Del 15M al 12M ¿Què ha canviat?

Ja fa un any de l’inici inesperat del moviment dels ‘indignats’. Aquell moviment va sacsejar els ciments del sistema democràtic traient els colors dels partits polítics, va ser memorable la vinyeta de El Roto on es podia llegir ‘Y cuando los jovenes salieron a la calle, los partidos envejecieron‘. El 15M, que reb aquest nom per una manifestació convocada a través d’internet el dissabte 15 de maig de 2011 sota el lema ‘Democracia real ya’, va tenir unes circumstàncies impossibles de repetir:

• Va ser inesperat: ningú podia imaginar el dia 14 de maig un moviment així. Res va tenir un guió pre-establert. Ni les acampades, ni l’extensió a tot el món, ni el rebombori a internet, ni que totes les places del país bullirien en assamblees multitudinàries…

• Va néixer abans d’unes eleccions: la reclamació principal, més democràcia i més participació ciutadana, tenia molt a veure amb el fet d’estar davant d’unes eleccions municipals i autonòmiques on el PP va arrassar i que van suposar el principi del final del govern del PSOE.

• Va ser apolític: L’éxit sense precedents d’aquest moviment va ser la seva increïble transversalitat. Tot i que s’ha presentat, molt interessadament, com un moviment d’esquerres, el 15M originari tenia una presència de la dreta i l’esquerra en pro d’un canvi en el sistema.

• Sentiment de ‘hem dit prou’: Els joves, afectats amb un 47% d’atur en aquell moment, avui té la xifra vergonyosa de més del 50%, es sentien orfes de representació política, sindical… i reclamaven alguna cosa nova. El 15M va propiciar la caiguda del govern socialista, que el PP arrasés i la pujada dels partits petits enfront dels grans que encara avui continua.

Però entre el 15M de 2011 i el dia d’avui el moviment ha intentat resistir viu i no morir. No han sigut pocs els intents d’ofegar-lo i no han sigut pocs els que han volgut criminalitzar-lo i proclamar la seva mort. Res d’això. El 15M s’ha mantingut viu aquest any a través de les assemblees de barri i moltes han sigut les xerrades, manifestacions a petita i gran escala contra els retalls… que s’han vist per Barcelona i Madrid. Però el 15M ha evolucionat i ha tornat a aparèixer el 12M amb alguns canvis, especialment a Barcelona.

La sensació que he tingut al visitar l’Acampada BCN un any després ha sigut agredolça. Vegem-ho.

• La base del moviment és la mateixa: El moviment segueix amb unes reclamacions molt semblants, per no dir que són pràcticament les mateixes. Més democràcia, més participació, dació en pagament, canvi dels partits polítics, procés constitucional… això encara hi és. Les propostes del 15M en són més de 17.000, segons El País.

• 15M-Centrisme: Javi Toret, un dels liders del moviment Democracia Real Ya, va exposar a una xerrada de la que em vaig fer ressò a aquest blog del que anomena ‘La República del 99%’. El 15M té el convenciment com a moviment de representar al 99%. No és així, el 15M no és majoritari, tot i representar, segons les enquestes, al 60% dels espanyols. El moviment és urbà i té el seu centre a Madrid i Barcelona i, en menor mesura, València, Sevilla i Bilbao. Fora de l’àmbit urbà el moviment o bé no existeix o és molt minoritari. Curiosament tots els moviments que han canviat d’una manera decisiva la història d’Espanya han sigut urbans en un primer estadi.

• Entrada de grupuscles oportunistes: És el punt que, en la meva opinió, podria fer fracassar el moviment al menys a Barcelona. L’entrada dels habituals grupuscles anarko-oportunistes al 15M s’ha fet des de les assemblees de barri. Hem pogut veure com grupuscles entràven amb força i intentaven convertir el 15M en una plataforma de promoció política. Aquests grups ténen una gran presència a l’acampada del 12M i està bastant lluny del que podies trobar fa un any, quan hi havia una mescla ideològica interesantíssima. Els primers indicis d’una certa sectarització de l’activitat assembleària són visibles en la falta d’assistència a la plaça. Si fa un any l’Acampada Barcelona era plena fins a la bandera de gent, un any després és més aviat buida. Si el 15M acaba per ser un moviment d’ultraesquerra i alineat amb el tronat anarquisme anticapitalista neuròtic, l’any que ve no serà ni l’ombra del que és aquest any. En la meva opinió hem de procurar que el moviment segueixi, com fa un any, transversal.

• Política de la por: Es increïble llegir a El País que, segons una enquesta de Metroscopia, 6,5 de cada 10 espanyols consideren que la crisi és culpa dels ciutadans. El discurs de la por està triomfant i la ciutadania que fa un any no semblava tenir por per mostrar la seva indignacio, avui sembla rendir-se a la resignació. Terrible.

• Punt d’inflexió: Si el 15M s’apaga com una espelma i no és capaç d’aglutinar el descontentament davant la fractura social cap a la que ens encaminem, els camins per encarrilar aquesta fractura, poden ser més semblants als grecs que a aquestes festes ciutadanes que representen les places i les manifestacions. Si pel contrari, el 15M sobreviu al desgast d’un any, podem estar realment a les portes d’un canvi real que, més tard o més aviat, trobarà el seu moment. En els propers anys viurem algun moment on el 15M, si aconsegueix sobreviure, pot provocar la tan ansiada regeneració política. Estic plenament d’acord que el 15M és la base d’una renovació constitucional, politica i social i tot i que es mou lentament, es mou i no s’atura.

• El 15M en política? Aquesta pregunta se la fa molta gent i és ben normal. Demanar que el 15M entri en política convertint-se en un partit és lícit, però erroni. Si bé han sorgit i seguien sorgint polítics nascuts al foc del 15M. El moviment 15M ha de canviar als partits, tots sense excepció i, com he indicat, abans no es pot deixar polititzar. Hem de ser conscients que el 15M és la visualització del malestar. A França aquesta visualització la protagonitza Marine Le Pen, a Holanda l’ultra-dreta racista, a Itàlia i Rússia els neo-feixistes, a Grècia els neonazis i grups d’ultraesquerra… a Espanya aquest paper el juga un moviment festiu, transversal, renovador i obert com el 15M.

Un any després el 15M segueix, tot i els punts foscos, posant i plantant cara a la crisi. Mentre ens hem passat un any pendents de l’IBEX, la prima de risc i ofegant la realitat amb dades macroeconòmiques, el 15M posa rostre, veu i ànima a la crisi autèntica, la que pateixen els més desafavorits, els que paguen els plats trencats de la festa inmobiliaria i l’onada neoliberal que ens escombra. El 15M va ser aire fresc i un missatge positiu. Això es manté vigent: hi ha una sortida positiva i social a l’onada neoliberal que trepitja els nostres drets.

Les revolucions es produeixen quan el poble és conscient que qualsevol ciutadà és millor, més intel·ligent i més capaç que els seus governants. És llavors quan els governs i els règims cauen. Avui som davant d’un govern format per gent que amb 45 anys no ha cotitzat ni un sol dia a la seva vida, que ha enfonsat bancs i que viu de les seves rentes i no pas del treball. ¿A què esperem per cridar que ‘El Rei va despullat‘? ¿A què esperem per a acabar amb aquesta farsa?

12M: Els meus motius per sortir

Aquest dissabte 12 de Maig a les 18h estem convocats a recuperar l’esperit de rebelió del 15M contra la situació actual. Ciutats de tot el món es sumaran a un moviment cívic, apartidista i social que reclamarà, de nou, més transparència, més democràcia i un repartiment equitatiu de la riquesa i la responsabilitat davant la crisi. Aquests són els meus motius per assistir a aquesta manifestacio.

• Ni un Euro més pels bancs: acabem d’assistir a la pseudonacionalització de Bankia. Un rescat que costarà, segons diversos càlculs, gairebé 90.000 milions d’Euros. Paral·lelament, el govern no es cansa de dir que no hi ha diners ni per a la sanitat pública o serveis socials ni per a l’ensenyament. Hem d’aturar la socialització de les pèrdues, fent responsables a aquells que ara volen que tots els ciutadans carreguem amb les pèrdues d’un sistema insostenible d’enriquiment.

• Sanitat i educació públics i de qualitat: S’ha d’acabar amb el desmantellament de l’estat del benestar i l’aplicació sense cap classe de bàlsam de les tèsis més neoliberals vistes a Europa des dels anys 20. No és acceptable ni ética ni estèticament que es retallin milers d’euros en partides destinades als serveis a la ciutadania, mentre es despilfarren recursos públics en cimeres absurdes, ajudes a empreses amigues i, sobretot, el manteniment dels privilegis d’una oligarquia que acumula a les seves mans ni més ni menys que l’equivalent al 80% del PIB espanyol.

• Per un repartiment de la responsabilitat davant la crisi: Com és possible que els únics impostos que es pugin siguin els que graben als més desafavorits? Augmentar les rentes del treball o l’IVA fa que la responsabilitat davant la crisi recaigui a la classe treballadora, la més perjudicada pels impostos indirectes. Mentre això passa, les classes altes i aquells que no paguen impostos veuen per un costat reduida la seva pressió fiscal i, per l’altre, poden acollir-se a una amnistia fiscal si declaren. S’hauria de posar fre a la fugida de capitals i al frau, pero l’esforç de la dreta és premiar als rics i apretar el cinturó als més humils.

• Polítics a l’alçada: Tenim una classe política que es limita a mirar pels seus interessos i coleguitza l’estat repartint càrrecs, concesions, subvencions i ajudes encobertes entre amcs, familiars i coneguts. Els casos de nepotisme, coleguisme i acumulació de càrrecs per part d’una sola persona salten cada dia a la premsa i la llei de transparència és més una pamema pensada per a deixar-ho tot tal i com està. Els polítics corruptes, a més, són presentats com a herois tot i haver malgastat els diners públics. Hem d’aconseguir fer canviar encara més als polítics, encara que hi hagi polítics que demostren que no tots són iguals.

• Prou privilegis!: La Transició s’ha revelat com una estafa ciutadana on els privilegis otorgats durant el franquisme es van mantenir sense modificació. Aquell sistema ha derivat en l’actual, on el Parlament serveix als privilegiats i s’oblida del poble. Per si això fos poc, assistim al desprestigi de la Monarquia i veiem com el Rei marxa de vacances a Botswana mentre l’Estat es troba en recessió i en mig d’unes retallades que asfixien l’economia i els serveis socials. El sistema monàrquic, doncs, apareix com el sosteniment dels privilegis, ja que fer negocis en nom de la Corona garantitza inmunitat i sometiment del Parlament als seus dessitjos.

• Vivenda digna, renta bàsica garantitzada, no invertir més en l’exèrcit que en ensenyament, recuperar la inversió en I+D+i, repartiment equitatiu de la riquesa i no pas de la pobresa, depurar responsabilitats de la ruina bancària, obertura d’un procés constituent…

Tenim motius de sobres per a seguir indignats amb el que està passant, pero ara toca passar a l’acció. El dissabte 12 de Maig a les 18h ens trobem TOTS a Plaça Catalunya de Barcelona. I si no pots venir a Barcelona, aquí tens la llista de ciutats on s’han convocat manifestacions.

L’enquesta del blog: Faràs vaga el #29M?

Des de fa uns dies podeu votar a la nova enquesta del blog. Aquest cop parlem de la vaga general convocada pels sindicats i recolçada per ICV-EUiA, IU, PSOE… contra la reforma laboral imposada pel PP, CiU i la patronal.

¿Faràs vaga el proper 29 de març?

Els sindicats també han de canviar

Si una cosa ha aconseguit el 15M ha sigut possar a sobre de la taula uns debats que semblaven impensables fa uns anys: la transparència política, els afers econòmics de la corona espanyola, la dació… en definitiva el 15M, moviment popular sense un rostre o una finalitat clara i definida, ha fet trontollar els ciments d’un sistema democràtic que cada cop ho sembla menys. Però una part d’aquesta ‘societat civil‘ no es dona per al·ludida. A diferència dels partits o institucions, els sindicats no han escoltat les crítiques que també li han arribat des del 15M.

Coses de la vida, o potser de la previsible política espanyola, tan bon punt el PP ha arribat al govern (i de quina manera!) ha posat sobre la taula quelcom que es sembla molt a la reforma laboral que anhela la Patronal. Automàticament els sindicats han despertat del somni dels justos i, en un temps rècord, ja parlen de vaga general. Potser serà cert que els sindicats només s’en recorden del que són quan governa la dreta.

És de justícia reconeixer que els sindicats van sortir molt reforçats de la vaga general de 2002, aconseguint un grau d’unitat i acció molt fort. El problema va ser que durant el període de Zapatero (2004-2011) els sindicats no van ser capaços de plantejar-se una ‘reforma laboral’ tranquila, que era i és a totes llums necessària. Al contrari, van instal·lar-se en el confort i la comoditat del govern socialista i la bombolla immobiliaria i, poc a poc, es van allunyar de la realitat fins que va esclatar la crisi. Quina fou l’actitud dels sindicats en l’àuge de la bombolla? Doncs en la meva opinió fou una actitud profundament irresponsable i corporativista per diversos motius, però en vull destacar dos:

• En temps de bonança es van promoure EROs i prejubilacions massives en tots els sectors pactades entre sindicats i empreses. Aquestes van enviar molts treballadors d’entre 45 a 55 anys a viure primer dos anys de l’atur i després la resta amb una pensió de jubilació durant els següents 10 a 25 anys. Casos escandalosos van ser els de Carrefour, l’any 2008, o la SEAT l’any 2009, entre molts molts altres casos.
• Mentre s’enviaba a treballadors capacitats a disfrutar d’unes gustoses vacances pagades, a aquests llocs de treball no s’hi incorporaven nous treballadors més joves amb les mateixes condicions, sinó que es van aplicar condicions molt pijtors. Dit d’altra manera: aquells que tenien el luxe de tenir contractes amb 45 dies per any treballat anaven a l’atur, mentre els joves ocupaven els llocs vacants amb contractes precaris.

Què ha passat en aquest temps? Doncs de la mateixa manera que els partits han patit una desafecció molt, forta els sindicats també la pateixen i ara en paguen les conseqüències en forma de desafecció. Efectivament els sindicats, i especialment les seve cúpules de direcció, han de canviar. S’ha d’acabar amb aquesta actitud i situació perque sense uns sindicats forts i independents del poder de l’estat i de l’empresa, no hi ha res a fer. Dit d’altra manera: s’han d’afrancesar i replantejar-se la seva funció, actitud i estructura. Sempre he cregut que la subvenció als sindicats és un absolut error perque els converteix en gossets faldillers que no reaccionen, o ho fan tard, davant els girs a la dreta de l’esquerra i al final semblen simples ‘chiuauas’ rabiosos davant la dreta i la patronal. La desafecció cap als sindicats es ve gestant des de fa anys i per molts motius, jo n’he destacat un, i fins que els sindicats no facin una reflexió en veu alta i acceptin que han d’adaptar-se a la nova realitat socioeconòmica del país no tornaran a ser portaveus del descontentament popular.

Una vaga general ara seria un absolut error, com destaca bona part de la premsa. Si la vaga fracasa podrien quedar tocats de mort i no ens podem permetre no tenir cap contrapoder a una patronal en plena lluna de mel amb la dreta més rància i reaccionaria desde la mort del dictador. Els líders sindicats i amb ells els sindicats, han de canviar, treure’s les camises de franela, obrir els ulls i recuperar el pols de la societat defensant a tots els treballadors, no només a aquells privilegiats amb els ‘45 dies per any treballat‘. Necessitem als sindicats, però no a uns sindicats anestesiats i corporativistes com els que 7 anys de caricies socialistes ens han deixat i que només recorden el que són quan governa la dreta.

Megaupload contra l’estupidesa

Ahir nit vaig detectar que Megaupload.com no funcionava quan vaig intentar descarregar-me el treball discografic de cert artista canadenc que l’habia pujat, per motu propi, a aquest servidor. Megaupload ha sigut el principal sistema de decàrregues i emmagatzematge a la xarxa més gran fins ara. S’hi podien trobar documents privats, fotos, música… i sí: també discos i pel·lícules que els usuaris lliurement pujaven i que, en molts casos, eren retirades per la propia direcció de la xarxa. Jo mateix feia servir Megaupload, juntament amb serveis com Wetransfer o Dropbox per a enviar els treballs acabats als meus clients. Això s’ha acabat. Hem pagat justos per pecadors tant els que pujavem continguts privats i legals, com els que feien una activitat pressumptament il·legal.

Deixant de banda els motius del tancament, que em semblen com a mínim qüestionables, amb el tancament de Megaupload s’inicia una nova fase en la guerra entre el sistema de distribució i creació de continguts del segle XX i el que neix amb internet. Quan un usuari decideix pujar un disc o el que sigui a la xarxa per a compartir-lo sense guanyar-hi diners, ¿és un delicte? Amb la llei del copyright a la mà, no. Per què es persegueix, doncs, aquesta pràctica amb tanta vehemència des de la indústria?

Som davant un canvi de cicle en l’audiovisual i els ‘popes’ de la indústria no volen veure-ho. Com he comentat en altres entrades a aquest blog, als anys 80 entre les despeses de producció d’un disc s’hi incloia la cocaina dels artistes, després la maquinaria es posava en marxa i es recuperava l’inversió. Així de fàcil. Avui amb la figura del ‘consumidor proactiu‘ que és consumidor, però també evaluador públic i fins i tot creador de continguts, la maquinaria no funciona. Una dada: un disc d’or als 90 era 1 milió de copies venudes, avui són 50’000 copies venudes en format físic i MP3.

Però anem més enllà ¿Què és a Espanya Megaupload o Rapidshare o l’Emule? És una porta a un mercat que ens està vetat a televisió. És la font on podem trobar sèries o pel·lícules discriminades per unes distribuidores a qui els hi dona absolutament igual la qualitat, només volen diners. És el lloc on puc trobar artistes nous i no els aborridíssims temes d’estrelletes compromeses, però exiliades a Miami o Suissa. És el lloc que a molts ens fà més cultes i millors i on podem fugir de la telemerda diaria.

Espanya és (era) el país amb més subscriptors de Megaupload.

• ¿Serà perque som el país on rumiants que menjen iogurt es barallen en directe a televisió per a veure qui és més tonto?
• ¿Serà perque som el país on el futbol ha segrestat la televisió pública i és un afer d’interés nacional per sobre de l’inversió en I+D+i, sanitat o educació?
• ¿Serà perque som el país de la 13a edició de Gran Hermano?
• ¿Serà perque som el país que ha invertit més en infraestructura de TDT que en continguts reals?
• ¿Serà perque la televisió en obert és una màquina d’emetre telemerda i futbol?

Com he dit altres vegades des d’aquest blog, el que em sorprén no és l’existència de Megaupload. Em sorprèn que ningú vulgui invertir en un sistema legal de visionat de pel·lícules econòmic, on trobar-hi les sèries que m’agraden… Existeixen Filmin (de qui sóc suscriptor), Youzee (que ha de millorar molt, però és una bona idea) i arribarà Netflix ben aviat… però sempre topen amb una indústria reaccionaria que no se n’adona de que ha de canviar. A la música, Spotify ofereix per 5€ al mes una oferta inmensa de música online. A Suècia, per exemple, aquest servei ha provocat la reducció del 25% en les descàrregues lliures. A Espanya no tenim cap dada al respecte. ¿Sorprenenent? No, pero m’atreveixo a dir que segur que també s’han reduit les descàrregues a la música.

Davant de la telemerda en HD que ens regala a diari la TDT, la televisió a internet i webs com Megaupload són un servei públic que ens ajuda a ser una mica menys estúpids i a ser prou crítics com per a plantar cara a l’operació general d’atontament que recòrre el món occidental. Esperem que, tard o aviat, els creadors, governs, indústria i representants de col·lectius a la xarxa es posin d’acord per a oferir a un preu acceptable continguts de qualitat.

Diferents esforços

Unes petites molèsties al genoll m’han privat durant prop d’un mes i mig de moure’m per Barcelona com més m’agrada, sobre la meva bicicleta. Vaig tornar a fer-la servir sense donar-li massa canya a les cames per a no forçar els genolls. (Sortir a correr per sobre d’asfalt o sobre cinta no és bo pel genoll, que ho sapigueu) Era dia 4 i quedaven un parell de regals de reis per a comprar i en bici seria menys estressant que en metro.

Tots hem vist l’impactant imatge d’una ciclista morta sota les rodes d’un inmens camió d’obres que no va respectar la prioritat en el gir a la dreta entre Diputació i Aribau. Vaig detectar que molts ciclistes s’avançacen als semàfors precisament per a fer-se veure, jo mateix ho vaig fer més d’una vegada perque no està entre els meus plans ser embestit per la dreta per un cotxe, bus o camió que no m’ha vist. Però quan vaig arribar al Portal de l’Àngel, centre neuràlgic comercial de la ciutat, vaig adonar-me dels canvis a la Plaça del Vuit de Març, que ha deixat de ser un solar-aparcament lamentable per a ser un espai per a nens. Allà em va cridar l’atenció una instal·lació gal·làctica de càrrega per a motos elèctriques plena de motos de les que es recarreguen amb bentzina. N’he vist més per la ciutat, n’hi ha un parell per Gràcia i suposo que n’hi deu haver més per tot Barcelona. La moto elèctrica ja no és el futur sinó el present, deia el Regidor de Mobilitat Eduard Freixedes, però en tot cas és un present invisible, indeterminat i que només està al cap dels directius de les factories de motocicletes que es fregaven les mans pensant quants diners guanyarien el dia que els que avui usen moto de bentzina es pasin a la moto elèctrica. Les instal·lacions per a carregar motos elèctriques ja hi són tot i que practicament ningú té una moto o un cotxe elèctric, però l’esforç i la inversió està feta i tant se val que en els propers 5 o 10 anys es quedi al carrer podrint-se sense usuaris.

Amb la bici pasa al revés: la bici és un present i una realitat visible, ja no és el futur utòpic que alguns somiavem cap a principis del 2000. Barcelona té 300 mil motos i 200mil bicis censades, de les quals 120 bicicletes circulen de mitjana diariament als carrers, però la infraestructura no existeix i la que hi ha pateix problemes per tot arreu: seguretat, deixadesa, falta de continuitat, ocupacions indegudes… el que es tradueix amb la presència indeguda de ciclistes a les voreres, accidents, conflictes… L’únic que l’Ajuntament ha sabut dir ha sigut que el Bicing arrossega un dèficid de 15 milions d’Euros, acte seguit el nou Ajuntament ha pujat la quota de l’abonament fins als 44€/any incloent-hi una assegurança de responsabilitat civil. L’Ajuntament parla de ‘Bicing’ i s’oblida dels que hem comprat una bici.

La bicicleta és part de la mobilitat a la ciutat, però els esforços de l’Ajuntament, tant de l’anterior amb un PSC bloquejat i una ICV dedicada només a temes socials, com aquest amb una CiU retalladora i un ranci PP pletòric, estàn molt lluny de millorar tot allò que sabem s’ha de millorar. En mobilitat els esforços es fan sempre en un únic sentit: potenciar i mantenir l’statu quo d’aquells que vènen motos i cotxes. Hem vist com la primera mesura en mobilitat de l’Ajuntament de Xavier Trias va ser posar, fos com fos, les motos al carril bus enlloc de millorar el paupèrrim servei d’autobusos de TMB. Els informes, inclòs el del RACC, ho desaconsellaven però la pataleta dels defensors del lobby de la moto i el cotxe va ser la d’un nen mimat. Governi qui governi, el milió d’usuaris diari del transport públic només a la ciutat de Barcelona o el més d’un centenar de miler d’usuaris de la bicicleta no mereixem cap atenció.

No estic en contra de la moto, ni molt menys! Prefereixo una Barcelona en moto que en cotxe, però crec que els que anem en bici mereixem un respecte institucional que avui no existeix. L’Alcalde Hereu va crear el Bicing sense assumir que podia ser l’èxit que va ser i es va limitar a fer promeses d’una Barcelona segura per la bici, com va fer Maragall al 95 (qui de fet va recuperar la bici a la ciutat) i com Clos al 2004. A Barcelona es fan carrils bici que són utilitzats per a aparcar taxis o furgonetes. El flamant carril bici d’Urgell n’és un gran exemple: és difícil trobar un sol dia en que, tot i estar perfetíssimament senyalitzat, no hi trobem camions i furgonetes descarregant. Trias, per la seva banda, ens va prometre una ‘revolució de la bici‘, però a hores d’ara només hem vist desapareixer les peces que separaven el carril bici a la calçada de la resta de vehicles, precisament perque les motos ‘hi ensopegaven‘ quan envaïen el carril bici, fet que no els hi està permés.

La pregunta que arriba és la natural: ¿fins quan patirem ciclistes, motoristes, vianants i transpor públic la dictadura del cotxe? En quin moment l’Ajuntament decidirà canviar aquesta situació que dura des dels anys 60?

S’acosta la successió a la Casa Reial?

El Discurs del Rei d’aquest any ha sigut possiblement un dels que més espectació mediàtica ha creat en els darrers anys. L’espectació, però, no s’ha traduït en l’augment espectacular de les audiències que alguns havien pronosticat. Tota l’atenció s’ha centrat en 3 punts del discurts: el referit a ETA, el referit a la crisi i la menció sobre els casos de corrupció que recòrren el país de sud a nord. Ningú ha deixat passar que la frase ‘la justicia ha de ser igual para todos’ inclou al cas de corrupció en que el Duc de Palma s’ha vist implicat directament.

Només el diari Público, declaradament republicà, ha parat atenció a les paraules del Rei en el tancament del discurs i que a mi també em van cridar l’atenció:

En esta noche, quiero dar las gracias especialmente a tantos españoles que en los últimos meses se han interesado por mi salud, felizmente recuperada.

En este tiempo, he podido apreciar, aún más si cabe, el rigor y el acierto con que mi hijo, el Príncipe de Asturias, me acompaña como Heredero de la Corona en el servicio a los españoles y a España, a su democracia, a su Estado de Derecho, a sus libertades, a su unidad y su diversidad, y a la defensa de sus intereses en todo el mundo. 

És conegut que el Rei ha superat una malaltia seriosa aquest any que ara acaba i que en aquest temps ha sigut el Príncep Felip qui ha ocupat les tàsques de cap d’estat espanyol. Amb un excercici de ‘lectura entre linies’ en el discurs del Rei, és fàcil comprovar que aquest paràgraf ens avisa per boca del Rei sobre que el seu fill serà un bon rei. S’ha especulat durant molt de temps sobre si el Rei abdicarà en el seu fill obrint un procés tranquil de transició entre els dos regnats, el de Joan Carles I i el que serà el de Felip VI. Ha arribat aquest moment? Serà 2012 l’any en que es viurà la primera successió normal a la corona d’Espanya des de principis del segle XX? Joan Carles I sembla estar preparant a l’opinió pública per a aquest fet.

A favor d’això tenim diversos factors:

• El Govern té majoria absoluta, el que dona comoditat i estabilitat a l’Estat (en principi). El canvi de monarca es donaria amb aquest coixi de tranquilitat política garantida fins, com a mínim, el 2015.
• La sensació de canvi de cicle entre el model heretat del segle XX, representat per la transició i personificat en la figura del Rei Joan Carles I, i el Segle XXI representat en el Príncep Felip de Borbó Un relleu podria portar l’esperada reforma constitucional.
• La bona imatge que sembla tenir el Príncep Felip, que personifica una corona jove al costat de monarques envellits i antiquats.

Però el relleu compta amb una sèrie de punts en contra que s’hauràn de seguir per a mesurar el procés:

• Augment lent però constant del sentiment pro-republicà que reflexen algunes enquestes. Si bé l’any 2007 la Monarquia Parlamentaria tenia el suport de més del 60% dels espanyols, avui el suport és inferior al 50%. La República Parlamentaria tenia poc més del 21% de suport l’any 2007 i avui arriba al 40%.
• L’obertura del procés per a una nova constitució que acompanyaria al nou monarca podria obrir el debat Monarquia/República. Recordem que a la primera legislatura de Zapatero (2004-2008) es va voler reformar el capitol referit a la Corona i el Cap d’Estat per a abolir la llei sàlica i que l’Infanta Elionor poguès ser Reina d’Espanya arribat el moment. La reforma, que haguès necessitat referèndum, es va aparcar sine die a causa dels temors fundats d’una victoria del ‘No’. Aquesta victòria podria obrir, involuntariament, un procès de debat republicà. El cel quasi antidemocràtic amb que PP i PSOE protegeixen a la Corona va fer aparcar el procès en un calaix, al costat de la proposta de Llei de la Corona.
• El famòs ‘Joancarlisme‘ dels espanyols. És a dir: que més que monàrquics, els espanyols són partidaris del Rei Joan Carles. És el que anomeno republicanisme latent, que arribada la mort del Rei podria cristalitzar politicament amb la reclamació d’una república parlamentaria i el sometiment a referèndum de la qüestió.

Però per sobre de tots els motius crec que en prima un: Un Rei no pot ‘dimitir’ en el seu fill com si la Institució de la Corona fòs una espècie de Presidència Hereditària d’una República-Monàrquica o pitjor encara, una versió europea del model Nord Coreà de presidència hereditaria. En tot cas quan una Monarquia vol aparentar ser una República, el millor és proclamar la República i fer les coses com es fan a les repúbliques. El Rei ha de morir al llit amb tota la parafarnàlia pròpia dels monarques i ‘Le Roi est mort, Vive le Roi!‘.  Si per tal de controlar el procès, evitar estridències republicanes i que Felip de Borbó sigui el proper Rei d’Espanya, el Rei Joan Carles I pretén interpretar una abdicació/dimissió en el seu fill, els republicans hem d’estar atents i preparats per a evitar que, de nou, el debat entre monarquia i república torni a ser enterrat. La Casa Reial és una monarquia hereditària i exclusiva de la sang, on la democràcia no hi té presència. Pretendre donar un caire presidencialista a una monarquia és un insult inacceptable. Si Joan Carles I volia ser President de la República el que hauria d’haver fet era abdicar, dissoldre la Casa dels Borbons a Espanya i presentar-se com a Presidenciable per un partit democràtic, com va fer Simeó de Bulgària als anys 90.

Però no ens avancem als aconteixements, pel moment el Rei segueix sent Joan Carles I i la proclamació de la III República un fet encara llunyà i que no sembla possible en un futur proper… o potser sí?.

Desmantellant la memòria

L’any 2009 els hereus de l’arxiu Centelles van tancar la seva venta al Ministeri de Cultura provocant una onada d’indignació que, sota el meu punt de vista, era injustificable. Se’ls va titllar de traïdors, botiflers, venuts… tot per considerar que l’oferta del Ministeri de Cultura era millor que el del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sergi Pàmies des del programa ‘El Món a RAC1‘ va recordar que durant els darrers 30 anys la Generalitat ha ignorat l’arxiu. Ell, com a amic personal dels fills, va destacar com el propi Jordi Pujol havia respost diverses vegades al propi Agustí Centelles que ‘ara això no toca, ara toca oblidar‘… i la Generalitat els va ignorar fins que va saber que el Ministeri de Cultura havia comprat l’arxiu.

La història que expliquen aquelles fotos sobre el desenvolupament de la Guerra Civil a Catalunya té poc a veure amb la versió que el nacionalisme convergent ens ha explicat. La història d’una Catalunya on qui parlava català era el bo i qui parlava castellà era el dolent cau quan s’analitza i es repassa la història amb un mínim de profunditat. La història de Catalunya durant la Guerra Civil és tan complexa o més que la de la resta d’Espanya i no es pot simplificar fins a convertir-la en un conte per nens. Per això i per a dignificar les víctimes de la Guerra Civil primer i de la impunitat franquista després va neixer el Memorial Democràtic.

El Memorial Democràcic, creat durant els set anys del govern tripartit, volia portar d’una vegada per totes la mateixa normalitat democràtica i voluntat de reconciliació que va existir a tota Europa al acabar la II Guerra Mundial. No es tractava de fer judicis ni empresonar a ningú, es tractava de recordar que la II República va ser una vibrant il·lusió de democràcia i llibertat, que la Guerra Civil va ser un conflicte entre germans i la dictadura un horror nacional. Ens agradi o no són part de la nostra història i l’hem d’explicar tal i com va ser per a reconciliar-nos amb el nostre passat i mirar al futur. No podem fer passar contes per anar a dormir com a realitats històriques, perque llavors estarem manipulant el passat. No és menys cert que els nacionalismes de tota mena es construeixen a base d’il·lusions, mentides, mitges veritats i mites. Resumir la Guerra Civil i el Franquisme com un conflicte entre ‘catalans’ i ‘espanyols’ on els ‘espanyols’ van guanyar i ocupar Catalunya n’és un i potser per això s’ha optat per dinamitar el Memorial Democràtic a cop de retallada. Un Memorial Democràtic ha de servit per a desmuntar mites i combatre les mentides amb realitats històriques, això el converteix en subversiu i perillòs per aquells que opten per creure en mites i mentides.

Aquest Govern vol ofegar tot allò que tingui a veure amb la seva bèstia negra, Iniciativa per Catalunya. Per això no ens ha d’extranyar que avui el Memorial Democràtic estigui desballestat, sense direcció, sense seu i sense pressupost. El pla d’aquest Govern dels Horrors és situar la seu al Castell de Montjuïc on seria molt complicat, per l’accés, fer-hi exposicions o activitats com es realitzaven a la anterior seu de Via Layetana, ara tancada per mal estat de l’edifici. Segons informa el diari El País CiU va votar dimecres una proposició de llei del PP per a tancar definitivament el Memorial, acabant així amb el primer intent real de reconciliació pedagògica fet a Espanya des de 1939. Malauradament el Memorial Democràtic és una anècdota en l’Espanya de la Constitució del 78 construida sobre una reconciliació basada en la por a uns militars amb masses ganes de salvar ‘la unidad de la pátria‘ les vegades que calgués.

Ni PP ni CiU semblen voler que es recordi i prefereixen explicar la seva propia visió de la Guerra Civil i el Franquisme. Els uns com una batalla entre sentiments nacionals, màrtirs catalans, ocupants espanyols i sants folklòrics, els altres com una batalla contra el comunisme o qualsevol burrada infumable escrita pel revisionista de Vigo, sompre sota l’aplaudiment del Churchill de Terol i tota la caverna mediàtica. La realitat que narren els diaris, fotografies com les d’Agustí Centelles o la memòria viva d’aquells que van viure la Guerra i la llarga foscor franquista volen ser enterrats per sempre i substituits per una reinterpretació política de la història que afavoreixi els interesos d’uns i altres. Qui perd la seva memòria perd la seva identitat. ¿Ho permetrem?

15O: Jo hi vaig!

Agafa un dels milions de motius que tenim per estar indignats i ves cap a Plaça Catalunya, avui a les 17h.

Reforma constitucional? Jo vull votar!

Quan era petit li preguntava a la meva mare com habia sigut la votació de la Constitució. Què sentien? Què deia la gent? Jo no tinc ni idea de què va ser la dictadura franquista perque no la vaig viure, però sí que n’he sentit a parlar molt a casa. Més de 30 anys després la Constitució, que va suposar el final d’una época i el començament d’una altra, ha quedat antiquada Avui, però, els dos partits majoritaris no volen ni sentir a parlar de ‘votar una nova Constitució’ i s’aferren a la de 1978, permetent únicament petites correccions que no necessiten de votació. La Constitució ha esdevingut una rèmora pesada i, per alguns, el símbol de l’absurda inmutabilitat i sacrosanta unitat de la Pàtria. Una reforma constitucional podria obrir una nova época de participacio democràtica i l’entrada d’Espanya al segle XXI, però els dos grans partits no ho volen.

Per això quan els dos grans liders de la Zona Euro, Merkel i Sarkozy, i els i misteriosos ‘mercats’ que jugen amb el deute sobirà com si estiguèssin a un casino, han ‘recomanat’ la inclusió del limit del deute a la Constitució i els liders d’aquest sistema bipartit anomenat PPSOE s’han posat d’acord per a fer-ho en dues setmanes, la indignació ha esclatat a la xarxa. Sota el hashtag #yoquierovotar molts ciutadans exigim poder votar una reforma que afectarà el nostre dia a dia. Encara que pugui semblar llunyà, limitar la capacitat de deute d’un Estat afecta als serveis bàsics ja que si un o altre servei queden fora d’aquest limit, no es financia i punt. De veritat no és quelcom important per a ser votat? La unió de PP + PSOE + CiU creu que no i, en conseqüència trametrà la reforma per la via d’urgència i en dues setmanes el sostre de la despesa pública serà una realitat i haurem complert un altre dels dessitjos dels ‘mercats’. Un pas més cap al neoliberalisme, un pas més cap a la destrucció del nostre estat del benestar. Amb forts aplaudiments anem destruint, poc a poc però sense pausa, el que ens ha costat més de 30 anys crear.

Queda l’opció reconeguda a l’article 167.3 de la Constitució Espanyola on es dona la capacitat als senadors i parlamentaris d’exigir la convocatòria d’un referèndum per a consultar al poble qualsevol reforma constitucional. La web Actuable, altaveu reivindicatiu del 15M i tantes altres iniciatives de caire popular, proposa signar per a exigir als grups parlamentaris del Senat i el Parlament precisament la convocatòria d’un referèndum. Podeu votar aquí. Sabem que els diputats d’IU, ICV i UPyD hi votaran a favor, també sabem que molts diputats del PSOE no estan gens satisfets amb la reforma. ¿Hi votaran a favor?

Tenen (tenim) la sensació que la vida política ha escapat de les nostres mans i que, votem el que votem, aquí mana algú que no representa a la sobirania popular. La entrada a la Unió Europea i la posterior entrada a la Zona Euro va deixar bona part de la sobirania fiscal en mans del BCE i el Pacte de Maastricht (per cert, la Constitució Espanyola es va reformar al 1993 per a acceptar aquest text com a marc regulador econòmic, ja fixava en el 3% el limit del dèficit i van ser Alemanya i França les que van exigir incomplir-lo al 2006) i necessitem mecanismes europeus que ens portin a una convergència federal i el naixement d’una Unió d’Estats Europeus. És inacceptable, però, que entitats que tothom anomena ‘mercats’ quan hauriem de parlar de ‘especuladors’, marquin el dia a dia dels ciutadans, que asisteixen al retall de l’estat del benestar sense capacitat de negar-s’hi.

De fons trobem el terror de la classe política (que ha esdevingut una nova classe social en aquest sistema de castes liberals) a que el poble excerceixi la seva sobirania més enllà de la participació a les eleccions cada quatre anys. La base de tot això hauria de ser el plantejament d’una reforma constitucional en tota regla que reconegui les autonomies i ens faci avançar cap al federalisme, que modernitzi l’Estat i s’acabi la incongruència s’haver construit un estat ‘descentralitzat’ sobre l’estructura d’un estat ‘hipercentralista’: províncies versus autonomies i consells comarcals versus ajuntaments. La por d’aquesta classe política és que el referèndum constitucional esdevingui un referèndum al sistema: a la antiquada monarquia, a la sacrosanta unió de la pàtria, als privilegis de l’esglèsia… i la falsa cohesió de l’Estat salti pels aires. Llavors ens hem de preguntar si els nostres polítics volen una democràcia més participativa o una simple il·lusió de democràcia construïda d’esquenes als ciutadans.

Mentre això passa aquí, ens noticies que parlen sobre que Warren Buffet i el club de les més grans fortunes de França demanen als seus governs pagar més impostos i contribuir a la solidaritat. Aquí els bancs es reparteixen els milions sortits de fons públics que vàren rebre amb la condició d’oferir crèdit als ciutadans, però que han utilitzat per sanejar els seus comptes i pujar-se els seus ja de per sí milionaris sous, i els rics més rics demanen més i més baixades d’impostos i més i més retalls a la classe mitja. És la ironia de tenir un sistema de partits on la diferència entre PP i PSOE es limita a anècdotes i al nom: és el ‘Partit Socialista’ qui ha impulsat els majors retalls de la democràcia i és el ‘Partit Liberal’ (el PP) qui les mantindrà o ampliarà perque cap dels dos veu perillar el seu domini. El sistema electoral els protegeix i penalitza qualsevol opició política minoritària i el ciutadà és empés cap al desencant i la indiferència.

Per últim us deixo opinions al respecte d’aquest tema:

• ¿Una constitución neoliberal sin referèndum? – Rosa María Artal
• La tontada del techo de gasto – Roger Senserrich
• Mensaje a los mercados – Editoral de El País
• Los cobardes Zapatero y Rajoy – Arturo González
• Un ataque al Estado del Bienestar - Vicenç Navarro
• No a la modificación constitucional contra el Estado del Bienestar – Luís W. Sevilla