S’esperava un lider i va venir un funcionari.

De dreta a esquerra cap mitjà de comunicació amaga ja la seva indignació amb Mariano Rajoy i el govern. No és per a menys. Amb la prima de risc en zona de rescat, Bankia exigint un rescat de 23.500 Milions d’Euros a punta de pistola i notícies sobre pèrdues al 2011 de 3500 Milions d’Euros quan al principi parlaven de 35 milions d’euros (una errada la té qualsevol) i el Banc de València, CatalunyaBank i NCG anunciant un forat de 30.000 Milions d’Euros més, el President del Govern convoca una roda de premsa en la que no té millor idea que posar-se a fer malabarismes lingüístics. I el que és pitjor, tractar als ciutadans com autèntics estúpids al negar les evidències: que el rescat, sigui només dels bancs o de l’Estat sencer, és ja inevitable. Les xifres de diners ‘regalats’ als bancs des de 2010 situen a l’Estat en la bancarrota a mig termini, el que suposaria una suspensió de pagaments històrica. Sumem-hi al problam amb els bancs l’actitud de Carlos Dívar, l’estupidesa d’Esperanza Aguirre -que no recorda com li agradava que es xiulés i insultés a ZP- i la sensació d’immunitat general amb els corruptes i d’altres ‘jetas’ que dormen tranquils a casa. Rajoy ha decidit donar explicacions sobre el rescat de Bankia als seus accionistes, a Brusel·les, a Merkel i al BCE, pero no als ciutadans. A l’opinió pública s’ha calat ja un incendi, els mitjans se’n fa ressò, però el fum no es veu des del despatx de Gènova, ni Ferraz ni Còrcega.

L’esquerra, crítica amb el govern des del primer dia, no escatima qualificatius. Gabilondo va dedicar un impressionant vídeo editorial a la seva pàgina de ElPaís.com on posa els punts sobre les ‘i’, i clama per a les responsabilitats en el cas Bankia. És necessari, diu, acabar amb els contes de ‘Calleja’ amb els que s’intenta despistar al ciutadà. Cal dir la veritat i ningú ho està fent. Les filtracions sobre la histèria que es viu a les esferes econòmiques espanyoles es multipliquen. La columna d’Iñaki d’avui fa un repàs a totes les mentides d’aquest desastre de govern. Però la proba de la gravetat de la situació es visualitza per la reacció de la dreta.

Veure el programa La Mirada El Mundo és veure quelcom impensable fa uns mesos. El Mundo, el mitjà que més va fer per a portar a Rajoy a la Moncloa, titllava al seu líder i President d’irresponsable, esperpèntic i patètic. Veure per a creure. El programa d’ultra dreta ‘El gato al agua’ exigia depurar responsabilitats davant el Cas Bankia i tots els altres. L’incendi social ha arribat també a la dreta i aquesta comença a demanar explicacions a crits. Les explicacions de Mariano Rajoy són de vergonya aliena, com exposa el Blog Salmón. Tan sols La Razón i l’ABC, pamflets més ‘rajoyistas‘ que el propi Mariano, mantenen la seva defensa al President i/o segueixen amb la tàctica de despistar. Ja se sap, per a La Razón i l’ABC o penses com ells o ets un crema-contenidors sospitós.

La brillant fórmula de Rajoy per a salvar Bakia, emetre més deute que es sumaria a un deute ja de per sí gegant, ha sigut rebutjada pel BCE i el govern econòmic de la UE: la porta ja és oberta pel rescat. Espanya avui és portada del Financial Times i protagonista de 4 articles demolidors al Frankfurter Allgemeine. El Financial Times parla de ‘truc’ de Mariano Rajo, perque, segons informen fonts oficials de la UE, Rajoy ja hauria demanat el rescat pero el BCE va descartar el pla. La dreta, en un narcicisme incomprensible, ha començat a dir que el diari econòmic amb més prestigi d’Europa fa ‘sensacionalisme‘ i que ‘li té mania a Espanya‘. ¡¡Tothom ens té mania!! A la dreta li puja la febre rojigualda.

Què fa el govern? Gallardón a la SER ens diu  que els ciutadans sabran la veritat sobre Bankia quan arribi el moment. ¿Què vol dir això? El ciutadà té tot el dret a saber què dimonis ha passat amb Bankia i ho ha de saber ja, donat que el cas Bankia amenaça amb ser el desencadenant final del temut rescat. Però sembla com si a ningú li interessés investigar Bankia, potser perquè l’assumpte Bankia és massa gran, massa vergonyós. A PP, PSOE i sindicats el nivell de la la merda amb el cas Bankia arriba fins a les celles. CiU i PNB mai han votat a favor de les investigacions parlamentàries, a més si s’obre una sobre Bankia ¿Per què no sobre CatalunyaCaixa o Unimm que podrien destapar un escàndol com el de la CAM?. Amb el cas Palau obert de nou i amb tots els indicis marcant una financiació il·legal de CiU a través del Palau ¿qui vol un altre escàndol?

El ministre d’hisenda està desaparegut. El d’Economia no fa altra cosa que mentir i callar davant la manipulació de les dades econòmiques de les comunitats governades pel PP. La ministra de treball va ser engolida per l’abisme després de la vaga del 29M. El d’educació deu ser sota el llit després de la plantada dels rectors, fins i tot d’universitats privades… i quan Rajoy apareix en roda de premsa, ho fa a la seu central del PP amb el logotip del seu partit de teló de fons, com si encara estigués a l’oposició, i repetint que sap ‘lo que hay que hacer‘. Rajoy és un president desbordat per la realitat i amb la credibilitat sota mínims. Fa només 18 dies 18 que va assegurar que no es donarien més diners públics a la banca, perquè això desbordaria el dèficit. Rajoy no té pla, ni direcció, improvisa segons la marxa. Miguel Angel Fernández Ordoñez, MAFO, va dimitir per sorpresa i tot apunta que la causa de la dimissió ha sigut la negativa del govern a crear una comissió d’investigació i la denúncia contra la gestió de MAFO al Banc d’Espanya i la de Rato i Blesa a Bankia/Caja Madrid del pseudosindicat nazi ‘Manos Limpias’. La bola de neu va creixent.

L’economista Roberto Centeno, poc sospitós de comunista o d’anar per Espanya cremant contenidors, proclama des del seu blog a Cotizalia contra la improvisació del govern, la incapacitat de Rajoy i qualifica als ministres com a ‘banda’. La proclama final, com em feia notar un amic, podria ser perfectament un fragment del ‘España con Honra‘ del General Prim que va desencadenar la Revolución Gloriosa de 1868.

Por ello, ¡expulsemos cuanto antes a estos falsarios, a estos cobardes, a estos incompetentes y a los corruptos! Nos va en ello no solo nuestro futuro, sino algo mucho más importante: el de nuestros hijos y el de los hijos de sus hijos.

Prou. Hem de dir prou. Això s’ha d’investigar, els responsables del desastre econòmic més gran en temps de pau de la nostra història no poden dormir a casa tranquil·lament. Si volem tenir alguna cosa semblant a un futur, no podem seguir tolerant com aquesta banda de funcionaris de partit -perquè anomenar-los polítics és ser massa generós- tritura el nostre present i hipoteca el futur dels que estan per venir. No podem acceptar la corrupció, l’engany i la distracció com a forma de govern normal. Hem de recuperar la nostra democràcia i ho hem de fer ja.

Els plans de Canal Català i Metropolitan TV

Tota una sèrie de mitjans on line informen des de fa dies dels moviments de l’empresari televisiu italià Nicola Pedrazzoli – que es mou entre l’independentisme xenòfob català, el socialisme d’aixella suada d’àrea metropolitana de Barcelona i el PP com peix a l’aigua -. Pedrazzoli treballa per a crear una ‘Intereconomia‘ independentista i una televisió fidel al PP a nivell Espanyol a partir de la base del Canal Català i Metropolitan TV. És la televisió al servei del poder en estat pur. És la italianització de la televisió catalana. 

La primera noticia va transcendir el passat mes de febrer, quan el Grup Godó i Metropolitan TV(propietat de Pedrazzoli i propietària de Canal Català i tot un reguitzell de canals locals a Madrid, Andalusia, Múrcia i València) van tancar la cessió a mode de lloguer de la freqüència que avui ocupa 105TV. El Grup Godó ha llogat 3 dels 4 canals de TDT propietat seva (Estil 9, BarçaTV i ara 105TV) focalitzant-se en 8tv. D’aquesta manera la ‘nova‘ Canal Català passarà a ser el segon canal privat generalista de Catalunya, darrera de 8tv, aspirant a l’1% de l’audiència total. Al panorama local i segons ha transcendit, Canal Català es quedarà amb les freqüències de Barcelona, Sabadell i algunes altres. Va ser precisament la televisió local de Sabadell la que va convertir-se en Canal Català, quan a principis dels 2000 l’antic Canal 50 va ser venut a Pedrazzoli. L‘alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, qui mai ha dissimulat la seva amistat i tracte de favor a Pedrazzoli,  fa servir a Canal Català Sabadell, el mitjà més ranci de la dreta xenòfoba i independentista, com si fos casa seva. Tan és així que l’Ajuntament de Sabadell, administrat com si fos el cortijo privat dels germans Manuel i Paco Bustos, va finançar la producció de programes per a Canal Català amb diners públics. Aquests programes van ser declarats il·legals pel CAC, tant per la seva forma de finançament com per ser considerats ‘propaganda’. Però tornem al tema.

Segons una entrevista a Pedrazzoli, es busca crear un canal polític, de deretes, trabucaire, racista, classista i, sobretot, independentista, el que alguns anomenen una ‘Interecomia’ catalana. A la seva graella hi seguiran programes tan pintorescos com l’histriònic i populista ‘Catalunya Opina‘ dirigit pel capellà catòdic Carlos Fuentes, els habituals programes de ‘teletienda’ i tarots, series refregidíssimes com ‘Compañeros’, Aída Nízar fent un programa de denuncies delirant… Sense oblidar la sopa de col·laboradors, que inclou opinadors que van de l’ultra-dreta espanyola a l’ultra-dreta catalanista: Salvador Sostres (vomitiu articulista a El Mundo), Juan Carlos Girauta, Montserrat Nebrera, Vicent Sanchís, Javier Nart, Quico Sallès (director del pamflet convergent NacióDigital.cat), Miguel Duran, Carlos ‘el Yoyas’ Navarro…

La qualitat i el contingut són del tot indiferents. Ara o mai. És el moment de convertir la televisió catalana, que un cop va ser referent a Espanya en quant a pluralitat i diversitat, en una acumulació d’empreses mediàtiques al servei de la dreta. Els plans de Pedrazzoli, però, no s’acaben aquí.

Ahir mateix el confidencial ElPlural.com va publicar la notícia de que Pedrazzoli s’havia reunit amb Gozález-Pons per a tractar el naixement d’un canal fidel a la doctrina popular, aprofitant l’estructura de Metropolitan TV, versió espanyola del Canal Català. Sembla ser que el govern central donarà llum verda a aquest nou canal en els propers mesos. Aquesta televisió amb cobertura estatal absoluta, només quedaria per tancar el cost de la llicència a Castilla-La Mancha, es nodriria dels programes que Canal Català produeix ja avui per Metropolitan TV. És a dir, un programa que a Catalunya sigui independentista de dretes, a la resta d’Espanya tindria la seva versió espanyolista i de dretes. Una mescla d’hipocresia, “arribismo” i clientelisme feta amb prou elegància com per a ser aplaudit des de dos bàndols que semblen irreconciliables. ¿En quin vàrem deixar la televisió en mans d’aquesta gent?. ¿Aquest és el model de conversió de les televisions privades que promouen tant el PP, com CiU com socialistes d’aixella suada com Manuel Bustos? No, també és la conversió de la televisió en un instrument de propaganda al servei del poder.

El panorama televisiu català, i també l’espanyol, pinta molt malament pels que creiem que la televisió ha de ser plural i allunyada de sectarismes. El canvi de director a TV3 ja ha portat les primeres accions per a convertir la televisió pública de Catalunya en una ballada de sardanes en honor de Convergència i Unió. El passat dijous 17 de maig, quan es complia 1 any del 15M, TV3 va suspendre l’emissió d’un documental sobre el 15M i va substituir-lo per un altre sobre la persecució de republicans a la França ocupada pels nazis. També hem pogut veure com davant de les cassolades davant la seu de la Caixa, TV3 guardava silenci. D’altre banda 8tv està rendibilitzant l’ajuda que CiU, des de la Generalitat, va concedir en forma de publicitat institucional, una via més discreta que la feta per l’Ajuntament de Sabadell per a finançar mitjans privats amics. Sense oblidar els favors que fa el propi President Mas al fer el mateix que en el seu moment el President Aznar va fer amb Antena3: convertir-la en el seu altaveu, ignorant la televisió pública, la que hauria de ser de tots.

Ara arriba un altre canal gris-dreta que ni vol ni pretén afegir color o pluralitat, sinó limitar-se a rebre un tracte de favor d’uns governants desesperats per a tenir els mitjans de comunicació sota control. Poc a poc, el panorama televisiu català es sembla més i més al madrileny on es pot escollir entre innumerables opcions que van des de l’ultra-dreta d’Intereconomía fins a la dreta ultra de Telemadrid. A més hi ha molta pressa per a fer tot això, perquè, tal i com us parlava fa unes setmanes, tot apunta a la celebració d’unes eleccions catalanes anticipades l’any 2013, on CiU podria perdre fins a 12 escons. A la gent d’esquerres ens queda La Sexta i ja veurem fins quan, perquè ara és propietat del grup Planeta, no pas de Mediapro.

Del 15M al 12M ¿Què ha canviat?

Ja fa un any de l’inici inesperat del moviment dels ‘indignats’. Aquell moviment va sacsejar els ciments del sistema democràtic traient els colors dels partits polítics, va ser memorable la vinyeta de El Roto on es podia llegir ‘Y cuando los jovenes salieron a la calle, los partidos envejecieron‘. El 15M, que reb aquest nom per una manifestació convocada a través d’internet el dissabte 15 de maig de 2011 sota el lema ‘Democracia real ya’, va tenir unes circumstàncies impossibles de repetir:

• Va ser inesperat: ningú podia imaginar el dia 14 de maig un moviment així. Res va tenir un guió pre-establert. Ni les acampades, ni l’extensió a tot el món, ni el rebombori a internet, ni que totes les places del país bullirien en assamblees multitudinàries…

• Va néixer abans d’unes eleccions: la reclamació principal, més democràcia i més participació ciutadana, tenia molt a veure amb el fet d’estar davant d’unes eleccions municipals i autonòmiques on el PP va arrassar i que van suposar el principi del final del govern del PSOE.

• Va ser apolític: L’éxit sense precedents d’aquest moviment va ser la seva increïble transversalitat. Tot i que s’ha presentat, molt interessadament, com un moviment d’esquerres, el 15M originari tenia una presència de la dreta i l’esquerra en pro d’un canvi en el sistema.

• Sentiment de ‘hem dit prou’: Els joves, afectats amb un 47% d’atur en aquell moment, avui té la xifra vergonyosa de més del 50%, es sentien orfes de representació política, sindical… i reclamaven alguna cosa nova. El 15M va propiciar la caiguda del govern socialista, que el PP arrasés i la pujada dels partits petits enfront dels grans que encara avui continua.

Però entre el 15M de 2011 i el dia d’avui el moviment ha intentat resistir viu i no morir. No han sigut pocs els intents d’ofegar-lo i no han sigut pocs els que han volgut criminalitzar-lo i proclamar la seva mort. Res d’això. El 15M s’ha mantingut viu aquest any a través de les assemblees de barri i moltes han sigut les xerrades, manifestacions a petita i gran escala contra els retalls… que s’han vist per Barcelona i Madrid. Però el 15M ha evolucionat i ha tornat a aparèixer el 12M amb alguns canvis, especialment a Barcelona.

La sensació que he tingut al visitar l’Acampada BCN un any després ha sigut agredolça. Vegem-ho.

• La base del moviment és la mateixa: El moviment segueix amb unes reclamacions molt semblants, per no dir que són pràcticament les mateixes. Més democràcia, més participació, dació en pagament, canvi dels partits polítics, procés constitucional… això encara hi és. Les propostes del 15M en són més de 17.000, segons El País.

• 15M-Centrisme: Javi Toret, un dels liders del moviment Democracia Real Ya, va exposar a una xerrada de la que em vaig fer ressò a aquest blog del que anomena ‘La República del 99%’. El 15M té el convenciment com a moviment de representar al 99%. No és així, el 15M no és majoritari, tot i representar, segons les enquestes, al 60% dels espanyols. El moviment és urbà i té el seu centre a Madrid i Barcelona i, en menor mesura, València, Sevilla i Bilbao. Fora de l’àmbit urbà el moviment o bé no existeix o és molt minoritari. Curiosament tots els moviments que han canviat d’una manera decisiva la història d’Espanya han sigut urbans en un primer estadi.

• Entrada de grupuscles oportunistes: És el punt que, en la meva opinió, podria fer fracassar el moviment al menys a Barcelona. L’entrada dels habituals grupuscles anarko-oportunistes al 15M s’ha fet des de les assemblees de barri. Hem pogut veure com grupuscles entràven amb força i intentaven convertir el 15M en una plataforma de promoció política. Aquests grups ténen una gran presència a l’acampada del 12M i està bastant lluny del que podies trobar fa un any, quan hi havia una mescla ideològica interesantíssima. Els primers indicis d’una certa sectarització de l’activitat assembleària són visibles en la falta d’assistència a la plaça. Si fa un any l’Acampada Barcelona era plena fins a la bandera de gent, un any després és més aviat buida. Si el 15M acaba per ser un moviment d’ultraesquerra i alineat amb el tronat anarquisme anticapitalista neuròtic, l’any que ve no serà ni l’ombra del que és aquest any. En la meva opinió hem de procurar que el moviment segueixi, com fa un any, transversal.

• Política de la por: Es increïble llegir a El País que, segons una enquesta de Metroscopia, 6,5 de cada 10 espanyols consideren que la crisi és culpa dels ciutadans. El discurs de la por està triomfant i la ciutadania que fa un any no semblava tenir por per mostrar la seva indignacio, avui sembla rendir-se a la resignació. Terrible.

• Punt d’inflexió: Si el 15M s’apaga com una espelma i no és capaç d’aglutinar el descontentament davant la fractura social cap a la que ens encaminem, els camins per encarrilar aquesta fractura, poden ser més semblants als grecs que a aquestes festes ciutadanes que representen les places i les manifestacions. Si pel contrari, el 15M sobreviu al desgast d’un any, podem estar realment a les portes d’un canvi real que, més tard o més aviat, trobarà el seu moment. En els propers anys viurem algun moment on el 15M, si aconsegueix sobreviure, pot provocar la tan ansiada regeneració política. Estic plenament d’acord que el 15M és la base d’una renovació constitucional, politica i social i tot i que es mou lentament, es mou i no s’atura.

• El 15M en política? Aquesta pregunta se la fa molta gent i és ben normal. Demanar que el 15M entri en política convertint-se en un partit és lícit, però erroni. Si bé han sorgit i seguien sorgint polítics nascuts al foc del 15M. El moviment 15M ha de canviar als partits, tots sense excepció i, com he indicat, abans no es pot deixar polititzar. Hem de ser conscients que el 15M és la visualització del malestar. A França aquesta visualització la protagonitza Marine Le Pen, a Holanda l’ultra-dreta racista, a Itàlia i Rússia els neo-feixistes, a Grècia els neonazis i grups d’ultraesquerra… a Espanya aquest paper el juga un moviment festiu, transversal, renovador i obert com el 15M.

Un any després el 15M segueix, tot i els punts foscos, posant i plantant cara a la crisi. Mentre ens hem passat un any pendents de l’IBEX, la prima de risc i ofegant la realitat amb dades macroeconòmiques, el 15M posa rostre, veu i ànima a la crisi autèntica, la que pateixen els més desafavorits, els que paguen els plats trencats de la festa inmobiliaria i l’onada neoliberal que ens escombra. El 15M va ser aire fresc i un missatge positiu. Això es manté vigent: hi ha una sortida positiva i social a l’onada neoliberal que trepitja els nostres drets.

Les revolucions es produeixen quan el poble és conscient que qualsevol ciutadà és millor, més intel·ligent i més capaç que els seus governants. És llavors quan els governs i els règims cauen. Avui som davant d’un govern format per gent que amb 45 anys no ha cotitzat ni un sol dia a la seva vida, que ha enfonsat bancs i que viu de les seves rentes i no pas del treball. ¿A què esperem per cridar que ‘El Rei va despullat‘? ¿A què esperem per a acabar amb aquesta farsa?

Els ‘cuions’ del Sargento Monago

És complicat entendre com un polític a qui se li presuposa una formació acadèmica per a arribar a ocupar un càrrec com el de president d’una comunitat autònoma, pot fer gala d’una ‘chusqueria’ propia d’un analfabet de barriada metropolitana. Parlo del president d’Extremadura, el popular José Antonio Monago qui ha constestat com un analfabet cridaner qualsevol a les declaracions de Xavier Trias, alcalde de Barcelona, sobre l’AVE a Badajoz.

Trias va estar molt encertat assenyalant que ja va sent hora d’analitzar l’impacte cost/benefici de les obres públique que es duen a terme a Espanya, més encara amb els temsp d’austeritat que corren. Sí bé és cert que dir que l’AVE a Extremadura és una ‘catàstrofe’, tampoc és que fos molt encertat. Monago, per la seva banda va contestar amb un ‘Si té cuions, que me lo diga a la cara‘, propi d’un quinqui de barriada que no sap ni llegir ni escriure que d’un president autonòmic. Trias, al menys, ha estat a l’alçada.

El que realment és una catàstrofe és que, de nou, el que hauria de ser un debat merament tècnic i econòmic sobre la viabilitat de les obres públiques, es converteix en l’enèssim xoc entre comunitats autònomes i es tapa amb banderes i cops al pit el debat técnic. Monago ha fet gala d’un impresionant desconeixement de les obres públiques que afecten a la seva comunitat. L’AVE Madrid-Badajoz estava justificat dintre de la connexió Barcelona-Madrid-Lisboa. Aquesta connexió va caure del programa d’inversions de Portugal a causa de la terrible crisi que afecta al nostre veí. L’AVE a Badajoz, llavors hauria de ser reconsiderat perque, potser, la demanda no és suficient com per a construir una obra faraònica com l’AVE. Ja n’hi ha prou de crear lines d’alta velocitat sense plans clars de viabilitat econòmica, cost/benefici i plantejats per a que els senyorets de la capital vagin a passar el cap de setmana. Hem vist el fracàs històric de l’AVE a Castella-La Manxa, Calatayud, Puente Genil o el proper i conegut cas de l’estació de Perafort.

La Península és un territori de més de 1200 km d’ample desde Barcelona fins a Vigo i només es podrà competir en preus i temps amb l’avió amb trens d’alta velocitat. ¿Això vol dir que hem de construir desesperadament linies d’AVE? No. Vol dir que s’ha de rescatar el pla original dels anys 80 de convertir les vies actuals d’ample ibèric en vies d’ample europeu ja sigui amb el ‘tercer rail’ o remodelant l’estructura actual. L’ordre de prioritats ha de ser un altre.

I allà es queda el nostre Sargent ‘Chusquero’ Monago: com una trista imatge de la política de ‘cuions’, cops al pit i propies d’un provincià que ves tu a saber a la porta de quina escola de monges va estudiar. Monago és l’evidència que als partits no arriba més amunt qui més capacitat està pel càrrec.

Molt Innombrable Conseller Puig

Les dades

La trobada de 3 dies dels 24 membres del BCE, que s’ha resumit en dos sopars (un de gala pagat per nosaltres), dos esmorzars i dos dinars que han servit per a que el BCE d’aplaudeixi a sí mateix i es digui lo bé que ho fa tot, ha requerit:

• 3500 agents de Guàrdia Civil i Policia Nacional
• 4500 Mossos d’Esquadra i 400 del cos especial antiavalots.
• Franctiradors a les taulades properes a l’Hotel Arts, el CCIB i el Palau Reial
• 3 helicòpters funcionant 14 hores al dia.
• Tancament de la frontera amb França.
• Un conseller paranoïc parlant d’una contra-cimera de 500 o 1000 anarkistes, anticapitalistes i crema-contenidors que havien d’enfonsar Barcelona en l’apocalipsi total, i movilitzant policies a manifestacions sense manifestants.

El cost total d’aquest despròsit de desplegament policial propi d’una pel·lícula de sobretaula de diumenge, és de 500’000€, el més auster de la història de les democràcies austeres més austeres i humils i convergents del món.

Els fets

La resposta ha sigut:

• Crida a la desmobilització per part de tots els agents socials i moviments contraris a la cimera del BCE.
• Indiferència ciutadana davant la trobada.
• Una manifestació pacífica d’estudiants, manifestació que no tenia res a veure amb la trobada.
• Una cacerolada dijous a la nit.

Això sí no podem dir que el desplegament no ha servit per a res: cap contenidor d’escombreries ha patit cremades, danys o maltratactaments durant la cimera del BCE.

La conclusió

Calia tot això? No tenen els Mossos d’Esquadra capacitat de connectar-se a les xarxes socials i penetrar a les assemblees dels moviments socials per aveure que s’estava demanant no manifestar-se durant la cimera? Si es coneixia que no hi hauria cap manifestació, cap violència o cap acte de constació a la cimera, què s’ha pretés amb aquest desplegament? Es volia enviar un missatge del tipus ‘mireu el que podem arribar a fer si sortiu a queixar-vos‘? Atemorir a la població civil? Però si estem morts de riure, senyor Conseller!

El Molt Innombrable Conseller Puig ha demostrat sobradament que és un incompetent en la seva tasca. Els que deien que en Joan Saura havia sigut un mal conseller, hauran de trobar una nova expressió per a parlar de l’astracanada que està sent ‘aquest’ mandat de l’Innombrable Puig. Un cop més el Conseller ha demostrat que ni està a l’alçada ni ho pot estar. El Conseller no ha volgut entendre que els moviments socials de Barcelona s’han mostrat repetidament contra els actes violents de la vaga general del 29M, tot i que en la seva paranoia total, Felip Puig ha seguit fent propaganda política inventant-se webs anticonstitucionals i que atempten contra el dret a l’honor i la imatge, i pregonant l’arribada de l’apocalipsi a través de la frontera francesa. El Conseller està tancat al seu despatx, a un món que es divideix entre l’esquerra, enemiga del poble, la lliure empresa i els contenidors; i els bons catalans que obeeixen, veuen la nova TV3 i llegeixen La Vanguardia.

Ara li toca al President Mas valorar si val la pena mantenir aquesta xafogor a la Conselleria de l’Interior. Contestat per la societat civil, mitjans de comunicació propis i crítics i fins i tot pels seus, el Molt Innombrable Conseller Puig hauria de començar a pensar en la dimissió davant del ridícul més gran que es recorda en política. Només l’escorpí Rahola justifica aquest despropòsit segueix criminalitzant els moviments contraris a la retallada i les actuals polítiques.

La societat civil ha deixat a al Molt Innombrable Conseller Puig a l’alçada del que és: un gris funcionari de partit a qui el càrrec de Conseller de l’Interior li ve molt gran. Ja n’hem tingut prou de tanta xuleria, tanta prepotència, tanta incompetència i tanta criminalització gratuïta. Que dimiteixi o sigui cessat tan bon punt s’acabi la cimera o bé el Govern haurà de justificar un desplegament policial absurdament desproporcionat i pensat únicament com a arma propagandística i per atemorir a la població.

Un elefant a la Zarzuela

Té un punt de justícia poètica que la patinada reial més important del regnat de Joan Carles I, el trencament de la cadera del Rei durant una cacera d’elefants privada a Botswana, i la publicació d’unes fotos pornogràfiques on el Rei posa sonrient celebrant l’assassinat de la bellesa i la vida, es produeixi el 14 d’abril. Aques fet afegeix encara més llenya al foc que crema des de fa mesos i que, ara sí, amenaça amb carbonitzar la institució de la Corona. Ningú ha estalviat les crítiques ferotges a un Rei que, temps enrera, demanava estar a l’alçada de la crisi, ‘arrimar el hombro‘ i que deia que l’atur juvenil no el deixava dormir.

Com molt bé analitza Antoni Guitérrez a El País, el problema no és la caiguda, ni tan sols el viatge, el preu de la cacera… el problema en aquest cas és la falta de transparència que rodeja a la Casa Reial. Com hem parlat des d’aquest blog algunes vegades, les cases reials europees estan obligades per llei a informar de totes les despeses, viatges, actes… dels membres de la familia. Mentre que aquí els dos grans partits, sense oblidar l’aplaudiment de CiU, s’oposen a regular la Casa Reial amb una llei que inspeccioni les activitats dels Borbons, deixant espai per a la vida privada dels seus membres, però no ignorant com fins ara que el Rei és servidor de l’Estat, mai al revés.

Aquest viatge tindrà conseqüències segures i més tard o més aviat la cacera pasarà factura. El viatge és inoportú i poc ètic.

Inoportú donada la situació. Mentre el país es debat entre el rescat i una dolorosíssima política de retallades, el Cap de l’Estat no pot desapareixer sense informar al Govern i, encara menys, anar a caçar elefants cremant la nostra austeritat. Tinguem en compte que, a més, els Pressupostos Generals de l’Estat van retallar només un 2% el pressupost Reial, el que en la pràctica és com no haver fet cap retall; i poc ètic perque som molts els que estem en contra d’aquestes activitats i perque l’elefant africà és una espècie en perill d’extinció. No oblidem que es tracta d’un excercic de mal gust i hipocresia sense precedents, perque el Rei és el president honorífic de WWF, una ONG mundial famosa pels programes de protecció de, precisament, l’elefant africà. Tot i que el monarquico-esperèntic diari ABC justifiqui la cacera d’elefants comparant-la amb una cacera de perdius a Sòria, caçar animals en perill d’extinció per simple plar és propi de rics malaltíssos i no pas d’un Rei.

I ara què? Joan Carles I pot haver accelerat sense voler-ho la successió cap a Felip VI al haver apregut com un hipòcrita que no entén què està passant al país del que n’és cap d’estat. Tots els esforços fets per la Corona al llarg de 2011 i el que portem del 2012 s’han quedat en res, deixant veure a un Rei desconnectat de la realitat i que no enten el que està passant. José Antonio Zarzalejos publica a El Confidencial un repàs exhaustiu sobre l’esfondrament de la imatge de la Corona: Rei i Reina viuen ja separats i cadascú amb una parella diferent, els exabruptes del Rei amb la seva propia familia, la mala comunicació de la Casa Reial… i com el Rei no ha comprès que el recolçament públic dels polítics a actes com la celebració del 200 aniversari de ‘La Pepa’, o les mostres de suport donades per diaris com El Mundo o El País, no suposen un xec en blanc. La falta de sensiblitat, elegància i un excès d’arrogància en les formes, pot haver enfonsat la imatge de la Corona o, com a mínim accelerar la successió.

Avui dilluns es dona una situació inèdita. Hem passat del suport incondicional en bloc de partits i premsa, a una bronca que arriba desde alguns diaris de la dreta i una mostra del gran malestar que ha causat el viatge per part de CiU i alguns membres del PSOE. El que és induptable és que l’error tindrà conseqüències polítiques pel regnat de Joan Carles I. No podem perdre de vista, però, que avui una crisi monàrquica podria ser fatal pel país, ja es que sumaria a la crisi econòmica, creditícia i de model d’estat. No està el país per pujar a una muntanya russa política. Ara s’espera un gest del Rei, una disculpa pública com a mínim. En la meva opinió la crisi és més profunda del que sembla i, tal i com afirmava Iñaki Anasagasti al documental ‘Monarquia o República’ “En el moment que l’opinió pública vegi la realitat del Rei i no pas l’escenari de color de rosa en que se’ns presenta, la monarquia tindrà data de caducitat”. Les conseqüències poden anar des de la menor, la inclusió de la Corona a la Llei de Transparència o una reforma constitucional integral, fins a les conseqüències greus per a la propia institució: la coronació de Felip VI o la proclamació de la III República. Ho haurem de seguir atentament, però a aquest pas la propia Corona farà per la República en un any més del els republicans han fet en 30.

Apunts andalusos

Ahir semblava que el PSOE havia guanyat les eleccions autonòmiques Andaluses i Asturianes. Però no. Els twitteros socialistes celebraven la primera derrota del PSOE a Andalusia en 30 anys com si d’una victoria es tractès. El PP habia guanyat per primera vegada, però no habia pogut assolit el limit que el seu propi candidat, Javier Arenas, en un atac de soberbia s’havia marcat per a gobernar: la majoria absoluta. La nit començava amb una sorpresa que ningú podia creure, tot i l’enquesta de Canal Sur que donava l’absoluta segura al PP, els primers escrutinis de vot real donaven l’absoluta al PSOE. El PP quedava igual que al 2008 i, el més soprenent, IU pujava espectacularment duplicant resultats. Passada la nit va confirmar-se el que tothom temia: que el PP guanya només per 3 escons i poc més de 30’000 vots, el PSOE baixa 9 escons, però la sorpresa és que el vot del PSOE marxa a IU que passa de 6 a 12 escons.

Aquest és el resum de la nit, pero ¿què va passar ahir? ¿Com és possible que les enquestes errèssin tant? ¿És possible que la corrupció no hagi passat factura al PSOE-A? ¿Per què l’abstenció ha passat factura a un PP en alça i no pas a un PSOE-A instal·lat des de ja fa 30 anys al govern andalús? Us exposo la meva opinió.

La gestió de la corrupció a Andalusia.

El cas dels EREs fraudulents és un autèntic escàndol, però Griñán (actual President de la Junta de Andalucía i Candidat del PSOE-A) ha possat tot el seu empeny en perseguir aquest cas fent que la propia Junta es presenti com a acusació en el judici. És una actitud que, honesta o no, sembla que ha funcionat. Comparar aquesta actitud amb la del PP davant la corrupció a València, on a qui es va perseguir fou al jutge del cas Gürtel i no pas als implicats, deixa clar que la tàctica de Griñán ha donat el seu efecte. La matxaconeria mediàtica de El Mundo, ABC i La Razón ha quedat neutralitzada. Arenas, per la seva banda, va confiar més en la jutge del cas que en el seu criteri.

Pèssima campanya de Javier Arenas (PP)

El PP andalús ha comés 4 errors de calaix: emular a Rajoy i donar-se per guanyador, passejar als ministres de la reforma laboral i evitar els debats. Els dos primers van al mateix paquet. Al novembre Rajoy va veure com el PSOE-A s’enfonsava i li treia 750’000 vots d’aventatge. Totes les enquestes, especialment les dels mitjans afins van donar per assumit que el PP repetiria o com a mínim s’hi acostaria a les andaluses. Així la campanya del Partit Popular va pretendre ser un passeig triomfal fins al govern de la Junta i repetir la gesta de Rajoy: guanyar tot dormint la ‘siesta’. Arenas no ha parlat del seu programa, ha esquivat intencionadament la política i el programa electoral del PP. A més, en un atac que no se si denominar autoconfiança o soberbia, ha passejat a Fatima Báñez (Ministra de Treball) i Cristobal Montoro (Ministre d’Hisenda) amdós andalusos per tot el territori. Aquests ministres són els de la reforma laboral i els de les retallades. La jugada ha sigut desastrosa.

On Arenas s’ha enganxat del tot les mans i ha pecat de soberbi va ser quan va negar-se a debatre a Canal Sur, el debat de candidats més antic d’Espanya. De nou va repetir el model de Rajoy d’acusar als mitjans públics andalusos de parcials i partidistes i demanar que el debat es fes a RTVE. Això va xocar directament amb un PP espanyol que assenyalava a RTVE com a televisió partidista i pro-socialista, donant ales a la contradicció permanent i la recerca de justificacions a negar-se a debatre públicament. La pataleta la van fer servir PSOE-A i IU per a presentar-se al debat i exposar amb tota tranquilitat el seu programa electoral. Arenas va perdre la gran ocasió per parlar del seu canvi.

El PP espanyol s’enfronta ara a una terrible veritat: en només 100 dies ha perdut ¡400’000 vots! només a Andalusia. Potser a la tardor d’aquest mateix any o, com a molt tard, a la primavera de 2013 tindrem les eleccions vasques i gallegues. Els sondejos no són, ni de bon troç, gens optimistes pel PP ni a Euskadi, on s’enfosarien, ni a Galícia, on perilla la majoria absoluta. ¿Som davant un autèntic punt d’inflexió que posaria fi al cicle triomfal de Mariano Rajoy?

L’efecte IU i la falta del #15M

La gran guanyadora de la nit va ser la coalició IU-Los Verdes, que va recollir el càstig al PSOE. Aquí està l’autèntica sorpresa que molts ja vàrem destacar en els anàl·lisi dels resultats del 20N. El PSOE es va esfondrar però no va trasvassar vots al PP, sino a IU, UPyD, Equo… però especialment a IU que, a causa de la soberbia d’Arenas de la que parlava abans, ha pogut exposar el seu programa com si IU fos l’alternativa a Griñán i no pas com el ‘partit crossa‘ com sempre apareix a la ciutadania. IU, a més, encarna una alternativa d’esquerres i està captant el vot disconforme del PSOE. El futur del PSOE no sembla estar girant a la dreta, sinó girant a l’esquerra i a l’ecologisme.

El detall curiòs és que la sangria de vots del PSOE s’ha parat a Andalusia i Asturies, no ho oblidem, en unes eleccions on el 15M ha desaparegut. ¿Algú s’hi ha fixat? En tot cas el 15M no ha actuat amb el seu #NoLesVotes que, al final, va acabar per dessagnar al PSOE, sinó com un altaveu contra les reformes. El resultat és que el 15M no ha afectat tant al PSOE com al 20N, sinó que s’ha sumat a la pèssima campanya del PP i ha acabat per desmobilitzar el vot de dretes.

I ara què?

Julia Otero destacava al seu twitter qui seria l’encarregat de dir-li a Arenas que ha de plegar. Té tota la raó. Un Javeri Arenas, a qui se li havia donat molt poder donant per feta amb mesos d’antelació la victòria a Andalusia i que ha perdut per sisena vegada seguida, és un cadàver polític. La realitat ha sigut un jerro d’aigua molt freda, gairebé congelada. No només no han aconseguit la majoria absoluta, sinó que Andalusia de confirmar-se el pacte PSOE-IU (que sembla que s’extendria a Extremadura en els propers mesos, trencant l’actual pacte ‘oli-aigua’ PP-IU) seria ni més ni menys que la contraposició total a les polítiques neo-liberals del govern PPCiU a Madrid i CiUPP a Catalunya. Si Catalunya és el centre d’experiments de la dreta neo-conservadora, Andalusia ho serà de la socialdemocràcia post-20N. Veurem fins a on podrà arribar IU i les seves ambicioses demandes com la creació d’una banca pública o d’augment dels impostos als més rics. El partit de Diego Valderas haurà de procurar que el PSOE torni a l’esquerra.

El PSOE, però, té una difícil tasca per davant. Que ningú ho oblidi. Els càntics d’alegria d’avui han de donar pas a una reflexió produnda i en veu alta perque la recuperació del partit és encara molt i molt lluny. Han parat l’hemorràgia de vot i s’han quedat a només 30’000 vots del PP, menys d’1% de diferència. El seu votant segueix marxant cap a IU, UPyD i Equo (tot i que aquestes dues formacions no han obtingut representació). Griñan, si vol governar i ser capaç de mantenir el govern socialista 4 anys més a Andalusia, ha de renovar el partit. Potser és cert el que pretenia el PSOE al seu congrès: la renovació vindrà des d’Andalusia. Que prengui nota tot el PSOE perque potser s’ha obert ja el cicle favorable i la recuperació està més a prop del que pensàvem.

Rajoy ha descovert què dur és governar. L’inspector d’hisenda ideal, convertit en president del govern, descobreix amb tota la cruesa que les seves ultra-reformes són més impopulars del que creia i que no tothom sembla tenir tan clar com ell sobre que ‘no hi ha res més a fer‘. La marea blava, que havia de convertir al PP en la força hegemònica a Espanya, que estava cridada a governar-ho tot ha marxat pel tal de l’aigüera de Despeñaperros i Picos de Europa. La gran victòria no ha arribat i ara sonen aires de vendetta contra els malvats andalusos. Llegeixin sinó els comentaris a twitter de Pedro J. Ramírez o llegeixin entre linies les paraules de Cospedal a la seu central del PP ahir nit. La temptació de dinamitar des de Madrid a la Junta d’Andalusia hi són i, en cas de fer-ho, el PP es podria esfondrar encara més de cara a les inminents eleccions gallegues i vasques que, tot apunta, s’avançaran. I compte, no descartem que les catalanes també s’adelantin si, com alguns comentaristes apunten, CiU buscarà un xoc frontal amb el PP per a quedar-se en minoria i sense suport per aprovar els pressupostos de 2013. El pretés gir independentista podria ser aquesta excúsa pel xoc. Ho analitzarem.

Set motius per defensar una República

El diari ultra-centrista ABC va publicar ahir, 11 de març, un monogràfic sobre la monarquia i la figura del Rei Joan Carles I de Borbó. És interessant llegir les seves 5 raons per a defensar la monarquia és més fer-ho sense morir-se de riure donades les seves constants contradiccions i oxímorons. El primer ‘motiu’ en té 2 a la mateixa frase: La Monarquia (monolítica per definició) representa la pluralitat (…) i la renovació dins de la continuitat. Increïbles arguments, ¿oi?.

Així que com a resposta a aquest article del ABC us proposo els meus motius per a defensar la República i espero que en publiqueu els vostres als comentaris.

1. La Monarquia és el sistema més antidemocràtic i allunyat de les societats del Segle XXI.

Tot i que ni una Monarquia ni una República són democràtiques ‘per se’, la institució monàrquica, entesa com a ‘Corona’ i ‘Familia Reial’ sí és per definició anti-democràtica. Els Reis no lluiten per cap llibertat, ni cap Constitució, ni cap Parlament, sinó pel manteniment de la seva pròpia dinastia havent-se d’adaptar al seu poble si no volen ser derrocats. El fet genètic (la sang blava, llinatge, families…) és l’únic que determina qui serà o no Rei, consagrant el classisme i la divisió per ‘castes’, ja consagra que sigui el cognom el que marca el destí d’un individu i no la seva capacitat per a progressar.

El sistema republicà, per contra, garantitza una equitat no basada en el cognom o la classe social d’origen de l’individu, sinò en les oportunitats que el propi sistema genera. No és casualitat que Alemanya, França o Irlanda, tot i la crisi, conservin graus d’excel·lencia educativa a l’escola pública i oportunitats laborals molt més ambicioses que les que genera el nostre sistema. Òbiament, la culpa de la crisi no és de la monarquia, sinó de les sinèrgies clientelistes que una institució monolítica basada en el llinatge ha arribat a generar. Dit d’altra manera: la República Parlamentaria és un sistema redistribuidor de les riqueses “de dalt a baix“, mentre la monarquia promou l’acumulació d’aquestes riqueses en uns pocs cognoms i les seves xarxes clientelars.

2. La República representa millor la pluralitat ideològica de la societat.

Mesclar ‘pluralitat’ i ‘monarquia’ en una mateixa frase és un insult a la intel·ligència. ¿Una institució basada en la sang i l’exclusivitat, en les formes heretades de l’Edad Mitja i en símbols carpetovetònics és res semblant a ‘plural’? Aquesta institució nega la pluralitat de la societat en convertir a una familia en el símbol de la nació, en lloc de ser-ho el poble sobirà, autèntic depositari de la sobirania nacional. Un sistema republicà garantitza l’expressió d’idees plurals tant en les eleccions a la Presidència com en les Parlamentaries, ja que tots els partits hi poden participar en igualtat de condicions, garantitzades pel propi sistema. França, per exemple, exigeix que tots els candidats a Presidents de la República, indiferentment de quin color siguin, ténen exactament els mateixos minuts als mitjans públics i privats.

A la nostra Monarquia Parlamentaria, la discriminació de temps en les eleccions és escandalosa i sempre enfocada cap als dos grans partits espanyols i la gran coalició de la dreta catalana, aquells que, curiosament, preserven a la institució monàrquica de qualsevol crítica o proposta d’inspecció pública, i penalitzen als que reclamen un canvi en el sistema, impossibilitant cap canvi a la llarga. La Monarquia, per molt parlamentaria que sigui, nega la pluralitat del seu poble perque ha de crear murs que n’impedeixin la crítica. Quan la crítica a la Corona s’intensifica, la seva caiguda és inevitable, per això PP, PSOE i CiU n’eviten la crítica i la persegueixen ferotgement.

3. La Monarquia afavoreix el clientelisme i la dependència.

El documental ‘Monarquia o República‘ de TV3 (que després del centrifugat polític basat en el que comentava abans, la preservació de la Corona a qualsevol preu, s’hauria de dir ‘Monarquia o Monarquia‘), passava de puntetes i sense fer gaire soroll en els negocis del Rei i falta de fiscalització de la despesa de la Corona. Jaime Peñafiel, monàrquic convers a un republicanisme pràctic, donava la clau: mentre de la Corona Britànica se’n coneix des de quant es gasta en paper higiènic, de la Corona Espanyola no se’n coneix quasi bé res perque no està obligada a publicar els seus números. És més, alguns amics personals del Rei, especialment banquers, han acabat a la pressó per casos de malversació de fons, com Javier de la Rosa, o robatoris a gran escala, com en Mario Conde. Avui assistim al judici del ‘Yernísimo Urdangarín’ mentre la Infanta Cristina gaudeix als Estats Units d’immunitat tot i haver sigut pressumptament partícep de les empreses del seu marit, implicades en desviacions multimilionaries de capital públic a paradisos fiscals. La Monarquia i els seus clientelismes semblen intocables per a la justicia i incriticables per a l’opinió pública.

Un sistema republicà no és menys corrupte per definició, però sí aconsegueix una lluita contra la corrupció més eficaç perque els seus Presidents han de rendir comptes amb la justicia si han comés delictes tan bon punt acaba el seu mandat, sigui per decisió popular com per desició del Parlament. Vegem sinó el cas del President de la República Federal d’Alemanya Christian Wulff, destituït i desposeït de la inmunitat del càrrec per a ser jutjat per desviaments de fons públics. Podem remontar-nos a casos com el de Nixon als 70 o les sospites que envolten a Sarkozy que serien investigades si, com apunten les enquestes, perdrà les eleccions presidencials franceses. Les Repúbliques són més eficaces per a combatre la corrupció perque ningú és intocable i la justícia és igual per tothom, fins i tot pel Cap de l’Estat.

4. La República és un sistema més madur.

La monarquia, com tots els sistemes hereditaris i/o totalitaris, es basen en la visió paternalista de l’estat. Així com Franco, i tants altres dictadors o Reis abans i després que ell, era presentat com un ‘pare’ o un ‘avi’ que preservaba als espanyols dels mals aliens (democràcia, lliure-pensament, masons, comunistes, jueus, feminisme…); la Monarquia segueix tenint un paper de control i supervisió del poble, fet reflexat a la constitució. És el Rei qui pot dissoldre una autonomia si es descarria, sense especificar què s’entèn amb això, donat el seu paper de cap de l’excèrcit. El Rei tal i com proclamen els més monàrquics dels monàrquics, és el símbol de la sacro-santa unitat nacional i és presentat com el fre de mà davant processos federalitzants o obertament independentistes que puguin dur a terme algunes autonomies. També representa, segons els mitjans més pro-monàrquics, la sobirania nacional, deixant clar que el sobirà és el Rei el sobirà i no el poble, limitat a un paper de súbdit a les ordres del seu pare, el Rei.

La República, per contra, tracta a la societat com el que és: lliure, sobirana, responsable i major d’edat. No otorga ni al President com a Cap de l’Estat, ni a l’excèrcit cap paper de preservador de res. Tant el Cap de l’Estat com l’Excèrcit són al servei del seu poble i és a ell, a la sobirania nacional a quin han de rendir comptes. És per això que puc afirmar que la República Parlamentaria és un sistema més madur i avançat, que trenca amb la parsimònia decimonònica de la Corona a qui se li atribueix el paper de ‘pare’ del poble.

5. Som una monarquia sense monàrquics.

L’estabilitat de la Corona es manté perque la Familia Reial gaudeix d’una protecció mediàtica i judicial que cap altre família reial europea en gaudeix. Fins fa uns anys a les facultats de periodísme i comunicació d’Espanya s’ensenyava que tot es pot críticar, excepte a la Família Reial a qui mai veureu fumant o bebent o en postures poc ‘monàrquiques’. Si a més li sumem el cel antidemocràtic que PP, PSOE i CiU excerceixen sobre la Familia Reial evitant la fiscalització dels seus comptes o la simple crítica a la institució, el resultat és que la Familia Reial apareix permanentment com un aparador perfecte, idílic on tot són lloances i on els crítics són apartats de la primera línea mediàtica. Sembla impossible, doncs, criticar als mitjans a la Corona sense que algún jutge corri a interposar una demanda contra el ‘criticant’.

Quan la crítica a la Institució de la Monarquia, al Rei o a la propia familia reial es prohibeix, és només per la por dels guardians de les esències de la Corona (PP, PSOE i CiU i tot el seu suport mediàtic) a uns espanyols que es declaren Joancarlistes, però no monàrquics, que critiquen els abusos i enriquiments de la corona però no ho poden fer en veu alta; i que veuen com qualsevol crítica o paròdia de la Corona com un atac a les escències del país i, en el fons, al seu propi poder. Amaguen el terror que els hi provoca un sistema no clientelista, que persegueixi la corrupció afecti a qui afecti indistintament del seu cognom i que proclama que la justícia és, efectivament igual per a tothom.

El dia que s’aixequi el cel antidemocràtic de protecció a la Corona, tots sabem que la institució monàrquica tindrà data de caducitat.

6. Tradicions Vs. Dinamisme – Religió Vs. Modernitat.

La Corona es basa en la tradició, la religió, el ritual, la sang, la puresa, l’ordre, l’inmobilisme… en tot un seguit de formes antiquades que, tot i l’intent de modernització que han pretés alguns mitjans presentant a la Familia Reial com moderna i dinàmica. Tot és cartró pedra, paper d’estrassa i lluentons. Un escenari per a presentar com idíl·lics uns rituals propis del segle XVIII que del segle XXI. La Monarquia és un fre natural al progrés social i intel·lectual d’una societat perque al seu voltant hi giren rituals antics, bisbes ancians i casposos, lleis divines… i les eleven, juntament amb el Rei, a la categoria d’esències del país. Si el Rei és el seu sobirà i està per sobre del seu poble ¿per què no han de ser igual els rituals i idees que l’embolcallen?

Per contra la República parla de llibertat, d’innovació, de laicisme, de modernitat, d’integració i mescla, de debat, de dinamisme… no hi ha més escenari públic que el de la propia societat i és aquesta qui modela el seu present, tot prenent com a referents aquells que ho mereixin. Es basa en el respecte i no en la predominància de les confessions i busca un escenari de convivència. No hi ha una ‘religió autèntica’ i una de ‘falsa’ o ‘convidada’, sinó que totes estàn obligades a conviure i entendre’s. És el laicisme que Alemanya, Àustria, França o Txèquia han sabut construir. L’inmobilisme monàrquic dona pas al dinamisme republicà. ¿No són Repúbliques Parlamentaries els estats més innovadors d’Europa i també del Món? ¿No és Alemanya qui més part del seu PIB inverteix en I+D+i fins i tot durant la seva crisi de 2002-2008? ¿No són els Estats Units els creadors del Sillicon Valley i del registre de patents més gran del món? ¿No és Irlanda qui concentra més empreses tecnològiques a Europa? ¿No és Finlandia un dels estats més innovadors i amb el millor sistema educatiu del món? ¿No és Islàndia qui ha empresonat a tots els causants de la seva crisi i resorgit de la fallida econòmica? És el dinamisme de les Repúbliques que ens envolten el que hem de copiar, no la pesada monàrquica anclada en el segle XVIII que segueix regint el nostre dia a dia.

7. La República Parlamentaria és el millor sistema possible.

Un sistema basat en la predominància d’un individu i una família per sobre de la resta de ciutadans unicament a causa del seu cognom, no pot ser millor que un sistema basat en l’elecció per part del poble de tots els seus representants. La Monarquia, per molt Parlamentaria que sigui, no pot ser millor que un sistema republicà basat en les idees, la renovació, la justícia equitativa i el repartiment de la riquesa en funció de les necessitats i no pas en funció d’un cognom.

En aquest petit anàlisi he volgut plasmar les idees que em mouen a declarar-me demòcrata i republicà. No crec en una autoritat cimentada en el cognom i en no se quines guerres que no recordo quants anys fa que es van acabar. Crec en dret del poble d’escollir als seus representants, fins i tot al seu Cap d’Estat i que aquest sigui responsable dels seus actes davant del seu poble i la justícia. No crec, per tant, en un Rei Sobirà ni en la seva autoritat basada en el seu distanciament del poble i la protecció antidemocràtica que el rodeja. No tindré mai res en contra de Joan Carles de Borbó ni de la seva família, no vull guillotines ni revolucions. Vull que el poble sigui tractat com a adult i no com un menor d’edat que requereix d’un pare.

Per tot això i deixant de banda el passat i les idealitzacions, crec que la República Parlamentaria és el millor sistema de funcionament democràtic d’un estat europeu modern, dinàmic i avançat com hauria de ser el nostre.

Reposició al PSOE

Després de la derrota històrica de Rubalcaba a les eleccions generals de l’any passat, El País parlava de quin model de partit socialista havia de ser el PSOE. L’article citaba dos processos de renovació interns portats a terme pels dos grans partits socialdemòcrates europeus: l’SPD i el PSF. En ambdós casos, la renovació va ser total i oberta als ciutadans (primaries, assemblees ciutadanes…). L’ideari dels dos partits s’ha redactat amb l’intenció d’adaptar-lo i apropar-lo als tems que corren, redefinint què és la socialidemcràcia i assumint els principis de l’ecologisme, la participació 2.0, el nou paper de la dona… i estan a un pas de recuperar els governs d’Alemanya i França possiblement aliats amb Els Verds, fet que sense dubtes celebraré.

Al PSOE s’havia de dur un procés molt ambiciòs de renovació que poc a poc s’ha anat diluint fins a convertir-lo en una espècie d’aigua-barreig que ha acabat per, lluny de renovar, retornar al partit socialista a 1982 però 30 anys més tard. El 38è Congrès del PSOE pasarà a la història com el congrès quan aquell conjunt d’interessos anomenat ‘el aparato’ es va imposar a la renovació, el partit es va dividir en dos blocs i el felipisme, que semblava enterrat des de l’arribada de Zapatero, torna amb força per a captar el vot del futur d’Espanya: el de la tercera edat, tot desconnectant del vot jove que contempla ara un PSOE plagat d’avis, dinosaures i altres fòssils de passat. No s’estranyin si segueix la migració de vot jove cap a les noves fòrmules com UPyD, IU, Equo o el propi PP, que va saber projectar una imatge de renovació i rejoveniment amb respecte a l’aznarisme.

Vaig escoltar amb atenció els discursos de Rubalcaba i Chacón. L’estil de Rubalcaba em va semblar conformista i avorrit i el de Chacón renovador, però amb un tó fora de lloc. Al acabar el discurs de Chacón vaig comentar al twitter que tant per la seva passió, com pel to, era Chacón la clara guanyadora i que amb ella sí podia renovar-se el partit. En tot cas ambdós discursos van posar sobre la taula les reclamacions habituals: laicisme, més llibertat, més igualtat… llàstima que a la darrera legislatura els dos aspirants van fer tot el contrari. En concret escoltar ara a Rubalcaba parlar de ‘revisar els pactes amb la Santa Seu’ després d’haver aprobat nous privilegis en el temps de descompte de la legislatura o parlar sobre ‘la responsabilitat dels que han provocat la crisi’ després d’indultar banquers i perdonar l’evasió d’impostos fa, com a mínim, vergonya aliena.

El Congrès del PSOE ha acabat, per desgràcia, posant per davant la preocupació de molts per a mantenir la butaca dintre del partit, més que no pas forçant una renovació. Igual que al PSC, el Congrès es tanca després d’un joc de la cadira sense música. La foto de l’executiva abans i després del congrès mostra que són els mateixos, però amb l’ordre canviat. La renovació, a primera vista, sembla lluny.

¿I ara què? Potser ara Chacón pasarà a un segón plà dintre del PSC mentre aquest procura mantenir els llaços necessaris amb un PSOE que retorna a les arrels centralistes. Les reclamacions catalanes han quedat aparcades amb la ‘derrota’ de Chacón i el triomf de l’aparell. Potser Chacón esperarà a que Rubalcaba s’estavelli o esperarà a unes primaries a l’estil francès on, de nou, intentarà ser la candidata. Potser un Rubalcaba fort que preservi les essències felipistes del PSOE i una Chacón renovadora i moderna com a candidata és millor opció dels que alguns pensen.

Particularment crec que l’escenari és millor del que podia semblar fa només unes setmanes pel nou Secretari General del PSOE. Rajoy comença a patir des de ja el desgast de la crisi quan apareix davant el Congrès demanant calma i pronosticant un atur desvocat fins, com a mínim, el final de 2012. Rajoy sembla ja superat per la crisi: les seves promeses de recuperacions màgiques i el seu mític ‘daré la vuelta a la situación en 6 meses‘ són aigua pasada. En un escenari on la dreta posa per davant la contra-reforma nacional-catòlica a la tan necessària reforma econòmica i laboral, el PSOE si sap articular un bon discurs pot començar a recuperar el terreny perdut ja a les eleccions andaluses i asturianes del 26 de març.

Estarem atents.

Rajoy no em fa cap por

Mireu-lo, pobre. Fa 5 dies que el seu partit va obtenir la majoria absolutíssima i ningú sap on és en Rajoy. Deu estar amagat sota el llit o dins d’algún armari, pregant per a que Angela Merkel no el trobi. Lluny queden les imatges d’un triomfal Aznar que es pasejava a munt i avall amb el seu ‘cuaderno azul’ on, deia, hi tenia els ministrables. Mentrestant les promeses que de que un cop el PP guanyés, tant la prima de risc com l’atur serien aigua pasada.

De veritat Rajoy us fa por? Mireu-lo, amb la seva carona de no saber per on van les coses, a l’ombra de l’etern José María Aznar, esperant a que arribés el seu moment i, al final ha arribat. Us fa por algú que ha perdut dues vegades contra qui ha perdut dues vegades abans? Rajoy no és Aznar i, en aquests 7 anys els liberals ja no són a Madrid.

A mi en Rajoy no em fa cap por perque sap ell igual que se jo, que quan comenci a retallar sortirem al carrer. ¡Ganes no ens en falten de lluitar pels nostres drets col·lectius, oi?! A mi em fan por els que tenim aquí: els de les 9 senyeres, els del ‘pacte fiscal‘, els de ‘els homosexuals han d’anar psicòleg‘, els de ‘jo no sóc racista, però hi ha masses inmigrants‘, els que penjen ‘estelades‘ els diumenges després del dinar de costellada i d’acabar-se les reserves de ratafia de tota la Garrotxa, i dilluns pacten amb el PP a Barcelona, Badalona o la Diputació. En aquests 7 anys el partit que va crear, no ens enganyem, l’estat del benestar català ha decidit desmantellar-lo i vendre’l per peces als seus col·legues. Aquests són els que hem fan por.

El Govern de Catalunya, el que es suposa que hauria de ser el govern de tots però només ho és d’uns pocs privilegiats, té la darrera paraula en sanitat i educació, tarifes de transport, salaris dels funcionaris autonòmics… Les seves accions han sigut, oh sorpresa, tirar endavant una nova tanda de retallades i amenaces. Les retallades sembla que inclouran més baixades als sous dels funcionaris, més retalls a la sanitat (sembla que amb dues pressumtes víctimes del ‘tancament’ de quiròfans i serveis d’urgència i proximitat no n’hi ha prou), més retalls a l’escolta pública (acompanyada, naturalment, d’una pujada en la inversió de la concertada) i sobretot el gran gol: el repagament en sanitat, conegut eufemísticament com ‘copagament’. Algunes notícies parlen de que CiU i PP haurien pactat la introducció del copagament abans de les eleccions. I a sobre s’indignen quan alguns parlem de ‘frau democràtic‘. Tot i que ERC, o com ha rebatejat l’Arqueoleg Glamurós “Ex-querra + Recopagament.cat”, no sembla fer-li gaire mania pactar amb CiU al Parlament les retallades socials, encara que Anna Simó des del seu twitter s’empenyi en dir que en Jonqueres no ha dit el que tots hem escoltat.

No senyors, a mi no em fa cap por en Rajoy. A mi em fa por en Mas, i el seu sèquit de liberals embolicats en senyeres que tapen al poble. Amb el nivell de traspassos que tenim (un dels més elevats d’Europa, sense arribar al sistema confederat suïs) en Rajoy no té res a dir en sanitat o educació. A més a més, per si tot això no fos prou, els Convergents llencen una amenaça molt seriosa: si el Pacte Fiscal no s’aconsegueix i en Duran no compleix el seu somni de ser ministre, les retallades continuaran endavant. Això sí, el Conseller d’Economia, en Mas-Colell, posarà cara de pena i de fer-ho a contracor, quan tots sabem que aquestes retallades estan al full de ruta que la dreta mai ens ensenyarà. Ho va dir molt bé en Duran a un mítin “Si jo digués el que faré, ningú em votaria”.

Aquest és el nivel de cinisme dels salvapàtries convergents. Insisteixo amb la pregunta ¿De debó us fa por el PP? A què esperem per a treure’ns la vena dels ulls i adonar-nos que la dreta salvatge, neoliberal, ultraconservadora i llepaciris la tenim instal·lada a la Generalitat des de novembre de l’any passat? Reflexionem-hi i, sobretot, treiem-nos l’anestèsia.