Reflexions post coitum (2): l’independentisme


Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. Ja fa estona que un d’ells parla, que s’ha aixecat i que ha tornat a seure. Porta un paquet de tabac a la mà, l’obre i n’ofereix als altres dos que l’accepten. L’independentista treu de la butxaca un encenedor. Després d’oferir foc als altres dos i d’encendres el seu, comença a parlar.

– Tot això de l’autonomisme està molt bé, company. Però ¿i ara què? El Tribunal Constitucional ens acaba de dir que aquesta Catalunya, la que parla català amb normalitat al carrer, la que es sent catalana, la del dia a dia no cap en una Espanya cada cop més uniforme i uniformitzadora. El sistema autonómic està destinat a acabar-se si un dia els dos partits grans de Madrid ho decideixen així. Recorda que la Constitució té un article que permet recuperar competències transferides a les comunitats. Llavors ¿ens interessa aquest sistema que no ens deixa ser qui som?

– Però tu ho estàs portant tot al ‘ser qui som’, a la qüestió nacional. I no anirem enlloc si només fem que parlar de la indentitat, ¿no creus?

– És important la identitat perque és exactament allò que l’Estat Espanyol no vol. El nacionalisme espanyol no vol saber res d’indentitats que no siguin la seva.

– Com tots els nacionalismes! – va dir el federalista

– Sí d’acord, pero el discurs de l’Espanya plural xoca frontalment amb els plantejaments jacobins, que per molt que digui l’autonomista, guanyen terreny. Davant d’aixó els catalans hem d’anar a la independència, a ser un estat de veritat dintre de la Unió Europea i l’Euro, i naturalment tenir un bon veinatge amb Espanya i França.

– I què passarà amb l’Euro i la UE, perque jo no tinc gens clar això de sortir-ne.

– Hi ha molts estudis, com un de la Fundació Josep Irla que fins i tot està a la web de la Generalitat, on es parla d’aquesta ampliació interna via referèndum i la via del pacte.

– L’he llegit i em va sorprendre un detall.

– Quin? -va preguntar l’independentista

– Que en tot moment es refereix a tractats dels anys 70, 80 i 90 o a casos de fora de la Unió Europea i Monetària, i mai a la Constitució Europea, a les constitucions dels estats membres de la zona euro o als tractats referents a l’Euro.

– Són els d’aplicació vàlida, i jo crec que els que l’han fet de dret constitucional en saben una mica més que tu i que jo no? A més, es tractaria sempre d’una sortida pactada i sí que crec que Espanya no es deixarà perdre Catalunya així com així, però tampoc m’imagino avui un Tian’anmen a Plaça Catalunya, veritat?

– Home sí, clar. Però, ¿de veritat creus que Espanya i França permetrien l’entrada d’una Catalunya independent a la UE? Aquests dos estats encara no reconeixen l’estat de Kosovo.

– No es tracta del que diguin Espanya o França, si no del que decideixin els catalans, ‘som una nació, nosaltres decidim’ oi?

– Bé, però possem-nos en el pitjor cas. El preu de la independència és haver d’esperar a que el ple del parlament Europeu ens doni llum verda a l’entrada a la UE i després esperar a entrar a l’Euro, com Islàndia o Polonia. ¿Què fem? O pitjor encara, que ens passi com a Turquia, que no pot entrar per culpa del veto alemany i francès.

– Doncs en aquest cas referer les nostres relacions internacionals, crea una nova moneda, crear un nou PIB… si això apareix al documental ‘Bye, bye, Belgium‘. Pero la qüestió més important és que els nostres impostos, la nostra riquesa, els nostres fluxes comercials, els nostres aeroports… es decidirà com funcionen des d’aquí, des de Catalunya. Se n’ha parlat molt de les exportacions comercials catalanes. Espanya ja no és el nostre principal mercat, ara exportem a Europa i la majoria d’empreses espanyoles a l’exterior, a la UE i fora, són catalanes. Això és una dada indiscutible i que ens dona força per creure que ja no som la gallineta dels ous d’or d’Espanya, que comprava el cotó a Andalusia i venia al mercat espanyol mitjons i samarretes com als 60. Avui necessitem un aeroport i un port potent per a sortir a l’exterior i això no agrada gens a Madrid. Llavors estic d’acord que Espanya i França poden fer un veto a Catalunya per a entrar a la UE, pero ¿i tots els altres també? Si som un dels seus principals proveïdors comercials ¿no creus que aquests estats de la UE i la zona Euro pressionaràn a Espanya i França per a que permetin l’entrada de Catalunya a la UE?

I si el preu per ser un estat independent és tot això ho haurem de dir i la gent votarà en conseqüència.

– I quin model d’estat proposeu? – va preguntar l’autonomista que fins ara havia estat callat.

– Doncs un de social, evidentment, amb un estat del benestar com el d’ara.

– Segueixo sense veure clar alguns aspectes, tot i que sí, que tens raó en tot lo referit als aeroports, ports, comerç exterior. Pero, vols dir que és necessari tot aquest esforç per a al final quedar-nos al marc de la UE?

– Doncs explica que proposeu els federalistes, no?

One thought on “Reflexions post coitum (2): l’independentisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s