Domesticar internet


Wikileaks ha trencat la baralla de cartes amb el que els estats jugaven al poker. El dia que Julian Assange, director de Wikileaks, va fer públiques les tones d’informació sobre la guerra d’Irak, els estats van entendre que Internet és un espai a regular, a fer-lo passar per les prohibicions que regulen la vida ‘real’. Tenim l’exemple del dèspota d’Hugo Chavez, però també el que al nostre país preveu tancar webs que ‘difonguin continguts amb dret d’autor’, un subterfugi tan obert com inconcret. No n’hi ha prou amb criminalitzar internet dia sí i dia també des dels mitjans de comunicació ‘habituals‘, s’ha de convertir internet en un espai inocuu, asèptic. No vull extendre’m en les barbaritats que van apareixer al Wikileaks sobre Afganistan o Irak, sino preguntar-nos quant de temps pasarà fins que s’impulsi una regulació a Internet. La meva opinió és que molt aviat, tan bon punt passin les eleccions al Senat i Congrès estadounidenc del 2 de novembre de 2010 i es confirmi l’assalt dels ultres del Tea Party dins dels Republicans, sentirem a parlar de la necessitat de regular, globalment, internet de nou en nom de la ‘seguretat’.

Julian Assange, director de Wikileaks

La força de la xarxa no resideix en el potencial económic que moltes empreses exploten. La bombolla d’internet, la que va reventar al 2000 i que va ecaminar-nos a la bogeria de la bombolla inmobiliaria, va mostrar la debilitat de l’economia 2.0: les empreses si són unicament virtuals fracassen, s’han de fonamentar en continguts amb valor. Les que van sobreviure ho van per perque tenien dos valors: valor físic en propietats o accions  o valor virtual, en forma d’informació. Això sí es pot valorar en dolars, lliures o euros.

Stieg Larson, entre 2002 i 2004 va escriure la trilogia ‘Milènium‘ on un personatge fictici, Lisbeth Salander, reventaba els sistemes de seguretat informàtics més sòlids del món, això sí amb l’ajuda d’un grup de pirates informàtics. Penso que els llibres de Larson més que ficticis són autobiogràfics, i mostres les misèries de l’alta política i les èlits estatals. Em crec que existeix una Salander antisistema i anarquista que tota sola pot derrotar un sistema, igual que veig semblances raonables entre Julian Assange i el fictici Mikael Blomkvist.

Wikileaks sembla haber protagonitzat l’atac informàtic més gran fins avui i el millor és que semblen haver-lo fet sense deixar cap rastre, com Salander feia a les noveles de Larson, així, el món pot coneixer la veritat, com Blomkvist feia a les noveles de Larson. Han robat una informació que, per dret, hauriem d’haver conegut en el seu moment sobre com es desenvolupava la guerra a Irak i Afganistan en nom de la llibertat. Quan una democràcia mostra tics feixistes (censura, control de la informació, tendenciositat, manipulació…), deixa de ser una democràcia per canviar la seva substància. ¿I convertir-se en què? Costa d’imaginar, però no en la democràcia en que, diuen, vivim.

Aquesta és la força de Wikileaks i el gran ‘perill’ pel sistema: la informació. És la informació, entesa com a ‘la realitat digitalitzada’, el ens fa valuosos en el món que va neixer el 11 de setembre de 2001 després de caure la segona torre. Sense informació no vals res, però la teva informació, sense receptor, tampoc val res. Twitter, per exemple, valora als seus usuaris per la quantitat de twits i seguidors, indistintament del contingut. És a dir: es valora la teva ‘informació‘ per la quantitat de gent que la llegeix. És la llei del McDonalld’s portada a Internet per a neutralitzar, precisament, les fonts d’informació que puguin ser molestes. No és millor el més selecte, si no el que més gent consumeix. No és millor una tapa al Bulli si no un BicMac.

I aquí està la força d’internet: l’accés a la informació és l’accés al lliurepensament, a la transparència, a totes les promeses que La Bastillaconté la frase ‘We, the people‘, l’acció d’assaltar la Bastilla o afirmar que la sobirania resideix a la nació, és a dir ‘al poble’. S’ha pervertit tot això transformant la democràcia en una partitocràcia, i d’aquí ja veurem en què.

A internet semblen conviure la mercantilització de la informació, en forma de Google o Yahoo! o Bing o Facebook, on la colecció de bits que representa el coneixement contemporani és accessible a qualsevol persona que no visqui a Xina, Arabia Saudí o els Emirats Àrabs (on capitalisme i dictadura conviuen en pau i armonia amb les democràcies occidentals), i la reivindicació propia d’una societat inquieta, que vol més i més transparència i que no té cap intenció en tornar-se a quedar creuada de braços mentre ‘el poder’ fa i desfà. Està representada en multitud de grups més o menys simpàtics i que inquieten a més d’un. Hem començat a veure com Facebook feia desapareixer grups-protesta, en una tendència cap a recuperar un control que mai voldria haver perdut. Facebook podia ser de molt bon rollo al principi, però Facebook vol ser únicament el negoci de la compra-venta de la informació personal, no un escaparat de protestes. Ja no es una idealització d’adolescència o el somni d’un universitari ‘pajillero’. L’universitari ha madurat i ara és un ‘bussinessman’ com qualsevol altre.

Vivim en temps de descompte des d’ara fins al moment en que es reguli l’us de internet i s’intenti convertir en un parc temàtic on tot és de cartró pedra, fals, inocuu, sota mesures de seguretat que garantitzen que no ens pasarà res i que tornarem a casa igual que vàrem entrar. Si funciona a Xina, per què no aquí? Això portat a internet seria convertir la xarxa en un Facebook inacabable, una desfilada de fotos de gent borratxa, de perfils de compradors. Una colecció de blocs que no fan res més que seguir consignes polítiques inflexibles acompanyades de poemes d’amor al partit propi i desqualificacions a tots els aliens (a aquests blocs els anomeno ‘felacions 2.0.’). Un internet domesticat tornaria el control als mitjans de comunicació ‘habituals’, ja quasi totalment controlats per lobbys polítics, i econòmics i enfonsaria d’altres com el Huffington Post o blocs no adscrits, fonts d’informació allunyades dels estàndards i que mouen conciències. Sóc del parer que la premsa editorial ha d’existir, però no a costa de reventar el marc sobre el que es construeix la societat actual i nou periodisme.

De nosaltres depen.

4 thoughts on “Domesticar internet

  1. Solo puedo decir que estoy totalmente de acuerdo con Pere. Acertadísimo artículo. En este mundo de Matrix hace falta un poco de insurgencia digital. No hay mayor mentira que la que nos hace creer libres, mientras simplemente, han cambiado el diseño de los barrotes. Soy jurista, y de una forma pura, la información de wikileaks presenta dudas a nivel jurídico. Mas que nada porque en nuestros códigos penales no existe ningún artículo del tipo de “quien roba a un ladrón, cien años de perdón”, aunque en nuestras conciencias lo veamos como algo justo, porque puramente lo es.Los gobiernos nos roban la información y wikileaks se ha erigido en el Robin Hood de los desinformados adormecidos por el soma de la desvergüenza y la incredulidad. Como diría el personaje de Joan Tardà en el Polonia “Algú ho havia de dir”.

  2. Stieg Larson va ser un periodista maleït a Suècia va investigar i demostrar el lligam entre el tràfic d’armes, de dones prostituïdes i de drogues ke son de màfies lligades a l’extrema dreta. La trilogía te´un punt d’autobiografica però sobre tot es una difusió novelada de les seves investigacions periodistikes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s