reacció

ICV: bé… de moment.

Iniciativa ha salvat els mobles, no ha caigut de la barrera psicològica dels 10 escons. A més, els prop de 53’000 vots que ha perdut no han marxat a cap partit: simplement s’han quedat a casa, amb el que podem afirmar que ICV, juntament amb CiU, és el partit amb més fidelitat de vot. Psicològicament el ser 4a força política del país ha ajudat a digerir la pèrduda de suport.

La campanya electoral, tot i no ser per llençar cohets, ha reivindicat l’obra de govern i el Tripartit, mostrant-se en tot moment molt coherent. S’ha trobat a faltar, això sí, una mica d’autocritica, per no oblidar l’excés de confiança provocat per unes enquestes massa favorables al final de la campanya.

El partit que lidera Joan Herrera ja va fer una renovació en profunditat a 2009, quan el parlamentari del grup de IU-ICV a Madrid va assumir la presidència del partit i no sembla que s’obri un procés de ‘renovació’. Compte, però, amb el que pugui passar d’ara endavant. ICV requereix definir i ‘enfocar’ el seu discurs, més encara quan té una dreta tan forta com tenim ara mateix al Parlament. La declaració de ‘oposició constructiva però beligerant’ ha sigut un bon inici. Herrera, sense traumes, pot esdevenir el referent de l’esquerra al parlament si el PSC opta per imitar a Zapatero a la legislatura 2000-2004 i recolçar una obra de govern ‘liberal’ per a aquesta legislatura. Això no és fantasia, Europe Ecologiste a França i Die Grüne a Alemanya són, en plena época de retalls socials perpetrats per la dreta que vol imitar CiU a Catalunya, els referents parlamentaris de l’esquerra dels respectius països.

En un altre moment parlarem de les dretes que trufen el nostre parlament: CiU, PP, SI i C’s, que sumen prop del 70% del recolçament electoral.

9 thoughts on “I ara què, Esquerres?

  1. Està clar que el segon tripartit ha passat factura als protagonistes. Per sort, Iniciativa ha pogut mantenir el cap més alt que no pas el PSC i, sobretot, que Esquerra. El que em fa mal són els escons que ha guanyat el PP. No soc seguidor d’Artut Mas (hagués preferit la Mairena abans que cap dels altres representants de partits), però espero que no li puji el poder gaire ràpid al cap i sigui capaç de treure algunes castanyes del foc a Catalunya. Ja veurem com avança tot això. De moment, em planto en el dubte del què vindrà.

  2. Coincideixo al 95% amb el teu anàlisi excepte en alguns matisos:

    1.- L’electorat del PSC vota en clau espanyola? Segur? I com t’expliques doncs que els seus millors resultats els hagués obtingut amb Pasqual Maragall, superant en vots al mateix Pujol??
    No, jo crec que la derrota del PSC és exclusivament per la política socieconòmica neoliberal de Zapatero, englobada dins una profunda crisi ideològica de l’esquerra a nivell global, incapaç de donar una alternativa coherent al neoliberalisme. Els barris obrers del baix llobregat s’estan passant en massa a PXC i PP, en un comportament similar al dels barris de l’extrarradi de Paris. La demagògia i el populisme racista estan en una onada d’auge total.

    2.- ERC ha caigut en la trampa del nacionalisme de dretes (CIU, SI i R.CAT) de participar alegrement a la campanya de referèndums farsa i la desfilada de l’orgull convergent, realitzades exclusivament per atiar la contradicció inherent dins ERC entre la seva vessant d’esquerres i la nacionalista.

    1. Ho comparava amb els resultats del PSC entre autonòmiques i generals. És cert que Maragall va superar a Pujol en vots a 1999 i 2003, però el PSC mai ha mobilitzat el vot que es mou en unes generals. D’aquí la clau ‘espanyolista’ que parlava. El PSC ha començat JA a fer pasos en fals, per la meva decepció. Hereu alcalde de Barcelona (¡horror!) i voler ser més nacionalista que CiU. Coincideixo amb tu amb el que el mal resultat és més culpa de la retallada social de ZP que de Montilla en sí i que això ha desmotivat a l’elector socialista. Jo abogo per una refundació completa, per obrir les finestres i que corri l’aire i desapareguin Corbachos, Bustos i altres ‘piojos resucitaos’, com diu ma avia.

      Sobre ERC… ha volgut capitalitzar l’independentisme, però ho ha fet FATAL. Carod Rovira, que no és sant de la meva devoció però li reconec el seu talent polític, va traçar un full de ruta realista cap a un escenari de referendum de veritat, no de calçotada. Puigcercós és massa impulsiu i ha perdut el temps en referendums de costellada, tot oblidant que era govern. CiU no ha perdut l’ocasió, com bé dius, de posar al descobert que recolçava als ‘estatutaris’ enlloc de a ells, els salvadors de la pàtria i alliberadors del poble.

  3. De moment han plegat Montilla, Benach i Puigcercós ha posat el carreg a disposició: bon començament, però mentre mantinguin a Hereu a Barcelona i el PSOE segueixi pensant que això no va amb ells les Municipals seran la 2a part del Tsunami ultra.

    CIU ja ha renunciat al concert econòmic jauajau als fòrums ultranacionalsites com Racó Català ja s’estan tallant les venes. Divertidissim! A rebaixar l’impost de societats no renunciaran, no.

    ICV és l’únic referent coherent i lúcid de l’esquerra que ha d’erigir-se com a veritable oposició a CIU des del minut 0.

    Els bloggers i ciberactivistes d’esquerres hauríem de construir una xarxa, independent a cap partit com han fet els indepes amb força èxit, per generar una alternativa des de ja mateix!

    1. El PSC a Barcelona va cap a una segona derrota històrica si no fa saltar a l’Hereu. M’ha decebut profundament veure 36 hores després de la derrota que el congrés extraordinari es passa a la tardor, que Hereu es queda i que, buenu, tampoc s’han de canviar tantes coses. Error.

      Sobre ICV ja ho vaig comentar en campanya: és l’únic partit que ha plantat cara a la dreta de CiU i del PP en tot moment, que no els hi ha fet el joc. M’ha agradat molt i molt l’actitud de recolçar al president, però no acceptar cap retall social. ICV, si sap interpretar el per què de la pèrdua de dos escons, pot ser l’eix vertebrador de l’esquerra.

      El problema que ens podem trobar els d’esquerres és que, en comparació amb els indepes, la independència ha esdevingut ‘transversal’: no és ni de dretes ni d’esquerres. L’esquerra, en canvi, no ho és i per això és difícil separar-la dels partits. Crec que hem de treballar per a fer una xarxa de blocs que puguin ser ‘laboratoris’ d’idees de la renovació de l’esquerra. Crec que estem en un moment importantíssim i caure en el desànim de creure que mai més treurem a CiU del parlament seria un error. Hem de reivindicar que l’esquerra no té la culpa de la crisi, que és ideologia i que podem tenir un programa econòmic, social i cultural al voltant de l’esquerra ecologista. Com la tenen, i sempre poso els mateixos exemples perque són el mirall que hem d’anar a buscar, els Verds a Alemanya i França.

  4. Jo crec que el que més honra a ICV, i no enganyo ningú: parlo com a votant seu, és no haver renegat del 3partit. Jo he estat relativament escèptic i relativament indolent amb el govern que hem tingut, però crec que una formació política ha de ser coherent amb les seves decisions, hagin sortit millor o pitjor, i Iniciativa ho ha estat. De tota manera, la seva base electoral és molt fidel, així que no m’extranyaria gens que d’aquests 53.000, una part interessant haguessin anat cap al PSC per vot útil -com va passar el 2008 a les Generals-, i que això, és clar, signifiqui que la pèrdua de confiança REAL en el PSC hagi estat una mica més gran del que s’ha vist.

    Però bé, tot això només són conjectures.

    1. Decepcionant tot plegat:

      Pels Convers (bé, els que són mínimament crítics, no la claca) perque l’independentista Felip Puig ja ha dit que de concert econòmic res de res, que model alemany i el ‘dret a decidir’ ni está ni se le espera.

      Pels sociates (bé, els que són mínimament crítics, no la claca) perque el que semblava l’inici d’una regeneració com la del PSOE del 2000 (que va perdre les generals de març de 2000 i al juny ja tenia un projecte totalment nou) es quedarà en posar a la Tura a liderar al partit amb els mateixos impresentables que hi ha ara. Hereu inclòs. Increíble, han decidit suicidar-se.

      I apuntem-nos-ho: tindrem mamoneo sociovergent. Ja se sap: que tot canvii per a que tot segueixi igual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s