Les descàrregues com oportunitat

Fa un temps parlàvem de com als anys 80 es va crear el que alguns hem vingut a anomenar ‘La bombolla discogràfica‘, avui vull parlar de quina situació hi ha actualment al nostre país al voltant de les descàrregues i què es cou fora de les nostres fronteres.

Primer: Per molt que es digui i es dediquin diners a difondre el contrari, les descàrregues P2P  nosón il·legals, d’acord amb la llei del ‘Copyright’, en vigor des de els anys 70.

Què proposa la Llei Sinde? Tan dolenta és la descàrrega P2P?

La ‘llei Sinde’ proposa el tancament de webs on es difonguin enllaços P2P o continguts protegits. Aquesta decisió tan seriosa la pendria no un jutge o fiscal, si no un grup de membres de l’anomenada “indústria audiovisual” i no requeriria aprovació judicial. És a dir, un senyor considera que com el meu bloc té lincades (que les hi té) fotografies, vinyetes i videos amb drets d’autor i jo no pago als autors per tenir-les, el meu bloc pot ser tancat… és un exemple molt extrem, però amb la llei Sinde a la mà es podria donar el cas que es tanquèssin webs amb l’excúsa de fer servir una fotografia sense “autorització”, és a dir: sense pagar el corresponent import a l’SGAE.

Ningú, però, d’aquesta indústria audiovisual sembla voler fer la reflexió de perquè la gent descarrega i no paga. L’explicació que es dona és molt sencilla: entre gratis i pagar, la gent ho vol tot gratis. Pero en la realitat ens trobem amb d’altres coses. La música, per exemple. Existeixen webs de pagament que sí funcionen, com iTunes, però a més la descàrrega ha portat un un efecte colateral positiu que qui l’ha sabut veure i aprofitar-lo està guanyat molts diners. Es tan simple com decidir prescindir dels guanys de la venta d’un CD en format físic o MP3 i regalar-lo a canvi de fer molts concerts. La magnitud de festivals com el Primavera Sound, Creamfields o el propi Sonar serien impensables sense el fenòmen P2P, perque ningú comprarà 50 o 70 CDs per anar al Primeravera si no que se’ls descarregarà, pero sí pagarà 150€ o 200€ per entrar-hi. El mateix amb el boom dels concerts. ¿Seria possible tants concerts a una sola ciutat com Barcelona si la gent no estigués disposada a pagar 50€, 70€ o 150€ per veure a un artista a canvi de no comprar el seu CD? Jo crec que no.

 

Model de negoci americà.

El model de negoci a Estats Units també ha canviat. Té molt mèrit perque allà va neixer el model de negoci discogràfic que avui és obsolet. La indústria ha sabut renovar-se i exemples com iTunes Store o Netflix ens demostren que és possible guanyar diners amb les descàrregues. Però a Espanya el gran problema ja no és tant la descàrrega de música, que només preocupa a grans estrelles, que veuen com quatre nens que han gravat la seva maqueta al garatge de casa són més populars que ells i per això ens ofereixen espectàcles a l’estil “los ricos también lloran“, si no la descàrrega de sèries i cinema.

Mirem el model americà. Allà les plataformes televisives per cable, el que aquí seria Digital+ (satèl·lit), Imagenio o OrangeTV (per ADSLtv), permeten per exemple veure una pel·lícula amb o sense publicitat. Si no té publicitat, el cost és més alt que si en té molta, llavors l’usuari paga molt poc per veure-la o no paga res, o poca publicitat. El mateix passa amb grans aconteixements esportius com la SuperBowl, comparables a una Final de la Champions. Amb les sèries passa igual, però amb l’afegit interessant que un capítol de tal o qual serie s’estrena potser abans per aquests sistemes de TV per cable de pagament que pel sistema habitual de televisió. Això ja succeeix amb AppleTV, on un capítol d’estrena d’una serie costa només 0.99$ i una pel·lícula d’estrena 3,99$. NetFlix, per la seva banda, ens permet per un pagament mensual de 8$ veure una quantitat ilimitada de pel·lícules en alta qualitat a qualsevol aparell: la Wii, PS2, Xbox, iPad i també el nostre ordinador o un decodificador endollat a la televisió.

 

Què passa a Espanya? Què ens fa diferents?

La indústria s’ha dedicat a dir que la gent ho vol tot gratis i no pensa pagar, per això el millor es perseguir-la i criminalitzar-la. Però aquesta teoria, que sembla funcionar per a explicar per què Alejandrito Sanz ja no ven tants CDs o per qué la gent ja no va tant al cinema, sembla topar-se de cara amb webs com Megavideo o TusSeries.com. M’explico. El sistema Megavideo ens permet veure gratuitament 72 minuts d’una pel·lícula. Passat aquest temps haurem d’esperar o pagar. Curiosament la gent paga perque li val la pena pagar el 10€ que es demanen que anar al cinema una vegada al mes. Llavors ¿per qué ningú ha pensat encara en com convertir aquest servei en legal i fer-lo com un NetFlix? Com és possible que la indústria en lloc de plantejar de rendibilitzar aquest sistema, s’obsessioni en tancar-lo i cirminalitzar al seus usuaris?

Amb les sèries passa una cosa similar però és encara més sorprenent. Recentment Canal+ va estrenar la fabulosa sèrie ‘Boardwalk empire‘, perfectament doblada, amb l’encariment de la producció i el retard en l’estrena que això suposa. L’audiència va ser molt baixa no només perque Canal+ és un canal de pagament, a l’estil de HBO als Estats Units però infinitament més car, si no perque el públic que la veuria ja l’havia vist en VO subtitulada. El mateix passa amb Heroïs, comprada per TV3, o Lost comprada per Cuatro. El model televisiu basat en la idea que l’espectador espanyol és idiota i que no pensa veure res en versió original subtitulada xoca de cara amb el fet que la majoria de seguidors de sèries les veuen (les veiem) en versió original subtitulada. El public no vol esperar a que estigui en castellà, la vol veure ara, a la vegada que els americans. Llavors ¿per què cap canal de televisió es planteja emetre aquestes series en versió original subtitulada un dia després de la seva estrena als Estats Units a un preu raonable? Com és possible que a Espanya un canal de series com Fox o Canal+, que s’alimenten de sèries alienes i no en produeixen cap, costin fins a 15€ al mes i els 15 canals d’HBO als Estats Units costin 14$ al mes?

La meva opinió de tot plegat és que si als Estats Units, França, Holanda, Alemanya, Itàlia… aquests nous models de negoci, tant per la televisió com el cinema o la música funcionen ¿per què a Espanya no ha de funcionar? És cert, però, que a tots aquests països hi ha alguna classe de restricció a la descàrrega P2P. A Estats Units descarregar un disc per una xarxa P2P és delicte, però existeixen múltiples formes de descarregar legalment un CD a preus raonables. En canvi a Espanya el que pretenen lleis com la Llei Sinde i el que no dissimula l’aristrocràcia artística espanyola (l’SGAE, pero també EGEDA i d’altres) és l’ànsia de retornar al passat a cop de tancar webs. Aquí, juntament amb criminalitzar usuaris, es vol tornar a l’estatus anterior a 1999. La indústria discogràfica està dirigida per dinosaures que no entenen què està passant i només veuen la nostàlgia dels brillants anys 80 Ningú està disposat a baixar preus, a crear un Netflix o un iTunes o canals de TDT de pagament a preus ajustats, realistes, deixant passar l’oportunitat un cop més… només hi ha hagut un canvi: el futbol, on sembla ser que sí s’hi inverteix per reduir preus, on sí es pensa i on sí s’ha vist l’oportunitat de canviar. Aquí es vol mantenir tot com abans de l’irrupció d’internet a les nostres vides: tornem al VHS i K7, Fax i telèfon fixe, potser com a molt un IBM PC a casa, d’aquells de pantalla verda. El problema es que creuen que ho estan fent bé.

Música que em fa trempar (2)

Després de la primera, anem a per la segona part de la música que em fa trempar.

Madonna – Vogue

El vogue era un estil de ball que es va popularitzar a finals dels 80 i primers dels 90 basada en anar fent gestos mig de robot mig de no se ben bé què. Una tal Madonna ho va veure i va portar-ho als premis Mtv de 1990 i va fer que aquest ball fos una bogeria. Per cert, com vaig arribar a riure fent la coreografia amb un amic que viu a Nova York al club Splash on tenen autèntica devoció per Madonna.

Mecano – Barco a Venus

Els ‘new romantics’ van aterrar al nostre país amb un grupet de tres nens pijos madrilenys. Els germans Cano i Ana Torroja (avui s’ha fet un tractament de xapa i pintura que no sembla ella) van canviar per sempre la música espanyola. Aquest tema, el més representatiu de la primera fase del grup i de l’estil ‘synthiepop’ espanyol va ser gravat al Frontón de Segovia l’any 1984 i es va publicar com a àlbum a ‘Mecano Directo’. Dos anys més tard el grup faria un gir de 360º del que en parlarem més tard.

No em penso quedar sense posar-vos aquest video on en Nacho Cano parla dels primers ordinadors que va fer servir el grup a 1983

Bronski Beat – Smalltown boy

Simplement genial i dintre, també, del moviment synthie pop britànic, els Bronski Beat van ser els abanderats del moviment d’alliberament gay al Regne Unit i de la lluita per la llibertat sexual a la monocromàtica i liberal anglaterra de Tathcher. Jimmy Sommerville va ser catapultat a la fama gràcies al seu falset impossible i a una cançó que va fer saltar pels aires la rectilinea moral de l’época. Amb Bronski Beat va gravar una versió de Donna Summer, ‘You make me feel’, amb la colaboració de Marc Almond.

Al 1986 Sommerville és expulsat del grup. El trauma el fa tornar boja del tot i juntament amb el pianista Richard Coles crea una de les bandes més histèriques que recorda la humanitat. The Communards. La histèria encara dura.

L’inici del video clip és un homenatge al de Trans Europa Express dels Kraftwerk.

Depeche Mode – In your room

Sense ser massa coneguda, In your room és un dels temes més brillants de la seva carrera. En CD o directe, la mescla de rock i els vestigis electrònics de ‘Music for the masses’ et fan vibrar. La versió que us poso aquí és la meva preferida, enregistrada a París al 2001 en la seva gira Exciter Tour (la última que, per a mi, va valer la pena) i que els va portar a Barcelona aquell mateix any.

Tino Casal – Eloise

Mai he vist a tants homes casats, que els hi encanten les dones i que no ténen cap sospita de ser gays ‘de revista’ fent la boja de tal manera, que deixarien a qualsevol travestí de la Rambla com a un trist aprenent. Tot gràcies a aquesta cançó que fa embogir a tothom. Una cosa així com el ‘Watterloo’ d’ABBA pels britànics o el ’99 luftbaloon’ pels alemanys.

Enregistrada a Abbey Road el 1987, va ser el gran bombàs de l’any i va apareixer dintre de l’àlbum ‘Làgrimas de cocodrilo’ i va ser el segón disc més venut a Espanya al 1988 darrera de ‘Descanso dominical’. La orquestra és la sinfònica de Londres arranjada per Andrew Powel, arranjador d’Alan Parsons Project. I no, Eloise, el més gran èxit de Tino Casal, no és seva originalment. És un tema original de Barry Ryan, de 1968. Casal, al contrari del que tothom creu, va morir d’accident trànsit a la M-30 el 22 de setembre de 1991.

L’any 1999 els Pumpin’ Dolls van rellançar aquest tema, juntament amb d’altres, en unes remescles bastant acceptables dintre del doble CD ‘Gran Casal’. El video que us paso és una actuació en directe a TVE1 de 1988 on escoltem la versió original del tema, no el remix dels Pumpin Dolls.

Pet Shop Boys – Left to my own devices

És la meva cançó. Produïda per Trevor Hown, possiblement un dels millors productors dels 80 i 90, ha necessitat uns quants anys per que la crítica s’adonés que és una de les millors cançons dels anys 80.  Aquesta versió va ser interpretada al festival benèfic Prince’s Trust a Londres al 2004. La idea d’interpretar-la, a la fi, en directe amb una orquestra va derivar en un concert d’auto homenatge al 2005, coincidint amb els 20 de la publicació de West End Girls, i en ‘Potemkin’, una banda sonora pel film homònim on els Pet Shop Boys i la Philarmònica de Dresden interpretàven la música en directe.

I aquí Trevor Hown i els Pet Shop Boys en una entrevista al backstage parlant, precisament, d’aquest tema.

Propaganda – Duel

Seguim als 80, però ara anem a la Neue Deutsche Welle. També produïts per Trevor Horn, Propaganda es van convertir en un grup de gran éxit fora d’Alemanya i unes representants del feminisme a la conservadora República Federal Alemanya dels 80.

Nena – 99 Luftballon

Gabriele Susane Kerner seria una cosa així com Mecano, però a Alemanya: tot un símbol de la música. La diferència és que ella va començar com a new romantic i va saber adaptar-se als temps. El seu tema més conegut, l’antibelicista ’99 luftbaloon’ (99 globus), mal traduïda a l’anglès per ’99 red baloons’ ha sigut re-escrit al 2005 i al 2009. La versió que us poso aquí és, precisament, una feta al 2009 pel canal de televisió franco-alemany (i que si no hagués sigut pel catetisme nacional imposat al 1996 per Aznar, també es podria veure a Espanya) Arte.

Unheilig – Geboren um zu leben

És un dels meus darrers descobriments: Unheilig i la seva cançó ‘Nascut per viure‘. Trio musical capitanejat per Grant Stevens jutament Jose Alvarez-Brill i Der Graf i que va començar la seva carrera al 1999 amb ‘Sage Ja!’. Molt conegut als països de parla alemanya, és membre del reneixement del rock industrial alemany als 90 i del moviment ‘Made in Germany’ que reivindica la creació artística en alemany. El seu darrer CD ‘Grosse Freiheit’ (Gran llibertat) és un CD complet i sense estridències on pasem del rock dur, sense les ridiculeses de Rammstein, a temes com aquest amb arranjaments i armonies potents. Durant el mundial de Sud-Àfrica va circular una versió a youtube  anomenada ‘Geboren um zu ziegen’ (Nascut per guanyar).

I fins aquí la 2a part de ‘Música que em fa trempar’. Ara anirem a per la tercera! Bon cap de setmana.

Música que em fa trempar (1)

He volgut trencar amb la tónica recent i deixar de banda els temes recorrents d’aquest bloc per donar un petit respir i recomanar-vos la música que m’agrada. En dos posts us ensenyaré les cançons i els àlbums que em fan sentir viu, a veure si a vosaltres us passa el mateix o, qui sap, us descobreixo música que no coneixieu.

En aquesta primera entrega parlaré de música més aviat tranquileta. Som-hi!

 

· Radioactivität – Kraftwerk (1975)

Once anys abans de la catàstrofe de Txernobyl, uns alemanys sorprenien a Europa amb un so totalment nou. Kraftwerk, que encara són considerats com uns mites vivents dintre de l’electrònica, componien aquest tema minimalista i sencill que, posat al costat de la música que sonava i venia a l’època, és poc menys que una obra mestre de la música progressiva. És curiòs com al escoltar aquesta cançó, el cap automàticament porta a tothom les imatges de la catàstrofe nuclear de Txernobyl, el reactor reventat, la gent marxant… anys més tard, al 2004, durant la seva darrera gira, per ara, la interpretaven mesclant la nova versió del 2001 amb la original. Tota una experiència audiovisual.

 

· Emmenez Moi – C. Aznavour (1967)

No coneixia massa la música francesa, però a partir de veure la pel·lícula quebequesa ‘CRAZY’ i trobar el fantàstic personatge del pare que a cada aniversari canta ‘Emmenez Moi’ pels seus amics que em vaig enamorar d’Aznavour. També són recomenables La Bohäme, For me… Formidable, Mes emmerdes o Toi et moi.

 

 

 

· Que tinguem sort – Lluís Llach

No sóc gaire fan ni gaire entusiasta d’en Llach, ho sento. Un dia el meu xicot me la va fer escoltar… i em va emocionar. És tan bonica, tan… bé poc més puc dir, oi?

Sobre Lluís Llach no em puc quedar sense ensenyar-vos aquesta raresa que, crec, poca gent coneix:

Algú la reconeix?

 

· Forbiden Colours – David Sylvian / Ryuichi Sakamoto (1983)

Va ser el primer treball de fama internacional del compositor japonés Ryuichi Sakamoto, fundador de la  Yellow Magic Orchestra, i formava part de la banda sonora de ‘Merry Christmas, Mr Lawrence’. Era el coprotagonista juntament amb David Bowie i es situava a la Guerra del Pacífic on un general de l’excèrcit bitànic era fet presoner dels japonesos.

Sakamoto va composar altres bandes sonores que són obres mestres de la música contemporànea. “The Last Emperor’, amb un dels temes més vibrants que he escoltat mai o ‘Little Buddha’ en són bon exemple. També va treballar en la banda sonora de ‘Tacones Lejanos’ d’Almodóvar i en la música de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona’92: ‘La Mar Mediterranea’. Tots aquests temes, excepte els d’Almodóvar, estan inclosos al seu àlbum de 1999 ‘Cinemage’. També us recomano ‘BTTB’, de 1997, fet integrament per piano i que inclou la meravellosa i minimalista ‘Aqua’.

 

· Barque sur l’ocean – Maurice Ravel (1916)

Maurice Ravel és el meu compositor favorit. La seva música, d’estil impressionista (1890-1920) es la que, d’alguna forma, dona inici a la que seria la ‘música cinematogràfica’. Tot el que escoltem ens trasllada a una imatge, una vivència. Podem tancar els ulls i un tema com aquest que us porto ens trasllada, exactament, a navegar pel mar.

Fa molts anys, potser tindria jo 8 o 9 anys, ma mare em va comprar el cassete de l’edicio Galleria de

Deutsche Gramophon que incloia la versió orquestrada d’aquest tema dirigit per Seiji Otzawa i interpretada per la Sinfònica de Boston, enregistrada l’any 1974 a Hamburg. Aquest CD inclou una excel·lent interpretació del Bolero i La Valse, molt menys coneguda però, en la meva opinió, molt més intensa. Originalment, ‘Barque su l’ocean’ va ser composta per a piano i Ravel, un dels millors instrumentalistes de tots els temps, la va adaptar més tard a orquesta.

 

Captatio Benavolentiae – Manel (2009)

Vaig viure una época molt dura de 2006 gairebé fins fa dos dies. Són temps molt difícils per tots, bé potser per uns més que per als altres, però només se que tots els que viuen un moment difícil haurien d’escoltar al menys un cop al dia aquesta cançó. Perque és cert que una tonteria ho pot capgirar tot i es fa evident que per un moment ens ensurtim.

 

· My baby just cares for me – Nina Simone (1958)

Ho se, és la cançó més coneguda de Nina Simone i en té de millors i fins i tot d’insuperables. Però aquest tema, composat per Walter Donaldson, inclòs al musical ‘Whoopieeeee!’ de 1927  i enregistrat per primer cop a la versió cinematogràfica del mateix de 1930, era a l’àlbum debut de Nina Simone de 1958 ‘Little girl blue’ i que en el seu moment no va ser més que una cançó de lluiment i que la propia Simone la feia servir per començar els seus shows.

Aquí teniu la versió de 1930 de ‘My baby just cares for me‘, la original, interpretada per Eddie Cantor.

No va ser fins a 1987 en que un anunci de Channel nº5 pel nadal del mateix any la va catapultar a la fama més absoluta. D’aquesta época és l’arxiconegut video dels gats, el que teniu a l’inici.

 

· Je ne regrette rien – Edith Piaf (1961)

No m’empenedeixo de res. Més que fer-me ‘trempar’ aquesta em fa plorar d’emoció. En el video teniu a una decadent Edith Piaf, en el cim de la seva carrera però inmersa en la decadència personal més absoluta cantant la que per mi és ‘la cançó’ de Piaf.

 

· Concierto de Aranjuez – Joaquin Rodrigo (1939)

Sabieu que fins al ‘Nokia Tune‘ aquesta era la composició de música orquestral espanyola més interpretada al món? Composada a l’exili parisí de Joaquin Rodrigo i estrenada a Barcelona al 1940, és el tema que marca un abans i un després en l’us de la guitarra espanyola a la orquestra. Per primera vegada la guitarra espanyola esdevé el principal instrument, per sobre del violí solo. Paco de Lucía va acabar de convertir-la en la composició espanyola més coneguda i universal, a l’alçada de ‘Danza del fuego fátuo’ de Manuel de Falla.

Com tants altres genis del nostre país, Joaquin Rodrigo va morir en l’anonimat l’any 1999.

 

A la propera entrada anirem a la música més petarda que també em fa trempar!

Les novetats d’Apple

Steve Jobs ho ha tornat a fer. Sense gastar-se un cèntim en publicitat, el món geek sencer l’estava mirant, hipnotitzat, mentre presentava un altre next big thing: la renovació dels iPod de cara a la campanya nadalenca.

iPod Shuffle

És el model més sencill i menys complicat de la gamma, que va neixer per a fer la competència directa als reproductors MP3 xinesos que tenien un cost inferior a 60€. L’evolució des de la seva presentació ha sigut irregular. L’última versió, presentada el passat dimecres, reintroduïa els botons, desapareguts en pro d’un model llis. Però els usuaris ‘els trobaven a faltar’. El preu d’aquest producte segueix sent el mateix 45€. Però cada cop aquest model és més i més semblant al Nano, per no dir que ara mateix són practicament un model igual.

iPod Nano

Hereu del desaparegut, i revolucionari, iPod Mini. El Nano va ser el primer dispositiu mòbil que va incloure la memòria flash… naturalment va ser un bombàs de ventes. Però si bé l’evolució d’aquest aparell ha sigut bastant lineal.

Si bé la 1a versió va ser només un iPod Classic de 5a generació en miniatura, la 2a generació tornaba als orígens de l’iPod Mini i als colors. La 3a generació, per cert la que jo tinc, era coneguda com el ‘Fat iPod’ (l’iPod gras) i per fi va incorporar el video i una pantalla autenticament 16:9 per a veure pel·lícules i Video Podcast. La 4a generació i 5a són practicament idèntiques, varia el tamany de la pantalla, i van incorporar la càmera de video i el sintonitzador FM.

Però Apple a vegades necessita canviar i fer una autèntica revolució en la forma cada cert temps, per obrir un nou camí cap a no se sap on però que moltes vegades va a parar a coses molt interessants. La revolució, però, no ha satisfet a tothom, ja que una majoria de bloggers i usuaris d’Apple consideraven que l’evolució del iPod Nano era convertir-lo en una càmera + MP3 que servís per a fer fotos, gravar video i també reproduïr-lo com les anteriors edicions del iPod Nano. En canvi se’ns ha presentat un aparell quasi igual de tamany i pas que el iPod Shuffle, però amb una pantalla tàctil i sense capacitat de reproduïr video, un clar retorn a la 2a generació de l’iPod Nano.

La pregunta és evident: hi ha lloc al mercat per a dos aparells pràcticament iguals? L’iPod Nano i Shuffle ténen els mateixos colors, però un té una pantalla tàctil i l’altre botons. S’acabaran unint en una única gamma dintre de la familia iPod?

Ah! Un punt a favor: l’iPod Nano té el mateix clip que el Shuffle, així que quan sortim a fer espor (com és el meu cas) no ens haurem de preocupar de braçalets o artefactes per a portar-lo. Una bona idea.

iPod Touch

Ho va dir ben clar l’Steve Jobs: és l’iPhone sense telèfon i sense contractes. La 1a generació i segona es diferencien únicament en la forma de la part posterior, un més recte i l’altre més corvat, també en que el segón inclou botons de volum al lateral i capacitat de fer trucades via Wifi amb programes com l’Skype o el Nimbuzz. S’ha convertit en el iPod més utilitzat de tots fins a ser practicament una agenda + consola + reproductor d’MP3 perfecte.

Era óbvia l’evolució d’aquest dispositiu cap a una aproximació al iPhone, incorporant-hi la Retina Display i les càmeres posterior i frontal. La millora de la pantalla, i del processador, farà que els usuaris que trobin que l’iPod Nano es quedi curt passin a aquest aparell, molt més complet.

He llegit crítiques bastant salvatges a aquesta renovació de la gamma iPod, però crec que Apple ha fet una jugada formidable en els seus dispositius mòbils. Tots ells es complementen d’alguna manera.

L’iPhone és el vaixell insígnia dels dispositius mòbils d’Apple, és un tot: internet mòbil + iPod + textos + consola de jocs + video. No hi ha gaires usuaris que tinguin un iPhone i vulguin comprar un iPod o un iPad. En canvi qui té un iPad no percep tan necessari tenir un iPhone, però sí tenir un iPod… i ara ¿es necessari tenir un iPod Touch o l’usuari anirà més aviat cap al iPod Nano, simplificat totalment? Crec que l’estratégia d’Apple és que l’usuari tingui 2 aparells i no 1, per això tota la gamma d’iPods està molt ben esglaonada i no hi ha cap aparell que trepitgi a l’altre.

Un altre cop Apple ho ha fet molt bé. I ens veiem demà a la inauguració, per fi, de la botiga Apple a La Maquinista.

La bombolla discogràfica

Se n’ha parlat molt de la bombolla inmobiliaria, de la bombolla de les ‘punt com’, de la bombolla de les renovables (una patranya inventada pel lobby nuclear, sigui dit)… però ¿i la bombolla discogràfica?

1. Els anys 80: Thatcher, Reagan i altres reaccionaris

Als anys 80 al món occidental hi governava el periode de capitalisme més pur des de el segle XIX. Els ‘neocon’ babejaven tot escoltant a Thatcher i Regan i les seves teories economiques, conservadores i intervencionistes. Les empreses i els bancs van començar acomprar discografiques i a possar-hi, com a consellers delegats de les mateixes, a incompetents que en sabien molt de vendre bombetes, però molt poc de moda i tendències. Una discografica no es regia per la creació sino per un compte de resultats trimestral: tant se val quina música es vengui, s’havia de vendre i quant més millor. Els pressupostos de gravació eren milionaris i incloien la coca, els sous dels directius eren fastuosos i es movien en cotxe amb xòfer. Era un negoci rodó on tothom una mica ben colocat nedava en l’abundància. Era el capitalisme en estat pur predicat als Estats Units i el Regne Unit als 80 i 90 aplicat a la música.

2. El control del mercat i el control del consumidor

Les discogràfiques, doncs, podien fer uns pressupostos de gravació fastuosos. El secret es basava en que eren les 5 discogràfiques multinacionals (les ‘major labels‘) les que decidien a cop de talonari què sonaria aquella setmana a la ràdio, qui arribaria al número 1 de la radio musical de torn. El consumidor, és a dir tu i jo i aquell i quasi tothom, només tenia un canal d’informació musical i aquest canal no era ni de bon troç imparcial. Les discogràfiques, doncs, s’asseguraven unes ventes invertint un tant percent del pressupost en pagar ‘minuts’ a les ràdios, qui més paga més ven i més amunt en el Top50 es troba. A més, el canvi tecnològic que es va donar a 1986 amb l’invenció del Compact Disc va fer que les discografiques s’enriquissin encara més al digitalitzar un catàleg musical en alguns casos de més de 30 anys del trist i decadent vinyl, al flamant CD. Les vendes, simplement, movien xifres astronòmiques.

Va ser l’època daurada de la Mtv, l’M6 francesa, Viva a Alemanya… Espanya, cal dir, no va tenir el seu canal musical, 40tv, fins a 1997, però los 40 Principales eren el referent musical dels 80 i 90. Canals de televisió que eren exponents l’hedonisme que destilava una indústria discogràfica referent absolut en tendències, moda, opinió… les estrelles eren semi-deus i els productors, autèntics mesies de l’art i l’economia. A TVE1, per exemple, els propis artistes dels 80 transmetien aquesta filosofia als més petits en la inoblidable ‘Bola de Cristal’.

Aquest sistema, controlat de principi a fi, no deixava espai a la música independent i als artistes independents, relegats a fancines underground. Per si això no fos prou, es prioritzava la venta de CDs que els concerts, i només grans estrelles dedicaven temps i recursos a unes gires que, quasi sempre, eren deficitàries. La màquina funcionava sola, les discografiques cotitzaven a borsa rivalitzant amb IBM o General Motors.

Però un dia va arribar el futur…

3. …i un gat i una poma ho van canviar tot.

L’MP3 va neixer oficialment l’any 1986, però fins al 1995 no va apareixer el primer ‘arxiu’ amb aquesta extensió. i era la evolució lògica del món digital inciat 10 anys després pel CD. La compressió del so amb que es crea un MP3 va permetre fer cabre un CD complet de 45 minuts en 40 megues. D’aquí a que els primers internautes pengèssin la seva música preferida a les seves primeres webs només hi anava un pas.

El principi del fi és va dir Napster. Al 1999 un tal Shawn Fanning, de només 19 anys, va crear el P2P, un sistema on tot usuari connectat a internet i amb un programa gestor d’arxius pot compartir qualsevol arxiu que es trobi en qualsevol ordinador connectat a la xarxa. Tots els programes que l’han succeït, emule inclòs, es basen en aquest protocol. Més endavant deixariem els mòdems de 33K o 56K i entrariem en l’ADSL… Al 2002 sorgeixen els primers conflictes entre el món de la música i el P2P. La filosofia era molt sencilla: si la gent es pot baixar un CD d’internet, el que no farem les discografiques es baixar el preu a les botigues. Simplement ficarem a la presó a tothom que ho intenti. I es van quedar tan amples, i tan amples segueixen. La primera victima de l’atac de la RIAA (l’SGAE americana) va ser la plataforma Audiogalaxy.

Les torres bessones acabaven de caure quan Steve Jobs presentava l’invent que pitjor rebuda va tenir d’Apple: l’iPod. Aquell octubre de 2001 Jobs va dir que la gent es posaria la seva discografia completa a una caixeta blanca on s’hi endollaven uns auriculars i dotada d’una pantalla LCD. De cop la gent podia portar a la seva butxaca, literalment, el que volguès. Però ningú va pensar que no tothom voldrà pagar 20€ per un CD si en vol portar 500 a la butxaca, oi? Era més fàcil, i barat, baixar-s’ho. Als 80 la gent compartia cintes de cassette, al 2002 la gent va començar a adonar-se’n que connectar-se a internet, connectar-se a un programa-gestor P2P i baixar-ho d’algun usuari que ho tingui era més fàcil i barat.

4. El Lehman Brothers de la música

I va arribar el final de la festa. Els consumidors es van independitzar de les radios i teles musicals, Los 40 Principales ja no importa a ningú i l’Mtv és una mamarratxada per a adolescents pajilleros. Ara ja no comprem la música segons el que escoltem a la ràdio, sino segons el que llegim a internet o a revistes que fa 10 anys eren ultra-mega-hiper minoritaries i avui són referències. Parlo de Go Mag o MondoSonoro, per exemple.

Els accionistes van perdre la ilusió en les discrografiques. Els números, per qüestions de canvi de gustos del públic i abans de l’irrupció del P2P, no quadraven tan bé com 5 anys enrera,  les seves inversions van marxar a empreses d’internet. La bojeria ara era el punt com.

Mentre que les majors patien un atac d’histèria i llençaven als seus advocats a caçar ‘pirates’ (tot i que compartir música a internet a les xarxes P2P no es delicte), les discografiques independents veien la oportunitat d’or: un nano de 20 anys no es gastarà ni de conya 20€ en un CD, però si li agrada sí es gastarà 25€ per un impiratejable concert o 150€ per un impiratejable festival de música on hi toquen 300 artistes. Per si això fos poc: un piltrafilla pot gravar un disc a casa seva, penjar-lo a internet i ser un bombàs, mentre els grans artistes dels 80 i 90 que segueixen vius avui no poden costejar les despeses de producció d’abans perque la indústria és en una crisi brutal on ningú pensa res interessant.

Si la fallida de Lehman Brohters va marcar l’inici de la crisi economica actual i la puntxada de la bombolla inmobiliaria, crec que és la presentació de l’iPod i el neixament del P2P encarnat en el Napster, primer, i en l’eMule avui, marca el final de la bombolla discogràfica. El pas d’una bonança artificial, de productors de música que es consideraven a si mateixos gurús de les tendències i que, quan el consumidor ha tingut llibertat d’escollir lliurement i escoltar el que vol, han resultat ser mamarratxes amb egos estratosfèrics; a una realitat on es consumeix més música que mai, es fan més concerts que mai, però on es prefereix compartir a comprar música.

¿I què fan les Majors? Aviat parlarem de l’SGAE i la RIAA i, clar que sí: els drets d’autor.