- Primer condemnat pel cas Gürtel: el jutge que els va voler jutjar. El corrupte és al carrer, el jutge és inhabilitat. La justicia espanyola al revés, si és que queda justícia.

- La reforma laboral ja és una realitat i és la constatació de que ens tracten com a idiotes. Per a lluitar contra l’atur, un acomiadament més barat. Per a lluitar contra la precarietat laboral juvenil, encara més precarietat… i encara penso que s’han quedat curts: sona de fons regular encara més el dret de vaga. Ja se sap: vaga, sí, però només els diumenges d’agost i a partir de les 22h. I CiU encantada.

- Ahir el Parlament Grec va aprovar el segón paquet de mesures d’austeritat mentre Atenes cremava. Les televisions espanyoles simplement van desconnectar: el 3/24 hi dedicava 20″ (per una vegada una notícia sobre ciclistes atropellats durava més que la notícia principal) i eren per parlar de l’aprovació de les mesures no per parlar dels disturbis. El canal 24H de RTVE emetia reposicions. Estàvem davant d’una apagada informativa en tota regla. La tele ha de tornar a ser incolora, insabora i inocua. Blanca, simple, acrítica i al servei del ‘bé comú’. Tremolem perque el bé comú té molt poc a veure amb el ‘bé públic’ i, en conseqüència, entendre la tele pública com un ‘servei públic al ciutadà’. Torna, CNN+!

- M’ha agradat el darrer video d’Annonymous penjat a la web jackejada del PP de Foz.

Que riguin els necis mentre comencen a investigar ara a un altre jutge per pressumptes filtracions al cas Urdangarín. Que celebrin que possiblement s’inhabilitarà abans al jutge, abans no pas es jutgi al corrupte que, tot fent servir el seu cognom ‘polític’ es va lucrar. Que brindi tranquil a la seva casa de Pedralbes, tot celebrant que no haurà de seure a la banqueta dels acusats, ja sigui per l’inhabilitació del jutge o per la quantitat indecent de defectes de forma al procès. Que brindin també tots els Borbons.

Que riguin els necis que davant del dret de vaga i que cridin que aquells que la convoquen són uns ‘privilegiats’. Que riguin, que riguin mentre compten els milions d’euros que tènen a Suïssa o Andorra; els milers d’euros que reben en dietes o les subvencions disfressades de publicitat… Que brindin amb cava mentre sumen a la llista ‘luxes’ i ‘privilegis’, on ja hi són la sanitat, l’educació i el transport públic; el treball en unes condicions laborals dignes. Que riguin, deixeu-los que riguin.

Que riguin mentre acaben amb la nostra paciència. Que brindin mentre abusen de la nostra comprensió. Que exhibeixin com un gall dindi en cel la poca vergonya que els hi queda, mentre nosaltres, els ciutadans, aguantem els seus capricis, els seus canvis d’opinió, les seves mentides, les seves estupideses, la seva incompetència… deixem-los tensar la corda esperant el moment en que, de tanta tensió la corda cedeixi. Pero ¿quan arribarà aquest moment? Fins quan els escoltarem riure a costa nostra? ¿Fins quan aguantarem que els necis se’n riguin de nosaltres?

Després de la derrota històrica de Rubalcaba a les eleccions generals de l’any passat, El País parlava de quin model de partit socialista havia de ser el PSOE. L’article citaba dos processos de renovació interns portats a terme pels dos grans partits socialdemòcrates europeus: l’SPD i el PSF. En ambdós casos, la renovació va ser total i oberta als ciutadans (primaries, assemblees ciutadanes…). L’ideari dels dos partits s’ha redactat amb l’intenció d’adaptar-lo i apropar-lo als tems que corren, redefinint què és la socialidemcràcia i assumint els principis de l’ecologisme, la participació 2.0, el nou paper de la dona… i estan a un pas de recuperar els governs d’Alemanya i França possiblement aliats amb Els Verds, fet que sense dubtes celebraré.

Al PSOE s’havia de dur un procés molt ambiciòs de renovació que poc a poc s’ha anat diluint fins a convertir-lo en una espècie d’aigua-barreig que ha acabat per, lluny de renovar, retornar al partit socialista a 1982 però 30 anys més tard. El 38è Congrès del PSOE pasarà a la història com el congrès quan aquell conjunt d’interessos anomenat ‘el aparato’ es va imposar a la renovació, el partit es va dividir en dos blocs i el felipisme, que semblava enterrat des de l’arribada de Zapatero, torna amb força per a captar el vot del futur d’Espanya: el de la tercera edat, tot desconnectant del vot jove que contempla ara un PSOE plagat d’avis, dinosaures i altres fòssils de passat. No s’estranyin si segueix la migració de vot jove cap a les noves fòrmules com UPyD, IU, Equo o el propi PP, que va saber projectar una imatge de renovació i rejoveniment amb respecte a l’aznarisme.

Vaig escoltar amb atenció els discursos de Rubalcaba i Chacón. L’estil de Rubalcaba em va semblar conformista i avorrit i el de Chacón renovador, però amb un tó fora de lloc. Al acabar el discurs de Chacón vaig comentar al twitter que tant per la seva passió, com pel to, era Chacón la clara guanyadora i que amb ella sí podia renovar-se el partit. En tot cas ambdós discursos van posar sobre la taula les reclamacions habituals: laicisme, més llibertat, més igualtat… llàstima que a la darrera legislatura els dos aspirants van fer tot el contrari. En concret escoltar ara a Rubalcaba parlar de ‘revisar els pactes amb la Santa Seu’ després d’haver aprobat nous privilegis en el temps de descompte de la legislatura o parlar sobre ‘la responsabilitat dels que han provocat la crisi’ després d’indultar banquers i perdonar l’evasió d’impostos fa, com a mínim, vergonya aliena.

El Congrès del PSOE ha acabat, per desgràcia, posant per davant la preocupació de molts per a mantenir la butaca dintre del partit, més que no pas forçant una renovació. Igual que al PSC, el Congrès es tanca després d’un joc de la cadira sense música. La foto de l’executiva abans i després del congrès mostra que són els mateixos, però amb l’ordre canviat. La renovació, a primera vista, sembla lluny.

¿I ara què? Potser ara Chacón pasarà a un segón plà dintre del PSC mentre aquest procura mantenir els llaços necessaris amb un PSOE que retorna a les arrels centralistes. Les reclamacions catalanes han quedat aparcades amb la ‘derrota’ de Chacón i el triomf de l’aparell. Potser Chacón esperarà a que Rubalcaba s’estavelli o esperarà a unes primaries a l’estil francès on, de nou, intentarà ser la candidata. Potser un Rubalcaba fort que preservi les essències felipistes del PSOE i una Chacón renovadora i moderna com a candidata és millor opció dels que alguns pensen.

Particularment crec que l’escenari és millor del que podia semblar fa només unes setmanes pel nou Secretari General del PSOE. Rajoy comença a patir des de ja el desgast de la crisi quan apareix davant el Congrès demanant calma i pronosticant un atur desvocat fins, com a mínim, el final de 2012. Rajoy sembla ja superat per la crisi: les seves promeses de recuperacions màgiques i el seu mític ‘daré la vuelta a la situación en 6 meses‘ són aigua pasada. En un escenari on la dreta posa per davant la contra-reforma nacional-catòlica a la tan necessària reforma econòmica i laboral, el PSOE si sap articular un bon discurs pot començar a recuperar el terreny perdut ja a les eleccions andaluses i asturianes del 26 de març.

Estarem atents.

L’any 2005, després d’acabar el Grau Superior de So i amb dos titols més sota el braç, no trobava feina. Sí, he dit 2005 i ‘no trobava feina‘. El mercat laboral sempre ha sigut un desastre per la gent amb una especialització o millor dit: per a la gent amb un ofici. Des de 1996 abandonar els estudis es va convertir en esport nacional i aquesta composició cubista anomenada ‘mercat laboral’ es va alimentar de gent sense estudis que et refregava per la cara que guanyaven més que tu i que eres, obviament, un pringat. Al setembre vaig trobar una feina de teleoperador, on hi vaig durar 3 setmanes gràcies a que la cap de gestió de la meva planta em detestava i jo li era correspost. Els xocs, diaris, serien els que tindria del Dr. House contra Aida i això em va costar anar a l’atur. Però aquella feina em va servir d’alguna cosa: m’aborria tant en les hores de feina contestant trucades absurdes, que vaig omplir tota una llibreta amb idees sobre com podria ser un estudi de so si el muntés jo. Encara la guardo i reviso quines idees tenia llavors i com han evolucionat. Quan em vaig quedar a l’atur em vaig trobar amb 8 anys cotitzats i em vaig fer una pregunta ¿seré capaç d’estar-me a casa cobrant l’atur sense fer res esperant a que algú em trobi una feina? La resposta fou no. Em vaig adonar que el sistema laboral no estava fet per a mi, preferia ser independent en tots els sentits i acceptar les conseqüències.

Entre octubre de 2005 i desembre d’aquell any vaig anar al servei d’Autoempresa de Sabadell, avui convertit en Inicia, on em van orientar i assessorar en el pla d’empresa… però allà també em van advertir del que estava fent. La gent, en aquell moment de vaques grasses, es re-hipotecava per a obrir restaurants i bars, bars i restaurants. La proliferació del negoci del suc fred de cibada i del ‘1º, 2º, postre, café y vino a 10€‘ era el reflex d’una societat on esforçar-se era de tontos i arriscar-se, una tonteria. Jo estava a punt d’obrir un negoci en un sector, l’audiovisual, que, ja al 2006, es trobava en una crisi derivada de la pirataria (oh! Gran Megaupload) i del canvi de tendències de consum derivades del nou consum de televisió que començava a moure’s cap a internet.

Pla d’empresa i pressupost aprovat pel servei d’Autoempresa vaig anar amb tota la il·lusió del món al meu banc. Allà no només em van oferir els diners que necessitava sinó diners per un cotxe, un pis, un viatge… tot de coses que no necessitava i que em podrien arruinar si les coses es torçaven perque es torçarien com de fet ha passat. ‘Qui vol anar en bicicleta, podent comprar-se un cotxe, no creus?’, em deia el director de l’oficina de la caixa de tota la vida en aquell moment. I així, resumint, vaig començar a treballar no només del meu ofici sinó del que més m’agrada: el so. Amb la capitalització del meu atur, fòrmula per a rebre en forma de xec per a invertir en compra de material i descomptes en la taxa d’autònoms, i els diners del pla d’empresa, així com amb una ajuda per ser emprenedor menor de 30 anys, vaig crear el meu negoci.

Després arribaria l’any de les novatades, el 2006, on vaig pagar l’inexperiència i un punt de massa bondat que algú sense escrúpols sempre està disposat a aprofitar. El confús 2007, quan aprens que els pagarés a Espanya són simple paper mullat, i especialment el terrible semestre del setembre de 2008 fins al març de 2009 on vaig estar a 3 dies de tancar fins que va entrar un projecte que em va salvar la vida. Tingueu em compte que la crisi que avui vivim va començar als bancs ja a finals del 2007, quan van tallar totes les linies de finançament de projectes audiovisuals provocant la fallida de centenars de petites productores i estudis de tota Espanya.

Ara 6 anys i dues crisis més tard, la de les descàrregues que van afectar a l’audiovisual (2000-2008) i la CRISI (2007-20??) segueixo pensant que empendre és una bona opció per a sortir de la crisi. Empendre, però, requereix gran motivació i sacrifici. Abans d’empendre has de fer-te algunes preguntes:

• Fins a on sóc capaç de renunciar? Estius sense vacances, feina 24/7, la frontera empresa/vida privada s’esbaeix.
• Serè capaç de suportar els moments dificils?
• Tinc clar que les coses poden anar malament amb molta facilitat?

Avui la situació és llegurament diferent a la que vaig viure al 2006, quan vaig començar. Crec que és més difícil accedir a la modalitat d’autoempresa o crear una S.L. a causa de la falta de finançament i l’estupidesa dels bancs, aquells que han de finançar l’economia productiva, però prefereixen finançar l’economia espectulativa. La falta de finançament, a més, és el principal motiu de tancament d’empreses i destrucció de llocs de treball a Catalunya. Els titulars, per desgràcia, només es queden amb els tancaments d’empreses grans que deixen a l’atur a 200 persones de cop, però on més pèrdues de llocs de treball s’han registrat és, precisament, a la franja dels autonoms i les PIMES que cada cop que en tanca una, deixen al carrer una mitjana de 2 treballadors. Un drama menor per la premsa, però una tragèdia quan descobreixes que entre 2008 i 2010 van tancar prop de mig milió d’autonoms. A això hi heu de sumar un govern que més que ‘Bussiness Friendly‘ és ‘Bussines with my friends‘ i unes patronals que se lluiten per a presentar-se i apropiar-se del terme ‘emprenedors’ quan són simples sindicats subvencionats de patrons.

Ser emprenedor avui a Catalunya no és fàcil, no ho era al 2006 ni ho serà d’aquí a 10 anys, però crec que és una opció vàlida per a sortir del pou de l’atur quan es ténen ganes, idees i força per a fer-ho. És una equivocació col·lectiva l’aspiració del 50% de joves a ser funcionaris, no és possible ni dessitjable. Ser emprenedor no és ser patrò, no és la image estereotipada de l’empresari amb vestit i fumant un puro a una butaca de pell. Ser emprenedor avui és una actitud vital, crec que és una forma de viure perque la teva feina és la teva il·lusió i és un projecte en el que hi creus i en el que penses lluitar-hi. Ser emprenedor avui és una sortida a la crisi i una injecció d’optimisme a una societat que s’ha resignat a no fer res fins d’aquí uns anys. Hem postposat les ganes de fer coses noves, de pensar, d’innovar o simplement de treballar. El que necessitem al 2012 és, a pesar de tot, optimisme i començar a pensar en com serà el futur quan tot això acabi, perque acabarà.

Deixant de banda els motius del tancament, que em semblen com a mínim qüestionables, amb el tancament de Megaupload s’inicia una nova fase en la guerra entre el sistema de distribució i creació de continguts del segle XX i el que neix amb internet. Quan un usuari decideix pujar un disc o el que sigui a la xarxa per a compartir-lo sense guanyar-hi diners, ¿és un delicte? Amb la llei del copyright a la mà, no. Per què es persegueix, doncs, aquesta pràctica amb tanta vehemència des de la indústria?

Som davant un canvi de cicle en l’audiovisual i els ‘popes’ de la indústria no volen veure-ho. Com he comentat en altres entrades a aquest blog, als anys 80 entre les despeses de producció d’un disc s’hi incloia la cocaina dels artistes, després la maquinaria es posava en marxa i es recuperava l’inversió. Així de fàcil. Avui amb la figura del ‘consumidor proactiu‘ que és consumidor, però també evaluador públic i fins i tot creador de continguts, la maquinaria no funciona. Una dada: un disc d’or als 90 era 1 milió de copies venudes, avui són 50’000 copies venudes en format físic i MP3.

Però anem més enllà ¿Què és a Espanya Megaupload o Rapidshare o l’Emule? És una porta a un mercat que ens està vetat a televisió. És la font on podem trobar sèries o pel·lícules discriminades per unes distribuidores a qui els hi dona absolutament igual la qualitat, només volen diners. És el lloc on puc trobar artistes nous i no els aborridíssims temes d’estrelletes compromeses, però exiliades a Miami o Suissa. És el lloc que a molts ens fà més cultes i millors i on podem fugir de la telemerda diaria.

Espanya és (era) el país amb més subscriptors de Megaupload.

• ¿Serà perque som el país on rumiants que menjen iogurt es barallen en directe a televisió per a veure qui és més tonto?
• ¿Serà perque som el país on el futbol ha segrestat la televisió pública i és un afer d’interés nacional per sobre de l’inversió en I+D+i, sanitat o educació?
• ¿Serà perque som el país de la 13a edició de Gran Hermano?
• ¿Serà perque som el país que ha invertit més en infraestructura de TDT que en continguts reals?
• ¿Serà perque la televisió en obert és una màquina d’emetre telemerda i futbol?

Com he dit altres vegades des d’aquest blog, el que em sorprén no és l’existència de Megaupload. Em sorprèn que ningú vulgui invertir en un sistema legal de visionat de pel·lícules econòmic, on trobar-hi les sèries que m’agraden… Existeixen Filmin (de qui sóc suscriptor), Youzee (que ha de millorar molt, però és una bona idea) i arribarà Netflix ben aviat… però sempre topen amb una indústria reaccionaria que no se n’adona de que ha de canviar. A la música, Spotify ofereix per 5€ al mes una oferta inmensa de música online. A Suècia, per exemple, aquest servei ha provocat la reducció del 25% en les descàrregues lliures. A Espanya no tenim cap dada al respecte. ¿Sorprenenent? No, pero m’atreveixo a dir que segur que també s’han reduit les descàrregues a la música.

Davant de la telemerda en HD que ens regala a diari la TDT, la televisió a internet i webs com Megaupload són un servei públic que ens ajuda a ser una mica menys estúpids i a ser prou crítics com per a plantar cara a l’operació general d’atontament que recòrre el món occidental. Esperem que, tard o aviat, els creadors, governs, indústria i representants de col·lectius a la xarxa es posin d’acord per a oferir a un preu acceptable continguts de qualitat.

Tots hem vist l’impactant imatge d’una ciclista morta sota les rodes d’un inmens camió d’obres que no va respectar la prioritat en el gir a la dreta entre Diputació i Aribau. Vaig detectar que molts ciclistes s’avançacen als semàfors precisament per a fer-se veure, jo mateix ho vaig fer més d’una vegada perque no està entre els meus plans ser embestit per la dreta per un cotxe, bus o camió que no m’ha vist. Però quan vaig arribar al Portal de l’Àngel, centre neuràlgic comercial de la ciutat, vaig adonar-me dels canvis a la Plaça del Vuit de Març, que ha deixat de ser un solar-aparcament lamentable per a ser un espai per a nens. Allà em va cridar l’atenció una instal·lació gal·làctica de càrrega per a motos elèctriques plena de motos de les que es recarreguen amb bentzina. N’he vist més per la ciutat, n’hi ha un parell per Gràcia i suposo que n’hi deu haver més per tot Barcelona. La moto elèctrica ja no és el futur sinó el present, deia el Regidor de Mobilitat Eduard Freixedes, però en tot cas és un present invisible, indeterminat i que només està al cap dels directius de les factories de motocicletes que es fregaven les mans pensant quants diners guanyarien el dia que els que avui usen moto de bentzina es pasin a la moto elèctrica. Les instal·lacions per a carregar motos elèctriques ja hi són tot i que practicament ningú té una moto o un cotxe elèctric, però l’esforç i la inversió està feta i tant se val que en els propers 5 o 10 anys es quedi al carrer podrint-se sense usuaris.

Amb la bici pasa al revés: la bici és un present i una realitat visible, ja no és el futur utòpic que alguns somiavem cap a principis del 2000. Barcelona té 300 mil motos i 200mil bicis censades, de les quals 120 bicicletes circulen de mitjana diariament als carrers, però la infraestructura no existeix i la que hi ha pateix problemes per tot arreu: seguretat, deixadesa, falta de continuitat, ocupacions indegudes… el que es tradueix amb la presència indeguda de ciclistes a les voreres, accidents, conflictes… L’únic que l’Ajuntament ha sabut dir ha sigut que el Bicing arrossega un dèficid de 15 milions d’Euros, acte seguit el nou Ajuntament ha pujat la quota de l’abonament fins als 44€/any incloent-hi una assegurança de responsabilitat civil. L’Ajuntament parla de ‘Bicing’ i s’oblida dels que hem comprat una bici.

La bicicleta és part de la mobilitat a la ciutat, però els esforços de l’Ajuntament, tant de l’anterior amb un PSC bloquejat i una ICV dedicada només a temes socials, com aquest amb una CiU retalladora i un ranci PP pletòric, estàn molt lluny de millorar tot allò que sabem s’ha de millorar. En mobilitat els esforços es fan sempre en un únic sentit: potenciar i mantenir l’statu quo d’aquells que vènen motos i cotxes. Hem vist com la primera mesura en mobilitat de l’Ajuntament de Xavier Trias va ser posar, fos com fos, les motos al carril bus enlloc de millorar el paupèrrim servei d’autobusos de TMB. Els informes, inclòs el del RACC, ho desaconsellaven però la pataleta dels defensors del lobby de la moto i el cotxe va ser la d’un nen mimat. Governi qui governi, el milió d’usuaris diari del transport públic només a la ciutat de Barcelona o el més d’un centenar de miler d’usuaris de la bicicleta no mereixem cap atenció.

No estic en contra de la moto, ni molt menys! Prefereixo una Barcelona en moto que en cotxe, però crec que els que anem en bici mereixem un respecte institucional que avui no existeix. L’Alcalde Hereu va crear el Bicing sense assumir que podia ser l’èxit que va ser i es va limitar a fer promeses d’una Barcelona segura per la bici, com va fer Maragall al 95 (qui de fet va recuperar la bici a la ciutat) i com Clos al 2004. A Barcelona es fan carrils bici que són utilitzats per a aparcar taxis o furgonetes. El flamant carril bici d’Urgell n’és un gran exemple: és difícil trobar un sol dia en que, tot i estar perfetíssimament senyalitzat, no hi trobem camions i furgonetes descarregant. Trias, per la seva banda, ens va prometre una ‘revolució de la bici‘, però a hores d’ara només hem vist desapareixer les peces que separaven el carril bici a la calçada de la resta de vehicles, precisament perque les motos ‘hi ensopegaven‘ quan envaïen el carril bici, fet que no els hi està permés.

La pregunta que arriba és la natural: ¿fins quan patirem ciclistes, motoristes, vianants i transpor públic la dictadura del cotxe? En quin moment l’Ajuntament decidirà canviar aquesta situació que dura des dels anys 60?

És un fet: amb un salari mínim interprofessional congelat a 641€, amenaces patronals de ‘millorar la competitivitat‘ a la xinesa, és a dir baixant sous, la Generalitat ha elevat el cost del transport públic molt per sobre de l’augment de l’IPC.

• El bitllet sencill d’1 zona pasa a valer 2€
• La T10 d’1 zona puja 1€ (+12%)
• La T50/30 d’1 zona puja fins als 51,80€
• Tan sols baixen la T-Mes, la T-Trimestre i la T-Jove
• Es crea una T-Trimestre a meitat de preu per a aturats (67,50€)

A més s’hi afegeixen tancaments de linies d’autobus urbà barceloní, reducció de freqüències nocturnes i el tancament dissabtes i vigilies de festius dels ramals urbans dels FGC (Linies L6, L7 i L8). No oblidem que, tot i que els peatges també pujen un 5,4%, a diferència del transpor públic s’ofereixen nous descomptes de fins al 100% a recorrents d’un peatge, sense oblidar que aparcar a Barcelona és, des de l’1 de gener, més barat per a aquells que no han comés cap infracció. Una mesura, segons el propi Ajuntament, destinada a ajudar als més necessitats: els que poden permetre’s usar el cotxe a diari. ¿Per qué no un abonament gratuit de transport públic a aquells ciutadans que no hagin comés cap infracció? Fina ironia la dels ‘millors‘.

Per això em sumo des del meu blog a aquesta iniciativa cívica ciutadana de no fer servir el transport públic a Barcelona el proper dia 10 de Gener com a protesta per una pujada de tarifes abusiva del transport públic.

El 10 de Gener ves a peu, en patinet, en bici, comparteix cotxe... pero no agafis el transport públic.

Internacionals

• Juego de tronos (1a Temporada): Basada en la saga de llibres de George R. R. Martin ‘Canción de hielo y fuego’, l’adaptació televisiva ha sigut un èxit brutal tant als Estats Units, emesa per la prestigiosa HBO, com a Espanya emesa per Canal+. La 1a temporada va deixar-nos a tots amb la boca oberta i ara la segona temporada, que s’estrenarà a l’abril de 2012 promet ser una de les estrenes més vistes de la història. Es basa en un món medieval imaginari de regnes, conspiracions, cops d’estat… amb trames i subtrames molt ben treballades i que, si us agraden les series de guió treballat i desenvolupament relativament lent, us encantarà.

• Boardwalk Empire (2a Temporada): Si la primera temporada va ser una revelació, la segona ha sigut un orgasme. Basada en la vida real de Enoch Lewis ‘Nucky’ Johnson, meitat gangster meitat polític de l’ultraconservador Comité Nacional Republicà, ens ensenya la doble cara de l’American Way Of Life i els feliços anys 20 a la ciutat més feliç dels Estats Units: Atlantic City. Si a la primera temporada (SPOILER!!) veiem com l’entrada en vigor de la llei seca obre el camí a gangsters i posa les bases del creixement de la mafia en els següents 30 anys, la segona presenta les batalles pel poder polític i criminal. És una sèrie deliciosa, cuinada a foc lent on res pasa ràpid ni perque sí.

• Breaking Bad (4a temporada): la cara més amarga de la terra de les oportunitats ens és mostrada en una sèrie crua i que es gasta un humor negre del que fa mal. La vida d’un professor de química vingut a menys, que malviu del seu sou de professor i netejant cotxes per les tardes, que habia sigut candidat al premi Nobel als anys 80 per les seves investigacions, es destrueix quan li diagnostiquen càncer terminal de pulmó. Decideix convertir-se en fabricant de meta-anfetamines a Nou Mèxic. Aquest any la sèrie, produida per AMC i molt maltractada a Espanya (simptoma de l’habitual miopia i incompetència dels programadors televisius) ha arribat al seu final. Consti que jo encara estic a la 3a temporada i és, precisament en aquesta 3a temporada, quan els aconteixements prenen un ritme trepidant. No us la podeu perdre.

• The Walking Dead (1a i 2a temporada): L’adaptació televisiva del còmic homònim per AMC ha sigut el seu producte més rendible. És potser la sèrie més ben tractada a la televisió espanyola, emesa en prime-time per la Sexta, i es nota en les audiències. La sèrie presenta un món post apocalíptic on els morts resuciten i devoren als vius, que a la seva vegada es converteixen en morts vivents. Si bé la primera temporada va ser inmensa, la segona ha patit unes retallades de pressupost terribles, cosa que es nota en l’acció (francament, hi ha pocs zombies) el que els ha permés centrar-se en la vida dels protagonistes. Si la primera temporada us va agradar, la segona mereix una oportunitat perque el final del capítol 7 s’ho mereix. La sèrie es troba en la pausa per vacances americanes i tornarà a partir del gener, quan s’emetran els capitols 8 a 13.

• American Horror Story (1a temporada): Començo a posar adjectius a aquesta sèrie: inmensa, revelació, impresionant, adictiva, terrorifica, inquietant, psicològica, gore… i no acabo. Sèrie revelació de la temporada American Horror Story mereix ser vista encara que sigui només per la inmensa interpretació de Jessica Lange, qui literalment es menja la càmera. Una sèrie sense més pretensió que fer por i ho aconsegueix basada en les clàssiques històries de cases encantades però que ho porta un pas més enllà. No és la clàssica història de por a l’estil ‘Los otros’ o ‘El sexto sentido’ ni tampoc la cutrada horrorosa de ‘¿Quién hay ahí?’. No tingueu por, sigueu valents i veieu ‘American Horror Story’. De res.

• The Fades (1a temporada): seguim amb lo paranormal però canviem de territori anglosaxó per a trobar-nos amb una peça fantàstica del canal BBC3. Seguim amb la fi del món, però ara ens trobem amb un adolescent que comença a tenir somnis sobre l’apocalipsi, gent amb poder paranormals, monstres vinguts del més enllà… però amb un toc modern i molt interessant. És una serie que, vist el capitol pilot, promet i que si us ha agradat American Horror Story us agradarà ‘The Fades’.

• The Killing (1a temporada): M’encanta el cinema i les noveles negres i he de dir que el gènere policiac negre qui millor el sap fer són els nòrdics. Deixant de banda la trilogia Milenium, el gènere negre a Alemanya o Dinamarca és brutal. ¿Sabieu que el CSI és una copia de la veterana sèrie ‘Tatort’ de la televisió pública alemanya ARD? Doncs amb molt vista la CBS va comprar els drets de la danesa ‘Forbrydelsen’ i ha va crear una sèrie policiaca americana que no ho sembla pas d’americana sinó europea a l’alçada d’obres com ‘Kommissarin Lukas’ (ZDF) i que recorda, potser per la qualitat però no pas per l’argument, a Twin Peaks. Emesa també per La Sexta, però sense aconseguir l’èxit de ‘Walking Dead’, mereix ser vista amb ganes i paciència, aquí no trobareu persecucions, trets i l’acció típica de les sèries de ‘polis’ americanes, trobareu un argument brillant i una trama trepidant.

Nacional

• Polseres Vermelles (1a temporada): Quan TV3 arrisca encerta, el problema és que arrisca poc. La sèrie catalana revelació de la temporada tant pel seu èxit com per ser la primera que serà adaptada per Dreamworks per al canal FOX. Tot i que per a mi va caure en un furor uterí adolescent, la sèrie és bonica, tendre i optimista i de tant en tant, entre tantes males notícies, va bé alguna cosa que arriba al cor. Si no l’heu vista podreu veure-la l’any que ve a Antena3 en castellà, això sí, o al 3 a la carta on line. No us la podeu perdre.

• Crematorio (Temporada única): Ja us en vaig parlar i repeteixo tot el que vaig dir. És possiblement la millor sèrie de la història audivisual espanyola, però, com sempre, és una joia maltractada. Emesa i produida per Canal+, ens explica la història de la corrupció a la costa valenciana vista des de dins, tot fent una dissecció sobre els seus orígens i transformació fins a ser un càncer que ho ha podrit tot. Doneu-li una oportunitat a una sèrie lenta però treballada, digna del cinema i que, de ser americana, estaria entre les millors dels darrers anys.

• Punta Escarlata (Temporada única): Va ser la sorpresa de la temporada i va ser emesa per Telecinco, sí sí he dit Telecinco. Lluny de ‘bodrios’ com ‘Aída’, ‘Ángel y demonio’ o ‘Piratas’ (on es tractava d’ensenyar pit i cuixa a l’estil ‘Ay, qué calor’) o coses lamentables com ‘Hermanos y detectives, Punta Escarlata és una sèrie de gènere negre i té una cosa que no ténen per norma general les sèries espanyoles: ganes i creativitat. Tot i que la producció tenia punts fluixíssims i incomprensibles, com un só pèssim que molestava fins i tot per a seguir la trama, la interpretació de Carles Francino Jr. i Kira Miró, o el fet que no tens ganes de matar als nanos adolescents que hi surten, converteixen a Punta Escarlada en una ‘rara avis’ en la cadena de Fuencarral. Un produte televisiu espanyol que ha sigut una sorpresa per a tots i que, sense voler ser una obra mestre, demostra que hi ha ganes de fer series de qualitat i que és possible fer-les. Oblideu que és de Telecinco (originalment l’habia d’emetre Cuatro però la seva fusió en va retrasar l’emissió en més d’un any) i doneu-li una oportunitat

.

Tot i que no hi ha la densitat anglosaxona de sèries, comencem a veure sèries a Espanya que disten molt de porqueries com ‘Hostal Royal-Manzanares‘, ‘Ana y los 7‘ o ‘El cor de la ciutat‘ (tot i que ‘La Riera‘ és una ‘basura’ comparable). L’any vinent la producció nacional amenaça amb ser bona per primera vegada en molt de temps. El rodatge de la que serà la sèrie més cara de la història audiovisual espanyola ‘Isabel‘, sobre la vida d’Isabel la Catòlica i comparable a la brutal ‘The Tudors‘ i dintre de l’estil inaugurat amb ‘23F, el día más difícil del Rey‘ i seguit per la biografia televisiva ‘Clara Campoamor‘. També hi destaquen la segona temporades de ‘Polseres Vermelles‘ i una sèrie que tinc ganes de probar de veure i que ha rebut crítiques inmenses com és ‘Gran Hotel’ d’Antena 3, semblen apuntar a una entrada del gènere ‘serie’ amb força i ganes. Com a mínim la fussió entre Antena3 i La Sexta, ambdúes cadenes amb molta programació basada en sèries, i el clàssic Canal+ seràn un bon aparador d’entrada de les sèries extrangeres, així com nacional i ens acostaran una miqueta a les sèries de la televisió nord-americana.

Bon i optimista 2012 i bones sèries!

El Discurs del Rei d’aquest any ha sigut possiblement un dels que més espectació mediàtica ha creat en els darrers anys. L’espectació, però, no s’ha traduït en l’augment espectacular de les audiències que alguns havien pronosticat. Tota l’atenció s’ha centrat en 3 punts del discurts: el referit a ETA, el referit a la crisi i la menció sobre els casos de corrupció que recòrren el país de sud a nord. Ningú ha deixat passar que la frase ‘la justicia ha de ser igual para todos’ inclou al cas de corrupció en que el Duc de Palma s’ha vist implicat directament.

Només el diari Público, declaradament republicà, ha parat atenció a les paraules del Rei en el tancament del discurs i que a mi també em van cridar l’atenció:

En esta noche, quiero dar las gracias especialmente a tantos españoles que en los últimos meses se han interesado por mi salud, felizmente recuperada.

Xavier Trias ha despertat del somni dels justos

L’inici de la legislatura del nou alcalde ha sigut d’allò més plàcida. Xavier Trias s’ha guanyat el sobrenom de ‘La Reina Mare’ en honor al discutible fet que no ha fet res més enllà de delegar funcions en els seus nous regidors i fer acte de presència en esdeveniments públics com un regent qualsevol. Que tothom sàpiga que tenim nou alcalde, tot i que ningú sap del cert què vol fer en els propers quatre anys. Això ha provocat que l’Ajuntament hagi actuat de forma erràtica. Vàrem parlar-ne a l’estiu quan el nou Regidor de Mobilitat de la ciutat va procovar un petit incendi al decidir retirar les peces que segreguen els carrils bici de la resta de vehicles a la calçada. També hem vist que els esforços de l’Ajuntament en la seva lluita contra la prostitució ha tingut com a conseqüència visible que ara la prostitució hagi passat de La Rambla a zones de Ciutat Vella no no n’hi havia previament. La vareta màgica de Trias que ho havia de resoldre tot ha perdut els poders, si és que en va tenir en algún moment.

La Reina Mare, passades les eleccions, ha volgut passar a l’acció i fer-nos veure que no és una simple regent entre un alcalde socialista i el següent. Un cop sense màscara ha tret a ballar al més guapo. Xavier Trias balla, per fi, amb Alberto Fernández del Partit Popular. Ara sí que CiU pot complir el seu somni de forçar privatitzacions a l’exemplar sistema públic de l’Ajuntament de Barcelona.

Xavier Trias i Alberto Fernández no volen perdre el temps i ja han començat ‘la revolució blava‘:

• Reducció del 44% en la inversió en nous equipaments públics.
• Reducció en 1,5 milions d’Euros en la inversió en política activa d’ocupació
• Reducció de l’impost de matriculació per a nous vehicles.
• Aixecament del veto a nous hotels a Ciutat Vella.
• Supressió dels descomptes per a aturats en els equipaments públics de la ciutat.
• Entrada de capital privat a l’exemplar model d’escoles bressol públiques de Barcelona.
• Pujada de taxes al transport públic i el Bicing.
• I més que possible gratuïtat de la zona verda, baixades d’impostos municipals, privatitzacions encobertes…

En total es renuncia a ingressar ni més ni menys que 15 milions d’Euros en una tàctica idèntica a la que el Govern dels Horrors va fer només arribar a la Generalitat: baixar impostos als que més ténen per a justificar així les retallades. El problema aquest cop és que Barcelona és la ciutat proporcionalment menys endeutada d’Espanya. El motiu de la reducció dels ingressos, doncs, és únicament ideològica: el sistema públic de Barcelona és un pastís massa gran com per a que la dreta rància i antisocial el deixi intacte davant una oportunitat que, vista l’evolució electoral de CiU a Barcelona des de les eleccions de novembre de 2010 potser no es repetirà mai més. Xavier Trias ha cedit a les pressions de tots aquells que disfruten ja de la festa oberta a la Generalitat per a acabar amb el model públic i ha pactat amb qui va prometre per activa, per passiva, per notari, per mar, cel i terra que no pactaria: amb el Partit Popular. Hem passat del dret a decidir a la ‘pepivergència‘ a la Generalitat,Diputació de Barcelona i Ajuntament de Barcelona sense ni adonar-nos-en.

Sumem-hi a les intencions tan clares de destrossar el que tants anys ha costat construir, despropòsits tals com la pista de gel criticada fins i tot per filoconvergents com Lluís Permanyer (tot i que defensada per talibans de misa com en Joan B.Culla), la aplaçament sense data de l’entrada en funcionament de la nova xarxa d’autobusos ortogonal (el RetBus) o el ja esmentat repartiment de la prostitució al carrer per tot Ciutat Vella en general. Això sí d’aquest tema, curiosament, La Vanguardia (rebatejada pel setmanari El Triangle com La Masguardia) ja no en parla.

La Reina Mare ja sap què fer després de dormir una llarga migdiada. Ha decidit ser un alcalde regent i, com Doña Virtudes, no parlar gaire de política. Millor contemplar el món des de la poltrona mentre exclama laissez faire et laissez passer, Barcelonne va de lui meme. Que sigui Alberto Fernández qui aplica el seu programa neoliberal, retrògrad, clientelar i ultraconservador fins al vòmit. Mentrestant Xavier Trias es fa la foto i passeja el seu rostre com a símbol d’un canvi que, pensant-ho bé, potser no és tan positiu com alguns crèiem.