Focs artificials, sardanes i trabucaires.

No em digueu que no són entendridores les imatges de la recentment constituïda Assemblea Nacional Catalana? Juntets tots els partits independentistes, defensors dels drets nacionals de Catalunya i al costat, pendents de la foto, molts i molts convergents encantats de tenir unes boniques fotos rodejats d’estelades. Caspa, barretina i dobles intencions a dojo. ¡Quanta hipocresia i tots aplaudeixen!

Les intencions de l’Assemblea Nacional Catalana, sigui dit, són molt lloables: traçar un autèntic full de ruta (l’enèssim) cap a l’independència del país. Fins aquí la iniciativa es mereix tot el meu suport perque, com he defensat sempre, tots els pobles que ho vulguin han de poder excercir el dret a l’autodeterminació en llibertat i, en conseqüència, totes les opinions han de poder ser defensades. Tant el sí com el no, tant els que volen seguir sent part d’Espanya com els que en volen la separació total, la federació o l’autonomia. Però prou de pamemes, de costellades, de manifestacions folklòriques, de penjar estelades de tots els pals del país i aviviar el debat sobiranista quan a CiU li interessa. Prou. Si de veritat volen fer alguna cosa per la independència, em pregunto per què tots aquests independentistes no es giren cap als convergents i els hi recriminen els seus pactes amb el PP a tants ajuntaments de Catalunya, a la Generalitat, a Madrid, a la Diputació de Barcelona… en molts casos pactes que van en contra dels interessos de Catalunya econòmica i socialment i estan destrossant l’estat del benestar català. ¿Potser ens preparen per la seva Catalunya Independent a imatge i semblança d’Andorra?. Però allà tenim als convergents penjant estelades, fent-se fotos somrients mentre els que són independentistes de cor es deixen enganyar si creuen que Convergència canalitzarà, algún dia, un procès cap a l’autodeterminació real.

Tots tranquils. L’Assemblea Nacional Catalana és un altre foc d’artifici, un altre trobada folklòrica, una altre mostra de múscul sobiranista que tard o aviat, com la manifestació del 10J de 2010, serà utilitzada per CiU i oblidada en un calaix tan bon punt repeteixi victòria a les eleccions autonòmiques. No senyors. Aquestes trobades poden tenir molt bona voluntat, però són una enganyifa a aquells que realment creuen que és possible una Catalunya independent. Jo, que no en soc especialment partidari estic la mar de tranquil. Mentre hi hagi Convergents pel mig, aquestes assemblees nacionals no pasaran de trobades d’esbart sardanista sense més repercussió que les que la Santa Espina Mediàtica li vulgui donar. La dreta catalana, com sempre al llarg del segle XX, segueix sent sobiranista a Catalunya i fidel servent de la dreta rància i reaccionaria espanyola. El propi Artur Mas ho deixa ben clar al llibre de poemes i cançons d’amor que li va escriure la Vedette del lobby jueu: el dia que CiU es posicioni a favor de la independència, pasarà dels 60 escons als 15 o 20.

Temps al temps.

La Santa Espina Vs. Iniciativa.

Fa uns dies l’historiador Joaquim Coll venia a constatar des de El Periódico l’atac sistemàtic que reb la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquest partit s’ha convertit en el blanc de la dialèctica més beligerant del govern. En destaca el to agre que el propi President té amb el diputat Joan Herrera i, en general, la dreta (CiU+PP) actúen com si ICV no representés a ningú i fós un col·lectiu insultable. Però ¿què ha portat a aquesta situació? ¿Per què es tracta a ICV d’aquesta manera? Per a entendre-ho hem de parlar sobre la nostra ‘Brunete’ i TDT-Party en la seva versió catalana: la Santa Espina.

L’estratègia que ha articulat la Santa Espina Mediàtica, aquest grup format per periodístes com Pilar Rahola,  Xavier Bosch,  Vicenç Villatoro,  Joan Julibert (aquest n’és un membre especialment pervers i demagog), Antoni Puigverd, Vicent Sanchís,  Víctor Alexandre, Manel Cuyàs… que viatgen de TV3 a Rac1 i de La Vanguardia a l’Ara amb la bona nova convergent als seus llavis, contra ICV és tan simple con ordinària: tant se valen els arguments, no cal deixar que parlin o caure en l’insult. La Santa Espina, publicistes del ‘dret a decidir’,  opten sempre per presentar al ‘iniciativero’ utilitzant dos insults.

El primer és l’habitual retret del passat comunista d’IC com a insult sinònim de pobresa i dictadura. Això es tradueix en “Votar ICV us fa més pobres, votar-nos a nosaltres us farà més rics”. El PSUC va ser el partit hegemònic de l’oposició franquista a Catalunya i, tot i haver sigut una peça clau en la democratització de Catalunya als 70 i la seva transformació en partit verd als 90, hi ha qui no veu inconvenient en esmentar pejorativament el seu passat. Francesc Homs, l’home de confiança del President, va acusar a ICV de mirar més a ’Cuba que a Suècia’ per la seva oposició frontal a la llei òmnibus. Aquest recordatori permanent del passat comunista d’ICV és utilitzat per la dreta catalana sense rubor i defensat pels articulistes de la Santa Espina, capaços d’aplaudir que a ICV se la titlli de comunista, però que condemnen amb duresa que ICV titlli de franquista al PP.

L’altre insult que els evangelistes de les nou senyeres procuren repetir cada cop que poden és el del tòpic del pijipi en totes les seves variants: pijo-progre, ecopijo, pijomegaguai… Aquest insult, potser encara més vergonyòs (per qui el pronuncia) que el de ‘comunista’. Presuposa que tota aquella persona que és un ‘pijipi’ pretén ser algú que no és i, en definitiva no és de fiar. Confiaria vosté en algú que va en bicicleta podent anar en cotxe o moto? Oi que no? Confiaria vosté en algú que tot i tenir diners, diu que s’han de pagar més impostos? Sospitòs. Seria interessant que s’investiguès sociològicament perquè hi ha gent a qui molesta tant una actitud concreta fins al punt de ridiculitzar-la sistemàticament. El que de veritat em crida l’atenció és que es pugui sintetitzar la bona o mala intenció d’una persona només per fer servir una bicicleta. No se si és per ramploneria, simplicitat d’idees o simple estupidesa.

La unanimitat de la Santa Espina contra ICV és indiscutible, però no sempre ha sigut així. Permeteu-me una darrera reflexió.

Cada legislatura catalana té un partit en el centre de les crítiques, justificades o no, i tots ells ho han sigut per obra i gràcia dels publicistes de la Santa Espina, que modulen el seu discurs en funció de les necessitats del CiU. La gran coalició sembla inmune a les crítiques als mitjans catalans. La modulació del discurs es fa sempre fet amb el pretext de denunciar la irresponsabilitat d’un o d’altre partit per no recolçar o manifestar-se contrari als interessos de la coalició, que habitualment es confonen amb els de Catalunya com si les sigles de CiU es fossin, tal qual, les del país. Vegem exemples del passat.

Durant masses anys el PSC va ser matxacat i els seus membres desqualificats sota l’etiqueta xenòfoba de ‘xarnego’, i a qui va acabar per prendre la presidència de la Generalitat, Pascual Maragall, se’l qualificava de ‘borratxo’ públicament. Era l’aspirant a ‘robar Catalunya’ als covergents, com va pronunciar una impagable Marta Ferrussola al 2003, i va mereixer tot el ‘joc brut’ que fos necessari, especialment des de TV3, en aquell moment sota la batuta de Joan Oliver. Més tard, quan un brillant Carod-Rovira va fer arribar a ERC als 23 escons al 2003 i 21 al 2006 donant lloc als dos governs tripartits, des de la Santa Espina se’ls va titllar de ‘botiflers’ per no pactar amb CiU i fer un front nacionalista. 

Tant PSC com Esquerra, com ara ICV, van suposar i suposen una amenaça a la hegemonia i al discurs paternalista i autocomplaent de CiU. La circumstància actual és la que és: el tripartit neoliberal (Unió + Convergència + Partit Popular), té el recolçament d’un PSC que encara el que pot ser el seu cop de gràcia final, les generals del 20N, i una Esquerra en una profunda crisi no només de lideratge sinó també d’identitat. Només Ciutadans i ICV excerceixen com a oposició, però per motius diametralment diferents. PSC i PP són aplaudits a diari pel seu recolçament a CiU, especialment des de ‘Els Matins’. En aquest video podem veure la sintetització i súmmum de la Santa Espina: Joan Julibert, independentista convergent confès, després de disculpar a CiU pel pacte de pressupostos amb el PP enterrant notari, dret a decidir i 10J, carrega contra ICV i l’acusa de crear ‘desafecció’ per la seva propòsta de canviar el tractament protocolari de President, Consellers i Diputats. Així se les gasta la Santa Espina Mediàtica: faci el que faci, a CiU no se la toca.

M’aventuro a afirmar que després de l’estiu, i tot depenent de les aspiracions de CiU a ocupar un ministeri en el proper govern espanyol, el discurs anti-ICV pot arribar a fer l’ambient irrespirable. Des de el meu punt de vista, però, l’horitzó de pluralitat ideològica que s’obre després de la reforma dels consells directius de la corporació, que n’ha reduit els membres de 12 i 10 a 5, farà molt difícil que més enllà dels dos partits ‘principals’ de Catalunya, les forces minoritàries i els partits de nova creació puguin tenir una respresentació que garanteixi la pluralitat dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya. Aquesta falta de pluralitat és la que podria perpetuar l’atac sistemàtic contra aquelles opcions polítiques que no són del gust de CiU o que en suposen una amenaça per a la seva comoditat, siguin quines siguin les seves sigles, ideologia o perfil de votant.

Vergonya.

Aquest matí de divendres s’ha intentat desallotjar la Acampada BCN amb l’excúsa de la higiene i la salubritat, al principi, i ara per a evitar que hi hagi objectes contundents de cara a la celebració de la victòria del Barça el proper dissabte. Tot i que l’ajuntament havia instal·lat les pantalles gegants a la zona de l’Arc del Triomf, precisament per a evitar incidents o xocs amb els acampats a Pl. Catalunya, la Conselleria d’Interior ha anat ‘a pinyó fixe’. Els Mossos han destroçat els perillossos ordinadors, micròfons, megàfons, equips de so, bombones de butà per a cuinar… la Guàrdia Urbana de Barcelona protegint als indignats dels cops de porra dels Mossos, els Mossos desallotjant a les càmeres de televisió Sincerament ¿es podia fer pitjor?

Les imatges, però, revelen una brutalitat policial indignant: el cos de Policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, no duien placa ni ordre de desallotjament. Han sorprés, a jutjar per les declaracions, als acampats de matinada mentre dormien i a alguns els han despertat a cop de porra. No cal ser molt intel·ligent per a arribar a la conclusió que el que buscaven els Mossos era una reacció violenta, d’aquelles que tant li agrada al Sheriff de Catalunya (Felip Puig, qui hauria de ser cessat inmediatament si és que queda un mínim de vergonya al President de la Generalitat), per a justificar un desallotjament per la força. Res més lluny: els manifestants s’han comportat pacificament i han resistit pasivament. Sento orgull per ells. Tot i les pilotes de goma, les porres, les patades, la violència injustificada els ‘indignats’ han resistit pacificament. Gràcies!

No sento orgull per TV3 (que hauria de ser rebatejat com a Barça 3 o Canal 3), que ha cobert la càrrega policial amb la única opinió de la vedette convergent Pilar Rahola i la peixatera Josep Cuní. El programa ‘Els Matins’ ha fet com si res, parlant de cuina i dels temes habituals. No sento orgull per RAC1, que ha parlat del Barça i del menú dels jugadors i del temps que fa a Londres… i només a partir de les 11h, davant la gravetat dels fets que s’hi reportaven, ha connectat amb la plaça. Aquests dos mitjans han demostrat que, lluny de ser plurals (que ja ho sabiem) són simples comparses convergents més preocupades del futbol que del que pugui estar passant a les xarxes socials. La informació sobre la càrrega policial amb l’excúsa de la neteja es podia seguir al 3/24. Aquesta és la tele ‘nacional’ de Catalunya? No hi ha qui s’ho cregui.

Sorprenent, en canvi, l’actitud de Susana Griso, que haurem d’analitzar amb calma. Ha convertit a Antena 3 en un autèntic i inesperat servei públic. La cobertura de la càrrega ha començat a les 9 del matí i són els únics que han informat de les pallisses o les càrregues quan des de TV3 es negaven, i han tret els colors amb preguntes directes al Director General de la Policia de Catalunya sobre les pilotes de goma o les càrregues.

Cal una reflexió. Ningú nega que les urnes van otorgar a CiU una àmplia i merescuda victòria, pero això no ho justitifica tot, igual que la encara més àmplia victòria de Camps a València no perdona la corrupció. El moviment de l’acampada de Barcelona era i és pacífic i reivindicatiu, recolçat per molts ciutadans anònims que, com jo mateix, excercim el nostre dret a creue en una democràcia millor i més participativa. Com he dit moltes vegades el 15M no va contra ningú, simplement va contra el vol una reforma del sistema democràtic del que crec (i ho dic a títol personal) està faltat d’una revisió per a fer-lo més participatiu i menys ‘bipartidista’.

La reacció del govern català, en mans de Convergència i Unió, recorda massa a aquelles époques fosques del franquisme on, lluny de parlar i entendre les reclamacions dels ciutadans al carrer, llençaven als ‘grisos’ a repartir òsties. Se que avui vivim en democràcia, però les pilotes de goma, les porres, la ‘chuleria’, els Mossos sense plaques identificatives… diu molt poc dels que han sigut elegits democràticament. Més aviat els deixa anul·lats. ¿Quina diferència hi ha, vist des de fora de Catalunya, entre les imatges de les càrregues policials a Egipte i les que hem vist avui? Què diu respecte als governants que les ordenen?

Reflexionem-hi i, sobretot, que aquest ‘govern dels millors’ hi reflexioni intensament.

Per últim us deixo amb les brillants reflexions d’Enrique Dans.

L’erràtic rumb del Gran Timoner

Pròleg.

La nit electoral molts catalans van respirar tranquils: tornava Convergència, tornava en Pujol. ¿Tornava de veritat la política social-conservadora dels anys 80 o havia aterrat a la Generalitat una altra cosa? Des d’aquest bloc vaig assenyalar que qui ocuparia la Generalitat els propers 8 anys no eren hereus de Pujol, si no neo-liberals amb un somriure. No anava tant errat quan ho afirmava, així que repassem aquests primers 100 dies desastrosos pel nostre Estat del Benestar i que passaran a la història de la infàmia política amb majúscules.

 

Que no en quedi res, ¡tots a les mútues!

A Artur Mas, format a l’elitista Aula Escola Europea fundada al 1968 per Pere Ribera al considerar que el Liceu Francès ja no era prou classista, no li va tremolar el puny de ferro per a col·locar al ‘capo’ de patronal de la sanitat privada, La Unió, com a conseller de sanitat. Seria com deixar a una lloba famolenca a vigilar a uns nens mentre juguen al pati. La seva fórmula està ja en marxa i emana, directament, del lobby de la sanitat privada: retallar pressupostos, afeblir plantilles laborals, allargar llistes d’espera i, finalment, dinamitar-ho tot al crit ‘feu-vos d’una mútua’. Quina poca vergonya, senyor conseller. Ni tan sols la liberal entre liberals Esperanza Aguirre s’ha atreviria a dinamitar així la sanitat pública madrilenya. Com a exemple mentre Duran i Lleida s’opera de càncer a un hospital privat, Esperanza Aguirre i el Rei ho fan a la pública. Però aquí els convergents somriuen, aplaudeix la santa espina mediàtica (TV3, LV, Avui, Ara…) i diuen ‘ja som aquí, que Catalunya era, és i serà nostra‘ i si resulta que en el passat del Conseller de Sanitat trobem assumptes tan foscos com aquest, tots plegats mirarem cap a una altra banda. ¿Ho dubtàveu?

L’esperança per a molts és que el col·lectiu sanitari es prepara per grans mobilitzacions en favor del nostre més gran tresor públic: la sanitat pública de qualitat.

 

L’educació? Catòlica, apostòlica, privada concertada i catalana.

Però això no acaba aquí. Seguim per la educació pública. Irene Rigau, distingida membre de l’Opus Dei, com a Consellera d’Ensenyament va córrer per a suprimir la setmana blanca tot i haver-la pactat l’anterior govern amb CiU. Curiosament, la setmana blanca segueix en vigor a certes escoles privades. ¿Masses nanos de classe baixa a les pistes d’esquí, Consellera? Després va dir que els ordinadors eren inútils, que tornèssin als llibres de text de tota la vida, que les modernitats a Catalunya no hi pinten res. Acte seguit va carregar-se un 10% de mitja del pressupost per l’escola pública, mentre inaugurava noves linies de finançament per l’escola privada concertada, que és aquella que manté la separació entre nens i nenes i l’ensenyament religiós i elitista però que, curiosament, sempre acabem finançant amb diners públics. La Consellera, però, seguia preocupada pels nens catalans i va optar per treure’s de la màniga un debat estèril i inoportú, una inútil però necessària cortina de fum: l’uniforme escolar, la bata i l’uniforme. Podem parlar de pros i contres i debatre’n, pero preguntem-nos ¿el principal problema ara és la bata a classe? Jo creia que el principal problema de la educació a Catalunya és una Consellera  que ha vingut a retornar els diners públics a l’escola privada després d’un parèntesi progressista de set anys.

 

Catalunya no és Espanya, és Texas i té nou Sheriff.

El Sheriff de Catalunya ultimament està molt callat darrerament. Ja dorm tranquil ara que es pot circular a 120km/h a les entrades de Barcelona, no hi ha ‘comunistes’ al servei meterològic de Catalunya sinó el ‘tete’ del Sheriff i a més els Mossos ja no han de complir cap codi ètic europeu . Si se’ls hi va la mà, per alguna cosa serà, no?. El Sheriff Puig, després dels rumors que parlaven d’un trencament de relacions entre el Gran Timoner i el Sheriff, espera la següent oportunitat per continuar desplegant un pla d’Interior digne de les èpoques més fosques del President Aznar. El següent pas sembla que serà retirar les càmeres de les comissaries dels Mossos d’Esquadra… al Sheriff Puig se li fa la boca aigua només de pensar que podrà treure a la cavalleria al carrer durant les més que provables celebracions culers a Canaletes. Aquesta cavalleria ja no té cap codi étic per complir. Segur que ens el trobarem a ell en persona a cavall, vestit de JR dirigint com un sheriff redneck texà qualsevol a la policia catalana contra els malvats ‘antisistema’. Alerta, que el Sheriff està callat, però encara és aquí preparant l’assalt als carrers a la més mínima provocació. Ja en vàrem veure una demostració durant el desallotjament de l’antic Palau del Cinema, quan tot i que els ocupants no van oferir resistència el tracte policial va ser, com a mínim, fora de lloc. La mà dura contra els delinqüents comença i acaba amb els antisistema (denominació prou àmplia com per a criminalitzar a molta gent), amb els delinqüents de guà blanc i cognom burgès només hi haurà sopars, puros, riures i copes de whisky.

 

Les millors Mamachicho del Govern

A l’interessant documental ‘Videocracy‘ emés recentment al programa Sense Ficció de TV3, darrer vestigi de qualitat en una tele pública catalana que supura ‘quequisme‘ pels quatre costats, es parlava de les ‘belline’: nenes italianes de bon veure que aspiren a ser ‘dones-florero’ que ensenyen pit i cuixa a algun canal de l’imperi Berlusconi. Aquestes nenes només serveixen per ‘alegrar-se la vista‘ i poder dir ‘¿has vist quines noies tan guapes hi ha a la tele?‘ i si les nenes parlen, ve per darrera una senyora gran i les mana callar. Aquí trobem al govern el que m’atreveixo a denominar com ‘Els Consellers Mamachicho‘, personatges amb una cartera, cotxe oficial i presumpte capacitat de decisió però que de qui no se’n coneix el full de ruta i es limiten a somriure quan se’ls veu darrera del President. El principal Conseller Mamachicho és en Lluís Recoder, Conseller de Territori i Sostenibilitat. Aquesta conselleria mereixeria un article sencer, però puc avançar que en el Molt Honorable Conseller Mamachicho no sembla tenir cap capacitat de decisió tot i portar una conselleria clau en els nostres temps. Es va haber d’empassar als primers dies de govern la seva intenció de mantenir ‘per criteris ambientals’ els 80km/h, quan el criteri que es va imposar fou el del Sheriff Puig. Més endavant, però durant aquests 100 dies d’horrors, va haver d’acceptar un pla de retall de la vital L9 i d’altres infraestructures ferroviàries, mentre es mantenia la inversió en autopistes de peatge intacte. Recoder, per desgràcia i lamentat-ho molt, ha quedat reduït a una ‘belline’ que volia ser un conseller estrella i que es limita a somriure darrera del president, sense capacitat de decidir i amb una conselleria que ha estat convenientment buidada de contingut. En lloc de dir-se ‘Conselleria d’Infraestructures i Medi Ambient’ rep l’eufemístic nom de ‘Territori i Sostenibilitat’ sense que ningú sàpiga explicar què redimonis és.

 

La trufa del pastís.

Per últim la trufa del pastís, encara que el pastís és de nata industrial d’aquella que embafa i és difícil digerir. La trufeta és Joana Ortega, la vicepresidenta del govern, que deia que era diplomada en psicologia quan la carrera no estava acabada. Deixant la desafortunada anècdota que a qualsevol altre país d’Europa provocaria una dimissió, la nostra trufeta del pastís és qui s’està encarregant d’aturar la designació d’un nou director de l’Oficina Antifrau, el que provoca que no puguin avançar les investigacions obertes ni se’n puguin obrir de noves. ¡Faltaria més! “¿Què hi ha de fer el govern o una Oficina antifrau als assumptes dels senyors?”, deu pensar Joana Ortega. No és prou ‘bussiness-friendly’, no és prou neo-liberal, una Oficina Antifrau és massa ‘intervenció pública’ per a una dreta carrinclona, cutre i casposa que ha abraçat el neo-liberalisme i que veu amb terror que una investigació pugui acabar en un possible nou ‘cas Millet‘.

 

Epíleg: El Gran Timoner

Dilluns 5 d’abril. Artur Mas, gran timoner de la pàtria eterna i constructor de la nació sortia a valorar els 100 dies com si valorés tota una legislatura. Ell sol, sense Consellers, en un cop de personalisme no vist abans. Fixeu-vos com de malament deuen anar les coses. Amb TV3 i RAC1 rendits als seus peus, El Gran Timoner ha obtingut un tracte preferencial als informatius (quan es parla d’assumptes del govern impopulars, la seva imatge no hi apareix) i dos publirreportatges on en un el veiem esquiant amb gran estil, així com innumerables massatges matiners perpetrats per la Consellera en Poesia Convergent i Insults a la Oposició, Pilar Rahola. Per cert, el Gran Timoner va pensar en ella com a Consellera de Cultura.

En 100 dies l’obsessió per reduïr el dèficit provocarà un allargament inmoral de les llistes d’espera i la privatització encoberta de certs serveis sanitaris així com l’acomiadament del personal hospitalari contractat i interí. L’obessió per reduïr el dèficid també retallarà el pressupost de l’escola pública però el mantindrà a la privada concertada. L’obsessió per reduïr el dèficid enderredirà la construcció de la L9 o d’altres ferrocarrils necessaris, però mantindrà la inversió en autopistes de peatge gestionades per Abertis. En 100 dies l’obsessió per presentar l’herència del tripartit com una catàstrofe nacional ha portat a dir que quasi no hi havia diners per pagar nòmines als funcionaris i a fer que la venta del deute de la Generalitat tingui prop d’un 5% d’interès, a causa dels missatges apocalíptics llençats des de el propi govern. Ha sigut com escopir cap a dalt.

Però el Gran Timoner va voler celebrar amb els seus els 100 dies de govern dels horrors amb un gran anunci que acabaria amb la discriminació fiscal de Catalunya: Va premiar amb l’excempció i retorn del pagament de l’impost de successions amb efectes retroactius a partir de l’1 de gener. ¡¡Quina Alegria!! Les coses estan tan malament que ho hem de retallar tot, però suficientment bé per a tornar diners a un 2% de catalans acomodats que va rebre una herència superior als 800’000€ i que va haver de pagar. Pobres rics. Aquests ciutadans eren a qui George W. Bush definia com ‘les meves bases’, sembla que per a Artur Mas també ho són i mereixen un premi a tant sacrifici. A TV3 i RAC1 despleguen l’infanteria mediàtica per a defensar la mesura i dient que tothom es veia obligat a pagar-la, que era injust i que ningú hi ha de fer res amb la feina d’una vida. Amagant, això sí, que amb la reforma de 2010 l’impost de successions esdevenia progressiu i només l’havien de pagar aquells que hereten més de 800’000€ com recorda El Periódico. Ara la Generalitat de Catalunya ingresarà 102 milions menys, fent una mica més gran encara el dèficit. No hi ha mostres d’inginació popular més enllà de twitter, però que La Vanguardia no ho celebri és tot un símptoma de que alguna cosa no va bé o que aquest Artur Mas no els hi ho ha explicat tot.

Tranquils catalans, amb la santa espina mediàtica mobilitzada i els Converñetas 2.0 que corren per internet, serà dificil que poguem parlar a Catalunya de la política neo-liberal i anti social que està desplegant aquest govern dels horrors. Això sí, del vot d’Artur Mas al botiferrèndum del 10 d’abril i del que ens deu Espanya i dels habituals temes patrioteros en sentirem a parlar i molt, perque al final a Catalunya tot és resumeix en qui té la culpa dels nostres problemes i tant de dia com de nit la culpa la té Madrid. Si algú pensa el contrari, direm d’ell que és un mal català i un venut, com és habitual des de fa ja 30 anys. No en tingueu dubte, catalans!

El monument al barretinisme

Estic espantat. Torno d’un fantàstic cap d’any amb amics en mig de l’estepa Soriana, alimentat amb productes i plats típics de la gastronomia castellana (cochinillo, torreznos, caldos…) tot regat amb vins de la terra i fantàstics licors i em trobo que Catalunya ha estat envaïda per una soptada febrada de barretinisme.

Coneixia l’intenció de l’Ajuntament d’erigir, per fi, un monument en record als homosexuals represaliats durant el Franquisme i part de la ‘transició’ (1939-1980) a causa de la horrible llei de ‘Vagos y maleantes’. Ha sigut el regidor de ICV, Ricard Gomà, qui ha impulsat la instal·lació d’aquest monument, un triangle rosa molt semblant al Homomonument d’Àmsterdam. Com és habitual qualsevol proposta d’ICV, sigui del caire que sigui, és enviada directament al triturador i, si queda algún troç sense triturar, s’envia als esquarteradors professionals de la Santa Espina Mediàtica, aquells que no estàn a Intereconomía perque la seva ‘una grande y libre’ es Catalunya.

La idea original era instal·lar-lo al Parc d’Antoni Gaudí, al costat de la Sagrada Família. Com era d’esperar els ultra-llepaciris que pululen al PP des de que el PP es deia Falange Española i els propis que corretegen per CiU van posar el crit al cel. Instal·lar un monument als homosexuals represaliats a prop de la Sagrada Família es una provocació i una ‘tonteria‘. Provocació perque la pobra Esglèsia Catòlica i ‘la majoria social catòlica del país’ (aquella que quan ve el Papa de Roma a Barcelona sembla preferir quedar-se a casa) haurà d’aguantar un altre ‘atac’ i tonteria, en boca de Xavier Trias (CiU) perque aquest monument és una despesa innecessaria en temps de crisi, temps que reclamen austeritat. Aquest argument m’hagués agradat escoltar-lo quan recentment es van instal·lar, sense gaire polèmica per la seva despesa i/o necessitat, les ‘Quatre barres’ de Puig i Cadafalch o quan el Papa va venir a passejar-se per Barcelona, tot pagat amb diner públic, que per pàtria i piles baptismals sembla sobrar.

Aquest argument, el de si cal o no instal·lar-lo i si realment n’hi ha per a tant, és el que Albert Gimeno, suposo que en busca de la notorietat i prestigi que dona l’estil Raholista, ens regala a un article al suplement Vivir de La Vanguardia Española que conté perles com aquestes.

Al margen de si el triángulo rosa se levanta frente a la obra magna de Gaudí o en cualquier otro rincón de la ciudad, muchos ciudadanos se preguntarán si esa iniciativa es necesaria. Muchas personas han sufrido por su condición sexual ataques injustificables. (…) ¿Pero ustedes piensan que eso justifica tener un monumento en la ciudad? Sin ánimo de herir sensibilidades, aunque para algunos no seguir la corriente de lo políticamente correcto es casi ser un homófobo peligroso, no creo que los barceloneses homosexuales que han sufrido problemas tengan que recibir un reconocimiento por ello. (…)

(…) ¿Por qué hacer distingos entre gais represaliados en lugar de ciudadanos en general? Al final, por esta regla de tres se acabará colocando un monumento a las amas de casa que no perciben un salario, a los maridos calzonazos que en casa no pueden ni rechistar o a los donjuanes que sufren en silencio la insatisfacción permanente. (…) La discriminación es una cosa muy seria y debe ser combatida sin excusas pero dejémonos de tonterías y de triangulitos que en el fondo no hacen más que estigmatizar aún más a esos colectivos. Lo que hay que fomentar es la convivencia y la igualdad plena de manera real y no con fuegos de artificio.

Crec que no cal afegir res o quasi res. Sí m’agradaria saber què n’opina, entre d’altres, el President Pujol de que en Gimeno consideri els mètodes franquistes com ‘patir problemes’ i que cregui que aquests ‘problemes’ son com els que té una senyora de casa seva que no té sou o com els d’un marit que no té autoritat davant la seva dona. Per cert, comparacions que denoten una mentalitat malaltíssament masclista o simplement ganes de provocar com un ‘enfant terrible’ del ‘Todo a 100′. Potser en Gimeno no sap que els mètodes franquistes contra els seus enemics (demòcrates, sindicalistes, lliure-pensadors i també homosexuals i molts d’altres) passaven per llargues estades a la comissaria de Via Layetana on es practicàven tortures, on es van cometre assassinats impunement, on es tancava als calabossos sense justificació. Potser en Gimeno és dels que creu que el franquisme va ser una tranquila avantsala de la democràcia on tothom vivia bé i hi havia llei i ordre o potser creu que l’intolerància es combat no fent res perque pels homosexuals ja se n’ha fet massa. A en Gimeno només li cal desenroscar-se la barretina i llegir una mica, només una mica, sobre el que va ser la repressió franquista als homosexuals. Si ho aconsegueix potser se n’adonarà del ridícul que ha fet amb aquest article. Li recomano la lectura del llibre ‘El látigo y la pluma’ de Fernando Olmeda. Tot i així, en Gimeno només és un de tants comentaristes periodístics que han frivolitzat amb el tema, això és el preocupant.

L’últim apunt va dirigit als comentaristes de notícies que pululen per les edicions on-line dels diaris. Ha sigut molt trist veure que l’epidèmia de barretinisme profund lluny de curar-se s’ha aprofundit. No ens ha d’extranyar doncs que les notícies relacionades amb el monument en qüestió estiguèssin plagades d’homofòbia en forma de comentari. El més sorprenent és que ni El Periódico ni La Vanguardia ni l’Avui semblen haver aplicat cap mesura de control que sí apliquen en d’altres temes, i han considerat convenient poder-hi llegir insults i  als gays de la ciutat, com a l’entrevista amb Jordi Petit… En aquest cas insultar era benvingut.

Pura poesia…

Vull proposar, des d’aquest humil bloc, a l’Ajuntament de Barcelona i especialment al regidor Ricard Gomà que, vist que un monument als homosexuals represaliats sembla ser inviable econòmica i socialment,  l’instal·lació d’un monument al barretinisme. Un monument al pensament que, sota la pretensió de ser políticament incorrecte, amaga l’habitual masclisme cateto i patriotero que, passin els anys que passin, reapareix com les taques d’humitat a una paret. El podria fer en Subirachs, que de fer despropòsits en sap una estona. Per l’emplaçament no hi haurà gaire debat, però proposo d’instal·lar-lo o bé davant de l’Edifici Godó, a la porta del Partit Popular de Catalunya, al carrer Urgell, o al costat de la Sagrada Família. És urgent que tanta mediocritat i frivolitat tinguin un reconeixement públic.

La vedette

S’encenen els focus, els càmeres han pres el seu lloc i reben les últimes instruccions des de realització. El presentador reb els últims retocs al maquillatge mentre resta 1 minut de publicitat. Els tertulians prenen lloc i algú del públic es dirigeix a un d’ells ‘¿Pero tú qué haces aquí?’. La resposta és convincent: ‘¿Tú qué creés? Yo he venido aquí a cobrar, como todos‘. El contertulià seu. Tres, dos, ú. Entrem en directe al programa líder de la televisió a Espanya i segueix un debat sobre ves a saber quina frivolitat. Pilar Rahola manté encarnissadament una postura totalment oposada a la que en dos dies mantindrà en la seva columna d’ivori a la Vanguardia Española i una mica més semblant a la que mantindrà en el espai ‘Els matins’… o potser no. ¿Què més dona? Aquí es tracta de donar espectàcle… i poder menjar calent cada dia.

La trajectoria de Rahola avui està plena de llums, on ella vol, i ombres, on no vol. Costa recordar la imatge dels anys 90, com a lideressa a Madrid d’ERC, on se la veu amb el Rei portant a la solapa una bandera republicana i defensant l’Espanya de la república, o  una picabaralla a l’Ajuntament de Barcelona entre el PI (Partit per la Independència) i la Iniciativa per Cataluna de Joan Ribó, a raó de que aquests darrers havien pactat amb ERC al Congrès dels diputats al 1996 i no amb el PI, va desembocar en recels i desconfiances d’ICV per pactar amb Rahola a mitjans dels 90 o com defensava des d’ERC el dret a la okupació com a mesura per a resoldre els problemes d’habitatge i es passejava per cases okupes… ¿Qui s’enrecorda ara?

Avui d’aquella Rahola no en queda res. S’ha transmutat en el més semblant a un Carlos Dávila o Cesar Vidal que tenim a Catalunya. És la vedette decadent sense gràcia que busca desesperadament un focus, que sempre vol tenir raó i quan algú gosa dur-li la contraria, crida fins a fer impossible escoltar-lo. Una vedette de neda per l’abocador televisiu rànci de ‘La Noria’ (¿va ser idea seva allò de dur al Mas al plató de Jordi González) i després espera ser tractada com si davant teu tinguéssis a Walter Cronkite quan ve a Catalunya a cridar des de la privilegiada tribuna de TV3. Tot això sempre en favor del seu amo.

Com a mínim la ‘brunete‘ mediàtica té periodístes de talla d’esquerres capaços de tenir una veu que contrapesi l’escombreria dialèctica que llencen, dia sí dia també, des de els mitjans de l’ultra-dreta madrilenya. Tot i la proliferació de tertúlies “chusqueras”, queda un espai d’esquerra televisiu i radiofónic on la ‘brunete’ no hi entra.. A Catalunya Pilar Rahola ocupa l’espai que a Madrid, tant a televisió com a ràdio, ocuparien tots els altres articulistes de l’apocalípsi. Al seu costat no hi ha ningú que li faci ombra, al contrari: només hi ha qui li aguanti els focus. Això succeeix per l’anormalitat dels mitjans de comunicació catalans i en català, que crea una situació com a si a Espanya només tinguéssim RNE i Onda Cero o Intereconomía i Telemadrid a la televisió, és a dir una pública i una privada.

La circumstància de Rahola, lideressa absoluta de la ‘Santa espina mediàtica‘, és molt similar a la de Losantos, Moa o d’altres que als 70-80 eren d’esquerres (com els que més) però de cop ho van deixar de ser. El motiu és fàcil d’entendre: als 70-80 ser de dretes era ser un fatxa. El franquisme era encara massa proper a Espanya i a Catalunya ser de dretes era ser ‘de Pujol’ i ella no era de Pujol. Quan l’esquerra li negà el protagonisme i el sou, Rahola fa el mateix viratge i es treu la màscara de dona d’esquerres moderada, per a acabar cobrant d’aquells que repudiava als 90. Els seus odis irracionals, tants cops projectats des de La Vanguardia Española o en els ‘sainetes’ que recita a les seves intervencions a RAC1 (tot queda a casa) ténen una base sencilla d’entendre: ella detesta i aborreix a qui no és de la seva corda. Avui torna, amb altíssims interessos, la venjança contra la gent d’Esquerra, que la va fer fora i a ICV,partit que odia especialment sense treva possible.

No se si per sort o per desgràcia Rahola és la periodísta més influyent de Catalunya, sí hem sembla una desgràcia que sigui la única. És esgotador veure un panorama audiovisual on els articulistes d’esquerra catalans han quedat  a mitjans locals, bloggers, radios petites o premsa com El País o Público. On per a arrodonir el despropòsit, Rahola no només no té la menor intenció de dissimular de quin ‘partit’ calça i qui li cau simpàtic si no que ens ho diu ben clar, amb totes les lletres. És una periodísta sense rastre d’imparcialitat i qui no s’ho cregui, que llegeixi el recull de poemes, cançons i dances de festeig anomenat ‘La màscara del Rei Artur‘. No ens hauria de sorprendre venint d’un ego tan descontrolat, engreït i cregut com el de Rahola.

El Raholisme, del que ella és primera i única militant, deifineix que Catalunya a es divideix en dues classes socials: la que li paga les factures i parla el seu ‘idioma’, que és la bona, i la que no, que s’ha de combatre i que ella hi està sempre la primera i en contra: transexuals, comunistes, feministes, ecologistes, ciclistes, sindicalistes, espanyolistes, activistes socials, okupes, socialdemòcrates, crítics amb Israel… No hi ha perdó per a ells. Als primers s’els defensa amb ungles i dents ben afilats, als segons els criminalitza i repúdia públicament, amb arguments que no ténen per què ser veritat. ¿Què més dona? Estàs amb Pilar Rahola o contra Pilar Rahola i els seus amiguets, aplaudeixes a Pilar Rahola o ets el seu enemic absolut. Si esculls la segona opció no esperis ni aigua.

Freaks al Parlament

J. Lapasta (SI) - M. Nebrera (AG) - A.Santamaria (CORI) - J.Anglada (PxC) - J.Carretero (Reagrupament)

Ja ha començat la Campanya Electoral de les eleccions menys emocionants, més buides i més aburrides en molts anys. Totes les enquestes coincideixen en:

• Poca gent vol un tercer Tripartit.
• CiU arrassarà, el PSC s’enfornsarà en la misèria.
• ERC fotrà un daltabaix històric.
• A més abstenció, més partits ‘petits’ al parlament.

Com que les altres dades són prou serioses, i per les coses serioses ja teniu a Pilar Rahola i la cort de convers que analitzen l’actualitat com millor els hi convé, vull parlar d’aquests partits ‘petits’. Aquells que aspiren a 1 o 2 escons al Parlament. Els que jo anomeno ‘El Grup Freak‘.

L’iniciador del moviment Freak va ser allà als anys 90 i al canal Antonia3 Alfons Arús. Carlos Jesús és el primer freak oficial del nostre país. Aquell moviment imparable va anar omplint de freaks tots els espais socials, fins al punt que avui ser un freak és un valor afegit. Avui, la Freak número 1, Carmen de Mairena, és possiblement una persona més respectada que el propi President de la Generalitat. Com no, els freaks també arriben a la política catalana.

El funcionament del Parlament determina que si un partit obté menys de 5 escons passa automàticament al ‘Grup Mixt’. Avui el grup mixt només té un partit: Ciutadans, amb 3 escons. Als 90 l’escició d’ERC, el PI amb dos parlamentaris: Àngel Colom i Pilar Rahola, van inaugurar el Grup Mixt.

Analitzem ara els candidats a entrar al Grup Mixt, que coneixerem d’ara en endavant com Grup Freaky:

• Solidaritat Catalana – Joan Lapasta: esprés de tontejar amb CiU, ERC i Reagrupament, va necessitar tot un partit per a ell sol. Així que va convencer a Lopez-Tena i Uriel Beltran per formar un nou partit amb una única funció: tenir tot el protagonisme possible, ‘chupar del bote’ i obtenir la inmunitat davant del procés judicial que la nova directiva del FCB vol obrir contra ell per la seva gestió com a president de l’entitat. Alguns creuen que és la independència, pero a la vista està i jo no m’ho acabo d’empassar. El seu programa polític es resumeix en 4 frases rimbombants, quatre declaracions economico-folklóriques dignes de la ultra-dreta flamenca del Vlaams Belang i en dir fer dir repetir, per això té ‘palmeros’ com el Hooligan Novoa, que serà tan bon president de Catalunya com ho va ser del Futbol Club Barcelona. Fins i tot hi ha gent que creu que és d’esquerres, gent que o bé no sap el que és l’esquerra o bé no sap el que diu Joan Lapasta. El Fantasma de Berlusconi es prepara per entrar al Parlament i per la porta gran. Totes les enquesten li donen de 1 a 4 diputats. Oju, paligru.

• Alternativa de Govern – Montserrat Nebrera: És la meva gran decepció: veure a Montse Nebrera formant un partit al crit de ‘tonto el último’ per aconseguir fer exactament el que va repetir-nos a tots que no faria mai. Fins i tot va convocar una grandíssima conferència al Majèstic per dir que no faria el salt a la política i que ella volia crear una plataforma que portés al Parlament la necessitat de reformar el sistema polític català. Idea amb la que hi estic d’acord, però la temptació de poder ha pogut més que ella i al final ho ha fet: un partit liberal-demòcrata on el logotip és una ‘n’ amb les quatre barres. Una cosa així com que el logotip de UPyD sigui de color rosa, potser per a que tothom tingui present que UPyD és (menti)Rosa Diez. És allò de l’État c’est moi però en la partitocràcia. Le Partit c’est Moi!. Cap enquesta li dona un sol diputat. Es veia a venir.

• Coordinadora Reusenca Independent (CORI) – Ariel Santamaria: Quan penses en freak penses en un personatge com Ariel Santamaria, l’Elvis de Reus. Regidor des de 2003 a l’Ajuntament sota un programa electoral anomenat el ‘Juanxisme’, que podeu consultar aquí. Poca conya, perque el fitxatge estrella de la CORI ha sigut una de les grans i més respectades figures de Catalunya: Carmen de Mairena, sota el lema electoral ‘Tengo mucho glamour porque me perfumo el coño con ambipur‘ o ‘Ayer lo hice con un vasco y me dejó el culo hecho un asco‘, serà la número 2 a la llista. Les reivindicacions de la CORI són: legalització de la marihuana, la prostitució i els follòdroms públics per poder follar allà on sigui. Desgraciadament, cap enquesta els hi dona la més mínima representació, cosa que té una explicació molt simple: Carmen de Mairena és la número 2, si fos la número 1 ja us dic jo que treu l’escò segur. Ariel Santamaria, però, té un ego desbordat i només vol entrar-hi ell a fer el número. Si hagués tingut un millor departament de comunicació hauria vist que doña Carmen de Mairena hauria d’haver sigut la cap de llista per Barcelona i Josmar per Girona.

• 

  Anglada vist per Sciammarela (EL PAÍS)

  Plataforma per Catalunya (PxC) – Josep Anglada: Possem-nos serios. Anglada és un freak, però també un feixista dels perillosos. Ex-militant de Fuerza Nueva, partit fundat per Blas Piñar i que va obtenir representació democràtica al 1978 a les Corts Constituents, ex-dirigent del Frente Nacional i ara lider de la plataforma xenòfoba PxC. ¿Què puc dir que no sapiguem ja? ¿Que balla amb els altres partits d’ultradreta europeus? ¿Que no ha negat encara l’holocaust? ¿Que ens hem cansat de veure’l transportant de jove un retrat de Franco pels carrers de Vic? Cap enquesta li dona cap mena de resultat, cosa que era, i ara parlo seriosament, el gran terror que tots els demòcrates compartiem. No se si el que ha funcionat és el cordó sanitari no declarat que els altres partits estàn duent a terme, al no parlar ni esmentar de pasada a aquest Freak perillòs, o si és gràcies al gir xenòfob que ha agafat el Partit Popular, amb Alicia Sànchez Camacho, Reina del Reautxutat, al capdavant. Em temo que és més aviat gràcies a aquest últim. Espero que, de moment, freaks com l’Anglada no surtin de l’àmbit local de Vic (que és per Catalunya el que Ávila per Castella).

• Reagrupament.cat – Joan Carretero: Aquesta llista, aquesta proposta electoral obertament de dretes, conservadora i independentista ha sigut com un petard de Sant Joan humit. Una mica d’embrencida al principi i un ‘ptfff‘ al final que ni fa llum ni soroll. Suposo que en Carretero encara es deu estar menjant les ungles i estirant-se dels cabells al no haver volgut anar com a coalició amb en Joan Lapasta. Els primers recolçaments notoris d’alguns notables independentistes com Miquel Calçada i Joel Joan s’han transformat en silenci. A en Carretero ja no li agafen el telèfon, i les seves bases li carden el camp cap a Solidaritat Catalana, que és un cavall vencedor i, a més, en Joan Lapasta té més carisma. El carisma d’un demagog populista, però carisma. Les enquestes, que en un principi li donaven 1 o 2 diputats, ara no li donen ni el 3% dels sufragis necessaris, tot i que jo crec que sí aconseguirà un diputat per Girona. Pobre Joan

Doncs fins aqui el repàs als candidats a formar part del nou ‘Grup Freak’ del Parlament. Per si de cas, anem-nos preparant per veure al Parlament imatges com aquesta.

TV3 empapatxa

Buf. És difícil trobar una sal de fruites que ajudi als nostres estomacs a alleugerar la pesadíssima digestió de la visita del Benet XVI, i especialment el tractament informatiu que la Santa Espina (hashtag #santaespina) mediàtica n’ha fet.

L’anticlericalisme

El Papa va obrir la polèmica treient a pasejar els fantasmes de la divisió religiosa i la guerra civil. Les seves declaracions a l’avió que el duia de Santiago a Barcelonavan calar el foc. La vinculació entre les postures laiques, en sintonia amb la Constitució actual, l’ancliclericalisme dels anys 30, la crema d’esglèsies, l’assessinat de capellans i en el fons la convulsió que respirava Espanya als 30 (reflex de la inestabilitat europea) és totalment incomprensible, o no. Tots coneixem que Joseph Razinger va ser militant de les joventuts Hitlerianes fins a dies abans de la caiguda de Munich al 1945. Tots coneixem quina va ser la postura de l’esglèsia durant la Guerra Civil i el Franquisme i em costa molt no veure-hi un missatge molt evident, més venint d’algú que té la virtut de mesurar les paraules en mil·límetres.

El portaveu del Vaticà, el Cardenal Federico Lombardi va haver de sortir a apagar el foc. El Papa no volia fer cap polèmica, però la polèmica estava servida i que hi ha moltes possibilitats de que el Govern Espanyol presenti una queixa formal envers aquestes declaracions. Espero que així sigui ja que no podem deixar passar que la comparació entre una Espanya moderna, democràtica i on la llibertat religiosa es respetada ,i l’Espanya combulsa i violenta dels 30, oblida que va ser la esglèsia qui va promoure, entre d’altres, el famós Alzamiento. ¿Insinua doncs que aquí s’ha de posar ordre? ¿És possible al Vaticà li possi nerviós una Espanya democràtica com França, Alemanya… i només entén Espanya sota una dictadura católica? La Vanguardia, potser hauriem de dir-li Full Parroquial, en Barberta justifica les paraules del Papa i parla de re-evangelització d’Espanya.

Els que ho haurien de preguntar directament al Papa, estàn avui massa ocupats amagant el desastre d’assitència de públic als carrers de Santiago i Barcelona. Tot i que a Barcelona 100’000 250’000 persones van assistir ja fos a la missa dins de la Basílica, a la Plaça de Toros de la Monumental o al carrer, l’arquebisbat i l’Ajuntament havia fet una previsió de més del doble (250’000 400’000 persones).Estan tots repetint, a cor, que ha sigut un éxit. L’enquesta de Els Matins de TV3 no dexava dubtes, un 90% dels espectadors i tertulians creu que ha sigut un éxit, i un 100% de Josep Cuní creu que ell hauria de dirigir TV3 per sempre més.

En Ratzinger va voler, al principi del seu papat al 2005, que França tornés a ser la Filla Gran de l’Esglèsia, però allà dreta i esquerra van recordar-li que la República Francesa es cimenta en la divisió de poders i el laicisme de l’estat. Llavors va girar els seus ulls a Espanya, bressol de l’Opus Dei i laboratori dels Legionaris de Crist, caldo de cultiu dels grups més ultres, avui premiats per l’Esglèsia. El Papa vol que Espanya torni a ser la nena bona de l’Esglèsia, encara que sigui a costa de tonvertir-la de nou en una terra de supersticions i analfabetisme, encara que sigui esborrant del mapa aquesta democràcia i tornant a posar un govern de llei i ordre. Com deu anyorar en Benet XVI, i molts d’altres, a Franco!

 

Josep Cuní, vaticanista i proper director de la ‘Corpo’.

Que Josep Cuní està encantat d’haver-se conegut no en tinc cap dubte. Només ha faltat que TV3 l’enviés a fer de Vaticanista a Roma. ¿Què és un Vaticanista? És un periodista d’un mitjà de comunicació extern a la Ciutat del Vaticà dessignat per a cobrir els viatges del Papa. Aquests periodistes acostumen a tenir un gran prestigi. L’únic que han de fer és fer veure que pregunten per a que el Papa faci veure que respon lliurement. En realitat les preguntes i les respostes estan pactades. No hi ha el menor rastre de transparència o imparcialitat. Per això en Josep Cuní encaixa perfectament en el perfil que es requeria per la tasca.

Avui dilluns l’hem pogut veure rodejat de contertulis felicitant-lo per la bona feina feta. I des d’aquí també el vull felicitar: era molt difícil convertir TV3 en Ave MariaTV, el canal de la diocesi. Era molt difícil convertir TV3 en un canal-contenidor com Telecinco, però on Belen Estavan és Pilar Rahola i Jorge Javier Vàzquez és el propi Cuní, i que no fa periodísme de la viscera, el cor, recreant-se en la vida i miracles de l’Esteban, si no per fer pornografia política i catòlica.

Felicitats, senyor Cuní pels mèrits fets davant dels seus, per a ser el nou i flamant director de TV3 tan bon punt Artur Mas es proclami, com tots vostés desstigen ansiosament, President de la Generalitat.

 

TV3 Empapatxa!

Ja us vaig advertir que no hi hauria crítica possible i els crítics televisius es desfarien en lloances a una TV3 volcada en cos i ànima per a que tots els catalans esmorcèssim, dinèssim, berenessim i sopèssim Papa. El divendres, després de que la televisió pública agobiés als seus espectadors nit i dia amb una visió tendenciosa de la visita del Papa, que ocultava les protestes i el malestar no ja de grups i associacions laiques sino de molts cristians de base, va iniciar-se un especial informatiu que va cobrir, amb interrupcions momentànies per oferir pel·lícules i altres espais esportius, les vint-i-dues hores de visita papal a Barcelona.

El programa va ser batejat a Twitter com ‘Catalunya li llepa el ciri al Papa’. Diumenge, TV3 es va travestir definitivament de Canal9 i va cobrir la visita i va encobrir amb subtils pujades i baixades del volum del so ambient les diverses xiulades que van escoltar a la Plaça de la Catedral, primer, i durant el trajecte després (tant a l’anada com a la tornada), així com justificaven que al carrer es veièssin més mossos i voluntaris, vestint impermeable blau, que ‘fidels’. Tant se val! Els comentaristes, que semblaven acabats d’arribar de fer un curs intessiu a Madrid a la Escuela de Periodismo Antonio Jiménez, es desfeien en poesia, lírica i música celestial per a que no es notés que els barcelonins es van quedar a casa. El Jo no t’espero havia triumfat, al menys al carrer. Però com a bons catalans havien d’encobrir una realitat que costava més d’amagar: la quantitat de banderes preconstitucionals que es veien: banderes dels requetés carlistes, banderes rojigualdas amb el Sagrado Corazón de María, banderes espanyoles sense l’escut constitucional… però de senyeres i banderes d’Espanya amb l’escut constitucional més aviat poquetes. El Papa, acabada la missa i fet el paripé de fer veure que li agradava el joc d’escacs que en Montilla havia comprat dissabte a la tarda als ‘xinos’, va tornar al palau del bisbe cap a les 13h30. El programa especial encara va durar una hora més

Si comparem la covertura de TV3 amb la que va fer TVE, deixem de banda les privades, no hi ha punt de comparació. Sí és cert que TVE va emetre integrament la missa, però un cop acabada aquesta la programació va continuar. A més, la informació sobre la visita del Papa es donava a les notícies i en una secció destacada, però deixant lloc a l’actualitat i sense agobiar als espectadors a tots els programes del canal. A TV3 les notícies sobre la visita sumaven fins a 35 minuts seguits.

Avui dilluns seguim igual, fent temps fins que comenci la campanya electoral aquest proper dijous i empenyent el temps per a no parlar ni de la corrupció, ni de la desafecció ni de res de res. Parlem del Papa i en campanya electoral ja es farà el que es pugui. Total: tots sabem que només estàn esperant a que arribi el 28 de novembre i tornin els amos.

 

Epíleg

Tinc una falsa esperança. M’agradaria que TV3 tornés a ser el canal inteligent i més o menys neutre que va ser als 80 i 90. La televisió pública de Catalunya s’ha convertit en una simple tele nacionalista, tendenciosa i parcial, volcada en assumptes més propers a la política i en mostrar una única part de la societat catalana, marginant a l’altre. Sigui perque el Barça ha guanyat una copa, la manifestació del ‘Som una nació’, la F1 o la visita del Papa, TV3 no pot bloquejar la programació com feia Televisió Espanyola durant els governs d’Aznar amb assumptes com la Segona Guerra d’Irak o la 9a Champions del Reial Madrid.

Em sembla que tampoc pasarà. Potser els ‘amos’ de TV3 tornaran i entregaràn la direcció de la cadena a Josep Cuní , possant a la Terribes a netejar wàters, i els informatius els presentarà Pilar Rahola o Joan Oliver, ara a l’atur, el magazine del matí serà per Joan Julibert i el de la tarda per Mari Pau Huguet. Els diumenges a les 9h ballada de sardanes i a les 12h la santa misa… No crec que es plantegi un centrifugat a la Corpo com es va fer amb Televisió Espanyola, el que l’ha convertit en el canal més vist d’Espanya i, francament, té uns serveis informatius molt interessants, tant els informatius com el canal de notícies.

Tot és una falsa esperança televisiva. Igual que esperar, com esperaven alguns, que el Papa parlés de modernitat i no de lleis carpetovetòniques, ordres naturals i els dessitjos de Déu, que són els dels propis Bisbes. Igual que esperar que TV3 sigui la tele nacional de Catalunya i no la tele nacionalista de Catalunya.

Nosaltres no l’esperàvem.

TV3: desert informatiu Benedictí

Ahir vaig anar a sopar amb uns amics. A l’arribar al bar on vàrem voler cruspir-nos uns entrepans la tele tenia sintonitzada TV3. Un amic, molt mordarç, va preguntar-nos ‘Quina pel·lícula fan?’. A la pantalla no es veia cap pel·lícula, eren les 9 del vespre pasades i a TV3 feien l’Informatiu del vespre. Però s’havia de reconeixer que el comentari era un reflex d’una realitat: TV3 està volcada sense condicionants en la visita del Papa, mostra 24h al dia una pel·lícula de ciència ficció.

La visita papal ha creat un furor uterí als plató de TV3. El programa més volcat en la visita és, sense dubtes, ‘Els matins‘ on no es dubta en alavar les virtuts de la visita a més de silenciar, i si és possible criminalitzar, els moviments contraris. Repassem els continguts de ‘Els matins’ de Josep Cuní. Avui, divendres dia 5, s’ha entrevistat a Giovanni Maria Vian director de l’Observatore Romano, diari oficial del Vaticà, Federico Lombardi cap de premsa del Vaticà i a Eusebi Val, corresponsal de La Vanguardia Española al Vaticà. Si algú esperava a algún crític, no ja contrari, amb la visita, canviin de canal. Amb tot això, no acabo d’entendre què dimonis hi fot en Cuní a Roma, quan l’esdeveniment és a Espanya.

A la columna d’obertura d’avui, divendres 5, del propi director del programa diu moltes coses d’aquesta actitud que vull destacar. Al video en qüestió, en Cuní diu que ‘es va omplir la Plaça Sant Jaume dels contraris a que se li dongui a el Papa el rang de visita de cap d’estat‘. Mentida total i absoluta, ja que a la manifestació, a la qual vaig assistir, no es va negar cap rang de cap d’estat a ningú, sino que es va demanar que el Papa fos tractat com a qualsevol membre de qualsevol altre confessió, avançant cap a l’estat laic, com França, Alemanya, Holanda o Suècia. Tot i així, ¿a tots els caps d’estat que ens visiten se’ls hi deixa donar missa? ¿A tots els caps d’estat que ens visiten se’ls hi dediquen hores i hores de televisió pública? ¿Oi que no?

Els matins de TV3 no serien el programa insignia de la cadena sense l’inestimable ajuda de la Reina dels modelets de mercadillo i els tints impossibles: Pilar Rahola. Com he comentat, l’actitud de TV3 es fonamenta en donar a les notícies sobre la visita del Papa prioritat absoluta, ja sigui per algún tema important o sigui per una absoluta trivialitat (com dedicar 10 minuts a explicar quantes cadires s’instal·laran, a quins carrers i de quina manera a l’Informatiu de dijous, 4 de novembre), i silenciar totalment qualsevol notícia relacionada amb els contraris a la visita. Sigui una concentració com la del ‘Jo no t’espero’ (a la que no es va dedicar ni un segón per informar) o siguin les queixes veïnals, això ja no hi té cabuda a TV3. Però tornem a la reina dels tints rossos.

El dijous dia 4 l’entrevista del dia va ser al nou i flamant bisbe de Solsona, Xavier Novell, una altra entrevista buida basada en alavar al Sant Pare i ‘ballar sardanes’ (o sigui, parlar de temes patriòtics que tant preocupen als bons catalans), i allà la Rahola va dedicar-se a fer el que millor sap fer: Primer de tot ensabonar al nou bisbe i a l’esglèsia i, segón, canalitzar la seva intel·ligència per a criminalitzar als que no pensen com ella. En aquest cas els que hem col·laborat en la campanya ‘Jo no t’espero’ venim a ser, segons Rahola, uns covards que ens atrevim a criticar al Papa però no a l’imam de Lleida i destaca que ‘A partir del Concili Vaticà II l’esglèsia va entrar en la modernitat i va demanar perdò pels pecats passats‘. Naturalment la Rahola oblida que, precisament, Joan Pau II i Benet XVI són els que han abandonat el Concili Vaticà II, per tornar a la liturgia anterior a aquest concili, reintroduïnt, per exemple, les misses en llatí i d’esquenes als fidels, abandonades als anys 60. L’actual Papat marca el final del Concili Vaticà II i el retorn a l’elitisme.

Però podem seguir amb el reguitzell de parcialitats i veure a un altre membre il·lustre d’aquesta caverna catalana mediàtica, a la que anomeno Santa Espina Mediàtica (hashtag #santaespina) i repasar les paraules del guionista del programa i ex-extra a Nissaga de Poder Joan Julibert. Segons ell vivim en una societat ‘anticlerical’ més que ‘lacista‘. Els matins, com El Gato al Agua, la Cope o Libertad Digital, consideren anticlerical demanar la laicitat de l’Estat. Bé, és un gra de sorra més en el desert informatiu en que s’ha convertit aquesta setmana, i possiblement la setmana vinent, la redacció d’informatius de TV3.

Desert informatiu? ¿On queda l’actualitat? Doncs arraconada al fons de tot dels informatius, més enllà del minut 35 on habitualment hi trobariem les notícies menys rellevants. On està situada l’actualitat? Doncs a la campanya electoral. I què ha passat aquesta setmana que pugui afectar a la Campanya Electoral? Doncs que la fiscalia ha demanat l’obertura d’un sumari paral·lel per investigar la possible financiació ilegal de CDC. ¿Se’n parla a TV3? Sí, però després d’agobiar a l’espectador amb tones i tones de palla informativa sobre la visita del Papa. I si es parla de la campanya és en aquests termes tan amables per CDC.

M’agradaria estar sorprés d’aquesta actitud, però realment no ho estic. D’un temps ençà, TV3 ha passat de ser la televisió nacional de Catalunya per a ser, únicament, una burda tele nacionalista catalana.

TV3 és una tele dòcil que espera, amb ansietat, el retorn dels anyorats amos i no pensa deixar que res impedeixi un retorn còmode i plàcid. Espero que el crític televisiu màxim d’aquest país, Ferran Monegal, faci un monogràfic per a criticar aquesta actitud de criminalització dels moviments lacistes catalans, de prosel·litisme catòlic que destila la cadena i d’apagada informativa a l’alçada de la TVE d’Urdaci. Bé que critica actituds semblants quan teles privades com Intereconomía i públiques com Canal9 ho fan. Alguna cosa em diu que no serà així. Que ni en Monegal dirà res, ni es llegirà cap comentari en contra com els que es llegeixen dia sí dia també en contra d’Intereconomia i la seva parcialitat. Aquí, la nostra #santaespina ha decidit que sí, que Catalunya serà Catòlica o no serà, que la tele pública té la obligació de sobreinformar al voltant de la visita de Benet XVI i defenestrar els temes incòmodes pels amos que han de tornar. Si aquest tractament informatiu l’estigués fent Canal9 tots, absolutament tots estariem posant el crit al cel, ompliriem pàgines i pàgines per denunciar l’apagada informativa del canal, com defenestren les notícies de corrupció ‘dels amos’. Però a Catalunya criticar TV3 sembla que és com cremar una ‘Moreneta’ o netejar-se el cul amb una senyera. A Catalunya els símbols nacionals (Senyera, llengua i TV3) i l’Esglèsia (la Catòlica i el Barça) són intocables sota pena d’obtenció del carnet de mal català. En moments com aquest, fotos com la següent prenen un significat especial i abandonen l’esfera de l’anècdota simpàtica i fa imaginar què estarien dient alguns si a la foto hi apareguèssin personatges de l’esfera periodística i econòmica de Madrid.

De peu i d’esquerra a dreta, Josep Maria Xercavins, empresari immobiliari, Artur Mas, president de CiU, Enric Lacalle, president de Barcelona Meeting Point, José Antich, director de La Vanguardia Española, Josep Cuní, periodista de TV3, Antoni Brufau, president de Repsol YPF i Joan Maria Nin, director general de La Caixa. Sentats i d’esquerra a dreta, Sandro Rosell, president del FC Barcelona, Antoni Vila Casas, mecenes cultural, Arcadi Calzada, ex-president de Caixa Girona, i Antoni Puig, empresari. Foto d’abril 2009.

La pressumpte televisió pública de Catalunya (la que hauria de ser la ‘tele de tots’) queda reduïda a un canal amb un llenguatge que dista poc del llenguatge ultra-cateto i ultra-catòlic que transpiren TeleMadrid, Intereconomia, Canal9 o Antena3. Crec que mai havia vist una desfilada de capellans i llepaciris com a la que estem assistint a TV3, tant de dia com de nit, sigui a Els Matins, al Divendres, a l’Àgora o als informatius. Sort que al  Molina no l’han substituït, encara, per una monja que es digui Sor Tormento, que no faci res més que anunciar un sol de Divinitat per diumenge.