A Espanya només es convoquen referèndums quan el govern està segur de que els guanyarà, potser per això només se n’han convocat 2 després de la promulgació de la Constitució. ¿Tanta por ténen els polítics del seu poble que han convertit la democràcia en un sorollòs silenci només interromput 15 dies cada quatre anys? Aquest cop la volen fer molt grossa: reformaran la Constitució per a introduir-hi l’obessió neoliberal de limitar el dèficit com si això arreglès alguna cosa. Després d’obligar a l’Estat a pagar les destroces d’anys d’especulació inmobiliaria, limitar el dèficit només servirà per a retallar els serveis públics. PP i PSOE s’han posat d’acord per canviar la Constitució sense referendum, ténen terror del que poguem dir. Així, un cop més, serà el poble qui s’adapti a la Constitució, no al revés, com si l’Espanya del segle XXI tingués res a veure amb la de 1978. ¿Fins quan aguantarà la pau social i no esclatarà la situació com al 1868 o al 1931? ¿Fins quan aguantarem el ‘Tot pel poble, però sense el poble” d’aquest nou despotisme il·lustrat?
Ha mort Heribert Barrera, el primer president del Parlament de Catalunya a la transició. Lamento la seva mort com la de qualsevol altre ciutadà, però no, no puc plorar la desaparició d’un algú que va fonamentar la seva vida política en l’odi i la divisió per cognoms i origen dels catalans. D’entre totes les respostes i insults que he rebut a twitter per expresar el meu desacord amb la versió oficial de la vida de Barrera, en destaco la d’Anna Simó. M’acusa de no haver entés res de la trajectoria de Barrera des de la Guerra Civil. Està equivocada, he entés perfectament que el seu odi a tot allò que no fos indubtablement català va allunyar-lo del PSUC i el PSC als 80 i el va entregar als braços de la burgesia conservadora catalana sortida de la Lliga Regionalista i Falange, molt catalana però que cinc anys enrera plorava la mort del ‘Caudillo’ a llàgrima viva, i que entrava amb entusiasme a Convergència Democràtica i la UCD. Aquesta idea de ‘catalans purs’ separats de la ‘gent de fora’ va marcar la seva manera d’entendre Catalunya i el va allunyar de la realitat plural i diversa del país, quedant aïllat com un dinosaure que només tenia sentit quan es reivindicava, cosa que feia constantment. Anna Simó hauria de saber que un xenòfob per molt independentista català que sigui no és ni un heroi, ni un referent i ni molt menys un patriòta. És un demagog com en Haider, o un feixista com l’Aglada, o un absurd com en Le Pen o tot això a la vegada com en Wilders. És en aquest panteó dels homes il·lustres on se l’hauria de situar i no al costat de Macià o Companys com alguns pretenen.
La Festa Major de Granollers s’ha acabat i han guanyat els blaus. Allà s’hi ha notat la crisi econòmica i d’idees, blancs i blaus han tirat del reciclatge d’idees d’èxit d’edicions passades de la festa major. Els blaus han repetit per tercer any consecutiu la fòrmula de convertir places en discoteques a l’aire lliure, amb música enllaunada i una projecció, però tot i així han guanyat. No entenc com es fa el veredicte si els blancs van guanyar en les probes esportives i els blaus es van limitar a repetir la mateixa fòrmula dels darreres anys i han guanyat. Que s’ho facin mirar, cada cop els blaus són més i els blancs menys. Entenc que estiguin enfadats.
Llegeixo al Semanal de El País que ‘Als Estats Units l’emprenedor és un heroi, aquí ho és el futbolista’. Afegeixo jo que aquí el somni dels nens és ‘ser famòs’. Hem convertit a analfabets amb les neurones saturades de cocaïna que criden a un plató en models acceptables i a la gent treballadora i amb iniciativa pròpia en pàries. Està de moda el mínim esforç.
Ha tornat el futbol. Els polítics respiren tranquils, segur que ara la gent parlarà de coses importants i no de la Constitució.
Like this:
Be the first to like this post.
