10 d’Abril: Votaria ‘No’.

És el referèndum més llarg que es recorda. Al desembre van començar ‘a la andorrana’ les votacions anticipades pel referèndum no vinculant sobre la secessió de Catalunya a la ciutat de Barcelona. El moviment que va iniciar-se a Arenys de Munt ha anant desinflant-se segons s’anava estenent, des de el 30% de participació a la seva primera edició fins al raquític 8% de Tarragona o 5% de Terrassa. A Barcelona la campanya ha agafat força, gràcies en part al moviment del President de la Generalitat en favor del ‘Sí’ i de la metamorfosi de Jordi Pujol d’autonomista monàrquic a kaleo-borroko, així com el suport de mitjans de comunicació com l’Avui o l’Ara. Aquest cop sembla que la plataforma ha obert la campanya als partidaris del ‘No’ amb xerrades on membres del PP o Ciutadans feien d’abanderats de la permanència a Espanya, i han volgut involucrar a tots els sectors socials i culturals de la ciutat a través d’una campanya forta i amb ganes de mobilitzar a l’electorat. Destaca l’spot ‘No votis’ on les cares més conegudes del món televisiu i teatral TV3 (aquells que te’ls trobes a tota hora a la programació de la cadena), demanen el vot tant pel sí com pel no. Però el desinterès és evident. La propia organització parla de que si s’arribés al 10% seria un èxit. Hi discrepo: si amb unes votacions anticipades que han durat 3 mesos no superen la votació per la reforma de la Diagonal, millor que tanquin i plantegin d’altres coses.

No sóc pas un entusiasta d’aquesta consulta i l’he titllat de ‘botiferrèndum‘ per la poca seriositat amb la que fins ara s’ha desenvolupat (i de la que es fa ressò El Periódico), però crec que pronunciar-se sobre el tema és bo. Crec també que s’hauria de convocar un referèndum, aquest sí vinculant, sobre el futur de Catalunya dintre d’Espanya i acabar, del tot, amb aquest debat estèril que ara per ara no ens porta enlloc. La meva postura? Hi votaria no.

1. La independència no és l’únic camí: La situació actual de Catalunya no m’agrada. No m’agrada que per ser català hagi de rebre menys serveis que la resta d’espanyols. No m’agrada tenir la sensació que amb els nostres impostos es finança que a d’altres llocs d’Espanya no es doni pal a l’aigua. La discriminació fiscal catalana té molts culpables d’allà i d’aquí, però ara no és moment d’assenyalar-los sinó d’obligar a la nostra classe política a aconseguir un nou pacte fiscal i una nova forma d’administrar la nostra riquesa. Per això crec que el camí que ha de seguir Catalunya, i que tinc per segur que seguiran totes les altres comunitats d’Espanya, és el del sistema federal alemany que ens doni un control absolut dels nostres impostos sense oblidar la cohesió interterritorial. Els partidaris de la independència afirmen tot sovint que l’experiment federal ha fracassat, però en canvi Espanya no és un estat constitucionalment federal, sinó ‘autonomia regional‘. El federalisme només s’ha provat un cop des de 1810 i va ser tan sols un experiment. La vida federal és la via a seguir, molt abans de plantejar una independència. Crec que és possible fer-ho i que és possible aconseguir-lo. Es digui el que es digui, cap comunitat important té cap intenció de retornar competències autonòmiques, però sí que cal parlar, i a fons, de com sostenir aquest estat sense que ningú es senti discriminat. La opció federal avui es recolzada per un 33,3% dels catalans segons el CEO de Març de 2010. L’independentisme per un 24,3%.

2. No vull sortir de l’Euro: La independència provocaria la sortida de Catalunya de la UE, primer, i de l’Euro després. Al mai prou ben valorat documental ‘Bye Bye Belgium’, emés al 2006 per la RTBF, es podia especular sobre com Flandes, que fictíciament s’havia separat de Bèlgica, es veia obligada a encunyar moneda pròpia. En el nostre cas hauríem de fer el mateix i quedaríem despenjats dels fluxos econòmics que sostenen la nostra economia. Aquest motiu és el principal que explica per què Flandes encara no s’ha separat de Bèlgica i aposta per la reforma confederal. Una Catalunya fora de la UE i de la Zona Euro no pinta res al món. En un món globalitzat els estats petits, sols, no tènen futur. A més, tots els càlculs de com de rica seria aquesta Catalunya independent es basen en l’actual marc de relacions amb Espanya. Crec que per a ser realistes haurien de presentar-se dades amb una Catalunya fora de l’Euro, sense recolzament dintre de la UE i amb la necessitat de reconstruir totes les relacions exteriors: ¿quina seria la relació de la nova moneda de la Catalunya independent amb l’Euro o el Dólar? ¿Quin tipus de canvi tindria? ¿Com afectaria això a les balances comercials actuals? Sigui dit, i ja n’hem parlat a aquest bloc, el model d’estat que proposen els partidaris de la independència em fa por. Parlen d’un estat amb una taxa impositiva de l’11%, és a dir: parlen de crear un paradís fiscal com ho és avui Andorra o Liechtenstein on dels impostos actuals només es conservaria l’IVA i per imperatiu de la UE. Catalunya a la que aspiren els sectors econòmics més propers a l’independentisme seria un territori sense estat del benestar i on es puguin blanquejar els capitals. Aquests debats són importants i, per ara, l’independentisme català es limita a exposar les bondats d’un nou estat Català que és poc menys que la somiada Ítaca, on tothom serà ric i viurà en l’abundància. Per la meva banda, fa molts anys que no m’empasso als encantadors de serps, per això vull una Catalunya dintre de l’Euro.

3. No hi ha suficient recolzament popular: Jocs de mans i cortines de fum a banda, l’independentisme declarat avui té una presència de 14 diputats (10 d’ERC, 3 de SI i el trànsfuga Laporta). Per independentisme declarat entenc aquells partits que, legítimament, usaran la seva força per a aconseguir la secessió per Catalunya. Els Jocs florals d’Artur Mas que a al kamasutra convergent ‘La màscara del Rei Artur’ afirma que és independentista però que no ho pot fer públic ja que el seu partit trauria 20 escons, que després juga a despistar dient que s’abstindrà el 10A, per al final instrumentalitzar el seu vot afirmatiu en el referèndum a mode de cortina de fum em semblen d’una gran falta de valentia. ¿Per què no diuen el que pensen i articulen un camí secessionista des de CiU si el seu líder n’està tan convençut? El motiu és a la vista de tots, però pocs el volen mirar. L’independentisme és, tot i la desafecció, una postura política minoritaria superada amb comoditat pels partidaris del federalisme i d’ampliar la via autonomista. La participació als referèndums d’independència a tot Catalunya mostren unes dades que es corresponen amb les xifres que dona el CEO en quant a sentiment independentista. No és casual, doncs, que la mitjana de participació a les consultes (entre el 25% i el 30%) es correspongui a la xifra del CEO. D’altra banda, el ‘pla B’ que s’articula al Parlament, declarar unilateralment la independència, és un suïcidi. Amb aquest baixíssim recolzament, el resultat seria un conflicte civil imprevisible. Recordem que per molt que s’hi entossudeixin, Catalunya no és Kósovo ni Espanya és Sèrbia.

4. ¿Què hi tenim en comú amb Flandes, Quebec, Grenlàndia o Estònia? Res: Catalunya és un cas únic i excepcional que només s’explica coneixent la historia d’Espanya: som un territori bilingüe i localment trilingüe (Aran i frontera Francesa), mescla de cultures que ha donat a llum un dels panorames culturals més interessants del món, que viu en diversitat i on no hi ha conflictes. Què tenim a veure, doncs, amb Flandes o Quebec? Són comunitats monolingües i que viuen d’esquena amb la Valònia i la resta de Canadà. O amb Grenlàndia, regió que sense els  descobriments de gas i petroli no plantejaria cap independència. O amb Escòcia, on l’independentisme es desinfla davant la crisi. No hi tenim res a veure però hi ha qui ens vol fer creure que sí i es dedica a traçar paral·lelismes impossibles per a justificar una postura legitima i que no requereix justificacions.

5. Posar punt i final a la confrontació: Quan escolto a Pujol dir que s’ha d’abandonar la pedagogia amb Espanya em pregunto de què deu estar parlant. Catalunya només va fer pedagogia de sí mateixa durant la II República i els primers anys de la transició, durant el refrescant interregne entre el totalitarisme de cartró-pedra franquista i el provincianisme cutrelux de CiU. El Pujolisme va viure sota el lema provincià de ‘Nosaltres sols‘ i mai va pensar en fer-se explicar o aconseguir que s’ensenyés català o cultura catalana a les escoles d’Espanya. Al pujolisme només li va interessar viure d’esquenes a Espanya, com si això fos possible o fos real, i va oblidar que la realitat era una altra. Per això crec que sí s’ha de fer pedagogia, pero la de veritat no la barretinada del pujolisme. Quan volem ens sabem fer entendre i ens hem de fer entendre, hem de construir ponts i deixar de banda una confrontació que no ens porta en lloc.

6. Acabar amb el victimisme: El victimisme és la postura més còmode en la que ens hem instal·lat: fer responsables dels nostres problemes a algú de fora, sigui qui sigui. Normalment el culpable és ‘Madrid’ i el fem responsable de tot. Trobem el victimisme econòmic, que parla de robatoris, extorsions… paraules molt gruixudes, ja que ‘robar’ és el que va fer Millet i ‘recaptar’ és una altra cosa. Comparteixo el malestar quan veig com es nega a Catalunya el pagament del Fons de Competitivitat en un moment molt complicat per a nosaltres, però també crec que hem de dir i tenir present que des de 2005 Catalunya és la comunitat que més inversions públiques de l’estat reb. Tenim també el victimisme infraestructural, que assenyala les autovies i autopistes construïdes per les Espanyes, però oblida que Catalunya és el territori europeu amb més kilòmetres d’autopista per habitant. O també el victimisme lingüístic, que assenyala als quatre vents que la persecució franquista a Catalunya no ha acabat, potser perquè per a alguns Franco encara no ha mort.  La qüestió és culpar a algú dels nostres problemes, ¿què seria del nacionalisme català (o basc) sense un ‘papu’ (‘el coco’ en castellà) a Madrid a qui responsabilitzar de les nostres misèries? És aquella visió idíl·lica de l’immaculat poble català que no es deixa corrompre pel dolent, que sempre arriba de fora per corrompre l’ànima dels catalans, que sempre retrata TV3 als seus culebrots. I al revés ¿què seria del nacionalisme espanyol sense un monstre català que tot ho devora i que tot s’ho queda? Si Catalunya s’independitzés seguiríem buscant culpables i llavors ens haurem de donar les culpes els uns als altres, els de Tarragona als de Girona, els de Lleida als de Barcelona, etc.. Potser millor que deixem de comportar-nos com una província cutre, assumim que també ens podem equivocar i fer les coses malament i comencem a comportar-nos com un estat si algun dia ho volem arribar a ser, sigui federat o independent.

7. M’agrada Espanya: Doncs sí, m’agrada Espanya i m’hi sento molt a gust. M’agrada viure en aquesta presumpte complexitat de ser català i espanyol, sóc dels que es sent tan una cosa com l’altra i no hi veig cap incompatibilitat. M’agrada molt Catalunya, és la meva terra, és on he nascut, on hi visc i on hi treballo i també em sento molt orgullós de viure a Espanya, un país que en 30 anys ha canviat moltíssim i que ha passat de ser el nord d’Àfrica a ser el Sud d’Europa. I sí, aquest és l’únic motiu sentimental que vull afegir a aquest post. M’agrada Catalunya i no me la imagino fora d’Espanya, i m’agrada Espanya i no la puc entendre sense Catalunya. Per això m’hi vull quedar. Per això i tot allò afegit anteriorment, el meu vot, ja que m’ho pregunten, va cap al ‘No‘.

Es busca messies

Colom, Rahola, Carod, Puigcercòs, Xirinacs, Portabella, Laporta, Carretero, Bertran, López-Tena… ¿per què l’independentisme és un cau de dives en busca dels 15 minutes of fame? ¿Per què no hi ha manera de que l’independentisme creixi més enllà del 20% de recolçament electoral? ¿Per què els partits independentistes són petits i mal avinguts tot i que el recolçament social sembla, a jutjar per les enquestes, haver pujat fins al 40% o potser més?

Hi ha una extranya afectació a l’independentisme: el divisme. Tots aquells individuus que s’han convertit en caps visibles del moviment indepe català han acabat a ósties. Un repàs a la història no deixa dubtes: la bicefàlia Colom/Rahola-Colom/Rahola va patir una lluita intestina contra el duo Carod/Puigcercòs. Puigcercòs, artífex de la purga dels carotistes a Esquerra, sucumbeix davant el desastre electoral de 2010 que amenaça amb enviar a Esquerra al grup mix del Congrés dels Diputats al 2010. El naixement de Solidaritat Independentista (SI) dessagna Esquerra sota el lideratge messianic de Laporta, que en ser anul·lat pels egos de Uriel Bertran i Alfons López-Tena abandona la formació i sembla que acompanyarà a Portabella (l’home que no pot viure sense mirar-se constantment a un mirall) a la llista d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona el proper 28 22 de maig. Això sí, Laporta, que segueix creient que Catalunya és ‘més que un club!’, es quedarà l’acta (i el salari) de Diputat i espera obtenir l’acta (i el salari) de Regidor a Barcelona.

La batalla dels egos pot tenir una explicació. L’independentisme espera des de 1928, quan a l’Habana es va aprovar l’únic projecte de ‘Constitució Provisional de la República Catalana’ impulsat per Francsc Macià, l’arribada d’un gran lider que guiarà el destí del poble, un messies que, com Moisès amb els jueus, guiarà el destí del poble per a fer-lo lliure. Un messianisme que personatges com Laporta, Carod o Artur Mas no han dubtat en fer-lo seu, a la vegada que l’independentisme creava llegendes i santificava màrtirs com Rafael Casanova, Lluís Companys o Josep Maria Xirinacs.

El messianisme i l’infaliabilitat de l’independentisme, convertit en un dogma pueril incapaç d’encaixar crítiques, ni tan sols les internes, el presenta a la societat catalana com una acumulació de dives mal avingudes en busca de protagonisme. A més, la llista de candidats a ‘messies del poble’ és massa llarga per a un independentisme visible que només té 9 14 escons i un sostre del 20%-25% de recolçament electoral declarat. Molt respectable sí, però a totes llums insuficient. Tot i que les enquestes arriben a parlar d’un 40%-45% de recolçament a una hipotètica independència, aquest recolçament no es visualitza clarament a les urnes.

Ara aquest espai electoral del 20%-25% es fragmenta encara més entre dreta i esquerra, sense que mai quedi gaire clar quina diferència real hi ha entre uns i altres, més encara quan Esquerra no dubta en fer pròpies postures econòmiques Sala-Martinianes, allunyant-se a tota velocitat dels postulats d’esquerres. A sobre, ha de combatre amb la maquinària electoral de CiU, que no ha dubtat en agafar el messianisme que ansia el moviment indepe. Aquesta maquinaria electoral presenta a Artur Mas com aquest salvador tot incrustant als seus discursos vomitius passatges patrioterus sobre l’eternitat de la nació, que recorden massa als de cert imperi que havia de durar mil anys i que només en va durar dotze. Tal és el nivell d’artificialitat que s’oblida que la nació és la sobirania del poble i no el folklorisme regional al que tot es redueix (dances, festes i llengua). A aquesta festivitat horrendo-folklòrica hem reduït la ‘nació catalana’.

Mentrestant l’independentisme segueix com si res passés. A l’abril estarem entretinguts amb un debat estèril sobre l’independència, sobre si la senyera ha de ser així o així de gran, sobre qui és o no mereixedor de ser anomenat ‘català’ i tornaran a buscar espanyolistes a sou de castella. Això passarà mentre aquest Govern dels Horrors privatitza l’estat del benestar entre els amigotes de les mutues tot reventant la sanitat pública, de l’escola concertada tot reventant l’escola pública, i del cotxe al retallar l’inversió en ferrocarril pero mantenint a l’alça l’inversió en autopistes. Alguns fins i tot esperen que a l’abril es produeixi la somiada proclamació d’independència per part del Parlament, ja que a la vista de tots està que els referèndums d’independència que es porten celebrant des de 2009 a diverses localitats de Catalunya, no superen el 10% de participació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i que així no anem en lloc. Tant se val, tirem pel dret ja que ‘el poble de Catalunya’ passa del tema.

La desconnexió entre l’independentisme i el poble que vol independitzar amenaça en ser total i retornar a les tenebres dels 80. La incapacitat de l’independentisme de vetebrar un projecte ‘de present’ i no tant de ‘futur daurat ideal’ provoca lluites de dives i proclames d’egos que, sense cap vergonya, van es passejen d’un partit a l’altre tot preguntant ‘Si jo entro aquí, ¿em donaràs el que jo vull?’. És un espectàcle lamentable no aporta res i que només destrueix un moviment que mai sembla ser capaç de vertebrar-se.

Uri Geller is back!

Al llarg de la nostra història han sigut molts els intents d’hipnotizació col·lectiva. El franquisme, com qualsevol dictadura, va hipnotitzar a quasi tot el país, pero si t’hipnotitzen amb una pistola apuntant-te al cap segur que t’estàs 40 anys en un somni profund.

Als 80 va arribar el creador de l’hipnotització moderna. Uri Geller va crear un estil propi d’hipnotizació basada en que ell t’hipnotitzava completament tot i que tu sabies que aquell tio era un farsant i que ni estaves doblegant una cullera ni el rellotge s’havia aturat, pero ell ho feia. Com que tota la família que es mirava la tele estava alucinant, doncs tu deies que sí, que aquell tio era un geni. El que arribem a fer per no semblar ridículs, oi?

Uri Geller va crear legions de seguidors, de nens i adolescents que anaven per les cases doblegant culleres i parant rellotges amb la ment. Pero aquells nens, tot i que ningú els hi reia les gràcies, ans al contrari moltes mares els envien a casa d’una patada al cul, van destroçar milions de culleretes a tot el país. Hi havia nens que, frustrats i confusos per no entendre perquè tothom reia les gràcies del senyor-de-la-tele-que-doblega-culleres i no les seves, abandonaven el mentalisme amateur, d’altres seguien. I es van fer grans. I de grans, no entenc per quin paral·lelisme místic que ni el propi Geller és capaç d’entendre, van entrar a fer d’assessors de campanya a Convergència i Unió.

Així arribem al 2006, quan els aprenents d’Uri Geller que debien ser mocosos als 80, que no van entendre que ells no tenien cap poder màgic per doblegar culleres (possiblement Geller tampoc) i que no ho van entendre a temps, es van posar a treballar en la campanya d’Artur Mas al Parlament. Es van treure de la màniga tot de culleres que volien doblegar: tripartit dolent, tripartit desgovern… fins i tot es van treure de la màniga una cullera de sopa anomenada ‘Confidencial.cat‘. I es pasejaven per les teles fent veure que les doblegaven, esperant que la gent s’ho empasés i esperant aplaudiments i que la gent les doblegués també a casa, repetint ‘Tripartit dolent’.. pero la gent va anar a votar… i no estaven hipnotitzats., ni havien doblegat culleres i la cullerota del Confidencial.cat se la va menjar doblegada en David Madí. El tripartit va tornar a sumar.

Des de llavors els aprenents d’Uri Geller apoltronats com a Assessors de Campanya de Convergència i Unió van pensar com fer-ho per a que al 2010 les culleres si es dobleguèssin. Assajant i assajant números d’hipnòsi col·lectiva via campanya electoral. Van pensar i van arribar a una conclusió: culleres no, ¡banderes! Oi que en Sarkozy i Le Pen a França capten vots hipnotitzant a la gent amb banderes i missatges patriòtics? Els hiptnotizarem amb senyeres! I alguna cullera, clar.

I aquí el tenen, amb 9 senyeres de fons, superant a Le Pen, que ‘només’ en posa 6, llençant missatges ‘salvadors’, mostrant un horitzó daurat que recuperi el somni de que ‘Un dia els catalans ens llevarem i ho tindrem tot pagat‘, pronunciat per Ramón Tremosa a una xerrada a la UPF al febrer de 2009. Una imatge embriagadora, que mareja, que hiptnotiza. Les culleres doblegades no interessen a ningú, al poble se’l sedueix amb la pàtria, amb senyeres, amb redempció dels nostres pecats d’esquerres. Els aprenents d’Uri Geller creuen tenir al poble hipnotitzat amb la imatge gairebé immaculada d’un Artur Mas convertit en un pare de la pàtria, en un català honrat i treballador, un defensor dels valors tradicionals d’un país amenaçat… un salvapàtries!

Uri Geller no veia, i els seus aprenents tampoc, que el truc és tant evident com l’espectació que creava. A Can Conver donen tan per segur que el truc funcionarà, que ja s’han acabat el cava i els canapés que havien comprat per la nit del 28N. Ja acaricien els anyorats cotxes oficials, els actes, les poltrones, els massatges a TV3 i CatRàdio, el poder dir ‘això no toca‘ quan toqui o no… estan repetint el mateix exercici de demonització del govern i de l’obra de govern del 2006, repetint un cop i un altre i un altre amb el mateix tó monòton el mantra de com de dolent és el tripartit i com ens salvarà, tot sol, n’Artur Mas d’aquesta crisi nacional provocada per l’esquerra. És el mateix discurs buit del 2006, però embolcallat de senyeres, moltes senyeres, i d’un populisme que ens hauria de possar nerviosos. Un altre intent d’hiptnotizació col·lectiva. Uri Geller is back!

Ara, concentra’t en aquesta mirada penetrant i repeteix amb mi:

Artur Mas salvarà la Pàtria eterna.

Artur Mas és el salvador de Catalunya.

Artur Mas axeicarà Catalunya.

Les enquestes no enganyeeeen.

Concentra’t de nou i repeteix amb mi:

El tripartit és un guirigall.

El tripartit és un desgavell.

El tripartit ha enfonsat Catalunya.

…

Bah!

Oi que amb tu tampoc funciona?

Un futur de llet i mel

L’any 1958 Nikita Jrushchov va declarar que en 30 anys, el comunisme podria abolir la moneda i la propietat privada i els ciutadans que visquèssin sota el paragües del socialisme soviètic, viurien en un futur de llet i mel. La URSS i els estats satèl·lits vivien als 50 en una época de racionament, plans quinquennals i una economia tutelada que moltes vegades provocava falta d’abastiment als supermercats. La promesa d’un futur millor, on tothom viuria en l’abundància, la promesa d’un futur de llet i mel mantenia la confiança en el partit i la direcció de la URSS. Però el futur de llet i mel no es va cumplir i la gent va deixar de creure en el partit. La resta és història. (Font: ‘Damals in der DDR’ coproduïda per la MDR i la WDR)

És un exemple real i històric i que em serveix per introduïr com els polítics de la dreta conservadora catalana prometen llet i mel per al futur, sempre i quan aconseguim la independència. I si no? Doncs no.

Cada dia podem escoltar els sorprenents anuncis del Cercle Català de Negocis on es denuncia l’expoli fiscal brutal al que estem sotmesos. A la seva web podem trobar eines tan peculiars com la nòmina catalana, on se’ns promet que en una Catalunya independent la el compte de resultats de les empreses creixeran un 26% (ni més ni menys). Per tant, les nòmines catalanes també augmentaran, tot això gràcies al final de l’expoli que l’Estat Espanyol causa a la dòcil Catalunya. Clar, no ens diuen que el que el CCN considera expoli, són en realitat les cotitzacions i la pressió fiscal amb el que tots els estats socials es financien (despesa social, infraestructures, pensions, interior…). Vejem’ho:

Amb una nòmina anual de 22’000 €+ 2 pagues extres + un 15% d’IRPF + un 10% per contingencies comuns i sense formació per atur ni extres en expècie l’expoli fiscal anual de 2.328 € (aproximadament el 13% de la nòmina)

A aquesta secció de la web trobem les aclaracions pertinents sobre la nòmina, a part d’altres arguments sobre infraestructures.

La Nòmina Catalana simula quin podria ser el salari net de qualsevol treballador, basant-se en el supòsit d’imaginar que ja fóssim un Estat i tot el dèficit que patim, enlloc de donar-lo sense retorn a Espanya, l’utilitzéssim per reduir tots els impostos equitativament, a excepció de l’IVA, ja que existeix a tot Europa amb valors similars als que tenim nosaltres.

És a dir: fer servir els diners guanyats no per potenciar la inversió social, si no per a reduïr la càrrega fiscal i esdevenir un Estat Català sense impostos o amb impostos que gravin directament la renta mínims. ¿Serem com Andorra? ¿El model de la dreta independentista és un estat sense pressió fiscal? ¿Un paradís fiscal, doncs? ‘Mort a l’estat social! ‘ ha sigut el crit de guerra dels liberals aquests darrers anys. L’actual pressió fiscal mitja a Espanya és del 37,7% (al 2009 segons Eurostat). Dinamarca o Suècia ténen una pressió superior al 45% del PIB. Retallant un 26% la pressió fiscal (a causa de la baixada dels impostos i especialment la baixada del 76% de l’impost de societats) aquesta Catalunya independent tindria una pressió fiscal del 11%, és a dir: a l’alçada d’estats que no són socials, sino parcticament paradísos fiscals, ja que l’únic impost que no variaria en aquesta nova Catalunya és l’IVA (el més injust de tots els impostos).

¿I què hi diu la dreta catalana? Hombre, estàn encantats amb aquests cants de sirena que arriben del CCN.

Per començar tenim les declaracions d’en Xavier Trias, també convers a l’independentisme de dretes catorce anys després d’haver recolçat com a parlamentari de CiU els dos governs d’Aznar, a COM Radio on diu, sense despentinar-se que si fossim independents gastariem, entre públic i privat (atenció a la matització) un 6% del PIB.  ¿Saben quins estats de la UE dediquen un 6% del PIB a la despesa sanitaria? Polònia i Txèquia. Fora de la UE: Turquia, Corea i Mèxic. ¡Grans exemples d’estats socials, sense dubte!

¿Saben quan dedica del seu PIB  Espanya, segons dades del 2006? Un 8.4%. Lluny encara del 10% de Canadà, l’11% de França o el 13% de Suïssa. Estats on el sistema social té una fortíssima càrrega fiscal. La gràcia de tot això és que en Trias, Conseller de Sanitat de 1988 a 1996, va ser el gran impulsor dels hospitals privats a Catalunya com l’Hospital General de Catalunya, un fracàs de gestió privada que volia imitar els grans hospitals  privats americans, intentant reduïr la Sanitat Pública al ‘Medicare‘ i ‘Medicaid‘ estadounidenc: serveis bàsics per pobres, potenciant, discretament, la mutua privada. Per sort la ciutadania va seguir confiant i confia majoritariament en els metges de la pública.

En Joan Laporta no es queda enrera i vol fer seu, seu i només seu el discurs de la llet i la mel per la independència, que en la seva boca arriba a nivells delirants. A CatRadio el passat 6 de setembre, en Manel Fuentes li va fer un massatge, potser perque encara el veu com el President del FCB. En una entrevista on mescla el Barça i la política i una mica tot, deixa perles com aquesta:

Evidentment, un català és independentista si és català, perquè el que vol és el millor per al seu país. El que vol és la felicitat per al seu país. És un dret col·lectiu al qual tenim tota la legitimitat per estimar-lo i per desenvolupar-lo. Per tant, si ets català vols la plenitud nacional del teu país.

Proclames populistes a l’alçada de les d’en Jean Marie le Pen. A part d’això, no trobaran cap concressió, cap idea de com hi arribarem. La qüestió és prometre llet i mel, abundància i sous un 26% o un 50% o un 40.000% més alts, què importa! Quan en Fuentes li pregunta ‘Com serà el país?’ (referit a la Catalunya independent) contesta:

El repte és fer el millor estat del món. (…) Com serà el país? Serà un país de molta més qualitat, serà el quart estat europeu, disposarem de més recursos per destinar-ho al que interessa a Catalunya. S’incrementarà la despesa social pública per tant tindrem millors escoles, millors hospitals (…) aquí tindrem un augment en el que serà la qualitat dels serveis (…) millorarem la seguretat social (…)

Resumint: llet, mel, populisme, inconcresions. Repetir i repetir consignes sense explicar com es concretaria tot això. Com en Jrushchov al 58: abolirem el diner i la propietat privada i tots els soviètics seràn rics i feliços. Ningú va explicar com hi arribarien els soviètics a fer realitat la màxima del Marxisme de la supressió de la propietat privada, com ara ningú explica com arribarem a aquest futur de llet i mel, quin és el cost, què volen dir tots aquests números (nómina catalana, pensions…). Es limiten a marejar amb dades sense contrastar, a proclamar què feliços serem quan siguem independents i què car ens surt ara per ara ser part d’Espanya. El problema és la pàtina populista que estan agafant els conversos de la independència. Però les semblances i diferències entre els populismes és tema per un altre entrada.

Fins llavors: Bona diada.

Reflexions post coitum (i 3): el federalisme

Un independentista, un autonomista i un federalista segueixen parlant a un bar. Els dos primers ja han exposat les seves idees, ara li toca al tercer i últim.

- El federalisme és mort, doncs?

- Sí, és evident que en Zapatero va prometre un avenç per la via federal i mira on ha acabat, estampada contra el contra una Espanya que no vol saber-ne res.- replica l’independentista

- Jo crec que l’error ha sigut intentar fer federal un estatut, que és una llei propia dels sistemes autonòmics.- diu, conciliador, l’autonomista

- Ara! El federalisme, com a tal, no existeix ni ha existit mai a l’estat, mai no s’ha aplicat i la Constitució actual només l’esmenta un cop, per a prohibir-lo. ¿De què estem parlant doncs? L’estatut del 2006 no és federal, és propi de l’autonomisme. Tot i així, conté competències exclusives i un percentatge alt de transferències d’impostos, cosa més pròpia del sistema federal que del que es suposa ‘nostre’.

- Pero aquest estatut era el gran avenç cap a la reforma federal, no? El PSC i cada cop menys ICV s’hi aferren, quan tothom el dona per mort.

- Aquest estatut ho havia de ser, i sí: jo també m’he quedat amb fred de peus. Pero en part penso com l’autonomista. Aquest estatut, tot i el retall, segueix donant molt autogovern a Catalunya. Si en volem més, hem de ser com els flamencs: pragmàtics.

- Espanya no vol federar-se amb nosaltres, aquest és el problema, no creus?

- No es tracta de federar-se Espanya i Catalunya, es tracta de reformar el sistema per a que les autonomies primer es redueixin en nombre. N’hi ha que, tal i com s’han plantejat, no són autosuficients. Aquestes haurien de fusionar-se amb una de més gran. Per exemple La Rioja es podria fusionar amb Navarra o Castella i Lleó, o Cantàbria i Asturies fusionar-se en una única comunitat. L’altre és que el sistema federal hauria de copiar-se del sistema alemany, on la financiació està totalment transferida als ‘lander’, però segueix existint un mecanisme de solidaritat entre regions.

- Però això ja existeix al sistema autonómic

- Sí, però no. Aquí hi ha solidaritat, però és el Ministeri d’Economia qui decideix com es reparteix el fons de solidaritat. Llavors és quan es produeixen les injustícies que s’han produit amb Catalunya, ja que no hi ha ordinalitat. En el sistema alemany, tot i no ser perfecte, són els ‘lander’ qui, de forma multilateral, reparteixen aquests diners partint de la base que hi ha ordinalitat: el que està el número 1 al rànquin no pot quedar el 4art després de repartir les inversions. Cosa que a Catalunya no passa.

- I si no volen des d’Espanya?

- Doncs a una altra cosa, tu. Però crec que quan dintre del marc de la UE es planteja la independència, aquesta opció cau pel seu propi pes. Fa uns anys tots veiem que Bèlgica desapareixeria, partida entre un Flandes independent o associat als Països Baixos i una Walonia independent o integrada en França, oi? Doncs a les últimes elecciones el N-VA es va presentar amb una proposta confederal per Flandes, no independentista real, per a crear un estat Flamenc dintre de Bèlgica i dintre de la UE, sense trencament. I les va guanyar, mentre que el partit d’ultra-dreta i clarament independentista ‘Vlaams Belang’ va pedre escons. Crec que aquest és el camí a seguir: plantejar realitats i anar pas a pas. Per això el proper pas hauria de ser la federació, i no pas la independència.

- Vaja, tots tres estem d’acord en alguna cosa.- va dir l’autonomista

- En quina?

- En que hem de seguir endavant. ¿una altra birra?

Reflexions post coitum (2): l’independentisme

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. Ja fa estona que un d’ells parla, que s’ha aixecat i que ha tornat a seure. Porta un paquet de tabac a la mà, l’obre i n’ofereix als altres dos que l’accepten. L’independentista treu de la butxaca un encenedor. Després d’oferir foc als altres dos i d’encendres el seu, comença a parlar.

- Tot això de l’autonomisme està molt bé, company. Però ¿i ara què? El Tribunal Constitucional ens acaba de dir que aquesta Catalunya, la que parla català amb normalitat al carrer, la que es sent catalana, la del dia a dia no cap en una Espanya cada cop més uniforme i uniformitzadora. El sistema autonómic està destinat a acabar-se si un dia els dos partits grans de Madrid ho decideixen així. Recorda que la Constitució té un article que permet recuperar competències transferides a les comunitats. Llavors ¿ens interessa aquest sistema que no ens deixa ser qui som?

- Però tu ho estàs portant tot al ‘ser qui som’, a la qüestió nacional. I no anirem enlloc si només fem que parlar de la indentitat, ¿no creus?

- És important la identitat perque és exactament allò que l’Estat Espanyol no vol. El nacionalisme espanyol no vol saber res d’indentitats que no siguin la seva.

- Com tots els nacionalismes! – va dir el federalista

- Sí d’acord, pero el discurs de l’Espanya plural xoca frontalment amb els plantejaments jacobins, que per molt que digui l’autonomista, guanyen terreny. Davant d’aixó els catalans hem d’anar a la independència, a ser un estat de veritat dintre de la Unió Europea i l’Euro, i naturalment tenir un bon veinatge amb Espanya i França.

- I què passarà amb l’Euro i la UE, perque jo no tinc gens clar això de sortir-ne.

- Hi ha molts estudis, com un de la Fundació Josep Irla que fins i tot està a la web de la Generalitat, on es parla d’aquesta ampliació interna via referèndum i la via del pacte.

- L’he llegit i em va sorprendre un detall.

- Quin? -va preguntar l’independentista

- Que en tot moment es refereix a tractats dels anys 70, 80 i 90 o a casos de fora de la Unió Europea i Monetària, i mai a la Constitució Europea, a les constitucions dels estats membres de la zona euro o als tractats referents a l’Euro.

- Són els d’aplicació vàlida, i jo crec que els que l’han fet de dret constitucional en saben una mica més que tu i que jo no? A més, es tractaria sempre d’una sortida pactada i sí que crec que Espanya no es deixarà perdre Catalunya així com així, però tampoc m’imagino avui un Tian’anmen a Plaça Catalunya, veritat?

- Home sí, clar. Però, ¿de veritat creus que Espanya i França permetrien l’entrada d’una Catalunya independent a la UE? Aquests dos estats encara no reconeixen l’estat de Kosovo.

- No es tracta del que diguin Espanya o França, si no del que decideixin els catalans, ‘som una nació, nosaltres decidim’ oi?

- Bé, però possem-nos en el pitjor cas. El preu de la independència és haver d’esperar a que el ple del parlament Europeu ens doni llum verda a l’entrada a la UE i després esperar a entrar a l’Euro, com Islàndia o Polonia. ¿Què fem? O pitjor encara, que ens passi com a Turquia, que no pot entrar per culpa del veto alemany i francès.

- Doncs en aquest cas referer les nostres relacions internacionals, crea una nova moneda, crear un nou PIB… si això apareix al documental ‘Bye, bye, Belgium‘. Pero la qüestió més important és que els nostres impostos, la nostra riquesa, els nostres fluxes comercials, els nostres aeroports… es decidirà com funcionen des d’aquí, des de Catalunya. Se n’ha parlat molt de les exportacions comercials catalanes. Espanya ja no és el nostre principal mercat, ara exportem a Europa i la majoria d’empreses espanyoles a l’exterior, a la UE i fora, són catalanes. Això és una dada indiscutible i que ens dona força per creure que ja no som la gallineta dels ous d’or d’Espanya, que comprava el cotó a Andalusia i venia al mercat espanyol mitjons i samarretes com als 60. Avui necessitem un aeroport i un port potent per a sortir a l’exterior i això no agrada gens a Madrid. Llavors estic d’acord que Espanya i França poden fer un veto a Catalunya per a entrar a la UE, pero ¿i tots els altres també? Si som un dels seus principals proveïdors comercials ¿no creus que aquests estats de la UE i la zona Euro pressionaràn a Espanya i França per a que permetin l’entrada de Catalunya a la UE?

I si el preu per ser un estat independent és tot això ho haurem de dir i la gent votarà en conseqüència.

- I quin model d’estat proposeu? – va preguntar l’autonomista que fins ara havia estat callat.

- Doncs un de social, evidentment, amb un estat del benestar com el d’ara.

- Segueixo sense veure clar alguns aspectes, tot i que sí, que tens raó en tot lo referit als aeroports, ports, comerç exterior. Pero, vols dir que és necessari tot aquest esforç per a al final quedar-nos al marc de la UE?

- Doncs explica que proposeu els federalistes, no?

Reflexions post coitum (1): l’autonomisme

Aquesta és la primera part de les reflexions sobre el model de relació Catalunya-Espanya que vull publicar, tot seguint les preguntes que vaig formular a l’article Reflexions post coitum. Naturalment com a lector estàs convidat a dir-hi la teva als comentaris i a participar al debat.

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. El primer es demana una cervesa rossa de barril d’aquella marca que patrocina esdeveniments musicals, el segón una d’alemanya i l’últim opta per la clàssica negra d’importació. El cambrer, a més de les tres cerveses porta alguna cosa per a picar.  Tots tres estàn en silenci, es miren i un trenca el gel.

- Què us ha semblat lo del estatut? -preguntà l’independentista mirant de manera còmplice a tots dos

-Puff… quina destrempada ¿no?- diu el federalista

- Ha passat alguna cosa important a Catalunya aquest cap de setmana amb lo de la mani ¿no creus? – pregunta l’independentista a l’autonomista -¿creus, com nosaltres, que l’autonomisme és mort?

- ¿L’autonomisme mort? – pregunta sorprés l’autonomista a la vegada que arqueja les celles. – Jo crec que no tot i tot lo dolent. A l’autonomia catalana li queden anys i no em crec que sigui tan catastròfic. La sentència del TC no obre cap altra via més que la de confirmar que l’autonomisme és vigent i que Catalunya ha guanyat autogovern.

- Ja, clar. -diu el federalista- però han tocat el finançament i seguim sense el principi d’ordinalitat

- Han tocat que estigui regulat al Estatut. Ja se que necessitem inversions, però el govern espanyol les ha garantitzades fins al 2013, sobre tot en infraestructures. Pero deixant de banda això, avui gràcies al pacte autonómic tenim més autogovern que mai i més autogovern que moltes altres regions pressumtament descentralitzades del món. Ja vas veure al documental ‘Adèu, Espanya‘ que parlaven d’Escòcia i de Grenlàndia. La comparació no em va agradar perque Catalunya té més autogovern que qualsevol de les dues regions aquestes, i no parlem ja de les regions italianes o de les demarcacions franceses. El problema va ser que al Parlament li va entrar pressa al 2006 aprofitant que el PSOE, un PSOE pressumptament federalista, tornava a governar a Espanya. Crec que hauriem d’haver esperat una mica, l’Estatut del 78 no estava desplegat al 100% i podriem haver accelerat totes les transferències (inclosa la de transports ferroviaris) abans de seure a negociar una reforma de l’Estatut. Jo vaig estar d’acord, eh? al 2006 amb la reforma, però sí que em sembla que vàrem fer una ‘carta als reis‘. Com al 1931 amb l’Estatut de Núria, quan en Niceto Alacalá-Zamora va còrrer cap a Barcelona a demanar-li a en Macià que acceptés una autonomia en lloc d’una federació. En canvi, al 78 es va pactar una cosa sabent quin era el sostre de la Constitució, perque ja es coneixia el seu text. En el fons, el pacte del 78 va ser una continuació del camí iniciat al 1931 amb la República, però crec que millorat. Per exemple, l’Estatut de Núria marcava que la llengua vehicular a les escoles era el Castellà i que la competència d’educació era de l’Estat per no trencar el sistema centralista. Crec que la Constitució segueix sent un text que reconeix la pluralitat d’Espanya, però té limits i un d’aquests és que la única nació és l’espanyola ens agradi o no.

- Pero aquest estatut, el del 2006, portava el desenvolupament autonómic fins a limits federals, més ambiciosos. I en canvi en algunes coses ens hem quedat pitjor que al 78, i per estar així, què vols que et digui…- va remarcar el federalista

- A veure, la Constitució no és federal. Si voliem un estat federal el que haviem de fer era demanar una reforma constitucional, no un nou estatut. A més, insisteixo que l’estatut sí respón a les aspiracions d’autogovern de Catalunya. No respón a l’independentisme ni a una federació, perque aquest no és el pacte constitucional vigent. A més, a la manifestació del 10 de juliol hi havia gent com tu, que ets indepe, com ell que és federalista i com jo… generalitzar i dir que ‘tothom que hi va anar vol la independència’ pfff, és massa ¿no creus? Jo no veig per enlloc que aquest país vulgui deixar de ser part d’Espanya.

- Llavors potser hem de refer el pacte i anar cap al federalisme, no? – va dir el federalista

- Però, com el vols refer i anar cap al federalisme, si tret de les regions històriques de la Península i dos o tres més, totes les demés autonomies no van votar cap Estatut perque no el volien. Els hi van imposar des de Madrid com el de La Rioja. Allò va ser el ‘Café para todos‘ i aquí seguim! – va dir molest l’independentista

- Et recordo que sense aquests ‘Estatuts’ que ningú volia no crec que els Catalans haguèssim aspirat a ser més que una ‘demarcació francesa’. Al principi teniem quatre competències mal comptades, i va ser gràcies al recolçament que van donar al procès autonómic els Andalusos que avui tenim un autogovern molt fort. I crec honestament que no hem de refer el pacte ni hem d’anar ni cap al federalisme ni, encara menys, cap a l’independentisme. A la via autonomista li queden molts anys encara. Penso que el principal interessat en mantenir l’autonomisme no és el PSOE, si no el PP, que té un bon troç del pastís espanyol en forma de poder ‘autonómic’. ¿De veritat et penses que podem dissoldre així com així les autonomies i retornar el poder que avui controla en Camps a València o en Feijoo a Galícia? No home no! Un dels principals efectes positius que ha portat l’autonomisme a les comunitats ‘no històriques’ (Extremadura, Rioja, Asturies, Canàries…) ha sigut l’aparició d’una burgesia autonómica amb un poder económic elevat, ja que depenen del govern regional. Si des del centralisme més rànci ho volen desfer han de saber que aquesta ‘nova burgesia’ marxarà amb el sistema. I francament, no crec que ningú estigui disposat a recentralitzar l’estat. És allò que va dir el Mas quan van portar l’Estatut a les Corts Espanyoles ‘Sin el autonomismo España seria como Francia, pero peor‘.

- Però ¿tu no creus, de veritat, que els catalans estàn incòmodes amb aquesta situació?- preguntar el federalista

- Potser sí, pero ho veurem a les eleccions. Fa anys que escolto que si els catalans això, que si els catalans allò i passen i passen les eleccions i mai es confirma el ‘front’ federalista o independentista’. Crec que en l’únic que derivarà tot això serà en mantenir el pacte constitucional i revisar-lo llegurement, portant el conveni económic navarrès, pero el vasc no perque els catalans hem de seguir aportant solidariament a la construccio espanyola.

- Vaja, el de sempre: els catalans paguem més perque som catalans. -va sentenciar l’independentista

- Sempre he cregut que el que més té és el que ha de pagar més ¿no creus?

- Si tu ho dius… -va dir el federalista – ¿tens un piti?

- No, espera que vaig a la màquina.

L’autonomista es va aixecar per anar a comprar-ne. La cervesa encara era mig plena (o mig buida, depenent si ho veus amb ells d’autonomista o federalista).

El federalista va agafar al cervesa, va fer un glop i va mirar als ulls a l’independentista.

- Ara diràs tu la teva, oi?

- Ho duptaves?

Propera entrega ‘Reflexions post coitum 2a part: l’independentisme’

Reflexions post coitum

Un federalista, un autonomista i un independentista es troben a un bar per xerrar. L’un diu ‘el diàleg és obert, la federació és la via‘. L’altre diu ‘primer l’estatut, aquesta és la via aprovada pel poble català en referèndum‘. L’últim diu ‘l’única via és la de l’estat propi, segregat d’Espanya‘. Sona a acudit, però és molt semblant al que s’escolta a alguns bars. Una situació molt semblant la vaig viure ahir i vull compartir amb vosaltres en una sèrie de reflexions que vull obrir i al debat del que us convido via ‘comentaris‘.

Després de l’orgasme indepe del 10 de juliol, on s’esperava una gran assistència dels sectors independentistes però no una capitalització tan gran, toca seure i modular el debat, establir un full de ruta pactat i obrir-lo a la ciutadania catalana i també a l’espanyola. Per mi aquest debat hauria de girar al voltant de tres grans eixos amb les seves preguntes i matitzacions:

• Autonomisme: la via autonomista és possible encara? És possible allargar la vida d’un sistema que sembla fallar per tot arreu? És possible recuperar l’Estatut aprovat sense la retallada del TC i aplicar-lo íntegrament en un periode de temps raonable? Permetràn les autonomies una re-centralització com alguns insinuen?
• Federalisme: és possible obrir en un pacte de tots els espanyols una reforma constitucional que porti a la federalització o extensió del ‘dret foral’ a tots els territoris d’Espanya? És més viable el ‘model alemany’ o el ‘model suïs’ a Espanya? Aquest federalisme serà simètric o asimètric?
• Independentisme: És possible traçar una via cap a la independència real i l’estat sobirà? Què passa amb la Unió Europea, monetària i els pactes comercials? Quin model d’estat s’aplicaria a aquesta independència? Paradís fiscal? Estat socialdemòcrata? Estat liberaldemòcrata?

Aquests tres eixos s’hauràn d’explicar a la ciutadania si de veritat volem que la manifestació serveixi d’alguna cosa. Si situem el debat en una postura maximalista en qualsevol de les tres opcions o tornar-lo a situar en un simple ‘debat identitari’ sense profunditat, res haurà servit i el més segur és que la ciutadania es quedi a casa el dia de les eleccions.

S’ha obert un debat madur, els ‘guionistes de l’independència‘ han de moure fitxa, els federalistes de tota Espanya s’han de fer notar i els autonomistes, si de veritat creuen en el sistema, han de fer força a tot l’Estat per a recuperar el text aprovat en referèndum, sense retallar. En aquest debat no hi poden cabre postures naive, s’ha de parlar i explicar-ho tot i sense complexes. Per això us convido a que doneu la vostra opinió en aquesta sèrie de 3 articles que vull dedicar al tema abans de les vacances d’estiu.

Un cop… de puny

Acabo de tornar de la manifestació. Les coses per a mi són com són, i com a bon autònom que segueix viu tot i la crisi em toca treballar un dissabte per la tarda nit.

Ho analitzaré a partir de dilluns, amb el cap clar i quan s’hagi refredat una mica l’ànim expressat a la manifestació d’avui. Que no se’ns escapi: hem donat un cop de puny.

• Un cop de puny contra l’anticatalanisme practicat els darrers 4 anys, el que ens ha portat a aquesta situació sense sentit, de fàstic i aborriment.
• Un cop de puny a un Estatut que ningú vol, convertit en una patata sense contingut, que ja no és el que es va votar al 2006 en referèndum.
• Un cop de puny a la interpretació restrictiva que pretén dirigir Espanya cap a un centralisme uniformitzador.
• Un cop de puny a la classe política, desbordada, insonora,, incolora i insípida que, tal com està plantejada, no sembla estar cridada a jugar cap paper.
• Un cop de puny, un prou, un s’ha acabat que exigeix passar a una altra via, a poder ser d’alta velocitat i d’ample europeu. La via autonomista, lenta, sinuosa i d’ample ibèric, ha arribat a una via morta, destartalada en una estació sense llum, en ruina. Al final del seu trajecte.

Fins dilluns!

Federico Trillo está de resaca esta mañana

Llamemosle ‘entrada de urgéncia‘ y no me llamen hipócrita porque ni lo soy ni lo he sido. Reafirmo todo lo que dije en mi anterior artículo ‘Els meus motius per no anar-hi’, pero he leido los resumenes de la senténcia publicados en diarios tan poco sospechosos de independentismo como El País o La Vanguardia, y su intepretación en diarios tan poco propensos al españolismo rancio como El Punt. Y creo que hemos de decir que hasta aquí hemos llegado: que sí voy a ir a la manifestación de hoy sábado, 10 de julio de 2010.

Josep Ramoneda, a quien siempre escucho con gran atención en sus intervenciones en El País o Cadena Ser, decía que la publicación ayer viernes, 9 de julio, de la senténcia íntegra era más bien un acto de chulería, era la manera que ese ala rancia, mal llamada ‘conservadora’ (porque se puede ser conservador y liberal y centralista si me lo proponen sin caer en los tics del fanquismo) había mandado un mensaje a Catalunya: ‘Usted no sabe con quien está hablando‘. Jamás una frase definía tan bien una actitud de quien le presupongo debe hacer justícia.

Sigo creyendo que el Estatut es, en su integridad, Constitucional primero porque su vigéncia y legalidad emana directamente de la soberanía nacional, es decir un referéndum y, segundo, porque se fundamenta en la doctrina constitucional aplicada en Catalunya desde 1982. Sigo creyendo que las primeras notícias que recibíamos de la senténcia hacían pensar que el ‘nucleo duro’ del Estatut no se tocaba, y que la ‘dignidad nacional’ de Catalunya no salía perjudicada. Pero estuve equivocado en mi interpretación.

Ochocientos-ochenta fólios de senténcia farragosa y cargada de sospechas después, no sólo creo que sale tocada la dignidad de Catalunya, sino que sale tocado el sistema Constitucional entero, la paz y la convivéncia de los últimos 30 años, la construcción pacífica que hemos hecho desde todos los puntos de España. Se dinamita todo para volver a un jacobinismo ráncio, descontextualizado, incomprensible

Esta sentencia va además contra doctrinas ya asentadas, como la de la Inmersión Lingüística, la vehicularidad del catalán en las aulas y la garantía de enseñanza de ambas lenguas oficiales. Se convierte en un manifiesto político cuando ataca la nueva financiación y la situa en linea no ya con la Constitución, que permite que Andalucía o la Comunidad Valenciana sí tengan el sistema de finanaciación en sus respectivos estatutos, sino con el programario del PP más rancio, que eleva a categoría de privilegio sospechoso para Catalunya lo que en Andalucía tiene categoría de ‘derecho indiscutible’.

Más ráncia y en sintonía con el PP es la lectura de permanente sospecha que se hace de los derechos nacionales, que tanto en su redacción original como en la que fue refrendada y como defiende el miembro del TC Eugeni Gay, no pretende crear jurisdicción, sino que se equipara a lo que se encuentra en los Estatutos de Andalucía, en donde se habla de ‘Patria andaluza‘, o el de la Comunidad Valenciana, donde se habla de ‘Reino de Valencia‘. En ambos casos ¿dónde está el recurso constitucional salva-pátrias en este caso? Podemos seguir con el punto que quieran, verán que esta sentencia dista años-luz de ser una ‘sentencia juridica‘ para ser una burda, simple, miope senténcia política.

No se equivoquen, no es el federalismo quien ha muerto hoy. Ha muerto el autonomismo y con él el pacto Constitucional.

Ahora se abre una nueva vía, no se si hacia un ‘cantonalismo‘, hacia un ‘federalismo simetrico‘ o hacia una independéncia de Catalunya (opción que creyendo la más inviable). Los pueblos y las personas que los forman cambian, la España de hoy (y con ella la Catalunya de hoy) no son las de 1978, ¿porque la Constitución se erige como un texto monolítico que no permite no sólo la aceptación de una descentralización postitiva si no muchos de los cambios sociales y económicos vividos? ¿Porque la Constitución es un muro de contención empleado con irresponsabilidad cada vez que el PP pierta esta o aquella votación? El TC, como explica Javier Cercas en ‘Anatomía de un instante‘, es un tribunal copiado del modelo Estadounidense que debía servir para que no se legislara ‘hacia atrás’, es decir regresivamente hacia el franquismo y contra la Constitución. Hoy es una aglomeración de salva-pátrias trasnochados, de católicos apostólicos y defensores de la cruz que claman contra el aborto pero callan ante los abusos de Marcial Maciel, que claman contra el Burka pero se escandalizan ante la Ley contra la Violencia de Género, miopes inoperables que no entienden la España que quieren protejer.

Desde siempre he defendido mi opción federal como mejor manera de encajar y articular no la España plurinacional, sino España tal y como es: diversa, moderna y plural. Sentencias que más bien parecen novelas negras de intrigas sobre sospechas infundadas no ayudan a construir España, si no a dinamitar sus cimientos. Hoy protesto contra esta manera retrógrada, protesto contra este lenguaje franquista que no quiere marcharse, protesto contra esta manera de dinamitar y fragmentar la convivéncia, protesto porque como catalán no soporto este insulto, protesto contra una senténcia que parece escrita de puño y letra por F. Trillo, que esta mañana, después de una larga noche de celebraciones y excesos, debe estar resacoso sin saber aún el daño, espero que no irreparable, que acaba de causar.

Sólo quiero que los partidos políticos sepan estar en su lugar, que no marquen el debate en clave identitaria y que trabajen por dar un nuevo horizonte para Catalunya, sea el que sea.