Els plans de Canal Català i Metropolitan TV

Tota una sèrie de mitjans on line informen des de fa dies dels moviments de l’empresari televisiu italià Nicola Pedrazzoli – que es mou entre l’independentisme xenòfob català, el socialisme d’aixella suada d’àrea metropolitana de Barcelona i el PP com peix a l’aigua -. Pedrazzoli treballa per a crear una ‘Intereconomia‘ independentista i una televisió fidel al PP a nivell Espanyol a partir de la base del Canal Català i Metropolitan TV. És la televisió al servei del poder en estat pur. És la italianització de la televisió catalana. 

La primera noticia va transcendir el passat mes de febrer, quan el Grup Godó i Metropolitan TV(propietat de Pedrazzoli i propietària de Canal Català i tot un reguitzell de canals locals a Madrid, Andalusia, Múrcia i València) van tancar la cessió a mode de lloguer de la freqüència que avui ocupa 105TV. El Grup Godó ha llogat 3 dels 4 canals de TDT propietat seva (Estil 9, BarçaTV i ara 105TV) focalitzant-se en 8tv. D’aquesta manera la ‘nova‘ Canal Català passarà a ser el segon canal privat generalista de Catalunya, darrera de 8tv, aspirant a l’1% de l’audiència total. Al panorama local i segons ha transcendit, Canal Català es quedarà amb les freqüències de Barcelona, Sabadell i algunes altres. Va ser precisament la televisió local de Sabadell la que va convertir-se en Canal Català, quan a principis dels 2000 l’antic Canal 50 va ser venut a Pedrazzoli. L‘alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, qui mai ha dissimulat la seva amistat i tracte de favor a Pedrazzoli,  fa servir a Canal Català Sabadell, el mitjà més ranci de la dreta xenòfoba i independentista, com si fos casa seva. Tan és així que l’Ajuntament de Sabadell, administrat com si fos el cortijo privat dels germans Manuel i Paco Bustos, va finançar la producció de programes per a Canal Català amb diners públics. Aquests programes van ser declarats il·legals pel CAC, tant per la seva forma de finançament com per ser considerats ‘propaganda’. Però tornem al tema.

Segons una entrevista a Pedrazzoli, es busca crear un canal polític, de deretes, trabucaire, racista, classista i, sobretot, independentista, el que alguns anomenen una ‘Interecomia’ catalana. A la seva graella hi seguiran programes tan pintorescos com l’histriònic i populista ‘Catalunya Opina‘ dirigit pel capellà catòdic Carlos Fuentes, els habituals programes de ‘teletienda’ i tarots, series refregidíssimes com ‘Compañeros’, Aída Nízar fent un programa de denuncies delirant… Sense oblidar la sopa de col·laboradors, que inclou opinadors que van de l’ultra-dreta espanyola a l’ultra-dreta catalanista: Salvador Sostres (vomitiu articulista a El Mundo), Juan Carlos Girauta, Montserrat Nebrera, Vicent Sanchís, Javier Nart, Quico Sallès (director del pamflet convergent NacióDigital.cat), Miguel Duran, Carlos ‘el Yoyas’ Navarro…

La qualitat i el contingut són del tot indiferents. Ara o mai. És el moment de convertir la televisió catalana, que un cop va ser referent a Espanya en quant a pluralitat i diversitat, en una acumulació d’empreses mediàtiques al servei de la dreta. Els plans de Pedrazzoli, però, no s’acaben aquí.

Ahir mateix el confidencial ElPlural.com va publicar la notícia de que Pedrazzoli s’havia reunit amb Gozález-Pons per a tractar el naixement d’un canal fidel a la doctrina popular, aprofitant l’estructura de Metropolitan TV, versió espanyola del Canal Català. Sembla ser que el govern central donarà llum verda a aquest nou canal en els propers mesos. Aquesta televisió amb cobertura estatal absoluta, només quedaria per tancar el cost de la llicència a Castilla-La Mancha, es nodriria dels programes que Canal Català produeix ja avui per Metropolitan TV. És a dir, un programa que a Catalunya sigui independentista de dretes, a la resta d’Espanya tindria la seva versió espanyolista i de dretes. Una mescla d’hipocresia, “arribismo” i clientelisme feta amb prou elegància com per a ser aplaudit des de dos bàndols que semblen irreconciliables. ¿En quin vàrem deixar la televisió en mans d’aquesta gent?. ¿Aquest és el model de conversió de les televisions privades que promouen tant el PP, com CiU com socialistes d’aixella suada com Manuel Bustos? No, també és la conversió de la televisió en un instrument de propaganda al servei del poder.

El panorama televisiu català, i també l’espanyol, pinta molt malament pels que creiem que la televisió ha de ser plural i allunyada de sectarismes. El canvi de director a TV3 ja ha portat les primeres accions per a convertir la televisió pública de Catalunya en una ballada de sardanes en honor de Convergència i Unió. El passat dijous 17 de maig, quan es complia 1 any del 15M, TV3 va suspendre l’emissió d’un documental sobre el 15M i va substituir-lo per un altre sobre la persecució de republicans a la França ocupada pels nazis. També hem pogut veure com davant de les cassolades davant la seu de la Caixa, TV3 guardava silenci. D’altre banda 8tv està rendibilitzant l’ajuda que CiU, des de la Generalitat, va concedir en forma de publicitat institucional, una via més discreta que la feta per l’Ajuntament de Sabadell per a finançar mitjans privats amics. Sense oblidar els favors que fa el propi President Mas al fer el mateix que en el seu moment el President Aznar va fer amb Antena3: convertir-la en el seu altaveu, ignorant la televisió pública, la que hauria de ser de tots.

Ara arriba un altre canal gris-dreta que ni vol ni pretén afegir color o pluralitat, sinó limitar-se a rebre un tracte de favor d’uns governants desesperats per a tenir els mitjans de comunicació sota control. Poc a poc, el panorama televisiu català es sembla més i més al madrileny on es pot escollir entre innumerables opcions que van des de l’ultra-dreta d’Intereconomía fins a la dreta ultra de Telemadrid. A més hi ha molta pressa per a fer tot això, perquè, tal i com us parlava fa unes setmanes, tot apunta a la celebració d’unes eleccions catalanes anticipades l’any 2013, on CiU podria perdre fins a 12 escons. A la gent d’esquerres ens queda La Sexta i ja veurem fins quan, perquè ara és propietat del grup Planeta, no pas de Mediapro.

‘Els Convidats’, arriba el cinema 2.0

Avui us vinc a parlar d’un projecte televisiu diferent, fet aquí i que ha sigut guardonat amb un premi Laus, otorgats pel FAD. Avui us parlo de la sèrie interactiva ‘Els convidats’, que arriba al cinema Girona de Barcelona el dijous 26 d’abril.

Què té de peculiar aquesta sèrie? Doncs que va ser la primera totalment interactiva que es va fer integrament des de Catalunya. ‘Els Convidats’, produida per la Xarxa de Televisions Locals i la productora Atzucac Films, comença amb un dia qualsevol de’n Cristian Regat (interpretat per Nacho Loriente) el típic ‘perdedor’ que té un cop de sort inesperat: la seva tieta Agatha ha mort i ell és l’hereu d’una inmensa i desconeguda fortuna. Per a rebre-la haurà de passar una nit a l’hotel Mustang II. Un hotel molt peculiar on passen coses estranyes, molt estranyes. Amb aquest argument la XTVL i Atzucac Films ens proposen una web totalment interactiva on l’usuari a més de veure cada capítol, podrà obtenir pistes i desbloquejar parts ocultes de cada episodi a través de jocs.

Ara arriba l’aposta interactiva al cinema, la primera d’aquestes característiques a Catalunya. La projecció de la versió de cinema de ‘Els Convidats’ es podrà seguir a través de la gran pantalla, però si volem entendre tota la trama haurem de fer-ho a través de twitter i facebook amb els hashtag que es donaràn a l’entrada de la projecció. El cinema tindrà wifi obert per a tots els assistens per a poder connectar mòbils, tablets i portàtils. Us ho perdreu?

Us convido a assistir a la primera projecció interactiva de Catalunya demà dijous 26 d’abril a els 22h als Cinemes Girona. Ah! L’entrada és gratuïta i entre tots els assistents es sortejarà un sopar per a dues persones al restaurant Semproniana.  Val la pena, oi? Allà ens hi trobarem amb el mòbil ben carregat!

Si voleu més informació podeu consultar-la a la web del projecte D.O. de la XTVL o a la web de ‘Els Convidats’.

Series de 2011 que hauries de veure al 2012

S’acaba l’any i us vull fer un repàs de les sèries d’aquest 2011 que, si no heu vist, haureu de veure aquest proper any. Com sempre, si voleu deixar les vostres recomanacions podeu fer-ho. Som-hi!

Internacionals

• Juego de tronos (1a Temporada): Basada en la saga de llibres de George R. R. Martin ‘Canción de hielo y fuego’, l’adaptació televisiva ha sigut un èxit brutal tant als Estats Units, emesa per la prestigiosa HBO, com a Espanya emesa per Canal+. La 1a temporada va deixar-nos a tots amb la boca oberta i ara la segona temporada, que s’estrenarà a l’abril de 2012 promet ser una de les estrenes més vistes de la història. Es basa en un món medieval imaginari de regnes, conspiracions, cops d’estat… amb trames i subtrames molt ben treballades i que, si us agraden les series de guió treballat i desenvolupament relativament lent, us encantarà.

• Boardwalk Empire (2a Temporada): Si la primera temporada va ser una revelació, la segona ha sigut un orgasme. Basada en la vida real de Enoch Lewis ‘Nucky’ Johnson, meitat gangster meitat polític de l’ultraconservador Comité Nacional Republicà, ens ensenya la doble cara de l’American Way Of Life i els feliços anys 20 a la ciutat més feliç dels Estats Units: Atlantic City. Si a la primera temporada (SPOILER!!) veiem com l’entrada en vigor de la llei seca obre el camí a gangsters i posa les bases del creixement de la mafia en els següents 30 anys, la segona presenta les batalles pel poder polític i criminal. És una sèrie deliciosa, cuinada a foc lent on res pasa ràpid ni perque sí.

• Breaking Bad (4a temporada): la cara més amarga de la terra de les oportunitats ens és mostrada en una sèrie crua i que es gasta un humor negre del que fa mal. La vida d’un professor de química vingut a menys, que malviu del seu sou de professor i netejant cotxes per les tardes, que habia sigut candidat al premi Nobel als anys 80 per les seves investigacions, es destrueix quan li diagnostiquen càncer terminal de pulmó. Decideix convertir-se en fabricant de meta-anfetamines a Nou Mèxic. Aquest any la sèrie, produida per AMC i molt maltractada a Espanya (simptoma de l’habitual miopia i incompetència dels programadors televisius) ha arribat al seu final. Consti que jo encara estic a la 3a temporada i és, precisament en aquesta 3a temporada, quan els aconteixements prenen un ritme trepidant. No us la podeu perdre.

• The Walking Dead (1a i 2a temporada): L’adaptació televisiva del còmic homònim per AMC ha sigut el seu producte més rendible. És potser la sèrie més ben tractada a la televisió espanyola, emesa en prime-time per la Sexta, i es nota en les audiències. La sèrie presenta un món post apocalíptic on els morts resuciten i devoren als vius, que a la seva vegada es converteixen en morts vivents. Si bé la primera temporada va ser inmensa, la segona ha patit unes retallades de pressupost terribles, cosa que es nota en l’acció (francament, hi ha pocs zombies) el que els ha permés centrar-se en la vida dels protagonistes. Si la primera temporada us va agradar, la segona mereix una oportunitat perque el final del capítol 7 s’ho mereix. La sèrie es troba en la pausa per vacances americanes i tornarà a partir del gener, quan s’emetran els capitols 8 a 13.

• American Horror Story (1a temporada): Començo a posar adjectius a aquesta sèrie: inmensa, revelació, impresionant, adictiva, terrorifica, inquietant, psicològica, gore… i no acabo. Sèrie revelació de la temporada American Horror Story mereix ser vista encara que sigui només per la inmensa interpretació de Jessica Lange, qui literalment es menja la càmera. Una sèrie sense més pretensió que fer por i ho aconsegueix basada en les clàssiques històries de cases encantades però que ho porta un pas més enllà. No és la clàssica història de por a l’estil ‘Los otros’ o ‘El sexto sentido’ ni tampoc la cutrada horrorosa de ‘¿Quién hay ahí?’. No tingueu por, sigueu valents i veieu ‘American Horror Story’. De res.

• The Fades (1a temporada): seguim amb lo paranormal però canviem de territori anglosaxó per a trobar-nos amb una peça fantàstica del canal BBC3. Seguim amb la fi del món, però ara ens trobem amb un adolescent que comença a tenir somnis sobre l’apocalipsi, gent amb poder paranormals, monstres vinguts del més enllà… però amb un toc modern i molt interessant. És una serie que, vist el capitol pilot, promet i que si us ha agradat American Horror Story us agradarà ‘The Fades’.

• The Killing (1a temporada): M’encanta el cinema i les noveles negres i he de dir que el gènere policiac negre qui millor el sap fer són els nòrdics. Deixant de banda la trilogia Milenium, el gènere negre a Alemanya o Dinamarca és brutal. ¿Sabieu que el CSI és una copia de la veterana sèrie ‘Tatort’ de la televisió pública alemanya ARD? Doncs amb molt vista la CBS va comprar els drets de la danesa ‘Forbrydelsen’ i ha va crear una sèrie policiaca americana que no ho sembla pas d’americana sinó europea a l’alçada d’obres com ‘Kommissarin Lukas’ (ZDF) i que recorda, potser per la qualitat però no pas per l’argument, a Twin Peaks. Emesa també per La Sexta, però sense aconseguir l’èxit de ‘Walking Dead’, mereix ser vista amb ganes i paciència, aquí no trobareu persecucions, trets i l’acció típica de les sèries de ‘polis’ americanes, trobareu un argument brillant i una trama trepidant.

Altres series que val la pena esmentar són Mad Men, que tornarà al febrer a AMC i Canal+ i que va estar a punt de quedar anulada per problemes de pressupost, Fringe, amb una trama que navega sense rumb clar però que arribarà a algún lloc, i desastres sonats com PanAm, que pretenia ser una versió femenina de Mad Men però que s’ha quedat en una cosa edulcorada a l’espera de si serà suspesa a la segona temporada o no arribarà ni a això,

Nacional

• Polseres Vermelles (1a temporada): Quan TV3 arrisca encerta, el problema és que arrisca poc. La sèrie catalana revelació de la temporada tant pel seu èxit com per ser la primera que serà adaptada per Dreamworks per al canal FOX. Tot i que per a mi va caure en un furor uterí adolescent, la sèrie és bonica, tendre i optimista i de tant en tant, entre tantes males notícies, va bé alguna cosa que arriba al cor. Si no l’heu vista podreu veure-la l’any que ve a Antena3 en castellà, això sí, o al 3 a la carta on line. No us la podeu perdre.

• Crematorio (Temporada única): Ja us en vaig parlar i repeteixo tot el que vaig dir. És possiblement la millor sèrie de la història audivisual espanyola, però, com sempre, és una joia maltractada. Emesa i produida per Canal+, ens explica la història de la corrupció a la costa valenciana vista des de dins, tot fent una dissecció sobre els seus orígens i transformació fins a ser un càncer que ho ha podrit tot. Doneu-li una oportunitat a una sèrie lenta però treballada, digna del cinema i que, de ser americana, estaria entre les millors dels darrers anys.

• Punta Escarlata (Temporada única): Va ser la sorpresa de la temporada i va ser emesa per Telecinco, sí sí he dit Telecinco. Lluny de ‘bodrios’ com ‘Aída’, ‘Ángel y demonio’ o ‘Piratas’ (on es tractava d’ensenyar pit i cuixa a l’estil ‘Ay, qué calor’) o coses lamentables com ‘Hermanos y detectives, Punta Escarlata és una sèrie de gènere negre i té una cosa que no ténen per norma general les sèries espanyoles: ganes i creativitat. Tot i que la producció tenia punts fluixíssims i incomprensibles, com un só pèssim que molestava fins i tot per a seguir la trama, la interpretació de Carles Francino Jr. i Kira Miró, o el fet que no tens ganes de matar als nanos adolescents que hi surten, converteixen a Punta Escarlada en una ‘rara avis’ en la cadena de Fuencarral. Un produte televisiu espanyol que ha sigut una sorpresa per a tots i que, sense voler ser una obra mestre, demostra que hi ha ganes de fer series de qualitat i que és possible fer-les. Oblideu que és de Telecinco (originalment l’habia d’emetre Cuatro però la seva fusió en va retrasar l’emissió en més d’un any) i doneu-li una oportunitat

.

Tot i que no hi ha la densitat anglosaxona de sèries, comencem a veure sèries a Espanya que disten molt de porqueries com ‘Hostal Royal-Manzanares‘, ‘Ana y los 7‘ o ‘El cor de la ciutat‘ (tot i que ‘La Riera‘ és una ‘basura’ comparable). L’any vinent la producció nacional amenaça amb ser bona per primera vegada en molt de temps. El rodatge de la que serà la sèrie més cara de la història audiovisual espanyola ‘Isabel‘, sobre la vida d’Isabel la Catòlica i comparable a la brutal ‘The Tudors‘ i dintre de l’estil inaugurat amb ‘23F, el día más difícil del Rey‘ i seguit per la biografia televisiva ‘Clara Campoamor‘. També hi destaquen la segona temporades de ‘Polseres Vermelles‘ i una sèrie que tinc ganes de probar de veure i que ha rebut crítiques inmenses com és ‘Gran Hotel’ d’Antena 3, semblen apuntar a una entrada del gènere ‘serie’ amb força i ganes. Com a mínim la fussió entre Antena3 i La Sexta, ambdúes cadenes amb molta programació basada en sèries, i el clàssic Canal+ seràn un bon aparador d’entrada de les sèries extrangeres, així com nacional i ens acostaran una miqueta a les sèries de la televisió nord-americana.

Bon i optimista 2012 i bones sèries!

Ara toca retallar TV3

S’ha confirmat el que era un secret a veus: aquest Govern dels Horrors també passarà la tisora per TV3. Què n’opino? A grans trets que era necessari aplicar alguna classe de revisió al sistema televisiu que aplica la nostra tele pública, però dubto que sigui ‘aquesta’ la ‘reforma’ necessària.

La ‘Corpo’ (TV3, CatRadio, 33, 3XL, CatInfo…) és un ens massa gran i que en temps de crisi està prioritzant, cosa que n’hem parlat molt en aquest blog, l’emissió del futbol com a font d’ingressos publicitaris per sobre d’altres productes. La direcció de TV3, a més, ha tingut una política erràtica i difossa a l’hora de crear i donar contingut als canals de TDT. Avui TV3 pateix una severa ‘Barça-dependència‘ que no porta res de bó. Si em pregunten, he de dir que estic d’acord en que TV3 o qualsevol tele pública deixi d’emetre el futbol o la F1 o ‘les motos’. El futbol, com a espectàcle amb benefici privat que és, ha de sortir de la televisió pública (la que sigui) i ser emés únicament per canals privats o de pagament. Aquesta és la formula britànica, holandesa, francesa o italiana, i algún dia s’havia de plantejar.

El que caldria amb TV3, més que una retallada indiscriminada, és una reforma i reordenació de recursos i despeses. Realment això és el que cal en molts aspectes del nostre sistema públic, una reordenació i no pas una retallada indiscriminada. Però aquí les ganes de tornar favors pesen més que la professionalitat dels membres de direcció de TV3. Potser el govern hauria d’haver començat per proposar-ne uns de nous, potser sí de perfil més tècnic i iniciar una refundació de la ‘Corpo’ acostant-se al que va ser la conversió del Ente Público Radiotelevisión Española (1980-2006) en la Corporación Radiotelevisión Española que va tenir, com a gran innovació, l’ausència de publicitat i la seva financiació per part dels canals privats. La gran virtut de RTVE avui és que ja no és esclau del ‘share’ i això li permet molta més independència a l’hora de programar.

Com he comentat, aquest Govern dels Horrors ha de tornar molts favors. Ja en Pujol l’any 2000 va inaugurar una nova freqüència de televisió i privatitzar dues freqüències de Ràdio: Ona Catalana, que se la va quedar Ràdio Barcelona-Cadena Ser i avuí és OnaFM, i Radio Associació de Catalunya, que se la va quedar Grupo Godó i avui és la popularíssima RAC1. La tele de Godó es va dir CityTV i va dur a terme la inversió en mitjans tècnics més avançada de la seva época. Per entendre’ns: podien emetre en HD l’any 2004, quan ni la televisió en HD encara era una quimera. Just abans de marxar Pujol de la Generalitat va arribar el darrer regal: un multiplex complet (4 canals de TV + 2 de ràdio) de TDT a Catalunya. Regal enverinat. La tele de Godó va estar a punt de desapareixer i ha aguantat la travesia del desert programant tarots, sèries dels anys 70, telenoveles de dubtosa qualitat, reposicions de programes antics i ah! Alfons Arús fent el mateix programa un cop i un altre. Els altres 3 canals de EDC (empresa que gestiona el multiplex del Grup Godó) es reparteixen entre els encertats RAC105TV i BarçaTV i l’infumable canal de tarot Estil9. El gran fitxatge d’aquesta temporada, en Josep Cuní i el seu sèquit d’opinadors convergents, no està tenint l’efecte esperat. Un gran fitxatge sense rendibilitat econòmica.

Els favors es tornen i ara el govern de la Generalitat (dir ‘el nostre govern’ em sembla massa frívol) ha començat la mateixa operació que Aznar va dur a terme al 1997: potenciar una tele privada com a “televisió del règim” on la imparcialitat brilli per la seva ausència. L’any 1997 Telefónica va entrar com a accionista majoritaria de Antena3 Televisión, inaugurada al 1990 i a punt de fer fallida, i la va convertir en la tele del PP. Allà segueix. Sense arribar a aquells extrems, el Govern de les Retallades ha concedit una partida de 2 milions d’Euros a la Radiotelevisió Privada de La Vanguardia (8tv + RAC1) per a que aquestes emetin blocs d’entre 20″ i 1 minut de publicitat institucional de la Generalitat. Això ajudarà a que 8tv, televisió privada, pugui començar a fer la competència a TV3 això sí: amb diners públics. Sí, aquells diners que diuen que no n’hi ha prous per a tots però que només apareixen per ajudar als amigotes del President Mas.

Conclusió. No crec que estiguem davant d’una retallada enfocada a reduir únicament la despesa de TV3 sinó que està destinada a debilitar l’oferta pública de televisió i ràdio a Catalunya. Fa uns mesos va haver-hi l’intent de tancar COM Ràdio, la ràdio pública de la Diputació, i d’aprimar les televisions locals de Xarxa de TV Locals (XTVL). Qui va demanar la supressió d’aquesta ‘competència deslleial’ va ser, curiosament, el lobby de radios privades de Catalunya. Lobby format per unes ràdios que no existirien sense l’aposta pública que va fer-se als anys 70 i 80 al crear RNE Ràdio4, les emissions en català des de Miramar al segón canal de TVE a Catalunya i, especialment, amb el naixement de TV3.

Masses favors ha de tornar aquest President a aquells que el van posar on està: mutues, Barça, Grup Godó, escoles concertades, la ‘classe mitja’… han oblidat que els seveis públics han de ser racionals però mai perdre la seva vocació de servei al ciutadà. TV3 fa un gran servei per la normalització social del català, el que no ho pot justificar tot, com tampoc hem d’acceptar una retallada salvatge pensada únicament per afavorir el conglomerat mediàtic del Compte de Godó.

La batalla entre la Radiotelevisió pública catalana i la Radiotelevisió privada del Grup Godó acaba de començar. Agafeu cadires que això promet.

TV3 i el final d’ETA

Ahir va ser un dia històric per a tots els demòcrates i va quedar clar qui pot i sap estar a l’alçada de les circumstàncies i qui no. Ahir Tv3 va demostrar que ja no és la televisió pública de qualitat, premiada a tota Europa i referent d’informació plural: mentre es succeïen les reaccions a aquest moment històric, TV3 ens oferia la inauguració de la Masia del FCB en riguròs directe i per dos canals: Esports3 (que normalment emet el mateix que la tele oficial BarçaTV) i TV3. La informació quedava relagada a un trist especial al 3/24. L’opció per estar informat era, simplement, canviar de canal, cosa que vaig fer per veure l’especial a La1. Quan va arribar l’hora de l’informatiu, la el temps dedicat al FCB va ocupar un bon troç, com si no n’haguèssim tingut prou i l’objectiu de la redacció d’informatius fos provocar una indigestiò de somriures perfectes de Sandro Rosell i d’Artur Mas parlant de barcelonisme… el Molt Honorable President no va tenir una sola paraula pel final d’ETA. Le retallades han arribat a la decència dels seus discursos i actes.

A twitter es podien llegir comentaris de tota mena (la majoria entre sorpresa i indignació). En destaco els de periodístes com Sergi Mas, Toni Clapés, Francesc Valls, David Valenzuela… polítics com Joan Ferran i de molts anònims (com aquest o aquest) que denunciaven que TV3, la nostra tele pública, no feia cap excepció i emetia integrament la ‘jarana‘ culé.

La pregunta que em faig és fins quan haurem d’aguantar l’espectàcle cutre i barretinaire de veure com TV3 es va convertint a pasos de gegant en la ‘tele de Barça’, en una ‘tele provinciana’ més? De què serveix que la ‘corpo‘ hagi creat un canal específic d’esports si, al final, els esports ¡perdó! EL BARÇA pesa més que notícies històriques com el final d’ETA o gran calat social com el terratrèmol de Lorca? Rercordem que TV3 va ser l’únic canal de televisió de l’estat que no va enviar cap càmera a Lorca (Múrcia) i va posar la notícia per darrera del fet que el Barça era campió matemàtic de lliga. Les càmeres no eren a Lorca, eren perseguint l’autobús del Barça de l’aeroport de El Prat al Camp Nou en rigoròs directe per TV3. Per fer el que fan, sincerament que el tanquin i estalviem aquests diners per a una altra cosa i no per a entregar-lo alegrement al FCB.

Vull recordar que per molt menys es va destituïr a tot un cap d’informatius, quan l’any 2000 Ernest Lluch va ser assessinat i TV3 no va oferir la notícia en directe. En aquell moment s’emetia com a fals directe el programa ‘Sense titol‘ d’Andreu Buenafuente i interrompre la programació haguès suposat reventar el programa i que la ‘trampa‘ del fals directe es veiés. ¿Què hauriem de fer ara que s’ha primat la fastuosa inauguració de la Masia a un fet indubtablement històric? Algú demanarà disculpes per l’espectàcle provincià? Per la falta de visió? Per posar pel davant un club de futbol al final de 41 anys de violència sectària? Em temo que no.

No vull creure que la solució és privatitzar TV3 i que definitivament la compri el Barça. És cert que, total, seguirien emetent partits del Barça, notícies del Barça (que si Messi això, que si Guardiola allò, que si el Madrid ¡ui! què lleig…), curses de Fòrmula 1 i notícies de Fòrmula 1 per sobre tot. Vull creure que la solució és una bona gestió i reconsiderar de dalt a baix el finançament de TV3 i acabar amb la ‘barçadependència‘ que pateix, així com reconsiderar si els canals de TDT són necessaris. Al final tanta TDT pública només ha servit per a que les sèries bones estiguin desterrades al 3XL, les notícies al 3/24, els documentals i programes culturals al 33… això sí el futbol ¡perdó! el Barça i la fòrumla 1 segueixen ocupant hores i hores de preuada televisió pública, tot relegant la informació i la qualitat a la franja horaria de les 23h com el Sense Ficció.

Crec que sí, mereixem una disculpa.

Informació i contrainformació: La caiguda de Tripoli

Estem assistint al final del règim de Gadafi en el que, sembla, el paral·lelisme més sorprenent entre la caiguda dels règims comunistes europeus als 80 i la caiguda de les dictadures titelles de la riba sud i est del Mediterrani. Libia, per la seva violència interna, per com el tirà va llençar la força del seu excèrcit contra els rebels, apareix com a record del que va ser la caiguda de Ceaucescu i el final del comunisme a Romania. Els rebels, amb l’ajuda de la OTAN que semblen recolçar als reformistes libis i no al tirà, van iniciar el dissabte la conquesta de Tripoli, la capital. A diferència, però, de la caiguda dels règims comunistes als 80, avui internet dona una visió nova on podem obtenir informació també des de propi règim que intenta, desesperat, contrarrestar el pes dels rebels a la xarxa. Blogs, twitters, grups de Facebook de fans de criminals de guerra com Milosevic… es fan resó de la desinformació que el moribund règim de Gadafi posa a disposició de tot aquell que vugui creure cegament en conspiranoies desastroses.

· TeleSur: la veu discordant televisiva.

Venezuela s’ha convertit en el darrer i més visible recolçament del dictador libi. Han sigut moltes les aparicions públiques de Chaves on denunciava l’agresió extrangera i la ‘guerra pel petroli’. Telesur, la televisió pública veneçolana, fa un seguiment informatiu no tant de la caiguda en sí de Tripoli, sinó del propi dictador. Per exemple, aquest video de Telesur del passat dia 21 d’agost n’és un bon exemple.

El llenguatge del presentador està molt lluny de ser imparcial i no amaga la simpatia ‘editorial’ de la cadena. Podem veure les imatges de la discòrdia oferides per Al Jazeera-Arabic i com es parla de ‘incursión multinacional’ al referir-se als rebels, ‘pueblo resistente’ per parlar dels que recolcen a Gadafi i de ‘lider revolucionario’ que va retornar la dignitat al poble libi. Telesur, doncs, és el principal altaveu de les noticies oficialistes del règim i el fet que sigui en castellà l’ha dut a ser el mitjà de comunicació preferit d’aquells que no veuen a Gadafi com un dictador sinó com un revolucionari i als rebels, no com a el poble en armes sinó com a legions extrangeres.

· El misteriòs cas del platò d’Al Jazeera

Entre els cercles més adictes a les teories conspiranoiques circula la denúncia que Al Jazeera estaria manipulant les imatges de Tripoli i que realment no s’hi estaria duent a terme cap aixecament de la capital contra Gadafi. La imatge en qüestió és aquesta:

Per exemple, al blog ‘Lybia against super power media’ (Libia contra el poder dels super mitjans de comunicació), creat el 20 d’agost pel libanès ‘Al-Fatah69’ denuncia la manipulació i invasió de Libia per part de les potències extrangeres i, especialment, els Estats Units i Israel, cristalitzada en la manipulació informativa que la cadena Al Jazeera estaria cometent contra Libia. Aquesta denuncia, però, ha circulat per blogs partidaris i simpatitzants del dictador libi, entre ells el curiòs ’Support for Muammar al Gadafi from the people of Serbia’ i curiosament el discurs es repeteix quasi fotocopiat a molts blogs, gairebé paraula a paraula.

Un primer cop d’ull a la fotografia comparativa demostraria que hi ha alguna cosa extranya en la captura de pantalla que va emetre Al Jazeera: poca gent, il·luminació extranya… els blogs denuncien precisament que la poca gent amb banderes rebels serien actors i que la llum no sembla la habitual d’una plaça, sinó de focus de televisió. A més, les altres fotografies mostren palmeres que no hi són al pressumpte ‘plató’ d’Al Jazeera, així com elements decoratius a la porta de la Plaça Verda que tampoc hi apareixen. Tot molt sospitòs i molt fosc, oi? Per si això fos poc apareixia un video on tot era confirmat: fonts anònimes confirmaven que, efectivament, totes les imatges de Al Jazeera del dia 21 són un muntatge a un plató de Doha on s’ha reproduit tot amb una presició digna de Hollywood: els retrats de Gadafi, les banderes, els cotxes, els arbres, absolutament tot. ¿La font? Es desconeix, és anònima, però mereix tota la creidibilitat del món segons la televisió libanesa.

La conspiració, però, és tan malaltissa que cau pel seu propi pes. Si ens fixem a la imatge que denuncia el suposat ‘plató d’Al Jazeera’ veurem la contradicció que hi ha entre les imatges reals de la Plaça Verda i les imatges de la mateixa plaça amb els rebels: practicament tot coincideix, excepte una palmera que apareix en una imatge, però no en les altres dues. Aquesta imatge és una de real presa al 2007 i podem veure-hi que la palmera, proba de la manipulació d’Al Jazeera, ja no hi era. En d’altres imatges més actuals que es poden trobar a Flickr o Panoramio es pot constatar que segueix igual.

I sobre la denúncia de que la llum semblen ‘focus’ i no la llum típica d’una plaça, la resposa és simple: efectivament la Plaça Verda està il·luminada amb focus com els que trobem als estadis de futbol, per això la llum és diferent a la que estem habituats. Això explicaria per què el fons de la imatge és tan fosc i el pla proper està tan il·luminat. Qüestiò d’òptica.

Per si encara teniu dubtes, aquí teniu la retransmisió en directe des de la Plaça Verda de Tripoli que Al Jazeera va fer i que, sincerament, no és un muntatge.

· Informació i contrainformació a la xarxa.

La qatarí Al Jazeera, en la seva versió en arab o anglesa, ha sigut l’altaveu de les revolucions de la ‘primavera àrab’. El seu poder es va poder veure a la revolució d’Egipte, quan era l’únic canal que va poder informar des de el mateix centre de la revolució fins i tot quan el govern egipci va tallar tota comunicació inalàmbrica. De nou ara Al Jazeera torna a ser al centre de la notícia i ens ofereix un punt de vista únic sobre les rebelions i també sobre l’avenç de l’entrada dels rebels a Tripoli. Ja hagi sigut la celebració de l’entrada dels rebels a la Plaça Verda, rebatejada com a Plaça dels Màrtirs, com l’alliberació del fill petit de Gadafi aquesta mateixa matinada, Al Jazeera ha informat en tot moment. No oblidem que la situació al país és de guerra i que el govern libi, per a protegir-se, va ordenar l’expulsió dels periodistes extrangers deixant a la televisió estatal LJBC i a d’altres canals també sota control gubernamental com l’única forma d’informar-se sobre la situació al país. Naturalment tots els canals són fidels a la defensa del dictador i, de la mateixa forma que TeleSur, acusen als rebels de ser extranger i asseguren repeteixen les vegades que calgui el pressumpte muntatge d’Al Jazeera. Les escenes en favor del dictador es succeeixen, la més sorprenent la d’aquesta presentadora que, en ple programa informatiu, treu una pistola i jura matar morint. Com totes les dictadures que, de cop, veuen el seu final a prop els més fanàtics semblen embogir i, tot tement el seu final, no dubten en dur fins al final el seu jurament de lleialtat al règim.

És l’altra cara del 2.0, de les rebelions nascudes a Twitter, un mitjà massa nou com per a ser comprés per uns governants gerontocràtics que són molt lluny del seu poble, aïllats i tancats en sí mateixos. En el cas de Libia i de Gadafi, la caricatura de sí mateix en la que s’ha convertit el dictador i la seva crueltat al no dubtar en llençar l’excèrcit contra el poble, el règim ha començat a entendre que per a contrarrestar el poder del 2.0 s’han de crear altaveus dintre del 2.0. Blogs, comptes de Twitter i grups de Facebook que denuncien aquests muntatges són la desastrosa resposta d’un règim que es dissol a la vegada que es nega a morir i deixar pas a una transició cap a, esperem, una democràcia àrab.

La Setmana Santa serveix per mirar la televisió

Tu tampoc tens plans per la setmana santa, a més de llegir algún llibre o veure desconsolat una programació televisiva farcida de despropósits macarens? Et donaré un cop de mà amb algunes de les sèries que hauries de veure aquesta setmana santa… sèries, això sí, majoritariament maltractades per una televisió a Espanya no n’encerta ni una, que no sap programar o bé no en té cap interès.

Avui parlem de sèries que, en la meva modesta opinió, són obres mestres de la televisió però que no ténen cabuda a una graella televisiva plena de programes putrefactes i pudents o pústules televisives com aquesta, aquesta o aquesta.

Crematorio

Sorprenent serie produida per Canal+ Espanya i finançada per la Generalitat Valenciana, fa un repàs sense compassió de la corrupció urbanística i política a la costa valenciana des de els seus orígens als anys 80. Protagonitzada per Pepe Sancho en el paper de taurò del negoci de la construcció, planteja una situació que ens serà molt familiar si hem seguit, ni que sigui una mica, els casos de corrupció urbanística

Té un punt just de lentitud necessària i la història que narra és verosímil i reconeixible, amb guions elaborats allunyats diversos anys llum d’altres horrors televisius, a més d’una excelent fotografia. Per primera vegada podem veure una sèrie que sembla americana, que no és cutre, que aposta per grans actors i no per nenets macos que es passen mitja sèrie ‘en boles’ i l’altra mitja follant. La primera temporada consta de 5 capítols.

Després de veure-la la pregunta que em va venir al cap va ser ¿seria possible una sèrie així sobre el Cas Palau, el Pretòria o la corrupció urbanística al Pirineu?… N’esteu segurs?

NOTA: 9/10

Boardwalk Empire

No deixem la corrupció, però sí que retrocedirem 70 anys en el temps. La sèrie, protagonitzada per un insuperable Joe Buschemi (l’etern secundari) i produïda per Martin Scorsesse, arrenca a Atlantic City, ciutat d’estiueig de les classes benestants de Nova York i Washington, la nit de cap d’any de 1919, hores abans de l’entrada en vigor de la Llei Seca als Estats Units; l’1 de gener de 1920. Aquell dia es va donar el tret de sortida a la lluita pel poder de les màfies i els gangsters de Chicago, que es convertiria en el port d’entrada d’alcohol, a la bojeria dels anys 20, la corrupció policiaca i del recent nascut FBI. També sentirem a parlar de personatges històrics, dels seus orígens i fets que van marcar per sempre la història.

Imprescindible.

NOTA: 9.5/10

Mad Men

En sóc entusiasta des de el primer capítol i ara tot just s’acaba d’emetre per Canal+ la quarta temporada. Sèrie exquisida que retrata la vida als Estats Units entre els ultraconservadors anys 50 i la revolució que s’hi va viure als 60 a través d’una agència publicitaria de la Madison Avenue de Manhatthan, on hi treballaven els ‘Mad Men’ nom que rebien els publicistes. Assistim al neixement de la nostra societat de consum a través de la vida (en molts casos miserable) d’aquells pensadors que van descobrir que ‘el producte ets tu‘ i que la publicitat ha de vendre sentiments i emocions, a més de fer un retrat en temps real sobre el paper de la dona, l’homosexualitat, la segregació racial o la política.

Maltractada per Cuatro, que va emetre només la primera temporada i en uns horaris patètics, va ser traslladada a Canal+ sense tampoc massa encert, el que la va convertir en una de les sèries més descarregades a Espanya (tan sols superada per Lost). Un cop més es va demostrar que l’espectador és molt més inteligent que qualsevol programador televisiu, més pendent de les sortides de to del circ televisiu que de la qualitat. Amb molta vista, FNAC va llençar al mercat uns packs de DVDs amb les tres primeres temporades dins d’una caixa en forma de paquet de Lucky Strike, de la que descobrim la seva història al primer capitol i farà ens n’enganxem.

NOTA: 10/10

Sherlock

Si una cosa té la BBC és que tracta amb molta atenció l’adaptació televisiva dels seus clàssics. No cal recordar la històrica adaptació als anys 60 de les Aventures de Sherlock Holmes, amb Peter Cushing al paper del detectiu, i editada per sorpresa en DVD per la BBC al 2004. Però la BBC va donar un gir inesperat al portar a Londres del segle XXI al gran detectiu i al seu inseparable company. Així neix ‘Sherlock’.

Una adaptació brutal, allunyada dels vòmits de Hollywood, on trobem a un Holmes i un Watson que semblen els Pet Shop Boys, que comparteixen un pis llogat per la mítica Senyora Hudson, i que resoldran casos amb telèfons mòbils, ordinadors i petites dossis d’acció que farà les delícies d’aquells a qui ens agraden les aventures del personatge creat per Sir Conan Doyle i el suspens del cinema negre. La sèrie, a més, compta amb la participació dels espectadors a través dels blocs que apareixen com ‘The Science of Deduction‘, on Holmes hi penja els seus anàlisis i que serà clau al tercer capitol, o el bloc de John Watson, que narra les aventures del detectiu… llàstima, però, que aquestes dues eines semblen una mica abandonades.

Es presenta en 3 episodis de 90 minuts cadascún. El primer es titula ‘Estudi en rosa’ i és una actualització de ‘Estudi en escarlata’. Encara que sembli increible, només el canal 3XL la va emetre presentant-la com una sèrie juvenil i no com la gran obra televisiva que és… però ¿què es pot esperar d’una TV3 que basa la seva programació en el Barça, Els Matins i els culebrots per marujes catalanes? Un altre cop una mala programació porta als espectadors a delinquir…

NOTA: 8.5/10

The Pacific

Seguim amb Canal+, i és que la cadena de pagament francesa és la única capaç d’apostar per sèries de qualitat. The Pacific, produida per Steven Spielberg i HBO (de nou), narra la Guerra del Pacífic, que va enfrontar als Estats Units contra el Japó durant la Segona Guerra Mundial, i es tracta d’un excelent excercici de revisió de la història, sense els triomfalismes del cinema dels 50 i 60 i amb altíssimes dóssis de realisme, que si sou sensibles potser no us agradan gaire… però la guerra és la guerra.

Un altre cop HBO porta a la pantalal una gran producció televisiva que, com no, ha passat molt desaparcebuda al nostre país tot i la gran publicitat que se’n va fer.

NOTA: 8.5/10

Vols afegir alguna sèrie més? Diga-ho als comentaris.

Bona setmana santa de passió i sèries de televisió.

TV3 i la Comunitat Valenciana

Twitter i Facebook van ben plens: la Generalitat Valenciana ha tancat l’emissió de TV3 al País Valencià. Eliseu Climent llença la tovallola. Acció Cultural del País Valencià ha tancat l’emissió de la televisió autonòmica catalana per evitar les multes milionaries, com informen els diaris Ara i Avui, a més de la premsa local del grup editorial El 9, així com el diari Levante. Els motius pels quals la Generalitat Valenciana ha tancat TV3 vènen de molt lluny: oficialment TV3 no tè llicència per emetre a la Comunitat Valenciana i ho feia de forma irregular a través d’una associació propietaria dels repetidors des de els que s’emetia. La Generalitat Valencia habia intentat clausurar moltes vegades aquests repetidors, normalment durant campanya electoral. Exigia a més aquest tancament per a poder negociar amb la Generalitat de Catalunya l’emissió recíproca de Canal 9 a Catalunya i de TV3 a la Comunitat Valenciana.

A la vista de l’escàndol que s’ha muntat a Twitter, ens hauriem de fer unes quantes preguntes. Els hashtag: #volemtv3 i #sensesenyal són Trendig Topics a tot l’estat i serveixen per canalitzar la decepció de molts valencians al haver perdut l’emissió dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sempre serà una mala notícia que, pel motiu que sigui, es tanqui un mitjà de comunicació indiferentment de la seva tendència, però hem de recordar que en el seu moment, allà l’any 2000, es va acordar que les llicències de TDT i ràdio analògica i digital d’emissió autonòmica serien otorgades únicament pel govern autonòmic d’aquell territori. És a dir: són la Generalitat Valencia i Catalana les que decideixen a qui i de quina manera s’otorguen les llicències d’emissió.

De la mateixa manera que a Catalunya no es toleraria l’emissió irregular de TeleMadrid o Región7 TV de Murcia, entenc que la Generalitat Valencia no toleri l’emissió de TV3 en el seu territori de forma irregular, ja que és una competència exclusiva que nosaltres no estariem disposats a cedir. Hem oblidat què va passar l’any 2009 quan esRadio, l’emissora del grup ultradretà LibertadDigital, va començar a emetre irregularment des d’una finca del Carmel cap a la ciutat de Barcelona? En aquell cas l’emissió d’aquesta radio va ser tallada en poques setmanes amb l’aplaudiment general, la convicció que és la Generalitat de Catalunya qui ha d’otorgar les llicències d’emissió i que qui vulgui emetre s’ha d’amotllar a les seves normes. Per què ara parlem de censura i feixisme i en aquell moment vàrem parlar de justícia? Jo crec que en ambdós casos es tracta d’aplicar la legalitat vigent, ens agradi o no. Res més: ni persecució ni genocidi cultural.

Potser seria millor per a tots, Valencians i Catalans i la resta de ciutadans de l’estat, utilitzar aquestes energies que es veuen a Twitter i Facebook per a aconseguir que les conselleries de Cultura del País Valencià i Catalunya tornin a seure per a negociar la reciprocitat d’emissions. És possible fer-ho ja que entre les Balears i Catalunya ja es veuen de forma recíproca IB3 i TV3, encara que sigui en les seves versions internacionals. Ja posats seria millor exigir que d’una vegada per totes i aprofitant les possibilitats que ens ofereix la TDT, es creés d’una vegada per totes un canal d’emissió a nivell espanyol on es poguèssin trobar tots els canals autonòmics públics associats sota les sigles FORTA. Ara per ara, aquesta institució televisiva només serveix per a negociar drets televisius del futbol i repartir-se programes. A més, ja que estic disposat a somiar-ho tot: ¿per què no gastar aquestes energies per obligar a Canal9 a emetre informacions amb transparència i sense les tergiversacions a les que estem acostumats? No em digueu que no es pot fer. Per què no demanar una televisió Valenciana de qualitat, transparent i imparcial enlloc d’aquest Canal9 tergiversat i farcit de gales televisives cutres produides per José Luís Moreno?. Per què només pensem en la llibertat d’expressió a la Comunitat Valenciana quan toquen TV3 i no quan des de la seva televisió pública es tergiversa obertament la realitat?

Ens haurem de preguntar si la tornada de CiU a la Generalitat suposarà una tornada al teatre dels enfrontaments constants amb el govern de la Generalitat Valenciana per causes folklòrico-lingüístiques, en que la una s’empenya en dir que la seva llengua no és català i l’altra s’empenya en tractar a la una com una província, enlloc de buscar una col·laboració estreta entre dues comunitats que comparteixen llengua i interessos econòmics comuns a Espanya i Europa.  Ens hauriem de preguntar també si les negociacions per aconseguir la reciprocitat d’emissió entre les conselleries catalana i valenciana seguiràn i tornarem a veure Canal9 a Catalunya i TV3 a la Comunitat Valenciana, o no. Jo crec que, passades les eleccions del 28 de maig, TV3 tornarà a emetre a València.

Vull que TV3 es torni a veure al País Valencià i Canal 9 a Catalunya, com també espero que algún dia TeleMadrid es pugui veure a Catalunya i TV3 a Sevilla, TeleGalicia a Múrcia i Canal Sur a Madrid. Tot seria més fàcil si ens possèssim d’acord d’una vegada per totes i deixèssim els odis i les prepotències guardades a un calaix durant una bona temporada. A poder ser per sempre.

Flatulència electoral

Fa un temps vaig dedicar una entrada al bloc dedicada a l’equip de campanya de CiU, que feia (i fa) una campanya enfocada en no parlar de res… a part de repetir que tot allò que ha fet ICV serà suprimit tant bon punt hagi arribat a la Generalitat, hagi sigut bo o dolent, o posar 9 senyeres als escenaris ¿ha proposat alguna altra cosa? Tampoc els hi cal, l’electorat d’esquerres està tan desmobilitzat, que deuen pensar que guanyaràn les eleccions tot fent la migdiada.

Però deixem de banda al Crist Redemptor que salvarà a Catalunya de tots els nostres pecats d’esquerres, parlarem de les flatulències electorals que es poden olorar quan encara no hem arribat a mitja campanya.

L’equip de campanya d’Alícia Sánchez-Camacho va plantejar un video joc de campanya. Fins aquí tot correcte. Però si  no l’heu vist, cosa que ho dubto, aquí el teniu:

La cosa seria una conya si no fos perque Alícia, muntada en un albàtros… ¿o un àguila imperial travestí? llença ‘bombetes’ (bombillas) amb un joc de paraules que no cal ser un linx per trobar-lo, als inmigrants il·legals i als independentistes. No és extrany que la gran majoria, excepte Sánchez-Camacho, hagi vist una incitació a la violència… però ¿per què aquest video és notícia si en el fons el que proposa el PP si arriba a governar? És a dir: fer fora als sense papers, oblidant que tot aquest temps els sense papers han sigut contractats al camp i a moltes obres per patrons sense escrúpols. En tot cas, quan passi la crisi, que tornin, a poder ser en les mateixes condicions, per aixi poder-los tornar a fer servir com a moneda de canvi electoral.

Algú havia dit que a la política, l’economia ho és tot… per sort tenim prous assessors de campanya que ens diuen que no. Que el sexe ho és tot, que no hi ha res com a anar a votar sobre-excitat. Així Montse Nebrera troba el seu espai electoral a cop de ‘polvazo’. Suposo que el seu missatge és triple: el primer missatge és tothom és horrible perque viu dels diners públics, el segón aquest sistema no ens agrada i el tercer ‘no tenim res per proposar, així que fem aquest video de merda per a que tothom parli de nosaltres’. Que no s’extranyi la Nebrera si algú li pregunta “i vosté quan cobrava quan dirigia l’Institut Ramón LLull?’. No em vaig equivocar massa al col·locar ‘Alternativa de govern’ entre els partits frikis.

La Joventut Socialista de Catalunya, les JSC també s’ha tret un video buit de contingut de la màniga dintre de l’estratègia de sortir com sigui a televisió, sigui fent un ball impossible amb el tema ‘Alltogether now’ de The Farm o al programa dels freaks alcoholics de La Noria.

Tot recordant la pel·lícula ‘Quan Harry va coneixer Sally‘, la jove votant del PSC té un orgasme al posar la papereta dels socialistes a l’urna… un recurs sobadíssim però que dona resultat, i igual que la Nebrera quan no tens res a dir tires del que sigui, aquest cop del sexe… al menys les JSC tiren d’una noia de bon veure, ja hi podien haver-hi posar un ‘tio cañón’ tocant-se… però això no és ni prou simple ni prou ramplón ni prou masclista. Suposo que ara és quan algú del PSC o de les JSC em recorda que masclista és l’actitud d’en Salvador Sostres a Telemadrid, i és ara quan jo recordo que el masclisme té moltes cares.

Per a acabar, dues flatulències d’aquelles que no només fan soroll sino que a més fan pudor. Puigcercós té un problema i el seu equip electoral ho sap: quasi no apareix a la premsa i quan surt és per a enfotre-se’n del seu tristíssim lema electoral ‘La Gent Valenta’ que rapidament es converteix en la ‘La gent va lenta’… Això no pot ser, així que va agafar l’estil Intereconomia i es va treure de la màniga una declaració que, sigui o no veritat, va sortir a les notícies. Victòria! Puigcercòs va aconseguir el seu objectiu… però encara falten dies per a que finalitzi la campanya… ¿quin disbarat li proposarà l’equip electoral d’ERC per a sortir a les notícies?

I per últim tornem amb els salvadors de la pàtria. Convergència i Unió està que no dorm… no tant per la possible imputació de càrrecs de CiU a la investigació paral·lela del Cas Palau, no no i ara!, si no per que potser per culpa TEVA no guanyen les eleccions. Així que animen a la gent a votar… pero si algú no els vota els amenacen amb la pena de telenotícies. És a dir: qui no vota a CiU és un irresponsable… Toma estratègia de campanya!

En el fons el que revelen aquestes videos és la falta absoluta de propostes interessants i una falta de ganes. Sigui el PP, que exhibeix amb aquests jocs d’ultradreta la seva manera de ‘pensar’, sigui la Nebrera desesperada davant de que ningú li fa ni punyetero cas (con lo que ella ha sido!), sigui el PSC desesperat per salvar els mobles sense fer ni un mínim d’auto-crítica i plantejar-se perque el seu electorat li dona l’esquena a les Autonòmiques i no a les Generals, sigui Esquerra que vol salvar també els mobles d’una crema segura i de veure que pot deixar de ser la força egemònica de l’independentisme, o sigui CiU que no vol que aquests pijipis els hi tornin a esgarrar la festa, és desanimador veure que el panorama electoral català fot pena i que serà difícil, no ja mobilitzar el vot amb aquestes campanyes buides, si no evitar que no marxi el vot a formacions extremistes que, ens agradi o no, parlen molt clar.

Freaks al Parlament

J. Lapasta (SI) - M. Nebrera (AG) - A.Santamaria (CORI) - J.Anglada (PxC) - J.Carretero (Reagrupament)

Ja ha començat la Campanya Electoral de les eleccions menys emocionants, més buides i més aburrides en molts anys. Totes les enquestes coincideixen en:

• Poca gent vol un tercer Tripartit.
• CiU arrassarà, el PSC s’enfornsarà en la misèria.
• ERC fotrà un daltabaix històric.
• A més abstenció, més partits ‘petits’ al parlament.

Com que les altres dades són prou serioses, i per les coses serioses ja teniu a Pilar Rahola i la cort de convers que analitzen l’actualitat com millor els hi convé, vull parlar d’aquests partits ‘petits’. Aquells que aspiren a 1 o 2 escons al Parlament. Els que jo anomeno ‘El Grup Freak‘.

L’iniciador del moviment Freak va ser allà als anys 90 i al canal Antonia3 Alfons Arús. Carlos Jesús és el primer freak oficial del nostre país. Aquell moviment imparable va anar omplint de freaks tots els espais socials, fins al punt que avui ser un freak és un valor afegit. Avui, la Freak número 1, Carmen de Mairena, és possiblement una persona més respectada que el propi President de la Generalitat. Com no, els freaks també arriben a la política catalana.

El funcionament del Parlament determina que si un partit obté menys de 5 escons passa automàticament al ‘Grup Mixt’. Avui el grup mixt només té un partit: Ciutadans, amb 3 escons. Als 90 l’escició d’ERC, el PI amb dos parlamentaris: Àngel Colom i Pilar Rahola, van inaugurar el Grup Mixt.

Analitzem ara els candidats a entrar al Grup Mixt, que coneixerem d’ara en endavant com Grup Freaky:

• Solidaritat Catalana – Joan Lapasta: esprés de tontejar amb CiU, ERC i Reagrupament, va necessitar tot un partit per a ell sol. Així que va convencer a Lopez-Tena i Uriel Beltran per formar un nou partit amb una única funció: tenir tot el protagonisme possible, ‘chupar del bote’ i obtenir la inmunitat davant del procés judicial que la nova directiva del FCB vol obrir contra ell per la seva gestió com a president de l’entitat. Alguns creuen que és la independència, pero a la vista està i jo no m’ho acabo d’empassar. El seu programa polític es resumeix en 4 frases rimbombants, quatre declaracions economico-folklóriques dignes de la ultra-dreta flamenca del Vlaams Belang i en dir fer dir repetir, per això té ‘palmeros’ com el Hooligan Novoa, que serà tan bon president de Catalunya com ho va ser del Futbol Club Barcelona. Fins i tot hi ha gent que creu que és d’esquerres, gent que o bé no sap el que és l’esquerra o bé no sap el que diu Joan Lapasta. El Fantasma de Berlusconi es prepara per entrar al Parlament i per la porta gran. Totes les enquesten li donen de 1 a 4 diputats. Oju, paligru.

• Alternativa de Govern – Montserrat Nebrera: És la meva gran decepció: veure a Montse Nebrera formant un partit al crit de ‘tonto el último’ per aconseguir fer exactament el que va repetir-nos a tots que no faria mai. Fins i tot va convocar una grandíssima conferència al Majèstic per dir que no faria el salt a la política i que ella volia crear una plataforma que portés al Parlament la necessitat de reformar el sistema polític català. Idea amb la que hi estic d’acord, però la temptació de poder ha pogut més que ella i al final ho ha fet: un partit liberal-demòcrata on el logotip és una ‘n’ amb les quatre barres. Una cosa així com que el logotip de UPyD sigui de color rosa, potser per a que tothom tingui present que UPyD és (menti)Rosa Diez. És allò de l’État c’est moi però en la partitocràcia. Le Partit c’est Moi!. Cap enquesta li dona un sol diputat. Es veia a venir.

• Coordinadora Reusenca Independent (CORI) – Ariel Santamaria: Quan penses en freak penses en un personatge com Ariel Santamaria, l’Elvis de Reus. Regidor des de 2003 a l’Ajuntament sota un programa electoral anomenat el ‘Juanxisme’, que podeu consultar aquí. Poca conya, perque el fitxatge estrella de la CORI ha sigut una de les grans i més respectades figures de Catalunya: Carmen de Mairena, sota el lema electoral ‘Tengo mucho glamour porque me perfumo el coño con ambipur‘ o ‘Ayer lo hice con un vasco y me dejó el culo hecho un asco‘, serà la número 2 a la llista. Les reivindicacions de la CORI són: legalització de la marihuana, la prostitució i els follòdroms públics per poder follar allà on sigui. Desgraciadament, cap enquesta els hi dona la més mínima representació, cosa que té una explicació molt simple: Carmen de Mairena és la número 2, si fos la número 1 ja us dic jo que treu l’escò segur. Ariel Santamaria, però, té un ego desbordat i només vol entrar-hi ell a fer el número. Si hagués tingut un millor departament de comunicació hauria vist que doña Carmen de Mairena hauria d’haver sigut la cap de llista per Barcelona i Josmar per Girona.

• 

  Anglada vist per Sciammarela (EL PAÍS)

  Plataforma per Catalunya (PxC) – Josep Anglada: Possem-nos serios. Anglada és un freak, però també un feixista dels perillosos. Ex-militant de Fuerza Nueva, partit fundat per Blas Piñar i que va obtenir representació democràtica al 1978 a les Corts Constituents, ex-dirigent del Frente Nacional i ara lider de la plataforma xenòfoba PxC. ¿Què puc dir que no sapiguem ja? ¿Que balla amb els altres partits d’ultradreta europeus? ¿Que no ha negat encara l’holocaust? ¿Que ens hem cansat de veure’l transportant de jove un retrat de Franco pels carrers de Vic? Cap enquesta li dona cap mena de resultat, cosa que era, i ara parlo seriosament, el gran terror que tots els demòcrates compartiem. No se si el que ha funcionat és el cordó sanitari no declarat que els altres partits estàn duent a terme, al no parlar ni esmentar de pasada a aquest Freak perillòs, o si és gràcies al gir xenòfob que ha agafat el Partit Popular, amb Alicia Sànchez Camacho, Reina del Reautxutat, al capdavant. Em temo que és més aviat gràcies a aquest últim. Espero que, de moment, freaks com l’Anglada no surtin de l’àmbit local de Vic (que és per Catalunya el que Ávila per Castella).

• Reagrupament.cat – Joan Carretero: Aquesta llista, aquesta proposta electoral obertament de dretes, conservadora i independentista ha sigut com un petard de Sant Joan humit. Una mica d’embrencida al principi i un ‘ptfff‘ al final que ni fa llum ni soroll. Suposo que en Carretero encara es deu estar menjant les ungles i estirant-se dels cabells al no haver volgut anar com a coalició amb en Joan Lapasta. Els primers recolçaments notoris d’alguns notables independentistes com Miquel Calçada i Joel Joan s’han transformat en silenci. A en Carretero ja no li agafen el telèfon, i les seves bases li carden el camp cap a Solidaritat Catalana, que és un cavall vencedor i, a més, en Joan Lapasta té més carisma. El carisma d’un demagog populista, però carisma. Les enquestes, que en un principi li donaven 1 o 2 diputats, ara no li donen ni el 3% dels sufragis necessaris, tot i que jo crec que sí aconseguirà un diputat per Girona. Pobre Joan

Doncs fins aqui el repàs als candidats a formar part del nou ‘Grup Freak’ del Parlament. Per si de cas, anem-nos preparant per veure al Parlament imatges com aquesta.